Ricard Altés Cardelús (1934-2008)
El fill petit del matrimoni Altés Cardelús va néixer a Santa Coloma el dijous 26 de juliol de 1934. Va haver de viure les dificultats de la guerra civil quan només tenia dos anys. Com que la família vivia a sobre la farmàcia de la plaça, molts dels seus primers jocs infantils van tenir d’escenari les dependències de l’ajuntament. En una entrevista de l’any 2002, en Ricard recorda que jugava amb el fill de l’algutzir, l’Antonio Cervera, amb un tren elèctric de corda al mig de la sala de plens (en aquell temps l’algutzir residia a l’ajuntament). El pati consistorial era com un parc d’atraccions per als dos petits, amb patinets requisats i els camions de bombers com a gran atracció.
Ben jovenet, en Ricard ja va mostrar les seves dots artístiques. Era capaç de fer, amb l’ajuda d’una navalla de butxaca, un tòtem de quatre metres d’alçada a partir del tronc d’un arbre. A partir d’una cullereta d’alpaca també podia fer un braçalet en pocs minuts.
Arribat a l’adolescència, el pare Santiago va expressar al seu fill el desig que anés a estudiar a l’Escola del Treball per convertir-se en un tècnic tèxtil. En Ricard hi va accedir, però al cap de poc temps va adonar-se que la seva vocació era l’art, i va demanar als pares que li deixessin fer el canvi. Va anar a estudiar a l’Escola Massana, on va fer sis cursos, i després va continuar la seva formació a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi.
Entrar a la Massana no era fàcil i les places eren molt limitades: calia passar una prova de dibuix. El germà Santiago el va acompanyar a fer-la, tots els aspirants es van asseure en taules rectangulars i al mig hi havia un objecte que havien de dibuixar. A en Ricard li va tocar una olla de terracota amb dues nanses i en poc temps va reproduir-la exactament al paper amb uns fins traços de llapis. El professor va observar el treball, va signar-lo i va dir que estava admès, ja que era l’únic d’aquella classe que no dibuixava per primera vegada.
L’Escola Massana era (i és encara) a l’edifici de l’antic Hospital de la Santa Creu, entre els carrers de l’Hospital i del Carme de Barcelona, i l’Escola de Belles Arts Sant Jordi era al segon pis de l’edifici de la Llotja de Mar. Així, en Ricard havia de fer un llarg desplaçament des de casa seva a Santa Coloma, que encara es va fer més complicat el desembre de 1943 per l’enfonsament del pont que unia el poble amb la ciutat després d’un episodi de fortes pluges. Els pocs colomencs que, com en Ricard, cursaven estudis superiors a la capital havien de fer un llarg passeig i agafar dos troleibusos i un tramvia per arribar als centres.
El primer taller d’en Ricard va ser una habitació petita que donava al pati de la farmàcia. És on va començar a fer els repussats de coure. Poc després va començar a fer esmalts, ja que va veure que en podia treure molt més benefici.
A Santa Coloma, en Ricard va participar a les classes de balls catalans de l’entranyable mestra Maria Manent, va ser membre de l’equip de futbol local Aspirants d’Acció Catòlica i també va formar part del grup de ball de bastons que va crear Damià Roig. També li agradava la muntanya i es va apuntar al Centre Excursionista Puigcastellar. En va ser el soci número 11.
De tots aquest centres de reunió dels joves colomencs dels anys quaranta i cinquanta en van sortir moltes parelles, i allà hi va conèixer també la seva dona: la Teresa Cuixart. La Teresa i en Ricard eren de dues colles diferents, ja que ella era dos anys més gran, però amb els balls es van acabar unint les colles. La Teresa ens explicava que va ser més aviat ella que es va fixar en en Ricard. Ell anava en una bicicleta d’un amic i passava sovint davant la botiga familiar on la Teresa venia llet i derivats. Sembla ser que ell també hi passava amb la intenció de veure la Teresa.
Quan va ser l’hora de fer el servei militar, el sorteig el va portar lluny de casa, ja que li va tocar anar a Ceuta i, després, l’any 1956, a Xauen, al Marroc. Va ser alferes de complement i va fer bona amistat amb un capità. Va veure que en Ricard era molt manetes i li demanava que l’ajudés a fer bricolatge. A canvi, li deixava un pis i allà podia fer una mica el que volia. Així va passar una mili lluny de casa però va poder dedicar temps a les seves aficions artístiques: dibuixant i fent talles de fusta. Mentre feia la mili es va posar molt malalt ja que va agafar una forta infecció i el pare Santiago va haver d’enviar-li antibiòtics per al seu tractament.
Acabat aquest obligat parèntesi, en Ricard es va casar amb la Teresa el dimecres 24 d’agost de 1960 a l’església Major de Santa Coloma de Gramenet. Van celebrar-ho al restaurant la Rotonda i van anar de viatge de nuvis a Suïssa en tren.
La Teresa, nascuda el 24 d’agost de 1932, era filla d’en Pere Cuixart i de la Carme Girbau, tots dos de famílies de Santa Coloma. Després de casar-se, en Ricard va anar a viure a una part de la gran casa de pagès de Can Girbau, propietat de la família de la Teresa i situada al carrer Vistalegre.
El pare de la Teresa els va cedir l’espai i el pare d’en Ricard va col·laborar amb una part dels diners necessaris per a fer-se l’habitatge. Per la resta, el germà gran, en Santiago, els va fer un préstec. Van construir dos pisos i una terrassa on, anys després, va acabar fent un estudi. La progressiva desaparició dels animals i dels estris del camp va permetre en Ricard habilitar els baixos de la casa i les quadres per anar-los transformant en el seu taller de treball.
La Teresa i en Ricard van tenir quatre fills: la Carmina i en Pere Carles, bessons, nascuts el 1961; la Cristina, nascuda el 1963; i en Ricard, nascut el 1965.
El primer cotxe que va tenir va ser un Simca 1000 que acabava de sortir al mercat. Amb aquest cotxe van anar a León a visitar el germà Santiago l’any 1967, a la comunió de la neboda Pili. La filla Carmina recorda molt aquest viatge i les excursions que van fer per les boniques terres de León.
A l’Escola Massana va aprendre a fer esmalts, tècnica a la qual es va dedicar professionalment durant deu anys fins que la competència va aparèixer per tot arreu. A en Ricard no li costava canviar, més aviat el contrari, ell deia que li agradava crear coses noves. En un moment de la seva vida va dedicar-se amb devoció a la pintura, però es va acabar decantant cap a l’artesania ja que va considerar que pintant no donaria pa als seus fills.
En Ricard va començar venent directament a botigues fins l’any 1965, que va passar a difondre el seu treball mitjançant majoristes. Aquest va ser l’únic canal per adquirir-les fins que els fills van començar a donar-li un cop de mà.
El seu representant durant molts anys va ser el senyor Testor. Tenia el magatzem al carrer Madrazo de Barcelona i distribuïa les obres per tot Espanya. Més tard, el senyor Guerrero, que tenia una botiga al carrer Canuda, també va vendre una part de les seves obres. A la botiga tenia dos aparadors i un d’ells el va dedicar al treballs d’en Ricard. Així, els dos representants es repartien els tipus de peces, fins que un dia en Guerrero es va queixar de males maneres dient que les del senyor Testor tenien més sortida. En principi en Ricard li va donar més negoci, però com que volia vendre més del que li oferia, en Guerrero va contractar un imitador, el senyor Tejero, per copiar les obres. Quan en Ricard se’n va assabentar, va cancel·lar el contracte de representació. Va continuar doncs amb en Testor, i anys més tard, quan el representant va morir, un nebot seu va continuar la relació comercial.
En Ricard va ser l’iniciador d’aquelles casetes de fusta que tenien vocació de quadres. L’origen de les casetes van ser uns collages en fusta que feia amb joguines velles dels seus fills, de “materials de recuperació”, com li agradava dir. Les casetes es penjaven a la paret i els seus minúsculs prestatges servien per col·locar tota mena de bibelots miniatura. Van tenir molt èxit i tothom es va llançar a copiar-les. En una ocasió va aparèixer al diari Avui una pàgina amb objectes d’en Ricard i la foto d’un senyor que deia ser-ne el creador. Després de consultar un advocat es va demanar al diari que desfés el greuge i el diumenge 19 de març de 1989 es va publicar al diari una pàgina dedicada a en Ricard i la seva obra.
A Puigcerdà va vendre molt, especialment mobles, a un important empresari. Es deia Muñoz i curiosament havia començat treballant de fuster a la fàbrica de llet Sali amb el pare d’en Ricard, en Santiago.
Amb l’arribada d’internet, els seus fills van posar al dia l’obra d’en Ricard, i van crear una pàgina web per facilitar-ne la difusió. Tots els fills van ajudar en Ricard amb més o menys dedicació. En Pere Carles va estar gairebé 10 anys col·laborant amb el pare especialment en tasques de màrqueting, buscant distribuïdors i assistint a les fires. La que era la seva esposa, la Mandi, l’ajudava i feia tasques administratives. La Cristina ajudava el pare fent treballs de taller i també feines administratives. També va participar a fires i del 1996 al 1999 va tenir una botiga al carrer Sant Pere Més Baix on venia les obres del pare.
Va ser el petit de la família, en Ricard, qui finalment va continuar la tradició artística del pare. Va introduir noves idees d’acabats, que van ser ben acollides pel mestre. L’objectiu era fer que els processos artesanals fossin més ràpids per tal que l’equip de col·laboradors d’en Ricard (en total van arribar a ser 8 o 9 persones al negoci) pogués atendre millor les múltiples demandes que arribaven d’arreu. Així podien competir millor amb l’entrada massiva de productes fabricats a Àsia. En tot cas, el segell del taller d’en Ricard seguien sent l’alta qualitat i que cada objecte que sortia de les seves mans era únic i irrepetible. Va arribar a exportar les seves obres des de Portugal fins al Japó, passant per Romania i Beirut.
Després de la mort del pare Santiago, en Ricard va heretar la casa de Sant Celoni on de petit anava a passar els estius amb els pares. La família d’en Ricard va continuar la tradició: també anaven a passar estius i caps de setmana a la casa de la Carretera de Campins de Sant Celoni.
La casa tenia molts arbres que feien una bona ombra, gairebé com un bosc. En Ricard deia que li agradava aquella ombra, ja que si volia sol podia anar a la part de darrere de la casa. Anys després van comprar un terreny que donava al darrere de la casa i hi van posar un hort. El jardiner, Biel Arenas, en tenia cura, però donava més feina que fruit.
A la Teresa i als nens els agradava molt la platja. El mes d’agost llogaven un apartament a Sant Feliu de Guíxols i en Ricard només hi anava els caps de setmana. Quan el germà Santiago va anar a viure a Sant Celoni van pensar a vendre-li la casa i comprar-ne una a Sant Feliu, però en Santiago li va dir que la conservessin, que ell ja en comprava una situada uns metres més amunt de la Carretera de Campins. Això era l’any 1975.
Malgrat tenir una personalitat reservada i ser una persona discreta, en Ricard deixava la seva empremta a les manifestacions socials gràcies a la seva gran creativitat. Així, quan hi havia esdeveniments familiars com ara casaments o batejos, en Ricard vestia de forma ben original i feia sovint una particular performance. Aquestes performances, d’un estil una mica dalinià, eren filmades al començament de les pel·lícules que després ell mateix feia de les celebracions familiars.
En Ricard va ser sempre una persona molt compromesa amb la realitat nacional del poble català. Va donar suport als representants nacionalistes en defensa de la llengua, la cultura i la identitat de la nació catalana. L’any 1977 va anar a la manifestació de l’onze de setembre del Passeig de Gràcia de Barcelona per demanar l’estatut (el lema era “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”). L’acompanyaven una vintena d’amics, la Teresa, els fills i uns cunyats. Vint anys després, el diari Avui, va publicar el reportatge “20 segadors entre un milió” i el van entrevistar. Entre d’altres coses va dir: “Estàvem a l’expectativa de veure com seria l’estatut. Seria prou bo això? […] Era un esclat d’eufòria, alguna cosa estava canviant”. I també: “20 anys per a una persona són molts anys, per a un país que té mil anys són pocs; potser per això les coses van canviant a poc a poc, el temps és justicier i col·loca les coses al seu lloc”.
El treball continuat d’en Ricard al taller de la casa familiar, un taller amb plantes, una mina d’aigua i una font de forja, va durar més de 50 anys. A l’entrevista de 2002, en Ricard recordava que el primer que va vendre van ser unes palmatòries de ferro a una botiga de Puigcerdà. Deia amb resignació, però satisfet, que havia necessitat treballar molt per poder viure dels seus objectes de decoració. En tot cas, i sorprenentment, mai va haver de fer publicitat per vendre les seves creacions.
En Ricard va patir un limfoma que li va activar una hepatitis C que tenia latent. És probable que es contagiés al Marroc, ja que en ocasions es compartien les agulles per vacunar els joves militars. No va poder vèncer la malaltia: al cap d’uns anys va morir a Santa Coloma de Gramenet el 30 de desembre de 2008. Tenia 74 anys.
Obra artística
Així és com s’ha descrit l’obra artística d’en Ricard a diversos mitjans:
En Ricard va iniciar la seva carrera artística i professional a mitjans dels anys 50, després de la seva formació a les escoles Massana i Sant Jordi. Als anys 70, paral·lelament a les seves creacions artesanals, va dedicar-se a la pintura de quadres d’estil abstracte. Ja a la dècada dels 80 i 90 va introduir nous estils d’acabats aplicats a objectes de regal i decoració, i també a mobiliari. Va reinventar la fusta cremada, va desenvolupar les primeres casetes multi-prestatgeria de fusta per a miniatures i va reintroduir amb estil propi la policromia aplicada a mobiliari i complements.
Va participar en concursos i biennals, on va obtenir diversos premis. Algunes de les seves obres, com la capella de l’entrada del poblat ibèric o diversos objectes de caire religiós de l’església, han deixat una petjada perdurable a l’entorn de Santa Coloma. També és obra seva el pebeter del nomenament de Santa Coloma com a ciutat pubilla de la sardana que avui es pot veure als jardins de can Roig i Torres.
L’obra pictòrica d’en Ricard també va ser important i es va presentar en diverses ocasions al premi Joan Miró. Un dels seus quadres va ser adquirit per Belles Arts. Va conrear també l’escultura i va lligar la tècnica tradicional de l’argenteria amb l’escultura.
En el cartell d’una exposició feta a Sant Celoni el 12 de febrer de 2011, dos anys després de la seva mort, es resumeix molt bé la seva obra artística:
“Ricard Altés Cardelús va dedicar la seva vida a la creació artística i a la fabricació artesanal d’objectes de decoració, mobiliari, complements i regals. La seva gran capacitat per a dissenyar i crear, juntament amb l’aplicació de tècniques pròpies d’acabat i decoració, van donar com a resultat un ampli ventall d’objectes i creacions força subtils, ben originals i molt atractives.
En els inicis va treballar la talla de fusta, el coure repussat i els esmalts. Va fer joies amb metalls nobles i amb altres de més senzills, a més de dedicar-se a la pintura abstracta i l’escultura. Els objectes i la decoració d’espais religiosos també van ser una constant: disseny d’altars i capelles, calzes i piles baptismals. Va treballar el linòleum, el dibuix i la pintura per a la creació de participacions de batejos i comunions i de felicitacions nadalenques.
Una darrera fase, més llarga i productiva, la va dedicar a la creació i producció d’objectes decoratius de la llar: baguls, papereres, caixes d’enllustrador, paraigüers, rellotges, petits mobles auxiliars, rebedors, capçals de llit, quadres, objectes d’escriptori, penja-robes, làmpades, porta-revistes…
La producció artística de Ricard Altés, de registres expressats en un ventall ben ampli de treballs i tècniques, és un mosaic ric i sorprenent que va des de la talla i l’esmalt a la fusta pintada o al mobiliari, passant pel gravat, el dibuix o la pintura i tota una sèrie d’objectes i peces de difícil classificació, sempre sota el denominador comú de la qualitat que, sovint, frega el virtuosisme. En un procés creatiu sense solució de continuïtat, Ricard Altés destaca com un autèntic innovador, introductor i inventor que, des del seu taller de Santa Coloma de Gramenet, va projectar arreu la seva producció, principalment l’artesanal. Professionalment va crear un segell propi que va tenir seguidors i imitadors, i dintre del seu vessant més artístic, dedicat a creacions nadalenques i a la pintura abstracta, va obtenir diversos premis i mencions.”
Aquí podem veure alguns dels dibuixos d’en Ricard:
Andreu Toya i Taberner va néixer a Hostalric el 26 d’abril 1854. Els seus pares eren Joan Toya i Clarà (Ramió 1818-Hostalric 1889), propietari originari de can Toya de Ramió amb casa al carrer del Raval, i Maria Taberner i Valentí (Castanyet 1824-Hostalric 1883), filla també d’una gran pairalia.
La SALLI de Puigcerdà
La fàbrica tenia un xalet on vivia el director, que era holandès, Van der Heyden. En els darrers dies de la guerra, quan l’exèrcit roig ja entrava a França, l’aviació nacional (o potser l’alemanya) va bombardejar l’estació de tren de Puigcerdà. El director havia sortit de la fàbrica en direcció als prats que la separaven de l’estació i el va matar una bomba.
Poc després d’acabar la guerra, l’empresa SALI va veure que necessitava un director i els van recomanar un farmacèutic de Santa Coloma de Gramenet: en Santiago Altés. Ell va acceptar-ho i va demanar un sou que, en principi, els va semblar molt exagerat, 3.000 pessetes al mes. Finalment van arribar a un acord. En Santiago, quan va visitar la fàbrica, va veure que a Puigcerdà hi havia una farmàcia que es podia comprar. El preu que demanaven era molt elevat, 25.000 pessetes i, malgrat que un cosí de l’esposa Carmen, en Carlos Cardelús, cap provincial de farmàcia de Girona, li va oferir 15.000 pessetes per la de Santa Coloma, l’operació no es va fer. Aquest fet podia haver canviat la història de la família que hauria anat a viure a Puigcerdà. En canvi, es van quedar a Santa Coloma, i en Santiago hi anava cada setmana o cada dues.
El contracte que va signar en Santiago amb SALI el nomenava director tècnic amb un sou de 2.000 pessetes mensuals més un variable de 50 pessetes mensuals per cada 500 litres de llet fresca que sobrepassés els 7.000 litres. També li reconeixia una participació del 4% en els beneficis nets en forma d’accions de la Societat. Va acumular una quantitat important d’accions que malauradament van tenir poc valor quan va faltar. En el contracte es permet curiosament que en Santiago continuï com a titular del laboratori de productes Marinette.
Trobar aliments a Puigcerdà era molt més senzill que a Barcelona. Així, en Santiago es va fer fer unes grans maletes, tipus mostrari de viatjant, per transportar aliments a casa. D’aquesta manera passava més fàcilment els controls de “consums” (impostos d’entrada i sortida dels pobles) i de la policia que vigilava el tràfic il·legal d’aliments. Els pans enormes, la mantega i els pastissos de la viuda Vernis que portava els caps de setmana a Santa Coloma eren molt esperats per la família.
El 10 d’octubre de 1941 en Santiago va signar un nou contracte amb Sali en el qual va deixar el càrrec de director tècnic i va passar a exercir de tècnic assessor. El contracte estipulava que ensenyaria el nou director, faria les anàlisis de llet condensada i assessoraria tècnicament la fàbrica amb una visita mensual. També substituiria el director en cas de malaltia. La retribució va passar a ser de 750 pessetes mensuals més un 2% de participació en beneficis.
L’any 1946 es va renovar el contracte d’assessorament. La retribució va passar a 1.000 pessetes mensuals i es va anular la participació en beneficis. En Santiago va continuar assessorant Sali durant molts anys. El 1958 van inaugurar una nova fàbrica a Utebo-Casetas, a Saragossa. Més tard, van muntar una planta de llet estèril en botella de vidre a Manlleu i van comprar una fàbrica de conserves vegetals i melmelades a Lleida.
La guerra civil
En Santiago va patir els primers efectes de la guerra civil quan el dia 20 de juliol es van presentar uns milicians de la CNT-FAI de Gramenet del Besòs i li van confiscar el cotxe. Ell havia sigut molt aficionat a les motos i en va tenir diversos models (BSA 250, FN 350) fins que es va decidir a comprar un cotxe l’any 1935. Es va vendre la FN i va comprar un Citroën 8CV en un concessionari de Barcelona. El cotxe era de color blau amb una maleta negra exterior i agafava els 60 km/h. Aquest va ser el cotxe que li van confiscar.
Els republicans van nomenar en Santiago tècnic de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona i li van cedir un cotxe confiscat per fer la seva feina. No el va fer servir mai i, quan s’acostaven les tropes nacionals a Barcelona el 1939, la milícia va agafar el cotxe per fugir cap a França. Van haver d’arreglar-lo, ja que no funcionava i, de fet, no va arribar mai a travessar la frontera ja que es va aturar poc abans de Figueres i el van tirar a la cuneta per deixar pas a les columnes d’exiliats. En Santiago no va comprar mai més cap cotxe malgrat el disgust de la seva esposa Carmen.
Feia molts dies que la carretera que portava a França era una caravana contínua de gent i vehicles de tot tipus carregats a vessar. Els últims van ser els soldats que es desfeien de les seves armes, si encara en tenien, a les clavegueres. El darrer dia ja no passava ningú, la gent escoltava els esdeveniments a les emissores de ràdio nacionals, que estaven prohibides. La nit del 26 de gener es va poder veure des de Gramenet en direcció a Barcelona la llum dels focs on preparaven el te les tropes regulars marroquines.
En un tancar i obrir d’ulls, tot va canviar. Gramenet del Besòs va tornar a ser Santa Coloma de Gramenet; la plaça del Poble, a dir-se Plaza Nacional; i la bandera ja no era tricolor sinó vermella i groga amb un escut d’Espanya amb jou i cinc fletxes. Les monedes que no eren de plata i els bitllets de la república o impresos pels ajuntaments no tenien cap valor. Els milicians amb mono blau i gorra de la CNT-FAI van canviar a camarades falangistes de camisa blava amb jous i fletxes a la butxaca i boina vermella. Uns van sortir de les presons del Poble i altres van entrar a les presons de l’Estado.
Si la guerra va ser dura quant a l’escassetat d’aliments, la postguerra va ser pitjor. Es va establir la cartilla de racionamiento individual, que donava dret als aliments bàsics però que no arribava a cobrir les necessitats alimentàries bàsiques. La gent intercanviava aliments i va aparèixer l’estraperlo o venda fraudulenta. Hi havia productes molt difícils d’obtenir. En Santiago va aprofitar un viatge a una fàbrica de llet condensada de Palma de Mallorca del seu amic Sr. Gispert per amagar mantega de porc dins de dos pots de llet condensada de 5 kg. Amb dos pots més, aquests sí de llet condensada, els va posar en una caixa que va precintar i va poder passar tots els controls
El iogurt dolç i la granja Marinette
En Santiago va vendre el 5 de maig de 1934 a Miquel Bosch tres patents d’invenció i el dret exclusiu per elaborar iogurts amb additius (vitaminats, diastasats,..):
La patent 107249, similar al dolç de llet, es refereix a un procediment per obtenir un producte alimentari o una melmelada làctica a base de llet condensada de gran contingut energètic adequada especialment per a esportistes i persones grans i nens en època calorosa. Era una barreja de llet condensada amb mel o sucre i fruites o les seves essències que, una vegada envasada hermèticament, se sotmetia a l’acció de calor per assolir un estat pastós o semi-sòlid.
En el fulletó de l’empresa es deia que la missió de Productos Marinette era “alimentar i curar” i la seva finalitat era “fabricar i comercialitzar productes sans i escrupolosament preparats.
Al voltant de 1940 van aparèixer a Barcelona diverses orxateries valencianes, i la família Altés anava sovint a una de molt popular, la Fillol de la plaça Universitat. L’orxata de xufla es consumia molt a l’estiu però es conservava molt poc, menys de 12 hores. És probable que en una d’aquelles visites a la Fillol en Santiago imaginés un procediment per millorar la conservació de l’orxata. Si es volia esterilitzar l’orxata escalfant-la com la llet, es coagulava. En Santiago va comprovar que afegint-hi una certa quantitat de llet descremada s’evitava la coagulació quan s’escalfava. Va patentar el mètode de fabricació el 1944 i va registrar la marca Marichata el 1948. Hem trobat un document en anglès per sol·licitar la patent americana equivalent a l’espanyola però desconeixem si finalment es va arribar a registrar.
En Santiago tenia uns objectius molt clars i volia instal·lar un laboratori per donar assistència a diferents indústries làctiques de Barcelona, i per això la farmàcia del carrer Pedró es va quedar petita de seguida. No va tardar a trobar un local més gran a la Plaça de la Constitució número 3 que s’adaptava molt millor als seus projectes. Era una antiga casa agrícola de dos pisos amb jardí, quadres per animals i bodega que s’havia dividit en dos habitatges. Santiago es va quedar el més gran i va anar a viure al primer pis, i va deixar el pis de baix per a la farmàcia. En aquests baixos hi havia una gran cuina amb xemeneia, un despatx, una botiga i una rebotiga ben gran: un espai ideal pels seus projectes.
Un dels primers projectes d’en Santiago al seu laboratori va ser l’obtenció d’un extracte de cafè concentrat. Quan treballava a la Sila ja havia intentat fer un cafè amb llet concentrat, però el projecte va ser abandonat per la dificultat de trobar una proporció adequada entre la llet, el cafè i el sucre (cada consumidor té gustos diferents: més o menys cafè, més o menys sucre…). El 23 d’octubre de 1925 va sol·licitar el registre de la marca Cafeol pel seu cafè concentrat i 7 mesos després, l’1 de juny de 1926, el Ministerio de Trabajo Comercio e Industria va expedir el corresponent certificat de registre de la propietat industrial. 
En Santiago va donar un nou impuls a la comercialització del cafè concentrat quan el 24 de gener de 1926 va comprar la marca registrada Café Ideal i el negoci associat. El local de la Plaça de la Constitució era òptim per fabricar el concentrat de cafè, ja que tenia una xemeneia amb una boca d’1,8 metres d’alt i 2,5 metres d’amplada on podia col·locar la caldera de fosa. 
– Grossan, una pols blanca inerta que evitava la separació del sèrum de la nata i estava destinada a obradors de pastisseria. L’additiu s’afegia a raó de 5 grams per litre de nata. 
Malgrat tot aquest treball de desenvolupament de productes i invencions, en Santiago no va tenir mai la intenció de muntar, ell sol o amb algun soci, un negoci de fabricació industrial i comercialització dels seus productes. En el seu laboratori només comptava amb un auxiliar de farmàcia i una operària que feia les funcions d’envasat, etiquetatge i neteja. L’equipament era simple: l’estufa de preparació de cultius o fabricació de iogurts era una peça de museu construïda amb peces separades però la resistència elèctrica i el regulador de temperatura funcionaven amb una precisió extraordinària.
El 31 de desembre de 1934, en Santiago va donar de baixa el laboratori annex a la farmàcia per raons que es desconeixen. Un motiu podria ser per reduir impostos. Els laboratoris UDA, al carrer Junqueres 11, propietat d’un farmacèutic amic seu, van fabricar els seus productes a partir d’aquell moment. La farmàcia va continuar en funcionament i en Santiago va continuar fent noves proves i investigacions a la rebotiga, però ja no va fabricar productes pel gran consum. Només va mantenir la producció a petita escala per als clients de la farmàcia
La invenció de 1944 registrada el 1948 amb el nom de Marichata era una orxata de xufla on s’afegia llet descremada per millorar-ne la conservació. Podem veure més detalls de la Marichata a l’apartat on s’explica la relació d’en Santiago amb la granja Marinette.
Es conserven llibres de caixa de l’any 1939 on es pot veure que els ingressos diaris de la farmàcia eren al voltant de 100-150 pessetes. El mes d’octubre de 1939 els ingressos totals van ser de 3.522 pessetes, i les despeses, de 2.252 pessetes.
A partir de 1954 l’Albert Altés, fill d’en Santiago, va anar a treballar a la farmàcia i va continuar la preparació de fórmules magistrals a més de fer les feines normals d’atenció als clients de la farmàcia. En Santiago ocupava gran part del dia a fer visites a les indústries làcties que assessorava i només passava unes poques hores de la tarda a la farmàcia. Qui feia la major part del treball a la farmàcia era, doncs, l’Albert, amb l’ajut d’un dependent.
El director tècnic, Santiago Altés, va preparar un giny per fer microfotografies per poder controlar la cristal·lització de la lactosa (format troncopiramidal) i impedir la formació de sacarosa (format cúbic més gran, es poden veure al centre de la fotografia de 1924). 
el Germà Joan Pastor
Ja consta com a metge a Sant Celoni al primer anuari, de 1882. L’altre metge que hi havia aleshores era en Josep Alfaras. A partir de 1887 també hi havia el metge Moisès Ribas Monclús.
En aquest escrit es parla de la relació de Joan Baptista amb Sant Enric d’Ossó, fundador de l’ordre de les Teresianes.
Nació en Barcelona, España, en 1704. La nobleza estaba presente en su familia, pues sus padres fueron José Amat y Planella, Marqués de Castell Bell, y María Junyent y Vergas, Marquesa de Castell Manyá. Él mismo fue Caballero de la Órden de San Juan.
Barcelona, 1746-1819. Prosista. Va ser fill del coronel Antoni d’Amat i de Junyent i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust. Era nét del primer marquès de Castellbell per la branca paterna i va heretar la senyoria de Maldà per la branca materna. Es va casar a vint anys amb la seva cosina Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, filla del segon marquès de Castellbell, de qui va tenir vuit fills. La seva llar d’infant va ser al carrer del Bisbe Caçador de Barcelona i al llarg de la seva vida va viure a la casafamiliar del carrer de la Portaferrissa, prop de l’església del Pi. Pertanyia a la petita noblesa catalana borbònica i rendista, però les seves possessions i les seves rendes no li comportaven gaire poder econòmic ni polític. Havia estudiat amb els jesuïtes al Col·legi de Cordelles; allà va ser introduït a l’estudi del llatí. També tenia coneixements de francès i d’italià.
El poble s’edificà al voltant de l’antiga parròquia de Sant Sadurní, esmentada per primera vegada documentalment en un llegat del canonge Guerau Ramon a l’església de Sant Pere de Subirats, datat de l’any 1129, i que estaria situada al costat del camí de Barcelona a Tarragona per Martorell (la Via Augusta del temps dels romans) a la riba esquerra de l’Avernó. Formava part de la baronia del castell de Subirats, a mans de famílies nobiliàries fins el 1493.
En el nobiliari de Lluís Bru de Sala i Armand de Fluvià trobem unes 10 referències a nobles amb el cognom Riera. Reproduïm a continuació una breu introducció del llibre i la relació de nobles amb el cognom Riera.