Els Amat de Subirats i Sant Sadurní, segles XVIII a XX
En Bernardí Amat va començar la nissaga dels Amat a Sant Sebastià dels Gorgs el segle XV, i durant 10 generacions van seguir en aquesta localitat fins arribar a Sebastià Amat, que va anar a viure a Sant Pau d’Ordal. Un fill seu, en Josep, va anar al maset d’en Rigol, a Subirats, i finalment, en Pau, fill d’en Josep i net d’en Sebastià, es va establir com cisteller a Sant Sadurní d’Anoia, on encara viuen una part important dels seus descendents.
Josep Amat Romagosa (*1787 – +a1847)
En Josep va néixer a Sant Pau d’Ordal el 1787. Era fill de Sebastià Amat Ferrer i Maria Romagosa Llopart. Va lluitar a la guerra del Francès (1808-1814). Quan era a les files de l’exèrcit espanyol, lluitant a prop de casa seva, el capità els va enviar a ell i a un company a buscar aigua. Quan eren a la font, es van mirar, i sense dir-se res van marxar, cada u pel seu costat, desertant. A la nit, l’exèrcit el va anar a buscar al maset i es va haver d’amagar. Va anar a rebre consell de l’alcalde, que era a St. Pau d’Ordal, i li va dir que anés amb el Manso. Els francesos havien matat la dona d’en Josep Manso i ell lluitava per lliure amb voluntaris. El conflicte va transformar el guerriller Manso en professional militar i va fer una carrera espectacular: va arribar a general i, després, a comte del Llobregat. Mossèn Jacint Verdaguer li va dedicar un dels seus primers poemes històrics.
En Josep era pagès i residia al maset del Rigol al terme de Subirats, a uns 4 km de Sant Pau d’Ordal. Els orígens del maset estan vinculats al mas de Can Rigol, construït al segle XV, situat a poca distància. Aquest mas, el 1973, era propietat de Rafael de Camps i de Casanova, fill de Carles de Camps i d’Olzinelles, segon marquès de Camps. Possiblement, el maset es va construir a finals del segle XVIII o a principis del XIX com a construcció menor destinada a l’activitat agrícola i ramadera de la finca del mas principal. El maset, que avui està en runes, estava molt a prop, a uns 200 metres, d’unes mines de carbó que es van deixar d’explotar a principis del segle XX. Encara es poden veure les runes de la cantina dels treballadors de les mines. Va estar habitat fins a mitjans del segle XX. El maset del Rigol figura en el catàleg de masies elaborat per l’Ajuntament de Subirats el 2013. Aquí es pot veure on és:
En Josep es va casar a Sant Pau d’Ordal el 9 de gener de 1820 amb:
-
- Rosa Vendrell Massana. Va néixer el 1795 a Sant Pau d’Ordal. Era filla de Joan Vendrell de Subirats i de Rosa Massana Farret d’Olesa de Bonesvalls. La Rosa va morir el 7 de desembre de 1870 a Subirats. Coneixem 9 fills d’en Josep i la Rosa:
- Maria Amat Vendrell (*ca1823, Subirats – +d1884) casada amb Antonio Noya
- Pau (*1825, Subirats – +1897, Sant Sadurní) casat amb Rosa Panyella Castellví que segueix
- Magdalena (*ca1830, Subirats), casada amb Feliu Esteve Massana
- Teresa (*ca1833, Subirats)
- Joan (*ca1835, Sant Pau d’Ordal), marit de Teresa Canals Isart
- Eudald (*1836, Subirats – +1907, Vilanova i la Geltrú), marit de Maria Fort Coll
- Jaume (*ca1840, Subirats)
- Antònia (*1842, Subirats – +1901, Monistrol d’Anoia), casada amb Jaume Canals Isart
- Josep (*1843, Subirats – +1893, Monistrol d’Anoia), marit de Paula Carreras Poch
- Rosa Vendrell Massana. Va néixer el 1795 a Sant Pau d’Ordal. Era filla de Joan Vendrell de Subirats i de Rosa Massana Farret d’Olesa de Bonesvalls. La Rosa va morir el 7 de desembre de 1870 a Subirats. Coneixem 9 fills d’en Josep i la Rosa:
Rosa Vendrell descendia de llinatges prou coneguts a la comarca des de ben antic: els Raventós de les Piques, els Vedell d’Olesa, els Milà de la Roca i, òbviament, els Vendrell de la Codina. Totes aquestes famílies van gaudir de prestigi i de grans cases pairals que encara continuen dretes. La història familiar, a manca de completar l’arbre de costats, permet concloure que van viure, gaudir i patir els canvis generacionals i econòmics del seu moment: auge poblacional, crisis polítiques i demogràfiques, dependència de la vinya, la catàstrofe de la fil·loxera, els canvis econòmics i socials de la Catalunya i els moviments poblacionals des de mitjans del segle XIX.
Els Amat-Vendrell, tot i provenir de famílies estables i de prestigi, exemplifiquen el declivi provocat per la crisi del sistema hereditari català (hereu i pubilla) i la seva incapacitat per donar alternatives als fadristerns en plena transició del model agrari a l’industrial. És ben eloqüent el fet que la parella tingués almenys 9 fills i que la majoria haguessin de marxar de Subirats per desenvolupar feines artesanals o menestrals.
En Josep va morir l’1 de setembre de 1847 a Subirats i va ser enterrat el dia 3. Va rebre els sagraments i va fer testament davant del rector de Subirats. Aquí tenim 3 generacions de descendents d’en Josep:
descendents de Josep Amat del maset del Rigol
Pau Amat Vendrell (*1825 – +1897)
En Pau va néixer el 1825 a Subirats, probablement al maset del Rigol. Era fill de Josep Amat Romagosa i de Rosa Vendrell Massana. Als 14 anys era mosso a la casa de pagès de Can Fermí Font. També feia de ferrer. El seu net Josep ens va explicar que en una ocasió, estant amb un bou a Can Fermí, el va sorprendre una rierada i per sort va poder travessar el riu agafat a la cua del bou. Va caure malalt fent de pagès i va anar a la Granada a aprendre l’ofici de cisteller. Va establir-se com a cisteller a Sant Sadurní al número 2 del carrer Hospital, lloc on vivia i que després va ser conegut com a Cal Cisteller. Era padrí de l’Andreu Amat Rossell, el primer Amat que va anar a viure a Sant Celoni. El 1855 es va casar amb:
-
- Rosa Panyella Castellví. Va néixer el 1830 a Castellví de Rosanes. Era filla de Pau Panyella Canals, natural de Castellví, i de Maria Teresa Castellví Romagosa, de Corbera. Els capítols matrimonials són de data 12 de gener de 1856 a Vilafranca del Penedès, davant del notari Josep Anton Lomaña i Trilla. La Rosa va morir a primera hora de la tarda de l’ 11 d’abril de 1888 a casa seva, a Cal Cisteller de Sant Sadurní d’Anoia. En Pau i la Rosa van tenir 5 fills:
- Josep Amat Panyella (*1857, Sant Sadurní) casat amb Lutgarda Olivé, que segueix
- Magdalena (*1860, Sant Sadurní)
- Andreu (1862, Sant Sadurní – +1941, Sant Celoni) casat amb Dolors Rossell i Ramona Notó.
- Assumpció (*1865, Sant Sadurní)
- Caterina (*1869, Sant Sadurní), casada amb Felip Llopard
- Rosa Panyella Castellví. Va néixer el 1830 a Castellví de Rosanes. Era filla de Pau Panyella Canals, natural de Castellví, i de Maria Teresa Castellví Romagosa, de Corbera. Els capítols matrimonials són de data 12 de gener de 1856 a Vilafranca del Penedès, davant del notari Josep Anton Lomaña i Trilla. La Rosa va morir a primera hora de la tarda de l’ 11 d’abril de 1888 a casa seva, a Cal Cisteller de Sant Sadurní d’Anoia. En Pau i la Rosa van tenir 5 fills:
En Pau va morir a les 9 del matí del 14 de desembre de 1897 de mort natural a Sant Sadurní d’Anoia, a cal Cisteller, al carrer Hospital. No va rebre els sagraments i no consta que fes testament. L’enterrament va ser el dia 15. Aquí tenim 5 generacions d’avantpassats d’en Pau:
avantpassats d’en Pau Amat Vendrell
Josep Amat Panyella (*1857)
En Josep va néixer el 5 d’abril de 1857 a Sant Sadurní d’Anoia, a Cal Cisteller. Era fill de Pau Amat i Rosa Panyella. Va fer l’ofici de cisteller amb el seu pare Pau. El 1882 es va casar amb:
-
- Lutgarda Oliver Mestres. Va néixer el 1861 a Sant Sadurní d’Anoia. Era filla de Pau Oliver Domenech, natural de Sant Sadurní, i de Josefa Mestres Rius, de Sarrià. Varen tenir 3 fills:
- Josefa Amat Oliver (*1883, Sant Sadurní)
- Camilo (*1886, Sant Sadurní – +1949, Sant Sadurní) que segueix
- Dolors (*1895, Sant Sadurní)
- Lutgarda Oliver Mestres. Va néixer el 1861 a Sant Sadurní d’Anoia. Era filla de Pau Oliver Domenech, natural de Sant Sadurní, i de Josefa Mestres Rius, de Sarrià. Varen tenir 3 fills:
En el blog de Carles Querol hi hem trobat una magnífica foto de 1890 de Cal Cisteller. És del fons d’en Ramon Viader i hi podem veure la família Amat. No tenim la certesa de les identificacions, excepte en Josep Amat Panyella, que és evident. Pel que fa als altres: a l’esquerra ens sembla que és l’Andreu Amat Panyella. A darrera seu no sabem qui pot ser. El nen petit deu ser en Camilo, fill d’en Josep, que és al seu costat. El que hi ha dret a darrere creiem que és en Pau Amat Vendrell, primer cisteller de la família, pare d’en Josep i l’Andreu. Finalment, a la dreta hi ha un noi que sembla de la família Amat ja que fa pensar molt amb en Josep Amat Oliver, nascut el 1922. En Carlos Querol ens diu al peu de foto:
“Ens trobem a l’any 1890 i els que veiem són els artesans de la família Amat de cal Cisteller del carrer Hospital, paret per paret de la farmàcia Viader. Treballen els vímets i les canyes per bastir coves i cistells seguint una tècnica inventada al Neolític i gairebé desapareguda a la segona meitat del segle XX , a excepció dels tallers i negocis encara existents a diferents indrets de Catalunya. Potser allí ens podrien explicar quina era la funció de l’artilugi que mostra a la seva ma dreta el personatge central, dret i cobert amb una gorra. Tots menys el nen van fer cas al retratista anònim quan els va demanar que no es moguessin i que miressin fixament a la càmera fins que sortís un ocellet. Algun dels protagonistes somriu, cosa impròpia en aquells primers anys de la fotografia. Ara mateix no sabria dir amb total certesa si a Sant Sadurní en queden d’aquests professionals, però un segle enrere era un negoci pròsper, com tants d’altres que han sucumbit a la modernitat.
La matèria primera sortia gratis, només calia anar a tallar canyes i branques de vímet que creixien en llocs humits, com torrents, rieres i rius. Un dels torrents més generosos en aquest sentit era el de la Canaleta, la jungla de la meva infantesa. El poeta local Jaume Marigó va escriure precisament un poema que portava per títol Als vímets: “M’agrada de tallar els vímets de l’Anoia,/ veient i sentit l’aigua que passa i parrupeja/ al peu dels vímets verds, que són com una joia/ de plaer i el seu brancam m’ombreja./ De l’Avernó (o Lavernó) els vímets també em plau collir-los/ en un bell lloc ple d’arbres i esbarzers/ i després gronxar-los, i tot seguit portar-los,/passant per la passera que salta d’allò més./ Més, ningú no copsarà la dolça poesia/ que tenen aquests vímets, del riu enamorats,/ que mai més no fruiran de la meva companyia/i moriran ben sols del món abandonats./ I encara brotaran algunes primaveres,/ també aniran creixent amb l’escalfor del sol./En ells cantaran, al migjorn, caderneres,/ i a les nits, el mussol, i al matí, el rossinyol.” Una mica bucòlic i molt carrincló, però és el que hi ha. Malauradament ja han desaparegut els amics de cal Cisteller del carrer Hospital i de cal Marigó de carrer Sant Antoni i encara ens queden per sort els de cal Viader.”
L’artilugi que descriu en Carlos és la vara de mesurar els diferents productes de vímet i canya que es fabricaven. Els coves que estan bastint els anomenaven coves pallissers (per a la palla).
descendents de Josep Amat Panyella
Camilo Amat Oliver (*1886 – +1949)
En Camilo va néixer el 7 de setembre de 1886 a Sant Sadurní d’Anoia. Era fill de Josep Amat i Lutgarda Oliver. Va seguir l’ofici de cisteller a la casa del carrer Hospital. Es va casar a Sant Sadurní el 13 d’agost de 1921 amb:
-
- Encarnació Olivé Ribas (*1893 – +1978). Era filla de Pere Olivé i Antonia Ribas. Varen tenir 2 fills:
- Josep Amat Olivé (*1922, Sant Sadurní – +2015, Sant Sadurní) que segueix
- Pere (*1931, Sant Sadurní – +1962)
- Encarnació Olivé Ribas (*1893 – +1978). Era filla de Pere Olivé i Antonia Ribas. Varen tenir 2 fills:
En Camilo va morir a Sant Sadurní d’Anoia el 1949. Aquest és l’arbre dels seus avantpassats:
avantpassats de Camilo Amat Oliver
I aquest és l’arbre complet dels descendents d’en Camilo:
Josep Amat Olivé (*1922 – +2015)
text de Montserrat Amat Raventós
En Josep, el meu pare, va néixer al carrer Hospital número 6 de Sant Sadurní d’Anoia el dia 14 de setembre de 1922. Era fill d’en Camilo Amat Oliver (1886-1949) i de l’Encarnació Olivé Ribas (1893-1978). En Camilo era de Sant Sadurní i feia de cisteller. Casa seva era coneguda com a Cal Cisteller. L’Encarnació era filla de Sant Quintí de Mediona. Quan en Josep tenia 9 anys, va néixer el seu germà, en Pere.
Poc abans de fer 15 anys va començar la Guerra Civil Espanyola, fet que el va condicionar molt a la seva vida. Per començar, va haver de deixar d’anar a escola. De totes maneres, els pocs anys que hi va anar van ser molt profitosos, i recordava molt els anys que va passar als Hermanos. Sempre explicava històries d’aquella època: les excursions, els companys, els mestres….
També, viure a 50 metres de l’Ajuntament va fer que estigués al corrent de tot el que hi passava. Sempre deia que ell era molt xafarder i es posava a tot arreu on passés alguna cosa. Això va fer que tingués molta informació del que passava al poble. De gran, va tenir moltes converses amb un historiador de Sant Sadurní i li va explicar moltes anècdotes i històries locals de la guerra.
Un cop acabada la guerra es va posar a treballar amb el seu pare i va fer de cisteller fins ben gran. L’ofici de cisteller l’havia començat l’avi d’en Josep, en Pau Amat Vendrell.
Amb 27 anys es va casar amb la Maria Raventós Puigmartí (*1924 – +2013). La Maria era de Sant Sadurní i era filla d’Antonio Raventós Casanovas (1892-1968) i de Maria Rosa Puigmartí Prats (1899-1999). La seva casa era Cal Nogués. Eren pagesos i vivien de la terra. La Maria tenia 4 germans, una família gran.
En Josep i la Maria van estar uns quants anys sense tenir fills fins que, finalment, el desembre de 1956 va venir al món en Ton. El van seguir la Montserrat (1958), en Josep (1960)i la Rosa (1962). En 5 anys van formar una família nombrosa. En Josep continuava treballant de cisteller i la Maria s’estava a casa amb els 4 fills i la iaia Encarnació.
L’any 1962 va tenir lloc un fet molt important en la vida d’en Josep, que el va marcar molt. El seu germà Pere, amb només 31 anys, va morir d’accident de cotxe. Va deixar una vídua i 3 fills petits. La seva vídua, la Isabel, es va haver de fer càrrec del negoci familiar. Tenien una estació de servei i el negoci anava força bé. Van ser uns anys molt difícils per a tota la família.
Per en Josep, la situació econòmica era complicada. Havia d’alimentar una família molt gran i l’ofici de cisteller anava a la baixa. Va arribar un moment en què va haver de prendre la decisió de fer un canvi per poder tirar endavant. Mantenir una família gran no era fàcil. Hi havia una opció, traslladar-se a l’Argentina, on la Maria tenia família, i començar de nou. Era un pas difícil i un trasbals per a tots.
Finalment va sortir la possibilitat de participar en el negoci de fer una benzinera. Els socis eren uns familiars i ell hi tindria una petita participació i seria l’encarregat del negoci. Així doncs, va començar en aquesta nova feina a mitjans dels 60.
La vida anava seguint i els fills anaven creixent. En Josep i la Maria es van comprar una casa al carrer Sant Antoni de Sant Sadurní i hi van anar a viure l’any 1973 amb tota la família. L’estiu de 1978 es va morir la iaia Encarnació. Va ser una mort sobtada i ràpida. L’any següent, el 1979, la filla gran, la Montserrat, es va casar amb en Josep Solé. La seva primera filla, l’Anna, va néixer el 1983 i la petita, la Laia, el 1988. La filla petita d’en Josep, la Rosa, es va casar el 1980 amb el Jesús Burguete, i hi va tenir una filla, la Núria (1984).
Els nois es van casar el 1987. El gran, en Ton, amb la Montse Martí, i en Josep, amb l’Àngels Casals. En Ton va tenir tres fills, la Mireia (1993), l’Ignasi (1996) i la Mònica (1996); i en Josep, tres filles, la Laura (1990), la Clàudia (1995) i la Jana (2004). En Josep era feliç amb aquesta gran família de 4 fills i 9 nets.
Es va jubilar l’any 1982 i va començar una vida nova per ell i la Maria. Va tornar al seus orígens, a fer de cisteller, i així va combinar la jubilació amb el seu ofici de cisteller. Durant aquesta època, amb la Maria varen fer molts viatges i sortides amb els amics. Van ser uns anys de pau i tranquil·litat a nivell familiar. L’any 1996 va tenir un problema greu de salut, un càncer de còlon. El va superar després d’un any molt difícil i més de 100 dies a l’hospital. Això el va marcar profundament i es van acabar els viatges.
Un altre cop molt dur per a la família va ser la mort del fill gran, en Ton, la nit de Cap d’Any del 2003. Durant el 2002 en Ton va estar malament per un càncer de còlon que no va poder superar i aquella nit fatídica va morir. Per a en Josep i la Maria, va ser un cop molt dur i difícil. En Josep tenia 80 anys, i aquest fet el va fer envellir molt de cop. Des d’aquell moment la seva vida va quedar molt limitada, a casa amb la Maria i els fills i els nets. Sortia una mica a voltar pel poble i anava al parlament (un banc d’un carrer on es trobaven una colla d’avis per explicar batalletes i comentar l’actualitat). La seva afició principal era la lectura i xerrar sobre històries i anècdotes del passat. Tenia una gran cultura i era un plaer sentir-lo explicar històries de tot tipus, ja fos dels seus avantpassats, de la guerra, de coses del poble o de geografia. Era un pou de saviesa!
Els nets, que ja eren 9, s’anaven fent grans i se l’estimaven molt. La més gran, l’Anna, va anar a viure 2 anys a Londres, i 3 anys a Uganda. En un dels viatges d’Uganda a casa tenia previst casar-se amb en David. Els avis ho esperaven amb molta il·lusió. Però la iaia Maria no ho va poder veure perquè va morir enmig dels preparatoris del casament, tot just 6 dies abans, el dia 27 de Desembre de 2013. La Maria ja no estava massa fina, i durant la nit va tenir un atac de cor i va morir. Després d’una llarga vida junts i de molt d’amor amb en Josep, la mort els va separar. Allò va ser com una estocada mortal per a en Josep. Va ser molt difícil de superar. A partir d’aquest moment, la seva salut es va començar a deteriorar molt. Però encara va tenir una gran alegria que li va il·lusionar els últims mesos de vida: va néixer la seva primera besneta, la Vinyet. L’única que va conèixer i gaudir una mica.
Al final, el seu estat de salut va empitjorar, necessitava transfusions de sang molt sovint, fins que va arribar un moment en què ell va decidir parar i esperar la mort, que va arribar al cap de poc. Així, el 28 de juliol de 2015 ens deia adeu. En Josep va deixar un gran buit entre els que l’estimàvem. El recordarem com un home senzill, honest, culte, molt català, amant dels seus i molt apreciat per tothom que el coneixia. Descansa en pau!.
T’estimem pare.
Anton Amat Raventós (*1956 – +2003)
L’Anton va néixer a Sant Sadurní d’Anoia el 16 de desembre de 1956. Era el primer fill de Josep Amat Olivé (1922-2015) i de Maria Raventós Puigmartí (1924-2013). El pare Josep era cisteller i tenia el seu taller al carrer Indústria de Sant Sadurní, lloc on havien desenvolupat el seu ofici tres generacions més dels Amat: Pau Amat Vendrell, Josep Amat Panyella i Camilo Amat Oliver, l’avi de l’Anton.
Va ser un fill molt desitjat, ja que els seus pares van trigar molt a tenir-lo, però en 5 anys van néixer els 4 germans, o sigui que van ser una família nombrosa. L’Anton va començar a estudiar als Hermanos però quan van crear l’escola Vilarnau hi va anar ràpid. Quan va acabar els estudis va anar a treballar de lampista.
L’any 1977 se’n va anar a Sevilla a fer la mili, i tot i que era molt anti-militar, en tenia molt bon record, pels amics que hi va fer i per la feina de telefonista que li van assignar.
Li agradava molt la música catalana i quan va tornar de la mili va muntar una botiga de discs. Compaginava la feina de lampista i la botiga de discs, on l’any 1979 va conèixer la que seria la seva esposa, la Montse Martí Pané. La Montse va néixer l’any 1963 també a Sant Sadurní, filla de Jaume Martí i de M. Rosa Pané.
L’octubre del 1987 es va casar amb la Montse al Castell de Subirats. Van tenir tres fills: la Mireia (1993) i els bessons Mònica i Ignasi (1996).
L’Anton va ser una persona socialment compromesa i va estar molt vinculat al món associatiu de Sant Sadurní. De ben jove va entrar a la Comissió de Festes. Amb el seu cosí, Xavier Raventós, van organitzar molts concerts de gran renom: El Último de la Fila, Quilapayún, el Dúo Dinámico, Luis Eduardo Aute, Raimon, Santi Vendrell…i quasi cada any portaven Lluís Llach.
El 1982 va formar part de la colla de joves que va crear la Colla Gegantera. Amb els seus companys va organitzar diverses trobades de gegants a la vila de Sant Sadurní. Durant un període també va ser president i cap de colla.
A banda de la seva implicació amb els Geganters i la Comissió de Festes, va ser locutor de Radio Sant Sadurní i, més tard, presentador de la televisió local.
Entre febrer de 1988 i octubre de 1989 va ser regidor d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia substituint Pere Varias, el Simoneta, com a número 2 de la llista del partit. Va ser regidor en solitari del grup municipal d’ERC a l’oposició i va coincidir amb els alcaldes socialistes Carles Querol i Marcel Gabarró. L’etapa de regidor va ser curta, però significativa, perquè suposava un relleu generacional a la formació i un impuls a la secció local en els primers anys de la transició.
L’any 2002 va patir un càncer de còlon que finalment no va poder superar i la nit de Cap d’Any de 2003 va morir a Sant Sadurní a l’edat de 47 anys. Va ser un cop molt dur per a la Montse i tota la família.
El divendres 2 de gener es va fer la cerimònia d’enterrament a l’església de Sant Sadurní amb una multitudinària assistència de veïns i amics. La Colla Gegantera va voler acomiadar el seu cap de colla amb els dos gegants amb llaços negres en senyal de dol. Quan va arribar la família eren a la porta de l’església, i un cop acabada la cerimònia, van ballar a la plaça com a homenatge i comiat. Els geganters, visiblement emocionats, van voler demostrar d’aquesta manera l’afecte que sentien per la persona que havia agafat el timó de la colla en un moment complicat.
Can Prats es troba en el camí del mateix nom a uns 2 km al sud-oest de Sant Llorenç. La masia que es va reformar a principis del segle XX consta de planta baixa, pis i golfes. Les cobertes estan formades de teules vidrades, amb tremujals i ràfec. La façana principal està orientada a llevant i destaca el balcó de dos portals al primer pis i les galeries de finestres a la planta baixa, a les golfes i al cos lateral. Obertures amb marcs de línies quadrades i corbes i amb ornamentacions vegetals i estilitzades. La reforma de Josep Ros i Ros contemplava la creació d’un mirador en torre central a la part superior, però el promotor Paul Buguet es va morir abans d’acabar l’obra i es va quedar pendent. Ara hi ha una claraboia. Els espais interiors estaven duplicats pensant amb els masovers i la part senyorial, només la cuina era un espai únic a la planta baixa, on hi havia dos menjadors. Des del vestíbul, una porta donava accés a l’escala central que conduïa a la planta pis i a les cambres, on els sostres són alts i els paviments són hidràulics; diferents en cada habitació. Hi ha construccions annexes dedicades a magatzem i a la producció.
La primera informació que tenim de Ca n’Alegre fa referència a Ramon Castanyer que es va casar amb Caterina. La seva filla Eulàlia Castanyer es va casar amb Bartomeu Alegre d’Olesa de Montserrat. L’Eulàlia va morir a Castellví de Rosanes vers 1588 i l’hereu Pere Alegre Castanyer es va casar el 1574 amb Montserrada Duran del Puig, germana de Montserrat Duran, l’hereu de can Duran del Puig. El Pere Alegre Duran del Puig va ser el nou hereu i es va casar el 1598 amb Joana Montmany de Sobrerroca Palau, de Pallejà, germana de l’hereu de can Montmany.
Bernat de Sala Bou (ca1440-ca1512)
L’almirall Ramon Marquet és molt probablement avantpassat directe de l’Andreu Amat Rossell. Els separen 25 generacions entre les que trobem els Dusai, els Girona, els Romagosa, els Rossell i els Penyella. En Ramon era fill del mercader i armador de Barcelona Bernat Marquet de Pinxenes i d’Elisenda de Rubí, una noble molt rica filla de Berenguer de Rubí. Va néixer a Barcelona el 1235 i va seguir l’activitat de mercader i armador com el seu pare. Ben aviat va posar la seva experiència marinera al servei de la corona. Va arribar a ser Vicealmirall de Catalunya i juntament amb Roger de Llúria i Berenguer Mallol van aconseguir el domini marítim de la Mediterrània en un dels períodes més extraordinaris que ha viscut Catalunya.
Segons els propietaris, la casa va ser fundada per un moliner italià, avantpassat seu. Encara es comenta que a sota la masia hi havia un molí hidràulic que aprofitava les aigües d’un dels torrents de sota l’indret. Sembla que el cognom de l’avantpassat era Levegelli.
Andreu Toya i Taberner va néixer a Hostalric el 26 d’abril 1854. Els seus pares eren Joan Toya i Clarà (Ramió 1818-Hostalric 1889), propietari originari de can Toya de Ramió amb casa al carrer del Raval, i Maria Taberner i Valentí (Castanyet 1824-Hostalric 1883), filla també d’una gran pairalia.
La SALLI de Puigcerdà
La fàbrica tenia un xalet on vivia el director, que era holandès, Van der Heyden. En els darrers dies de la guerra, quan l’exèrcit roig ja entrava a França, l’aviació nacional (o potser l’alemanya) va bombardejar l’estació de tren de Puigcerdà. El director havia sortit de la fàbrica en direcció als prats que la separaven de l’estació i el va matar una bomba.
Poc després d’acabar la guerra, l’empresa SALI va veure que necessitava un director i els van recomanar un farmacèutic de Santa Coloma de Gramenet: en Santiago Altés. Ell va acceptar-ho i va demanar un sou que, en principi, els va semblar molt exagerat, 3.000 pessetes al mes. Finalment van arribar a un acord. En Santiago, quan va visitar la fàbrica, va veure que a Puigcerdà hi havia una farmàcia que es podia comprar. El preu que demanaven era molt elevat, 25.000 pessetes i, malgrat que un cosí de l’esposa Carmen, en Carlos Cardelús, cap provincial de farmàcia de Girona, li va oferir 15.000 pessetes per la de Santa Coloma, l’operació no es va fer. Aquest fet podia haver canviat la història de la família que hauria anat a viure a Puigcerdà. En canvi, es van quedar a Santa Coloma, i en Santiago hi anava cada setmana o cada dues.
El contracte que va signar en Santiago amb SALI el nomenava director tècnic amb un sou de 2.000 pessetes mensuals més un variable de 50 pessetes mensuals per cada 500 litres de llet fresca que sobrepassés els 7.000 litres. També li reconeixia una participació del 4% en els beneficis nets en forma d’accions de la Societat. Va acumular una quantitat important d’accions que malauradament van tenir poc valor quan va faltar. En el contracte es permet curiosament que en Santiago continuï com a titular del laboratori de productes Marinette.
Trobar aliments a Puigcerdà era molt més senzill que a Barcelona. Així, en Santiago es va fer fer unes grans maletes, tipus mostrari de viatjant, per transportar aliments a casa. D’aquesta manera passava més fàcilment els controls de “consums” (impostos d’entrada i sortida dels pobles) i de la policia que vigilava el tràfic il·legal d’aliments. Els pans enormes, la mantega i els pastissos de la viuda Vernis que portava els caps de setmana a Santa Coloma eren molt esperats per la família.
El 10 d’octubre de 1941 en Santiago va signar un nou contracte amb Sali en el qual va deixar el càrrec de director tècnic i va passar a exercir de tècnic assessor. El contracte estipulava que ensenyaria el nou director, faria les anàlisis de llet condensada i assessoraria tècnicament la fàbrica amb una visita mensual. També substituiria el director en cas de malaltia. La retribució va passar a ser de 750 pessetes mensuals més un 2% de participació en beneficis.
L’any 1946 es va renovar el contracte d’assessorament. La retribució va passar a 1.000 pessetes mensuals i es va anular la participació en beneficis. En Santiago va continuar assessorant Sali durant molts anys. El 1958 van inaugurar una nova fàbrica a Utebo-Casetas, a Saragossa. Més tard, van muntar una planta de llet estèril en botella de vidre a Manlleu i van comprar una fàbrica de conserves vegetals i melmelades a Lleida.
La guerra civil
En Santiago va patir els primers efectes de la guerra civil quan el dia 20 de juliol es van presentar uns milicians de la CNT-FAI de Gramenet del Besòs i li van confiscar el cotxe. Ell havia sigut molt aficionat a les motos i en va tenir diversos models (BSA 250, FN 350) fins que es va decidir a comprar un cotxe l’any 1935. Es va vendre la FN i va comprar un Citroën 8CV en un concessionari de Barcelona. El cotxe era de color blau amb una maleta negra exterior i agafava els 60 km/h. Aquest va ser el cotxe que li van confiscar.
Els republicans van nomenar en Santiago tècnic de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona i li van cedir un cotxe confiscat per fer la seva feina. No el va fer servir mai i, quan s’acostaven les tropes nacionals a Barcelona el 1939, la milícia va agafar el cotxe per fugir cap a França. Van haver d’arreglar-lo, ja que no funcionava i, de fet, no va arribar mai a travessar la frontera ja que es va aturar poc abans de Figueres i el van tirar a la cuneta per deixar pas a les columnes d’exiliats. En Santiago no va comprar mai més cap cotxe malgrat el disgust de la seva esposa Carmen.
Feia molts dies que la carretera que portava a França era una caravana contínua de gent i vehicles de tot tipus carregats a vessar. Els últims van ser els soldats que es desfeien de les seves armes, si encara en tenien, a les clavegueres. El darrer dia ja no passava ningú, la gent escoltava els esdeveniments a les emissores de ràdio nacionals, que estaven prohibides. La nit del 26 de gener es va poder veure des de Gramenet en direcció a Barcelona la llum dels focs on preparaven el te les tropes regulars marroquines.
En un tancar i obrir d’ulls, tot va canviar. Gramenet del Besòs va tornar a ser Santa Coloma de Gramenet; la plaça del Poble, a dir-se Plaza Nacional; i la bandera ja no era tricolor sinó vermella i groga amb un escut d’Espanya amb jou i cinc fletxes. Les monedes que no eren de plata i els bitllets de la república o impresos pels ajuntaments no tenien cap valor. Els milicians amb mono blau i gorra de la CNT-FAI van canviar a camarades falangistes de camisa blava amb jous i fletxes a la butxaca i boina vermella. Uns van sortir de les presons del Poble i altres van entrar a les presons de l’Estado.
Si la guerra va ser dura quant a l’escassetat d’aliments, la postguerra va ser pitjor. Es va establir la cartilla de racionamiento individual, que donava dret als aliments bàsics però que no arribava a cobrir les necessitats alimentàries bàsiques. La gent intercanviava aliments i va aparèixer l’estraperlo o venda fraudulenta. Hi havia productes molt difícils d’obtenir. En Santiago va aprofitar un viatge a una fàbrica de llet condensada de Palma de Mallorca del seu amic Sr. Gispert per amagar mantega de porc dins de dos pots de llet condensada de 5 kg. Amb dos pots més, aquests sí de llet condensada, els va posar en una caixa que va precintar i va poder passar tots els controls
El iogurt dolç i la granja Marinette
En Santiago va vendre el 5 de maig de 1934 a Miquel Bosch tres patents d’invenció i el dret exclusiu per elaborar iogurts amb additius (vitaminats, diastasats,..):
La patent 107249, similar al dolç de llet, es refereix a un procediment per obtenir un producte alimentari o una melmelada làctica a base de llet condensada de gran contingut energètic adequada especialment per a esportistes i persones grans i nens en època calorosa. Era una barreja de llet condensada amb mel o sucre i fruites o les seves essències que, una vegada envasada hermèticament, se sotmetia a l’acció de calor per assolir un estat pastós o semi-sòlid.
En el fulletó de l’empresa es deia que la missió de Productos Marinette era “alimentar i curar” i la seva finalitat era “fabricar i comercialitzar productes sans i escrupolosament preparats.
Al voltant de 1940 van aparèixer a Barcelona diverses orxateries valencianes, i la família Altés anava sovint a una de molt popular, la Fillol de la plaça Universitat. L’orxata de xufla es consumia molt a l’estiu però es conservava molt poc, menys de 12 hores. És probable que en una d’aquelles visites a la Fillol en Santiago imaginés un procediment per millorar la conservació de l’orxata. Si es volia esterilitzar l’orxata escalfant-la com la llet, es coagulava. En Santiago va comprovar que afegint-hi una certa quantitat de llet descremada s’evitava la coagulació quan s’escalfava. Va patentar el mètode de fabricació el 1944 i va registrar la marca Marichata el 1948. Hem trobat un document en anglès per sol·licitar la patent americana equivalent a l’espanyola però desconeixem si finalment es va arribar a registrar.
En Santiago tenia uns objectius molt clars i volia instal·lar un laboratori per donar assistència a diferents indústries làctiques de Barcelona, i per això la farmàcia del carrer Pedró es va quedar petita de seguida. No va tardar a trobar un local més gran a la Plaça de la Constitució número 3 que s’adaptava molt millor als seus projectes. Era una antiga casa agrícola de dos pisos amb jardí, quadres per animals i bodega que s’havia dividit en dos habitatges. Santiago es va quedar el més gran i va anar a viure al primer pis, i va deixar el pis de baix per a la farmàcia. En aquests baixos hi havia una gran cuina amb xemeneia, un despatx, una botiga i una rebotiga ben gran: un espai ideal pels seus projectes.
Un dels primers projectes d’en Santiago al seu laboratori va ser l’obtenció d’un extracte de cafè concentrat. Quan treballava a la Sila ja havia intentat fer un cafè amb llet concentrat, però el projecte va ser abandonat per la dificultat de trobar una proporció adequada entre la llet, el cafè i el sucre (cada consumidor té gustos diferents: més o menys cafè, més o menys sucre…). El 23 d’octubre de 1925 va sol·licitar el registre de la marca Cafeol pel seu cafè concentrat i 7 mesos després, l’1 de juny de 1926, el Ministerio de Trabajo Comercio e Industria va expedir el corresponent certificat de registre de la propietat industrial. 
En Santiago va donar un nou impuls a la comercialització del cafè concentrat quan el 24 de gener de 1926 va comprar la marca registrada Café Ideal i el negoci associat. El local de la Plaça de la Constitució era òptim per fabricar el concentrat de cafè, ja que tenia una xemeneia amb una boca d’1,8 metres d’alt i 2,5 metres d’amplada on podia col·locar la caldera de fosa. 
– Grossan, una pols blanca inerta que evitava la separació del sèrum de la nata i estava destinada a obradors de pastisseria. L’additiu s’afegia a raó de 5 grams per litre de nata. 
Malgrat tot aquest treball de desenvolupament de productes i invencions, en Santiago no va tenir mai la intenció de muntar, ell sol o amb algun soci, un negoci de fabricació industrial i comercialització dels seus productes. En el seu laboratori només comptava amb un auxiliar de farmàcia i una operària que feia les funcions d’envasat, etiquetatge i neteja. L’equipament era simple: l’estufa de preparació de cultius o fabricació de iogurts era una peça de museu construïda amb peces separades però la resistència elèctrica i el regulador de temperatura funcionaven amb una precisió extraordinària.
El 31 de desembre de 1934, en Santiago va donar de baixa el laboratori annex a la farmàcia per raons que es desconeixen. Un motiu podria ser per reduir impostos. Els laboratoris UDA, al carrer Junqueres 11, propietat d’un farmacèutic amic seu, van fabricar els seus productes a partir d’aquell moment. La farmàcia va continuar en funcionament i en Santiago va continuar fent noves proves i investigacions a la rebotiga, però ja no va fabricar productes pel gran consum. Només va mantenir la producció a petita escala per als clients de la farmàcia
La invenció de 1944 registrada el 1948 amb el nom de Marichata era una orxata de xufla on s’afegia llet descremada per millorar-ne la conservació. Podem veure més detalls de la Marichata a l’apartat on s’explica la relació d’en Santiago amb la granja Marinette.
Es conserven llibres de caixa de l’any 1939 on es pot veure que els ingressos diaris de la farmàcia eren al voltant de 100-150 pessetes. El mes d’octubre de 1939 els ingressos totals van ser de 3.522 pessetes, i les despeses, de 2.252 pessetes.
A partir de 1954 l’Albert Altés, fill d’en Santiago, va anar a treballar a la farmàcia i va continuar la preparació de fórmules magistrals a més de fer les feines normals d’atenció als clients de la farmàcia. En Santiago ocupava gran part del dia a fer visites a les indústries làcties que assessorava i només passava unes poques hores de la tarda a la farmàcia. Qui feia la major part del treball a la farmàcia era, doncs, l’Albert, amb l’ajut d’un dependent.
El director tècnic, Santiago Altés, va preparar un giny per fer microfotografies per poder controlar la cristal·lització de la lactosa (format troncopiramidal) i impedir la formació de sacarosa (format cúbic més gran, es poden veure al centre de la fotografia de 1924). 
el Germà Joan Pastor
En aquest escrit es parla de la relació de Joan Baptista amb Sant Enric d’Ossó, fundador de l’ordre de les Teresianes.
En el nobiliari de Lluís Bru de Sala i Armand de Fluvià trobem unes 10 referències a nobles amb el cognom Riera. Reproduïm a continuació una breu introducció del llibre i la relació de nobles amb el cognom Riera.
Entrat el segle XVIII, la gent de Sant Sadurní va començar a bellugar-se per obtenir la separació de Subirats, cosa que va assolir, finalment, el 28 de maig de 1764. El 26 d’agost del mateix any prenia possessió el primer batlle «independent de justícia» de Sant Sadurní d’Anoia. En aquell temps, Sant Sadurní tenia 163 cases i 815 habitants. Des d’aleshores, la creixença de la nova vila va ser bastant ràpida, ja que pel cens del comte de Floridablanca ja comptava amb 1065 habitants (any 1787).
Barcelona, 1746-1819. Prosista. Va ser fill del coronel Antoni d’Amat i de Junyent i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust. Era nét del primer marquès de Castellbell per la branca paterna i va heretar la senyoria de Maldà per la branca materna. Es va casar a vint anys amb la seva cosina Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, filla del segon marquès de Castellbell, de qui va tenir vuit fills. La seva llar d’infant va ser al carrer del Bisbe Caçador de Barcelona i al llarg de la seva vida va viure a la casafamiliar del carrer de la Portaferrissa, prop de l’església del Pi. Pertanyia a la petita noblesa catalana borbònica i rendista, però les seves possessions i les seves rendes no li comportaven gaire poder econòmic ni polític. Havia estudiat amb els jesuïtes al Col·legi de Cordelles; allà va ser introduït a l’estudi del llatí. També tenia coneixements de francès i d’italià.
Nació en Barcelona, España, en 1704. La nobleza estaba presente en su familia, pues sus padres fueron José Amat y Planella, Marqués de Castell Bell, y María Junyent y Vergas, Marquesa de Castell Manyá. Él mismo fue Caballero de la Órden de San Juan.