Santiago Altés Cardelús (1924-2016)
En Santiago va ser el segon dels cinc fills de la família Altés Cardelús. Va néixer el dimecres 20 de febrer de 1924 a Sant Celoni. Hi va viure poc temps, ja que el pare va decidir comprar la farmàcia a Santa Coloma de Gramenet i la família es va traslladar a viure a aquesta localitat quan en Santiago encara no tenia un any.
Quan va ser gran va escriure unes memòries molt extenses i detallades que ens han servit per recordar els fets més rellevants de la seva vida, i també petites anècdotes i records que els acompanyen.
Els primers records d’en Santiago són de l’habitació dels pares a Santa Coloma. Hi havia dos llitets amb baranes, un de fusta i l’altre, més petit, de metall, que era el seu. Allà va passar la primera malaltia, que anomenaven crup, amb un gran ensurt pels pares ja que es va posar molt vermell i s’ofegava.
També recordava, a la mateixa habitació, el naixement del germà Albert. La mare tenia una panxa molt estranya i un dia va arribar una senyora mes aviat grassa, vestida de negre. El pare se’ls va endur, a ell i a la seva germana Carmina, a casa l’algutzir, que vivia a l’ajuntament a prop de la casa dels Altés. Quan els van anar a buscar i van tornar a casa es van trobar la mare amb un nen embolcallat amb una tovallola i els van dir: “Aquella senyora ens ha portat un nen, és el vostre germà i es dirà Albert”. El nou arribat tenia un petit bressol i de moment no va prendre el llit a en Santiago, però no va tardar gaire.
Quan eren petits feien molts viatges a Sant Celoni, a veure l’avi Cardelús, amb troleibús fins a Sant Andreu i, des d’allà, amb tren. Un dia, per Nadal, l’avi li va ensenyar un gran pessebre i li va regalar uns soldats de plom. Temps després els van dir que l’avi s’havia mort i van anar a acomiadar-lo a Sant Celoni. Però la mort que va impactar més en Santiago va ser la mort del seu germà Carlos, que va morir molt petit. En Santiago només tenia quatre anys quan va veure la mare que agafava el nen despullat i cridava als que l’envoltaven: “Mireu-lo! És mort!”.
El laboratori Altés va presentar els seus productes a l’Exposició Universal de 1929 i en Santiago petit hi anava sovint els dies de festa. Va poder visitar tots els pavellons i participar a un concert d’orgue al Palau Nacional.
En Santiago va anar a l’escola de les Germanes Dominiques, que es van establir a Santa Coloma el 1883. L’any 1931, tots els dies al sortir d’escola de la plaça Sagarra a la tarda anava a l’església parroquial per preparar la primera comunió. Un d’aquells dies, el 14 d’abril, es va proclamar la Segona República. En Francisco, l’aprenent de la farmàcia, li havia explicat que no feia gaire el rei Alfons XIII havia visitat Barcelona acompanyat del dictador Primo de Rivera. Quan va veure molts habitatges tancats va dir: “Darrera de cada balcó tancat hi ha els republicans”. Aquell dia, quan va arribar a casa, va veure l’algutzir posant una bandera republicana a l’ajuntament i molta gent cridant: “Visca la república!”. L’endemà ja no vivien a la plaça de la Constitució, sinó a la plaça de la República.
L’habitació d’en Santiago tenia dos balcons, un que donava al carrer del Pedró i un altre, a la plaça de l’ajuntament. Des d’aquest balcó va poder ser espectador privilegiat dels esdeveniments importants de la població ja que a la plaça hi havia també la policia, la presó, el laboratori municipal, l’escola pública i el final de trajecte dels troleibús. El pare Santiago va fer un petit forat a un porticó del balcó del costat de l’ajuntament i va convertir l’habitació en una cambra obscura on de dia es podien veure les imatges de la plaça projectades invertides.
Després de les monges, va anar a estudiar a la Salle Comtal, al costat del Palau de la Música. En Santiago no tenia gaire bon record d’aquesta escola: deia que hi havia massa alumnes i que els van ensenyar a llegir i escriure malament. Sí que recorda l’alegria i el desgavell que hi va haver a classe quan des de la finestra van veure passar el Graf Zeppelin. Ja l’havia vist el 1929 en ocasió de la Exposició.
Devia ser 1934 quan va començar el batxillerat en una nova escola, l’institut Albèniz de Badalona, una gran casa senyorial als afores de la població (torre Pi i Gibert). Hi anava a peu per un camí de carro que travessava una zona no habitada on hi havia dues bòviles. El primer curs eren més de 60 alumnes i estaven en un soterrani a què anomenaven el túnel, possiblement l’antiga bodega. Va ser aquí on el 1937 van assabentar-se del primer bombardeig de Santa Coloma. Es van suspendre les classes i, quan tornava a casa amb altres companys, el més graciós va comentar que a casa es trobaria les gallines i la mare morta. Quan van arribar a Santa Coloma, davant de l’Hospital del Poble (una torre reconvertida del carrer del mercat) es van trobar un home amb una cistella plena de gallines mortes. Van arrencar a córrer a casa del graciós, on van trobar gallines i mare vives. L’endemà, en Santiago va veure al diari una foto d’un nen mort en el bombardeig que va recordar durant molts anys.
Amb l’enduriment de la guerra es va acabar l’escola quan feia tercer curs i va anar uns mesos amb la mare i els germans a Sant Celoni, fins que va començar a faltar menjar i van tornar a Santa Coloma. Acabada la guerra l’any 1939 es va matricular de quart curs a l’Institut Balmes de Barcelona, on va estar fins 1943.
En Santiago havia dit sempre que estudiaria Farmàcia, però el pare el va convèncer que s’havia de dedicar a la indústria, ja que la farmàcia era poc rendible. L’any 1944 va començar els estudis de Perit Industrial Químic a l’Escola Industrial de Barcelona. L’any 1947 va obtenir el títol després de l’examen de revàlida en que va obtenir un Notable, la millor nota de l’escola.
L’estiu de 1946 va començar les milícies universitàries d’artilleria. Va estar tres mesos al campament de Santa Fe. Allà, després de les classes teòriques i pràctiques de tir, va obtenir el grau de sergent. L’estiu següent va fer tres mesos més també a Santa Fe, per obtenir el grau d’alferes. Les milícies acabaven amb sis mesos de quarter que va fer l’any 1948 al regiment d’artilleria de campanya RAC22 de Girona. El període de sis mesos a Girona va ser francament bo. Estava a una unitat d’artilleria pesada tirada per cavalls. Va aprendre a domar cavalls i a muntar, i tenia un cavall excel·lent, el Maltés.
El primer d’abril arreu es feia la desfilada de la victòria. A Girona, la unitat d’en Santiago desfilava al pas quan va arribar a la tribuna. La gran quantitat de gent aplaudint va espantar els cavalls, que es van llençar al galop amb les peces d’artilleria de rodes metàl·liques i van fer un soroll impressionant. Els oficials anaven drets sobre el cavall amb el sabre estès fins que la bateria va arribar al quarter. El capità els va esbroncar, però el capità general de Girona va felicitar els oficials per haver fet un espectacle que no s’havia vist mai. Eren altres temps, com demostra el fet que en una ocasió van anar quatre bateries completes a l’Estartit i van bombardejar amb foc real les illes Medes. Van celebrar-ho amb les autoritats del poble amb un sopar de campanya i un ball.
Acabada la carrera i acabades les milícies, va treballar amb el pare Santiago en l’assessoria a diverses indústries làcties: analitzava la llet i els seus derivats a la farmàcia de Santa Coloma i també hi feia de dependent. Cap a 1950 va començar a treballar els matins a la Cooperativa de Receptors de Llet de Barcelona, al carrer Alí Bei. Treballava fent anàlisis 5 hores als matins i li pagaven 1.000 pessetes mensuals. També hi envasava i venia bicarbonat. El que més interessava però a la cooperativa era que sabia fer els càlculs per als tractaments adequats a cada partida de llet. Hi havia un encarregat que feia molts anys que tractava llet però no tenia ni idea de la tècnica. Aviat es van enfrontar, perquè en Santiago li deia el que havia de fer per resoldre els problemes i l’encarregat va dir que o ell o jo. L’endemà hi havia un nou encarregat a les ordres d’en Santiago.
Un dia a l’hora de dinar el seu pare li va dir que l’havia matriculat a l’Escola de Fermentacions Industrials de Sarrià. Acabava de fundar aquesta escola el pare Joan Puiggrós a l’Institut Biològic de Sarrià, que dirigia el pare Jaume Pujiula, un pou de ciència creador de la moderna embriologia. Les classes eren a la tarda i només hi havia 10 alumnes, cadascun amb un petit laboratori independent i un microscopi. El pare Santiago li va dir que s’hauria de pagar el curs (500 pessetes mensuals) i que podria fer penicil·lina, la seva obsessió. Aquesta formació va ser clau a la carrera professional d’en Santiago.
L’any 1949 havia fet de professor de química, física i matemàtiques a l’Acadèmia Víctor de Sant Andreu i havia estalviat uns diners que li van servir per comprar la seva primera moto, una Guzzi 75, que va utilitzar per anar a la feina als matins i a l’escola a les tardes.
L’any 1950 l’empresa Antibióticos S.A. va decidir construir una gran planta de producció a León i van contractar com a cap del departament de fermentacions a Joan Queralt, un químic de Sarrià que havia fet el curset amb en Santiago. En Queralt va anar als Estats Units a formar-se i, a la tornada, el febrer de 1952, va escriure a en Santiago i li va oferir un lloc de treball per fer el sembrat i control de les fermentacions. Tot i que la Cooperativa de Receptors de Llet va intentar retenir-lo amb un augment salarial, l’oferta de León era una gran oportunitat de veure la producció de penicil·lina. És així com en Santiago, el 23 de març de 1953, va anar a León amb un contracte de tres mesos i un salari de 2.500 pessetes. Abans va haver de passar un examen a Madrid.
Amb una maleta de fibra nova i un bagul de viatge comprat al carrer Ample va anar a León passant per Madrid. Va anar a l’hotel París, el mateix on 35 anys abans havia arribat el seu pare per treballar a la Leonesa de Productos Químicos. Va pagar unes 50 pessetes per dia d’estada i al cap de poc es va buscar una pensió més barata: 35 pessetes per dia a pensió completa amb rentat de roba inclòs. Així va començar un període de què va dir que mai havia gaudit tant treballant.
Després de canviar de pensió va trobar un àtic impressionant al millor edifici de León (li deien la casa del coño, que venia de ¡coño, qué casa!) i el va llogar amb dos companys de feina. Els deien el Altés, el Bajés i el Mediés. A la fàbrica eren un grup d’uns 30 tècnics joves, ben rebuts arreu, i es van apuntar al Casino i a l’Aeroclub, on sovint feien ball. Un entorn excepcional permetia també fer excursions de neu a l’hivern i banys de riu a l’estiu. Tenia una moto Guzzi de 75cc que va canviar posteriorment per una Iso de 125cc.
A León va començar a desenvolupar activitats artístiques. El seu germà petit Ricard li havia ensenyat a treballar la fusta i feia peces decoratives que ell anomenava fustots. També feia obres amb metalls de rebuig: eren les chatarras. Algunes de les seves escultures van obtenir premis en concursos. També va obtenir un gran nombre de premis en concursos de fotografia.
A Antibióticos treballava de 8 a 3 de la tarda i, buscant altres oportunitats, en Santiago es va presentar a una fàbrica de llet condensada, Mantequerías Lorenzana, per demanar si volien assessorament. Tenien problemes bacteriològics i van contractar-lo tres mesos com a assessor els dies feiners de 6 a 8 de la tarda i també els festius. La fàbrica era del grup ILLSA (Industrias Lácteas Leonesas), l’empresa làctia més gran de Lleó que fabricava la llet condensada Aly. Els va continuar assessorant durant molts anys. Antibióticos va oferir a en Santiago un augment de sou de 5.000 pessetes mensuals si tenia dedicació plena a l’empresa. Ho va comentar al gerent d’ILLSA, Sr. Luis García, i ell va posar aquests diners de la seva butxaca per poder seguir comptant amb l’assessorament d’en Santiago i no haver de donar explicacions al consell.
Va assessorar altres empreses, com Inderlesa (per la qual va projectar una fàbrica per fer formatge, mantega i, anys més tard, llet condensada) però ILLSA va ser sempre l’empresa a què va dedicar més atenció. L’any 1962 va projectar i posar en marxa una nova fàbrica i li van oferir la feina de director a temps complet, però va preferir seguir a Antibióticos i va deixar ILLSA. La nova fàbrica que en Santiago havia dissenyat tenia una capacitat de 60.000 litres de llet al dia, deu vegades més que la producció de 1953.
L’any 1956 va conèixer la que seria la seva esposa, la Pili Machín, una jove farmacèutica nascuda a Morón de Almazán (Sòria) que havia començat a treballar al laboratori de control químic d’Antibióticos. La Pili era la sisena dels nou fills del matrimoni Machín Sánchez. El pare Juanito tenia a Morón un negoci de compra venda de xais entre d’altres activitats ramaderes i agrícoles. Com Santiago ens explica a les seves memòries: “La química és la química i no es pot lluitar contra els elements”. L’any següent, després de moltes passejades en moto o a peu per la carretera d’Astúries, van decidir casar-se. Van anar a Morón i van dinar amb la família de la Pili. Abans de marxar, en Santiago va demanar permís al pare Juanito per casar-se amb la seva filla. Li va contestar, molt seriós: “Que sea para bien”.
La Pili i en Santiago es van casar a Madrid el dijous 13 de març de 1958 a l’església de Sant Antonio de los Alemanes i ho van celebrar a l’hotel Príncipe Pío. El viatge de nuvis va ser a Palma de Mallorca i, de tornada, van estar uns dies a Santa Coloma de Gramenet abans de tornar a León.
A León van anar a viure a un pis del carrer Roa de la Vega número 3. Les vacances d’estiu les van passar a Santander, on van aprofitar per fer un curset a la universitat. Ja s’havien adonat que, abans d’acabar l’any, serien tres a la família. La Mari Carmen va arribar puntual a final de desembre.
A la planta d’Antibióticos van començar fabricant penicil·lina i al cap de tres anys van produir també estreptomicina. El 1958, quan ja havien aconseguit fabricar vitamina B12, el cap d’en Santiago, el senyor Queralt, va veure una oportunitat de negoci i va decidir demanar la baixa per muntar una planta a Barcelona. Es va endur documentació, mostres i fins i tot una màquina d’escriure. En Santiago el va substituir com a cap del departament de fermentacions amb dependència directa del cap de fàbrica.
L’any 1960 es va fer la inauguració oficial de la planta però, per disgust dels directius, no va venir el Generalísimo Franco sinó que va enviar un ministre. Quan va visitar la nau de fermentacions, no va veure personal, i va preguntar: “¿Esto funciona solo?”. El director va contestar: “No, hay una cabeza rectora que es el señor Altés”. Dos anys després hi va anar Franco però no va visitar les instal·lacions de producció per motius de seguretat.
El primer cotxe d’en Santiago va ser una Isetta de dos cilindres i 125cc. Anava a tot arreu amb ella, fins i tot va anar un cop sol fins a Barcelona a una velocitat mitjana de 35 km/h i un consum mínim de gasolina. Anys després, va comprar un Citroën 2CV.
La família va créixer l’agost de 1960, quan va néixer la segona filla. El part es va avançar i va agafar el pare de viatge a Barcelona al casament del seu germà Ricard. La nena s’havia de dir Montserrat, però en Santiago va decidir posar-li Pili, com la mare, ja que havia estat sola durant el part.
Els anys 1960 i 1962 en Santiago va participar als simposis internacionals sobre fermentacions que es van fer a Roma i Londres. Als dos va tenir ocasió de contactar amb el doctor E.B. Chain, premi Nobel pels seus estudis de la penicil·lina juntament amb A.Fleming i H.W. Florey. També va poder aprofitar per fer una mica de turisme.
El fons de les Nacions Unides per la infància (UNICEF) proporcionava instal·lacions industrials per produir llet en pols que l’industrial pagava amb els beneficis de la llet produïda. UNICEF comprava la llet per distribuir-la a les escoles del país. Per formar els tècnics que dirigien aquestes plantes concedia beques d’estada a plantes ja en funcionament. ILLSA va sol·licitar una planta a UNICEF el 1961 i van preguntar a en Santiago si acceptava la beca. Va dir que sí i, després de sol·licitar el permís a Antibióticos, va passar dos mesos visitant plantes a Itàlia i Anglaterra. En moltes ocasions, més que aprendre, era ell qui els ensenyava a resoldre els problemes.
L’any 1962 els antibiòtics que en Santiago fabricava van curar la filla gran, la Mari Carmen que va tenir un perillós atac de reuma. Aquell any la família va tornar a créixer: en Santi va venir al món el mes de maig. Els pares sempre havien pensat a formar una família nombrosa i així va ser. Van tenir la Nuri l’any 1963; en Joan, el 1965; i en Jordi, el 1966. A les memòries d’en Santiago hi podem llegir: “Sense pressa però sense pausa es van complir els objectius”. Sempre va estar molt orgullós dels seus sis fills.
La família Altés Machín va aprofitar l’entorn natural de León per fer moltes excursions, fins i tot en tenda de campanya. També aprofitaven les vacances per anar uns dies a Morón i fer excursions per les boniques terres de Sòria.
L’any 1967 Nestlé va comprar la fàbrica d’Inderlesa a León que havia muntat en Santiago. Després de comprovar la qualitat de les instal·lacions i els mètodes de treball de la planta, li van fer una oferta de feina. Durant les primeres converses, un dels futurs llocs que li van oferir era la direcció de la fàbrica de Sant Celoni, i ja l’avisaven que era un poble petit on ningú volia anar. Ell es va posar a riure: era on ell havia nascut i, a més, el seu pare havia estat el director d’aquella fàbrica als anys 20.
Quan va començar a Antibióticos, fabricaven penicil·lina en fermentadors de 7.500 litres i obtenien caldos de 500 unitats per cm3. Poc després de deixar l’empresa l’any 1967, es van posar en marxa els fermentadors de 100.000 litres que ell havia dissenyat i que obtenien caldos de 15.000 unitats per cm3 en 7 dies de fermentació.
El 30 d’abril de 1967, en Santiago va demanar una excedència a Antibióticos S.A. per anar a treballar a Nestlé. Havia rebutjat una contraoferta per motius personals i familiars (el pare havia mort dos anys abans i ell volia tornar a Barcelona). També havia rebutjat altres ofertes que tenia per dirigir indústries de derivats làctics a la capital catalana. Nestlé li va demanar que passés un any a una fàbrica per tal de conèixer els mètodes de treball i control i va anar a treballar com a cap de laboratori de la planta de Villaviciosa. La família es va quedar a León i cada divendres i dilluns feia amunt i avall el port de Pajares en cotxe o en tren.
El setembre de 1968 va anar a les oficines de Barcelona com a tècnic especialista de la indústria làctia. Va treballar en diferents projectes de llet fresca, aigües minerals i iogurts. També el van nomenar cap del projecte de fabricació de formatge fos Montella, que es va acabar fent a la planta de Villaviciosa, que coneixia bé. A la posada en marxa el van felicitar de la central a Suïssa perquè era la primera vegada que un producte sortia al mercat a la data prevista.
A Barcelona van trobar escola per tots els fills al carrer Manel Girona i van llogar el principal segona de l’edifici Aureo II del carrer Capità Arenas, 25. Així, per anar a escola, els nens només havien de travessar un carrer. Els primers diumenges els van aprofitar per visitar la ciutat i menjar fora de casa: així la mare Pili es prenia un descans. Al cap d’un any van comprar un pis al mateix edifici, el segon segona.
A Nestlé va conèixer què és treballar en una multinacional. El que importava era utilitzar els seus mètodes, fossin o no els millors. Si alguna cosa funcionava malament no ho podies dir al cap, que ja tenia prou problemes. En tot cas, a en Santiago li deien el bombero perquè si volien resoldre un problema l’enviaven a ell.
El juny de 1970 va ser nomenat director de la fàbrica de llet condensada Granja Soldevila S.A. d’Olot, propietat de Nestlé. Va fer un nou trasllat del domicili familiar a l’avinguda Reis Catòlics 13 d’Olot on, per encabir la família nombrosa, van llogar dos pisos de l’última planta i els van unir. Hi havia quatre terrasses i unes magnífiques vistes. L’arribada a Olot va ser fàcil, ja que era la terra dels Cardelús i hi coneixien molts familiars, entre ells els de la farmàcia Cardelús. Van trobar escoles molt a prop i, encara que algunes classes eren en català, els nens s’hi van adaptar molt ràpidament. Aquí van començar la tradició d’anar a passar cada any uns dies de vacances a Palamós a l’hotel Vostra Llar.
Olot tenia un bon club de natació i en Santiago hi va apuntar els nens. Com que hi van anar tots sis, no els van cobrar la quota ja que li van dir que les famílies nombroses solen donar campions. També van anar a l’Escola de Belles Arts, el pare inclòs. Aquí en Santiago va començar a perfeccionar l’art de la pintura, que anys després seria una de les seves grans devocions.
L’any 1971 el van nomenar director de la fàbrica Sila de Sant Celoni. Allà va posar en marxa la fabricació de iogurts i diferents postres amb la marca Chamburcy. Va continuar dirigint també la fàbrica d’Olot, que va anar reduint la seva activitat mentre la fàbrica de Sant Celoni es feia gran. Així, el juny de 1975 en Santiago es va traslladar a viure a Sant Celoni. Un any abans havia comprat una casa a la carretera de Campins 37 (després 41) a Pascuala Bernal. Va pagar 600.000 pessetes per la casa i el terreny de 2.163 m2.
Nestlé donava molta importància a la formació del personal. Tenia un centre de formació a Alella, on assistia gent de tota Espanya. Per al personal més qualificat es feien stages a qualsevol fàbrica i cursets al centre de Vevey, a Suïssa. L’any 1972 en Santiago va assistir a una formació per a directors de fàbrica a l’hotel Rive-Reine, al costat del llac Leman. Era una esplèndida mansió que havia construït una bonica princesa vídua. Van aprofitar també els dies per visitar fàbriques i centres de formació. En un d’ells estaven posant a punt una boisson du soir, una infusió. El cap de personal internacional va preguntar a en Santiago què li havia semblat la visita i va contestar que li sorprenia que fes falta un centre tan impressionant per descobrir el te de les cinc. En Santiago no mentia mai, i les multinacionals no hi estaven acostumades.
A Olot molta gent feia ratafia a casa, i a en Santiago li va encantar. Així, quan va anar a Sant Celoni, amb una noguera i herbes aromàtiques al jardí, va ser gairebé obligat fer la ratafia per Sant Joan. En Santiago va anar fent variacions sobre unes formulacions de base i feia ratafia d’autor. Aquesta tradició encara la segueixen els seus fills Pili i Joan.
També a Olot, en dues ocasions, un capellà i un monjo li van portar diners (25.000 pessetes) que havien rebut en secret de confessió d’un feligrès que deia que els estafava posant aigua a la llet. Quan ho va explicar al seu cap, li va dir: “Senyor Altés, a la seva fàbrica passen coses que no havien passat mai a cap altra fàbrica”.
L’any 1979 va deixar Olot i Sant Celoni i va ser nombrat director de la fàbrica de Viladecans, on es feien els gelats Camy. En els darrers 6 anys la fàbrica de Chamburcy a Sant Celoni havia multiplicat la producció per 5 i feia poc que s’havien superat els 10 milions de vasos al mes. D’aquesta manera, la família Altés va tornar a establir la seva residència a Barcelona al pis de Capità Arenas. A la casa de Sant Celoni hi passaven el caps de setmana i les vacances.
A Viladecans, la plantilla era d’unes 200 persones i en Santiago es va trobar amb un desastre de fàbrica. Els dos anteriors directors no sortien del seu despatx, deien que ja tenien encarregats. A poc a poc, amb la seva experiència i la seva bona manera de fer, va anar resolent els continus problemes que apareixien arreu.
Un auxiliar administratiu de la fàbrica de Viladecans va publicar i distribuir un pamflet contra l’empresa i signava com el Polo Enmascarado. Entre altres coses, hi deia: “el director, como los patronos a los que defiende, viene a por todas, tratando de crear una fábrica de supermanes, donde no tengan cabida ni los accidentes, ni las bajas, ni las relajantes visitas a la cafetería, ni las salidas de fábrica,…”. En Santiago va negociar la seva baixa i va reduir un lloc de treball. El seu cap li va dir, com altres vegades: “A les seves fàbriques passen coses molt rares”. Ell va contestar, com sempre: “Els altres no li expliquen els problemes i possiblement no els resolen”.
L’any 1986 la fàbrica de Viladecans mantenia els 200 empleats i fabricava al voltant de 10 milions de litres de gelat amb 69 productes diferents. Tres anys més tard, el febrer de l’any 1989 en Santiago es va jubilar i els empleats li van oferir un emotiu homenatge en un restaurant de Barcelona.
Després de la jubilació va mantenir la residència al pis de Barcelona i passava els caps de setmana i els estius a la casa de Sant Celoni. Dedicava el temps a les seves aficions: la pintura, els viatges i a cuidar el cos al gimnàs fent natació i ioga. La destresa artística del germà petit, en Ricard, que li va ensenyar moltes coses, i la relació amb el pintor Tàpies havien despertat en Santiago una gran afició per la pintura. Ja havia fet classes a Olot i va continuar aprenent l’art de la pintura a Barcelona.
En Santiago ens ha donat un gran nombre d’obres: dibuixos a tinta, gravats, monotips, carbons, olis i sobretot, pintura acrílica. Podem destacar especialment les seves façanes, que van ser l’obra de base de l’exposició que va fer el 1986 a Sant Celoni, on va presentar 40 quadres. Una vegada jubilat, va continuar la seva formació artística i va fer cursos al casal de Sarrià i a l’acadèmia Adelina Gaeta. El 2002 va exposar dibuixos a tinta amb olis de la seva professora Carme Girbau a la sala de la Caixa del Passeig Manel Girona.
El gener de 2016, en Santiago va morir a Barcelona. Ja feia uns anys que l’Alzheimer se l’havia anat emportant lentament i silenciosa.
Aquest és l’arbre d’avantpassats d’en Santiago:
avantpassats d’en Santiago Altés Cardelús
I aquí podem veure algunes de les obres d’en Santiago:
Andreu Toya i Taberner va néixer a Hostalric el 26 d’abril 1854. Els seus pares eren Joan Toya i Clarà (Ramió 1818-Hostalric 1889), propietari originari de can Toya de Ramió amb casa al carrer del Raval, i Maria Taberner i Valentí (Castanyet 1824-Hostalric 1883), filla també d’una gran pairalia.
La SALLI de Puigcerdà
La fàbrica tenia un xalet on vivia el director, que era holandès, Van der Heyden. En els darrers dies de la guerra, quan l’exèrcit roig ja entrava a França, l’aviació nacional (o potser l’alemanya) va bombardejar l’estació de tren de Puigcerdà. El director havia sortit de la fàbrica en direcció als prats que la separaven de l’estació i el va matar una bomba.
Poc després d’acabar la guerra, l’empresa SALI va veure que necessitava un director i els van recomanar un farmacèutic de Santa Coloma de Gramenet: en Santiago Altés. Ell va acceptar-ho i va demanar un sou que, en principi, els va semblar molt exagerat, 3.000 pessetes al mes. Finalment van arribar a un acord. En Santiago, quan va visitar la fàbrica, va veure que a Puigcerdà hi havia una farmàcia que es podia comprar. El preu que demanaven era molt elevat, 25.000 pessetes i, malgrat que un cosí de l’esposa Carmen, en Carlos Cardelús, cap provincial de farmàcia de Girona, li va oferir 15.000 pessetes per la de Santa Coloma, l’operació no es va fer. Aquest fet podia haver canviat la història de la família que hauria anat a viure a Puigcerdà. En canvi, es van quedar a Santa Coloma, i en Santiago hi anava cada setmana o cada dues.
El contracte que va signar en Santiago amb SALI el nomenava director tècnic amb un sou de 2.000 pessetes mensuals més un variable de 50 pessetes mensuals per cada 500 litres de llet fresca que sobrepassés els 7.000 litres. També li reconeixia una participació del 4% en els beneficis nets en forma d’accions de la Societat. Va acumular una quantitat important d’accions que malauradament van tenir poc valor quan va faltar. En el contracte es permet curiosament que en Santiago continuï com a titular del laboratori de productes Marinette.
Trobar aliments a Puigcerdà era molt més senzill que a Barcelona. Així, en Santiago es va fer fer unes grans maletes, tipus mostrari de viatjant, per transportar aliments a casa. D’aquesta manera passava més fàcilment els controls de “consums” (impostos d’entrada i sortida dels pobles) i de la policia que vigilava el tràfic il·legal d’aliments. Els pans enormes, la mantega i els pastissos de la viuda Vernis que portava els caps de setmana a Santa Coloma eren molt esperats per la família.
El 10 d’octubre de 1941 en Santiago va signar un nou contracte amb Sali en el qual va deixar el càrrec de director tècnic i va passar a exercir de tècnic assessor. El contracte estipulava que ensenyaria el nou director, faria les anàlisis de llet condensada i assessoraria tècnicament la fàbrica amb una visita mensual. També substituiria el director en cas de malaltia. La retribució va passar a ser de 750 pessetes mensuals més un 2% de participació en beneficis.
L’any 1946 es va renovar el contracte d’assessorament. La retribució va passar a 1.000 pessetes mensuals i es va anular la participació en beneficis. En Santiago va continuar assessorant Sali durant molts anys. El 1958 van inaugurar una nova fàbrica a Utebo-Casetas, a Saragossa. Més tard, van muntar una planta de llet estèril en botella de vidre a Manlleu i van comprar una fàbrica de conserves vegetals i melmelades a Lleida.
La guerra civil
En Santiago va patir els primers efectes de la guerra civil quan el dia 20 de juliol es van presentar uns milicians de la CNT-FAI de Gramenet del Besòs i li van confiscar el cotxe. Ell havia sigut molt aficionat a les motos i en va tenir diversos models (BSA 250, FN 350) fins que es va decidir a comprar un cotxe l’any 1935. Es va vendre la FN i va comprar un Citroën 8CV en un concessionari de Barcelona. El cotxe era de color blau amb una maleta negra exterior i agafava els 60 km/h. Aquest va ser el cotxe que li van confiscar.
Els republicans van nomenar en Santiago tècnic de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona i li van cedir un cotxe confiscat per fer la seva feina. No el va fer servir mai i, quan s’acostaven les tropes nacionals a Barcelona el 1939, la milícia va agafar el cotxe per fugir cap a França. Van haver d’arreglar-lo, ja que no funcionava i, de fet, no va arribar mai a travessar la frontera ja que es va aturar poc abans de Figueres i el van tirar a la cuneta per deixar pas a les columnes d’exiliats. En Santiago no va comprar mai més cap cotxe malgrat el disgust de la seva esposa Carmen.
Feia molts dies que la carretera que portava a França era una caravana contínua de gent i vehicles de tot tipus carregats a vessar. Els últims van ser els soldats que es desfeien de les seves armes, si encara en tenien, a les clavegueres. El darrer dia ja no passava ningú, la gent escoltava els esdeveniments a les emissores de ràdio nacionals, que estaven prohibides. La nit del 26 de gener es va poder veure des de Gramenet en direcció a Barcelona la llum dels focs on preparaven el te les tropes regulars marroquines.
En un tancar i obrir d’ulls, tot va canviar. Gramenet del Besòs va tornar a ser Santa Coloma de Gramenet; la plaça del Poble, a dir-se Plaza Nacional; i la bandera ja no era tricolor sinó vermella i groga amb un escut d’Espanya amb jou i cinc fletxes. Les monedes que no eren de plata i els bitllets de la república o impresos pels ajuntaments no tenien cap valor. Els milicians amb mono blau i gorra de la CNT-FAI van canviar a camarades falangistes de camisa blava amb jous i fletxes a la butxaca i boina vermella. Uns van sortir de les presons del Poble i altres van entrar a les presons de l’Estado.
Si la guerra va ser dura quant a l’escassetat d’aliments, la postguerra va ser pitjor. Es va establir la cartilla de racionamiento individual, que donava dret als aliments bàsics però que no arribava a cobrir les necessitats alimentàries bàsiques. La gent intercanviava aliments i va aparèixer l’estraperlo o venda fraudulenta. Hi havia productes molt difícils d’obtenir. En Santiago va aprofitar un viatge a una fàbrica de llet condensada de Palma de Mallorca del seu amic Sr. Gispert per amagar mantega de porc dins de dos pots de llet condensada de 5 kg. Amb dos pots més, aquests sí de llet condensada, els va posar en una caixa que va precintar i va poder passar tots els controls
El iogurt dolç i la granja Marinette
En Santiago va vendre el 5 de maig de 1934 a Miquel Bosch tres patents d’invenció i el dret exclusiu per elaborar iogurts amb additius (vitaminats, diastasats,..):
La patent 107249, similar al dolç de llet, es refereix a un procediment per obtenir un producte alimentari o una melmelada làctica a base de llet condensada de gran contingut energètic adequada especialment per a esportistes i persones grans i nens en època calorosa. Era una barreja de llet condensada amb mel o sucre i fruites o les seves essències que, una vegada envasada hermèticament, se sotmetia a l’acció de calor per assolir un estat pastós o semi-sòlid.
En el fulletó de l’empresa es deia que la missió de Productos Marinette era “alimentar i curar” i la seva finalitat era “fabricar i comercialitzar productes sans i escrupolosament preparats.
Al voltant de 1940 van aparèixer a Barcelona diverses orxateries valencianes, i la família Altés anava sovint a una de molt popular, la Fillol de la plaça Universitat. L’orxata de xufla es consumia molt a l’estiu però es conservava molt poc, menys de 12 hores. És probable que en una d’aquelles visites a la Fillol en Santiago imaginés un procediment per millorar la conservació de l’orxata. Si es volia esterilitzar l’orxata escalfant-la com la llet, es coagulava. En Santiago va comprovar que afegint-hi una certa quantitat de llet descremada s’evitava la coagulació quan s’escalfava. Va patentar el mètode de fabricació el 1944 i va registrar la marca Marichata el 1948. Hem trobat un document en anglès per sol·licitar la patent americana equivalent a l’espanyola però desconeixem si finalment es va arribar a registrar.
En Santiago tenia uns objectius molt clars i volia instal·lar un laboratori per donar assistència a diferents indústries làctiques de Barcelona, i per això la farmàcia del carrer Pedró es va quedar petita de seguida. No va tardar a trobar un local més gran a la Plaça de la Constitució número 3 que s’adaptava molt millor als seus projectes. Era una antiga casa agrícola de dos pisos amb jardí, quadres per animals i bodega que s’havia dividit en dos habitatges. Santiago es va quedar el més gran i va anar a viure al primer pis, i va deixar el pis de baix per a la farmàcia. En aquests baixos hi havia una gran cuina amb xemeneia, un despatx, una botiga i una rebotiga ben gran: un espai ideal pels seus projectes.
Un dels primers projectes d’en Santiago al seu laboratori va ser l’obtenció d’un extracte de cafè concentrat. Quan treballava a la Sila ja havia intentat fer un cafè amb llet concentrat, però el projecte va ser abandonat per la dificultat de trobar una proporció adequada entre la llet, el cafè i el sucre (cada consumidor té gustos diferents: més o menys cafè, més o menys sucre…). El 23 d’octubre de 1925 va sol·licitar el registre de la marca Cafeol pel seu cafè concentrat i 7 mesos després, l’1 de juny de 1926, el Ministerio de Trabajo Comercio e Industria va expedir el corresponent certificat de registre de la propietat industrial. 
En Santiago va donar un nou impuls a la comercialització del cafè concentrat quan el 24 de gener de 1926 va comprar la marca registrada Café Ideal i el negoci associat. El local de la Plaça de la Constitució era òptim per fabricar el concentrat de cafè, ja que tenia una xemeneia amb una boca d’1,8 metres d’alt i 2,5 metres d’amplada on podia col·locar la caldera de fosa. 
– Grossan, una pols blanca inerta que evitava la separació del sèrum de la nata i estava destinada a obradors de pastisseria. L’additiu s’afegia a raó de 5 grams per litre de nata. 
Malgrat tot aquest treball de desenvolupament de productes i invencions, en Santiago no va tenir mai la intenció de muntar, ell sol o amb algun soci, un negoci de fabricació industrial i comercialització dels seus productes. En el seu laboratori només comptava amb un auxiliar de farmàcia i una operària que feia les funcions d’envasat, etiquetatge i neteja. L’equipament era simple: l’estufa de preparació de cultius o fabricació de iogurts era una peça de museu construïda amb peces separades però la resistència elèctrica i el regulador de temperatura funcionaven amb una precisió extraordinària.
El 31 de desembre de 1934, en Santiago va donar de baixa el laboratori annex a la farmàcia per raons que es desconeixen. Un motiu podria ser per reduir impostos. Els laboratoris UDA, al carrer Junqueres 11, propietat d’un farmacèutic amic seu, van fabricar els seus productes a partir d’aquell moment. La farmàcia va continuar en funcionament i en Santiago va continuar fent noves proves i investigacions a la rebotiga, però ja no va fabricar productes pel gran consum. Només va mantenir la producció a petita escala per als clients de la farmàcia
La invenció de 1944 registrada el 1948 amb el nom de Marichata era una orxata de xufla on s’afegia llet descremada per millorar-ne la conservació. Podem veure més detalls de la Marichata a l’apartat on s’explica la relació d’en Santiago amb la granja Marinette.
Es conserven llibres de caixa de l’any 1939 on es pot veure que els ingressos diaris de la farmàcia eren al voltant de 100-150 pessetes. El mes d’octubre de 1939 els ingressos totals van ser de 3.522 pessetes, i les despeses, de 2.252 pessetes.
A partir de 1954 l’Albert Altés, fill d’en Santiago, va anar a treballar a la farmàcia i va continuar la preparació de fórmules magistrals a més de fer les feines normals d’atenció als clients de la farmàcia. En Santiago ocupava gran part del dia a fer visites a les indústries làcties que assessorava i només passava unes poques hores de la tarda a la farmàcia. Qui feia la major part del treball a la farmàcia era, doncs, l’Albert, amb l’ajut d’un dependent.
El director tècnic, Santiago Altés, va preparar un giny per fer microfotografies per poder controlar la cristal·lització de la lactosa (format troncopiramidal) i impedir la formació de sacarosa (format cúbic més gran, es poden veure al centre de la fotografia de 1924). 
el Germà Joan Pastor
Ja consta com a metge a Sant Celoni al primer anuari, de 1882. L’altre metge que hi havia aleshores era en Josep Alfaras. A partir de 1887 també hi havia el metge Moisès Ribas Monclús.
En aquest escrit es parla de la relació de Joan Baptista amb Sant Enric d’Ossó, fundador de l’ordre de les Teresianes.
Nació en Barcelona, España, en 1704. La nobleza estaba presente en su familia, pues sus padres fueron José Amat y Planella, Marqués de Castell Bell, y María Junyent y Vergas, Marquesa de Castell Manyá. Él mismo fue Caballero de la Órden de San Juan.
Barcelona, 1746-1819. Prosista. Va ser fill del coronel Antoni d’Amat i de Junyent i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust. Era nét del primer marquès de Castellbell per la branca paterna i va heretar la senyoria de Maldà per la branca materna. Es va casar a vint anys amb la seva cosina Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, filla del segon marquès de Castellbell, de qui va tenir vuit fills. La seva llar d’infant va ser al carrer del Bisbe Caçador de Barcelona i al llarg de la seva vida va viure a la casafamiliar del carrer de la Portaferrissa, prop de l’església del Pi. Pertanyia a la petita noblesa catalana borbònica i rendista, però les seves possessions i les seves rendes no li comportaven gaire poder econòmic ni polític. Havia estudiat amb els jesuïtes al Col·legi de Cordelles; allà va ser introduït a l’estudi del llatí. També tenia coneixements de francès i d’italià.
El poble s’edificà al voltant de l’antiga parròquia de Sant Sadurní, esmentada per primera vegada documentalment en un llegat del canonge Guerau Ramon a l’església de Sant Pere de Subirats, datat de l’any 1129, i que estaria situada al costat del camí de Barcelona a Tarragona per Martorell (la Via Augusta del temps dels romans) a la riba esquerra de l’Avernó. Formava part de la baronia del castell de Subirats, a mans de famílies nobiliàries fins el 1493.
En el nobiliari de Lluís Bru de Sala i Armand de Fluvià trobem unes 10 referències a nobles amb el cognom Riera. Reproduïm a continuació una breu introducció del llibre i la relació de nobles amb el cognom Riera.