Andreu Amat, 1894-1987

Andreu Amat Rossell (1894-1987)

Fill d’Andreu Amat Pañella i de Dolors Rossell Petit, va néixer a Sant Sadurní el 17 de setembre de 1894 al carrer Montserrat. Batejat el 23, foren padrins en Pau Amat (avi) i l’avia materna (?). Li varen posar el noms d’ Andreu, Pere i Pau.

Comença a treballar d’aprenent a cal Pep, manyà a Sant Sadurní, el 1908. Es trasllada amb la família a Barcelona i fins el 25/09/15 treballa a “José Pané S.C. Talleres de Construcción y Reparación de Maquinaria”, al carrer Almogàvers, com a operari ajustador mecànic. El 3/3/18 passa a la reserva de marineria de la brigada de Barcelona, després de no haver servit en actiu per “excedente de llamamiento”.

avantpassats d’Andreu Amat Rossell

avantpassats de Pere Rossell Llopard, avi de l’Andreu

Del 1916 fins el 28/02/21, data en què l’empresa tanca temporalment, treballa a “Talleres Hereter,S.A., Fábrica Española de Automóviles y Aeroplanos”, al carrer Independència, 13, com a Cap d’equip. Des del 25/04/21 fins el 21/10/22 treballa al taller de Robert Soyer “Automóviles de lujo. Motores de Aviación y Marinos. Reparaciones” al Consell de Cent, 224. D’en Soyer en va parlar molt, l’Andreu, sempre deia que era un gran mecànic i que treballava amb gran precisió. En Soyer tenia la costum de dir als treballadors que el deixaven que no calia que tornessin un altre dia a demanar feina perquè, si marxaven, és perquè no estaven bé a casa seva i no calia que tornessin. A l’Andreu va ser a l’únic que li va dir que la seva porta seria sempre oberta per a ell (això demostra la gran qualitat que tenia com a mecànic i com n’era, l’Andreu, de bon treballador). D’octubre del 22 fins el 29 de desembre del 1923 treballa a “Barcelona-Auto S.A.” al carrer Aragó, 208, com a encarregat.

El 10 de Desembre de 1922 es casa amb Mª Esperança Roca Massip a l’església de Santa Madrona. Es conserva encara una llista de despeses del casament que sumen 1448,75 pts. Passen la nit de noces al monestir de Montserrat. La Maria sempre recordarà aquella nit pels sorolls de passió dels veïns de la cel·la del costat.

La Maria era filla de Maria Masip Adelantado, de Fuentes de Ayadar (de Castelló, el seu pare era militar) i de Josep Roca Corbera, de Barcelona. La Maria mare havia deixat el poble per venir a treballar a Barcelona. Feia de mestressa de claus a can Martí Codolar d’Horta. Allí va conèixer en Josep, que hi feia de cotxer (li agradaven molt els cavalls). En Josep morí jove (va agafar una pulmonia al restar immòbil dalt del cotxe sota una forta nevada).

La Maria i l’Andreu resideixen a Barcelona al carrer Sepúlveda, 159, entresol. En aquell temps, era habitual que l’Andreu es portés feina a casa ! (podia passar-se la nit esmerilant vàlvules). Devia tornar a treballar a Hereter, ja que aquesta empresa, acabada la guerra, va fer fallida i li van ajudar a trobar feina. Se li va oferir anar d’inspector dels conductors d’autobús o be anar a Sant Celoni a fer de mecànic. Ben clar que va triar la segona opció.

El Novembre de 1924 es trasllada a Sant Celoni a treballar a “S.A. Industria Lechera”, que més tard es diria “Productos Sila, S.A.”, o sigui, la “Sila”. Hi treballarà com a mecànic durant 10 anys i el seu primer sou és de 5 pts a la setmana (un gran sou en aquell temps). Resideix al carrer Anselm Clavé (al costat de telèfons).

El primer passaport que trobem és de data 9/5/27 i és conjunt de l’Andreu i la Maria i sols vàlid per França. Hi consten dos visats de sortida a Portbou (el juny i novembre del 27). Hi devien anar a veure la germana d’en Viladevall (que després es va casar amb el fideuer) que estudiava a França. Quan van tornar, varen fer el comentari de com d’estranys eren els francesos, ja que menjaven carn de cavall i arreu hi posaven mantega.

El 27 de Gener de 1931 compra la casa de l’Avinguda del Caudillo, número 172, i s’hi trasllada. El propietari a qui la va comprar era en Joan Font Germà. Aquí viurà la resta de la seva vida.

L’abril de 1934 comença a treballar com a autònom al taller de can Marcó. La seva primera feina, el dissabte dia 28, és una reparació del Delahaye d’en Peret Pascual i la descriu així en el dietari Manelic:

“Pere Pascual. Cambiar eje del diferencial, repasar al torn una arandela i ferna unaltra, fer dugues clavetas de acert per les palanques de freno de peu i pusari dugues clevilles conicas, montaro y tensar frenos, material 0,5 kg caps, 1 litre gasolina, 6 clevilles overtes de 2×30 mm, 1 de 5×50 mm. Amat 7,5 h. Cortina 7,5 h. Delahaye omnibus”

Com podem veure, malgrat no haver après el català, s’esforça en utilitzar-lo. El dilluns dia 30 l’acumulat d’hores treballades ja suma 13 (5 de nit), una forta dedicació a la feina que serà una constant en els propers anys i que es transmetrà a la següent generació de mecànics. En el dietari trobem, a fi del mes de maig, la primera anotació d’una factura. El repàs del darrer del Chevrolet d’en Narcís Calls son 349,95 pts.

El 1936, els republicans incauten tot el material i maquinària del taller. En la retirada s’ho enduen tot i l’Andreu ha de començar de cap i de nou. Dels dos fills, l’Andreu va començar a treballar als 13 anys i, en Josep, als 16. Per l’Andreu pare una cosa era la feina i, una altra, la família. A tall d’exemple, el primer dia de feina d’en Josep el va presentar a l’operari Borràs dient-li: “et presento l’aprenent nou”, “si ja el conec, és el teu fill” digué en Borràs, “no”, respongué, “a casa és el fill, aquí és el nou aprenent”. Anys més tard, en Josep es va haver de fer un ribot fora d’hores de feina perquè valia massa i el pare no li va deixar comprar.

El 1945 traslladà l’activitat a la carretera de Gualba (Avda. Caudillo i després Carretera Vella) cantonada carrer Montnegre. El 1940 va heretar 53.405,47 pts de l’oncle Antoni Rossell i Petit de Vilanova, que morí sense hereus directes (va tenir 4 de fills i tots es varen morir i l’herència va passar als nebots). Aquest diners eren en forma d’accions de la fàbrica de cervesa La Bohèmia (47,47 accions a 1.125 pts/acció) situada al C/Roselló, al costat de la Sagrada Família. Aquestes accions venien de la família Musolas (L’Antoni Rosell era casat amb la Paula Musolas) cofundadora de la Societat Anònima Damm (el 1910, fills de Joseph Damm, Joan Musolas Societat en Comandita i Enric Capmany i Cia funden la S.A.Damm, que va començar a produir a la fàbrica de cervesa la Bohèmia). Doncs bé, contra l’opinió de la seva esposa Maria, l’Andreu es ven les accions per poder fer el taller nou en lloc de manllevar diners. El taller li costa 41.000 pts i, amb els retocs i equipament, el total se’n va al voltant de 100.000 pts. Gran part dels diners que mancaven els va quedar a deure a en Pere Pagès (constructor) i ho va anar pagant amb reparacions, essent així que, quan varen fer números, el balanç encara era favorable a l’Andreu.

L’Andreu es va retirar el 1970, tot i que seguia fent alguna feina administrativa pel taller. Una vegada retirat, va viatjar força (sempre li va agradar molt viatjar). És “l’avi turista” de major edat: l’any 82 a Moià i el 83 a l’Espluga de Francolí.

Mentre va existir el bar de can Marcó, hi anava sovint a veure el futbol o a fer-la petar amb els amics (el baster entre d’altres). Mentre, la Maria anava a ca la Pepita Saurí a cosir i a fer safareig. Tant a l’Andreu com a la Maria els agradava molt el futbol (eren del Barça, és clar) i anaven sovint a veure el Sant Celoni. Al camp eren força cridaners, sobretot la Maria.

Li agradava sempre ser molt puntual. Una de les imatges més comunes de l’Andreu era el mirar el rellotge i, tot colpejant-lo, dir: “ja és hora, farem tard”. Fins i tot a casa les hores eren sagrades. Si a les set de la tarda el sopar no era a punt, ja teníem l’Andreu emprenyat amb la Maria. A ella li agradava molt el camp. Anava a bosc a buscar bolets i herbes pels conills. Varen tenir un camp a prop dels actuals bombers i, anys més tard, un altre al carrer República Argentina, a prop de la Moncanut. En aquests camps la Maria hi passava moltes hores cultivant tota mena de verdures i llegums. A casa sempre varen tenir bestioles: un porc, conills i sobretot les gallines, que van durar fins el 1990. També un gos, el darrer, en Tom, que va morir enverinat.

L’Andreu tenia una gran curiositat per tot. Molt ordenat, guardava tota mena de papers que anys més tard han servit per refer la història de la família. No sabia estar sense fer res: ja força gran, per mantenir-se en forma, canviava la llenya de lloc al pati de manera que mai la veies allà mateix. La Maria deia: “aquest avi està com un llum!”

Va tenir un Chevrolet amb què sovint anava amb la família a passar el diumenge pels voltants de Sant Celoni. Una sortida habitual era anar a Santa Fe a dinar a Passavets. Mentre la iaia feia el dinar els joves pujaven al Turó i al baixar el dinar ja era a punt. L’altra sortida era a la platja: Arenys, Canet, Caldetes.. Ja més gran, tenia un 600 trucat que va conduir fins passats els 80 anys.

Ben segur que marcat pels seus gens dels avantpassats de Sant Sadurní, era molt aficionat al cava. Aquesta beguda va ser sempre la “medicina de l’avi”. Fins als darrers anys l’Andreu i la Maria es bevien una botella sencera pel dinar de diumenge. Tampoc podia faltar un glopet de whisky, ja que havien llegit a un diari que era molt bo per la salut.

Sempre va gaudir de molt bona salut però el seu punt feble eren les migranyes. La medicina que no podia faltar a la maleta de l’Andreu eren les aspirines i, és clar, amb tanta aspirina el complement eren pastilles pel mal d’estómac. No podia sofrir estar malalt. Explicava la Maria que, un dia d’hivern amb una forta febrada, va aixecar-se del llit i, tot nu de cap a peus, va començar a anar d’una punta a l’altra de la casa tot dient: “ja veureu si baixa o no aquesta febre!”.

L’Andreu va morir a casa el 5 de febrer de 1987 després d’un període difícil per ell, ja que anys abans s’havia trencat el fèmur i havia reduït sensiblement la seva capacitat per desplaçar-se. La Maria va viure 5 anys més, ben valenta i amb l’alegria de veure créixer el seus besnéts. Morí a conseqüència del seu cor dèbil el 1992.

arbre dels Amat amb fotos