origens dels AMAT
els AMAT de Sant Sebastià dels Gorgs
els AMAT de Sant Sadurní
els AMAT de Sant Celoni
històries d’avantpassats AMAT
tots els AMAT
els AmatN
genealogia cardelus amat riera altes
origens dels AMAT
els AMAT de Sant Sebastià dels Gorgs
els AMAT de Sant Sadurní
els AMAT de Sant Celoni
històries d’avantpassats AMAT
tots els AMAT
Paula Bover Llopard (1633-1661)
Cal Terra de Gelida i Cal Font del Puig
La era rebesàvia de Maria Alegre Llopard, la rebesàvia de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Gelida el 23 de gener de 1633 i era filla de Pere Joan Bover Civil (ca1588-1672), hereu de cal Terra, i de Magdalena Llopard Gana (1594-1649) dels Llopard del mas Osset de Gelida. La propietat del mas va passar a Magdalena, la germana gran. La Paula es va casar el 1650 a Gelida amb Joan Alegre Montmany, l’hereu de ca n’Alegre de Castellví, i segueix la descendència amb Pere Joan Alegre Bover (1659-1717) i Pere Joan Alegre Mata (podem veure-ho a l’apartat dedicat a ca n’Alegre).
L’any 1578 ja existia una casa al nucli de Sant Miquel que podria ser cal Terra. Era la casa del sastre Pere Bover. En un inventari de l’any 1596 ens diu: “…una casa situada en la parrochia de Gelida al lloch de St. Miquel sufraganea de Gelida…”. En el capbreu de 1598 ens diu que Elisabet Civil, viuda de Pere Joan Bover i Font del Puig, fill de l’anterior, sastre, i el seu fill Pere Joan Bover i Civil, sastre, esmenten una peça de terra al lloc de St. Miquel per edificar una casa. Aquesta casa podria ser la que en un pergamí de l’any 1633 que conserva la família ens parla de l’establiment d’una casa gran, potser la nova, l’actual cal Terra, i diferents peces de terra (les Ribes, i dues més als llocs del Mallol i el Pèlag) als Bovers. Els Bovers ja són presents a Gelida com a sastres abans de 1565. En Pere Bover, francès i sastre, el primer que hem esmentat, es va casar amb Càndia Font del Puig Duran. Els Bovers o Bover són oriünds d’Alou, bisbat francès de Comenges. A més de l’inventari de l’any 1596 n’hi ha un altre de l’any 1668 que diu les següents distribucions: “Primo ala entrada dela dita casa, al manjador, a la cuyna, al pastador, ala botigueta, al seller, ala estància del cup, dalt ala sala, continua a l’any següent: Primo ala cambra que en Joan Alegre dorm, ala cambra del sastra, ala cambra dels hostes, ala cambra dels mossos, ala botiga delblat, auna caxa dolenta quey ha ala cuyna hy ha lo següent”.
La germana gran de la Paula es va casar amb Joan Terme (1622-1690), l’hereu de can Terme de la Parra. Així, la filla de la Paula i en Joan, la Magdalena Terme Bover (1644-), va esdevenir pubilla de can Terme i de cal Terra. La Magdalena es va casar amb Sebastià Romegosa Vidal de Lavern, o sigui que va canviar el cognom dels hereus. Però aquest canvi no va durar gaire, ja que el fill Felip va deixar una pubilla, la Maria Romegosa Rossell que es va casar amb Ramon Casanoves de Lavern. El 1760 es va produir un plet i una concòrdia entre els Casanoves i els Alegre, en concret entre Maria Romegosa, ja viuda, i Francesc Alegre Mata, sobre la possessió de les següents cases: la casa de Pere Joan Bovers (la casa Gran, ben segur que és cal Terra actual), la Taverna i la caseta Xica. Francesc Alegre no va poder demostrar la propietat de cal Terra i els senyors de Gelida li van atorgar el 1736 una nova carta precària.
La línia dels Casanova va seguir durant 5 generacions més fins a la pubilla Carme Casanoves Bou (1901-1995), que es va casar el 1927 a Montserrat amb Francesc Llopart Massana. El fills, Francesc i Josep, són els hereus de cal Terra de Gelida i cal Terra de Lavern, respectivament.
Cal Terra està situada al carrer Major de Gelida i antigament era coneguda com a Casa Bovers, Casa Alegre i Casa Romegosa. Està al costat de l’església i formava part del nucli original de Gelida, al voltant de la desapareguda església de Sant Miquel. Té planta rectangular i coberta de teula a dues aigües. El portal és adovellat, de punt rodó, i les finestres estan emmarcades amb pedra. Al pati s’hi conserva l’antic pou.
Cal Font del Puig
Una besàvia de la Paula era Càndia Font del Puig Duran, la neta de Joana Miquel, la primera pubilla documentada de Cal Font del Puig, conegut antigament com lo mas d’en Miquel Miquel.
Els Miquel més antics de cal Font del Puig els trobem com a testimonis d’uns capítols matrimonials de l’any 1440 en què hi diu que Miquel Miquel, nom antic del mas, és fill i hereu de Joan Miquel del Puig. Els altres Miquel del Puig eren de can Llopard de Dalt i de Baix, d’origen comú, i per tant, molt propers a cal Font. Podem imaginar, doncs, que l’origen de cal Font va ser una segregació de les propietats de can Llopard de Dalt i de Baix. En Miquel Miquel que va donar nom a la masia podria ser el pare o avi de la primera pubilla, Joana Miquel, casada amb Joan Duran, que segurament també va aportar tinences de can Duran del Puig.
La Joana Miquel es va casar abans de 1513 i en coneixem dues filles. La Maciana, que era la pubilla, es va casar dues vegades, primer amb Miquel Aimeric i en segones núpcies amb Joan Penyella, i pel que sembla no va tenir descendència. La seva germana, Jaumeta, que s’havia casat cap al 1540 amb Joan Font, àlies Badia, va esdevenir la pubilla. El seu fill i hereu Joan Font Duran o un dels seus successors van donar nom a la masia fins a l’actualitat. Ja en el segle XVIII, Francisco Font i Pujol (1746-) es va casar dues vegades i no va tenir descendència. La masia va passar a la seva neboda Francisca Font Fisa (1801-1877), que es va casar l’any 1813 amb Pere Palau Queralt, natural de Seifores, Banyeres del Penedès. El cognom Palau va continuar a cal Font del Puig fins arribar a avui dia.
Cal Font és una masia de Gelida protegida com a bé cultural d’interès local. Està situada al barri del Puig, i domina la visió del territori. Està formada per un cos central amb coberta a dues aigües, amb planta, pis i golfes amb petits volums annexos. L’accés es fa a través del camí del Puig i manté l’estructura de l’era davantera.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats i descendents de la Paula Bover Llopard fins l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de Paula Bover Llopard
Miquel Amat, estiu de 2024
Ramon Domènec Petit (1708-)
Can Domènec d’Espiells
En Ramon era avi de Madrona Llopard Domènec, besàvia de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Espiells l’11 d’agost de 1708 i era fill de Ramon Domènec Batlle, d’Espiells, i la seva segona esposa, l’Eulària Petit, de Sant Sadurní. En Ramon era l’hereu de can Domènec de Dalt d’Espiells i es va casar cap al 1736 amb Madrona Marcer Grau del Coll, filla de la pubilla de can Grau del Coll de Begues. Coneixem 4 filles d’en Ramon i la Madrona: la gran, la Rosa, va seguir amb la propietat de la finca, i una germana, l’Eulària, es va casar amb Joan Llopard-Martí Romegosa, l’hereu de can Martí de Gelida, i segueix la branca que arriba a l’Andreu Amat Rossell.
La documentació més antiga que hem trobat de can Domènec fa referència a un Vicenç Codorniu que es va casar als voltants de 1550. Una filla seva, la Magdalena (ca1555-1622), es va casar amb Jaume Domènec Sàbat de Subirats (ca1550-1613) i va començar la línia dels Domènec. Un net de la Magdalena, en Ramon Domènec Parellada (1612-1678), es va casar amb la pubilla de can Toni Llopard de Gelida, la Maria Llopard Vedell, o sigui que va ajuntar els dos patrimonis. L’hereu, en Ramon Domènec de Dalt Llopard del Mas Vedell (1629-ca1714), es va casar dues vegades. Un fill del primer matrimoni amb Marianna Batlle, en Ramon (1673-), va seguir la línia hereditària, i un fill del segon matrimoni amb Francisca Rossell de la Llena Sala, en Sadurní (1698-), va ser l’hereu de can Rossell de la Llena de Gelida.
El fill i hereu d’en Ramon Domènec Batlle, en Ramon Domènec Petit (1708-), només va tenir filles, i la pubilla, la Rosa Domènec Marcer (ca1736-), es va casar amb Antoni Domènec Raventós (1730-) de Monistrol, així que va conservar el cognom Domènec. Un net de la Rosa, en Ramon Domènec Gibert (1815-), es va casar amb Maria Mercè Vinyals del Puig Vinyals-Torres, la pubilla de can Vinyals d’Esparreguera i dels patrimonis afegits per herències i maridatges: Olivelles de Sentmenat, les Torres de Vacarisses, Duran de Capellades i Mir de Masquefa. El fill gran Manuel segueix la línia de can Domènec, i una filla, la Teresa, es va casar amb l’hereu de can Codorniu de Sant Sadurní, en Josep Raventós Fatjó del Molí (1824-1885).
En Manuel Domènec Vinyals (1834-1904) va ser un personatge singular. El 15 d’octubre de 1887 va ser el primer propietari de Sant Sadurní que va descobrir que la fil·loxera havia arribat provinent de Gelida. Va ser alcalde d’Esparreguera en diverses ocasions i va ser amic personal del rei Alfons XII. Aquí podem veure un recull biogràfic d’Esteve Canyameres:
recull biogràfic de Manuel Domènec
Una neta d’en Manuel, la Mercè Rossell Domènec (1889-1983), propietària de la finca de can Domènec d’Espiells, va voler donar els terrenys per construir-hi un centre educatiu de formació professional vitivinícola. La seva filla, Mercè de Chopitea Rossell, va fer la donació d’acord amb la voluntat de la mare. La Diputació de Barcelona, a instàncies de l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, es va fer càrrec de la finca i hi va construir l’escola. Les obres del centre educatiu, l’Escola de Viticultura i Enologia Mercè Rossell i Domènech, les va dirigir Bach-Mora Arquitectes i es van acabar el 1987. La nova construcció completa les antigues construccions agrícoles, la masia i part de les bodegues annexes, que s’integren en els nous espais.
A continuació podem veure l’arbre troncal entre Vicens Codorniu i els seus descendents, Ramon Domènech Petit i Andreu Amat Rossell:
avantpassats de Ramon Domènec Petit
Miquel Amat, estiu de 2024
Maria Llopard Vedell (1608-)
Can Toni Llopard del mas Vedell de Gelida
La Maria era rebesàvia d’Eulària Domènech Marcer, la rebesàvia de l’Andreu Amat Rossell. La Maria va néixer a Gelida el 25 d’octubre de 1608 i era filla d’Antoni Llopard Martí i Eulària Vedell Font (1576-1622). L’Antoni era germà de Montserrat, l’hereu de can Roig del Mas Osset de Gelida, i l’Eulària era la pubilla de can Toni Llopard. L’hereu de can Toni Llopard va ser el germà gran de la Maria, en Pau. La Maria es va casar amb Ramon Domènec de Dalt Parellada (Espiells, 1612-1678) el 29 de juliol de 1627. Un fill de la Maria i en Ramon, en Ramon Domènec de Dalt Llopard, segueix la línia que arriba a l’Andreu Amat Rossell.
Can Toni Llopard també va ser conegut com lo mas Vedell, i anteriorment, lo mas de Comallitera. El topònim de Comallitera (o Coma Llitera) ja consta en un pergamí de l’any 1316. Al llarg del segle XIV trobem persones que podrien tenir relació amb el mas Vedell, com ara: Ramon de Comallitera (1327) i Guillem de Comallitera (1367). Bartomeva, muller de Ponç Ros, va confessar el mas de Comallitera l’any 1454 al senyor de Gelida Antoni Bertran. El 1513 el va confessar Joan Vedell i el 1598 Antoni Joan Vedell, fill de Jaume Vedell (+1585). Antoni Joan no devia tenir descendència, i va ser la seva germana Eulària Vedell Font que va esdevenir la pubilla. Cinc generacions després, l’hereu, Josep Llopard-Vedell Font, va morir sense descendència i la masia va passar al seu germà Pere, que vivia a Vilafranca del Penedès, i des d’aleshores els descendents encara hi continuen vivint. Antoni Llopart Mitjans, hereu de can Toni Llopard nascut el 1894, no va tenir descendència i la masia va passar a la seva neboda Carme Garcia i Llopart, casada amb Josep Piquer i Clarasó.
La masia de Can Toni Llopard va ser enderrocada el 2002. Es trobava a menys d’un quilòmetre d’Espiells, a l’est. Era una masia amb elements gòtics i barrocs inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Era gòtica coberta a dues vessants, de planta rectangular i dos pisos, amb eixamples d’un altre casal, rectangular, a dues vessants, construït el 1828. Cal remarcar-ne els arcs gòtics i l’escala de pedra, un sostre de guixeries, el portal dovellat d’entrada, l’espigall de la teulada i les restes d’esgrafiats a l’obra del 1828, els grans cellers, el mirador a l’escala, la sala, i les eixamples amb habitació-alcova, el rellotge de sol del 1828, els contraforts de carreus, i les reixes forjades i de llangardaix.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats i descendents de la Maria fins a l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de Maria Llopard Vedell
Miquel Amat, estiu de 2024
Joan Llopard-Martí Romegosa (1741-1817)
Can Martí de Dalt i de Baix de Gelida
En Joan és rebesavi de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Gelida el 19 de desembre de 1741. Era fill de Joan Llopard Martí (1719-1784) de Gelida i de Raimunda Romegosa Canyelles de Sant Ponç de Corbera. Va ser l’hereu de Can Martí de Dalt (can Martí de Baix també formava part de la propietat). En Joan es va casar en primeres núpcies el 1768 a Gelida amb Eulària Domènech Marcer, de Monistrol. L’hereu va ser en Joan Llopard-Martí Domènech, el fill gran. Una germana, la Madrona (1782-1866), es va casar amb Pere Rossell Alegre (1774-1860), l’hereu de can Rossell de la Muntanya. Un fill d’en Pere i la Madrona, en Pere Rossell Llopard (1812-1897), és l’avi de l’Andreu Amat Rossell.
Can Martí de Dalt es coneixia antigament com lo mas de la Torrevella. L’any 1395 Francesc Bertran, senyor de Gelida, va fer establiment del mas de la Torrevella a Jaume Miquel que segons sembla havia adquirit als Llopard del terme de Subirats. Deduïm, per tant, que els Llopard el van posseir un cert temps. L’any 1513 Francesc Bertran, senyor de Gelida, fa nou establiment del mas i la meitat del mas d’en Baulomar a un Joan Miquel. En el fogatge de 1515 trobem un Antoni Miquel i l’any 1553 hi trobem un Miquel de la Torrevella. En la capbrevació de 1598 trobem els cònjuges Violant Font i Miquel i Pere Martí de la Torrevella i que la senyora de Gelida, Maria d’Erill i Bertran, muller d’Antoni de Perapertusa, ratifiquen i confirmen per carta precària a Pere Martí, usufructuari, el mas de la Torrevella i la peça de terra de la Carabaçola. Amb la unió el 1711 de Maria Martí i Pau Llopard, de Corbera de Llobregat, els successors es van cognominar Llopard-Martí. Joan Llopard-Martí i Domènec (1776-1810) es va casar l’any 1796 amb Francesca Margarit-Julià-Ferrer i Romegosa, hereva de can Julià. Així, la propietat de can Julià, dita antigament també de la Torrevella, va passar a la família Llopard de can Martí de Dalt i de Baix. Antoni Llopard-Martí i Margarit-Julià-Ferrer (1805-1871), fill dels anteriors, va ser diverses vegades alcalde de Gelida, algunes per nomenament reial.
Per un inventari amb data 25-5-1680 dels béns de Joan Pau Martí, difunt, trobem una distribució de la casa i exteriors prou interessant per a fer-nos una idea dels moments. “Primo. Hi ha y se ha trobat la casa ab sas portas ab son pany y clau y balda tancant y obrint ab son baluart ab sas portas ab hun portal gran y lo altra petit ab son pou dins dit baluart. Botiga del blat y corral ab lo bestiar, corral de tocinos y galliner tot ab sas portas y contigu al dit baluart, la era, una bassa? y al dit costat de la era una pallissa ab sa porta y tota la heretat en gleva dita vulgarment la casa y heretat den Martí de la Torrevella, la meytat de la qual heretat ço és del conreu dellà y laltra meytat és gavatada, lo que y ha sembrat és lo següent: és blat, sègol, ordi, civada, espelta, favas, favolins, guixas, favols… Item. allà prop la riera un corral de bestiar (possiblement era can Martí de Baix) ab sas portas ab pany y clau al qual hi ha un remat de bestiar ovellas que ni ha caps. Item. al corral dels tocinos hi ha set nodrissos bons… Item. a la estable hi ha y se ha trobat una mula de temps dalguns dotza anys, bona, tres vacas la una y molt vella, las dos son de mig temps y tres vadellets la hu de temps de dos anys y los dos de un any”. Altres béns: al corral, un gall i cinc gallines, el ramat era de 50 ovelles, un marrà i anyells i a Piera tenia un altre ramat d’ovelles de 24 caps i anyells.
La masia de can Martí de Dalt és a uns 3,5 km de Gelida en direcció a Sant Sadurní. És una masia molt gran de planta rectangular construïda durant el segle XIII i XV i ampliada el XVIII. Actualment l’edificació té cinc crugies i consta de planta baixa, pis i golfes. Els dos cossos laterals consten de planta baixa i pis. Conformen un baluard en què hi ha una torre de secció circular de pedra i un pou de secció rectangular. La façana principal està orientada a migdia i té un rellotge de sol. Hi ha diversos arcs, en un hi ha la data 1661. L’antiga torre vella va ser aprofitada com a cup i possiblement va servir per comunicar-se amb els castells de Gelida i Subirats. Cal destacar l’interior amb una gran entrada, menjador, cuina i sala distribuïdor. A les golfes es poden veure les grans encavallades de fusta i les restes de la capelleta de l’antic menjador amb guixeres i pintures
.
Can Martí de Baix
Can Martí de Baix és un amplíssim casal de tipus basilical de planta rectangular, situat arran del riu Anoia. Consta de dues plantes, gran cellers amb voltes i caves subterrànies on s’hi fa cava. Cal destacar-ne les galeries porxades a nord i ponent de la casa i l’interior extraordinàriament conservat, especialment l’entrada, la llar de foc, el menjador, la cuina i les habitacions.
Aquesta propietat era i és dins el patrimoni de can Martí de Dalt. Molt possiblement ja existia antigament al segle XVIII. En el capbreu de 1826-32 no tenim constància de l’existència de dues cases, però amb tota seguretat ja existia aquesta segona casa, com demostren algunes llibretes de compliment pasqual. En un inventari de l’any 1869 ja consten clarament les dues cases.
En una llibreta de compliment pasqual de l’any 1832 consta que al mas hi havia una oficina per a l’elaboració d’aiguardent. També ho trobem més endavant en els llibres de matrícula de la “Contribución Industrial y de Comercio” de l’Ajuntament de Gelida. Hi ha aquestes anotacions:
L’any 1941 la besneta d’Antoni Llopard Batlle i pubilla de can Martí, la Josefa Llopart Mir (1914-2011), es va casar amb Francesc Torelló Casanovas (1912-1997) de Sant Sadurní. 10 anys més tard en Francesc va orientar la trajectòria agrària tradicional de la família cap a la industrialització, i va començar l’elaboració d’escumós i vi embotellat amb raïm de les vinyes de la finca de Can Martí. Així va néixer el Cava Torelló. L’empresa ha continuat endavant amb la filla Ernestina Torelló Llopart i els nets, Francesc i Antoni de la Rosa Torelló. Les actuals instal·lacions d’elaboració han aprofitat l’espai de les dues masies, can Martí de Dalt i can Martí de Baix. A principis de 2019, juntament amb altres productors, van abandonar la DO Cava i van crear el Corpinnat.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats i descendents d’en Joan fins a l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de Joan Llopard-Martí
Els Amat Raventós de Sant Sadurní també són descendents per part de mare dels primers Miquel de la Torrevella, ho podem veure a l’arbre troncal que s’adjunta. I també comparteixen els avantpassats Mir amb els Torelló, actuals propietaris de can Martí, ja que la Lutgarda Oliver Mestres era cosina d’en Marc Mir Capella.
descendents de Jaume Miquel de la Torrevella
Miquel Amat, estiu de 2024
Pere Corrodies Font del Puig (1738-)
Can Prats de Sant Llorenç d’Hortons
En Pere és rebesavi de l’Andreu Amat Rossell per part de mare. Va néixer el 27 de març de 1738 a Sant Llorenç d’Hortons i era l’hereu de can Prats. Era el fill gran d’Isidre Corrodias Domènech (1692-1749) i de Magdalena Font del Puig Marcet (1708-1754), de Gelida. En Pere es va casar a Sant Sadurní d’Anoia el 1766 amb Maria Catassús Grau, de Sant Sadurní. Coneixem 2 fills i 5 filles de la parella. El fill gran, en Jaume, nascut el 1767, va ser l’hereu de can Prats. I una germana petita, la Margarida (1779-), es va casar amb Antoni Petit Mestre i segueix la branca que arriba a l’Andreu Amat Rossell. En Pere Corrodias va morir a Sant Llorenç el 16 de gener de 1784.
La propietat de can Prats és fruit de la unió dels masos Raspall, Avinyó i Benet. Sembla que la masia original data del 1393 i qui va donar nom a la finca i a la masia va ser Joan Prats, el 1568. Documentalment, la història es remunta al segle XVI, on un capbreu del 1513, ordenat pel senyor de Gelida Francesc Bertran i Malla, havia estat esmentat per Pere Febrer, que estava casat amb Joana Prats, per l’establiment de terres i mas. Un capmàs de l’any 1587 parla de la casa Prats. En un capbreu de 1598 ordenat pels senyors de la baronia de Gelida, Maria d’Erill i Bertran i Marquesa Despalau i d’Erill, trobem el nom de Jaume Prats com a part confessant. Anys més tard, Isidre Prats Tobella, possiblement un net d’en Jaume, no va tenir descendència i va fer hereu universal un fill de la seva germana Agnès, Isidre Corrodias Prats. Els següents hereus van ser Isidre, Pere i Jaume Corrodias Catassús. L’últim va ser segrestat per uns bandolers l’any 1826. Va prometre que si se’n sortia sufragaria part de l’església. Per aquest motiu el seu testament va contemplar la donació de diners per acabar les obres de l’església i així ho reflecteix la llinda. En Jaume estava casat amb Francisca Torrents de Sant Pere Molanta i com que no va tenir descendència va deixar la casa a la seva neboda Francisca Torrents Mata.
L’any 1908 el clergue francès Paul Buguet, responsable de la confraria dedicada a “La obra expiatòria para el rescate de las almas abandonadas del purgatorio”, va comprar el mas. Aquesta associació tenia la seu a la capella Montligeon de la Bretanya. Monsenyor Paul Buguet va contractar l’arquitecte Josep Ros i Ros per dirigir les reformes i convertir un mas de caràcter tradicional i productiu en una casa d’estiueig a la moda. L’any 1919 monsenyor Buguet va morir a Roma i va deixar els béns a mans del senyor Josep Crasses i Coll, que va morir l’any 1976. Els desitjos de Paul Buguet eren crear una fundació que no s’havia fet. Després d’uns anys d’incertesa sobre el futur de la casa, l’any 1991 els masovers que hi havia des de 1875, descendents de Maria Ferrer Ferran, besàvia de Josep Carreras, van poder adquirir la casa. El 1980, Josep Carreras, actual propietari de Can Prats, va fundar juntament amb tres famílies més Vins el Cep i es dediquen a la producció de vins i caves. Actualment, la seva filla Pilar Carreras és qui n’ha agafat el relleu i treballa les vinyes.
Can Prats és al camí del mateix nom a uns 2 km al sud-oest de Sant Llorenç. La masia que es va reformar a principis del segle XX consta de planta baixa, pis i golfes. Les cobertes estan formades de teules vidrades, amb tremujals i ràfec. La façana principal està orientada a llevant i hi destaca el balcó de dos portals al primer pis i les galeries de finestres a la planta baixa, a les golfes i al cos lateral. Obertures amb marcs de línies quadrades i corbes i amb ornamentacions vegetals i estilitzades. La reforma de Josep Ros i Ros contemplava la creació d’un mirador en torre central a la part superior, però el promotor Paul Buguet es va morir abans d’acabar l’obra i es va quedar pendent. Ara hi ha una claraboia. Els espais interiors estaven duplicats pensant en els masovers i la part senyorial, només la cuina era un espai únic a la planta baixa, on hi havia dos menjadors. Des del vestíbul, una porta donava accés a l’escala central que conduïa a la planta pis i a les cambres, on els sostres són alts i els paviments són hidràulics, diferents en cada habitació. Hi ha construccions annexes dedicades a magatzem i a la producció.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats i descendents d’en Pere fins a l’Andreu Amat Rossell:
Miquel Amat, estiu de 2024
La família March, segles XIII i XIV
Baronia d’Eramprunyà
Textos de Wikipedia
Pere March I, segle XIII
Pere March I va ser un notari barceloní del segle XIII. El 1260 va actuar com a notari en l’acta de compromís del casament de l’Infant Pere d’Aragó amb Constança de Sicília. Del seu matrimoni amb Guillema van néixer 4 fills:
Pere March II, lo Prohom (-1338)
Pere March lo Prohom, conegut també per Pere March II, va ser senyor d’Eramprunyà. Va néixer a Barcelona i era fill del notari barceloní Pere March i de Guillema i pare de Jaume I March.
Vida pública
Ciutadà honrat de Barcelona, Pere March lo Prohom va ser diplomàtic, conseller i membre de les corts de Jaume II, Alfons III i Pere el Cerimoniós. Va ocupar diferents càrrecs palatins com el d’escrivà (1298-1300), escrivà de ració (1300-1308) i tresorer reial (1308-1325) de Jaume II i mestre racional d’Alfons III. Va intervenir en nombroses activitats diplomàtiques, tant de caràcter internacional com de política interior. Apareix, per exemple, complint l’encàrrec de Jaume II d’escriure en nom seu una lletra a Sanç I de Mallorca per tal de dissuadir-lo de trencar el vassallatge al rei d’Aragó o intervenint el 21 de febrer de 1331 en les negociacions entre Alfons III i el rei de França per a organitzar una croada contra el Regne de Granada.
El 4 de febrer de 1323 Pere March II va comprar el castell d’Eramprunyà i el seu terme per cent vint mil sous de moneda de Barcelona, diners que Jaume II necessitava per a preparar la conquesta de Sardenya. La presa de possessió efectiva va tenir lloc el dia 7 de febrer, amb l’obligació per la castlana Blanca de Centelles i els seus vassalls de prestar homenatge al nou senyor, però no va ser fins al 15 de març en què Blanca de Centelles va jurar homenatge al Prohom. Aquell mateix any, el 18 de setembre, se li va concedir el mixt imperi (la mitjana justícia), i la castlania el 25 de març de 1337. El domini d’Eramprunyà comprenia les viles de Castelldefels, Gavà, Viladecans, Sant Climent de Llobregat i Begues i part de Sitges i Sant Boi de Llobregat (ampliat amb la concessió el mateix any del domini directe i els drets alodials del castell de Campdàsens al Garraf).
Com a cavaller, Pere March II va acompanyar l’Infant Alfons durant les seves campanyes a Sardenya (1323 i 1324), i va obtenir en reconeixement dels seus serveis prestats la vila de Gesici, l’actual Gesico, vila de la província de Sardenya del Sud. El 1331 la va cedir al mercader barceloní Ramon Desvalls. El 1328 li van ser adjudicades al castell de Càller tres cases contigües al carrer Mercadante (la primera era un alberg pres al notari Guido de Vanno i al seu nebot que havien fugit, mentre que les dues altres eren albergs presos a Pero Xinquino). Aquestes cases van incrementar el patrimoni personal i familiar del senyor d’Eramprunyà, i se sumaven a les seves possessions al Principat i al País Valencià. El 1305 Pere March lo Prohom va adquirir la casa de la Roca, dins el terme del castell d’Eramprunyà i la casa del Soler, dins el terme del castell de Cervelló, així com algunes masies al Llobregat i algunes finques urbanes a Barcelona (per exemple, la casa que els March tenien al carrer de Regomir, tocant a la muralla, amb entrada pel carrer de Sant Simplici, actualment restaurada i convertida en seu del centre cívic Pati Llimona). Entre 1327 i 1332 va adquirir al País Valencià el lloc d’Albalat i una alqueria a Torrent, així com una casa a la mateixa ciutat de València i uns forns al barri valencià de Xerea.
Vida privada, la família
Pere March II es va casar en primeres núpcies amb Maria i en segones amb Saurina (cap al 1303), amb qui no va tenir descendència. Del seu primer matrimoni coneixem els fills següents:
Pere March va redactar el seu darrer testament el 13 de juliol de 1338 davant el notari Pere de Folqueres. El patrimoni es va repartir entre dos dels seus fills, Pere i Jaume: Pere March, l’hereu, va heretar Eramprunyà i la resta de les possessions catalanes (la casa de la Roca i la casa familiar dels March del carrer de Regomir). Jaume March, les valencianes, és a dir, el senyoriu d’Albalat i la casa que el seu pare tenia a la ciutat de València (l’altre fill, Berenguer, era canonge). A Jaumeta March, germana del Prohom, vídua de Pere Llobet, escrivà reial, li va llegar 500 sous, mentre que a Felipa March, l’altra germana de Pere March II, monja del Monestir de Jonqueres, li va llegar 2.000 sous. En el testament no esmenta el seu germà Berenguer March ja que era mort el 1338. El 17 de juny de 1301 i a petició de Pere March II, Jaume II havia escrit al castlà d’Amposta perquè atorgués a Berenguer March el benifet de l’església de Sant Mateu (Baix Maestrat).
Pere March II va morir a Barcelona el 1338. Dos anys abans Pere el Cerimoniós l’havia elevat a la categoria de conseller familiar. Segons consta en el seu testament, va escollir ser enterrat en el convent dels frares predicadors de Barcelona (l’antic convent de Santa Caterina), a la capella de Santa Maria, que ell mateix havia fet construir.
Jaume March I (ca1300-1375)
Fill de Pere March II i pare de Jaume March II. Avi del poeta Ausiàs March. Podem veure la biografia en el seu apartat.
Jaume March II (ca1334-1410)
Jaume March II va ser Senyor de la baronia d’Eramprunyà i poeta. Era fill de Jaume I March i Guillemona d’Esplugues i germà de Pere March, el pare d’Ausiàs March.
Jaume March va néixer a València al voltant de 1336: “La data de naixement del poeta Jaume March II -escriu Jaume J. Chiner-, probable segon fill del matrimoni de Jaume March I amb Guillemona d’Esplugues, pot ser fixada entre 1336 i 1337 atès que els seus pares es van casar poc abans del febrer de 1334 i que els seus germans Arnau i Pere degueren néixer devers 1334-1335 i 1337-1338 … El natalici es va produir amb gairebé total seguretat a València on el seu pare hi era des de 1331 a conseqüència de la donació paterna a ell del lloc d’Albalat”.
A mitjan segle XIV Jaume March II es va traslladar a viure a Barcelona, on aviat va participar en el govern municipal: va ser jurat del Consell de Cent el 1358 i 1360 i obrer de la ciutat de Barcelona, càrrec aquest darrer que va haver d’abandonar quan el seu pare va ser armat cavaller el 1360, ja que passava de ciutadà honrat a l’estament nobiliari i, per tant, no podia accedir a càrrecs municipals.
Jaume March II va lluitar en la guerra contra Castella (1356-1369), coneguda com la Guerra dels dos Peres. El 1363 va formar part d’una companyia de nobles catalans, quan al costat de personatges com el vescomte de Rocabertí, Bernat de So o Arnau d’Erill, van ser enviats a socórrer Aragó, on es trobava el rei intentant contenir l’atac de Pere el Cruel de Castella. Després es van desviar cap a València. Durant el setge de Morvedre de 1365 Jaume March II va escriure el poema Debat entre Honor e Delit.
Conseller reial i uixer d’armes de Pere el Cerimoniós, el 1376 Jaume March II va ser armat cavaller, i va dur a terme missions de confiança, com ara la de missatger entre el rei i l’infant Pere arran del viatge que havia de fer a Roma el 1381. L’any 1380 va ser un dels quatre procuradors nomenats per l’infant Martí per administrar el préstec concedit pel braç militar de la Cort de Barcelona per a l’expedició a Sicília. Va participar també en la guerra contra el comte d’Empúries (1384). Interessat per la vida parlamentària, Jaume March II va assistir com a diputat de la Diputació del General de Catalunya a les Corts de Montsó de 1358-1359 pel braç militar.
Senyor d’Eramprunyà des del 1375, Jaume March II va mantenir diversos plets pel senyoriu amb el seu parent Galceran Marc de Llacera, fill del seu nebot Pericó March, i amb alguns dels seus vassalls sobre la prestació de l’homenatge, com ara els homes de la casa de la Sentiu, dins el terme d’Eramprunyà.
El 20 de febrer de 1393 Jaume March II va rebre de Joan I l’encàrrec d’organitzar uns jocs poètics similars als de Tolosa de Llenguadoc, encàrrec compartit amb el barceloní Lluís d’Averçó, autor del Torcimany. Ambdós van ser nomenats jutges del consistori el 20 de febrer del mateix any. El comte-rei havia ordenat que la festa de la Gaia Ciència se celebrés el dia de l’Anunciació, el 25 de març.
Del poeta Jaume March II, oncle d’Ausiàs March, se’n conserven sis poesies i tres poemes al·legòrics de tema amorós i cavalleresc: Debat entre Honor e Delit (1365), La joiosa guarda (1371) i Lo rauser de la vida gaia. És autor de Cobles de fortuna i del Llibre de concordances (1371), un diccionari de rimes important per a l’estudi de la poètica i la lexicografia catalanes antigues.
Jaume March II i Esplugues va fer testament el 2 de desembre de 1409 davant el notari Francesc Fuster, en què va nomenar hereu universal el seu fill Lluís. Va morir a Barcelona el 1410, després d’haver servit tres monarques: Pere III, Joan I i Martí l’Humà. La data de l’òbit s’estima entre el 5 de maig i l’1 d’agost, i va ser enterrat a la capella de Santa Maria del convent del frares predicadors de Barcelona, l’antic Convent de Santa Caterina (Barcelona), més o menys on avui dia hi ha el Mercat de Santa Caterina.
Del seu matrimoni amb Serena de Gualbes, coneixem 4 fills:
Ausiàs March Ripoll (ca1397-1459)
És un poeta famós nascut a Beniarjó, fill de Pere March d’Esplugues i Leonor de Ripoll. Per tant, era net de Jaume I March. Se’n pot trobar una àmplia documentació.
Aquí podem veure l’arbre dels March:
Baronia d’Eramprunyà
La senyoria d’Eramprunyà es remunta a l’època de la revolta nobiliària del segle XI, i va estar sota el domini de la família dels Sant Martí. En aquella època el terme estava dividit en múltiples jurisdiccions i nivells de domini, a la manera feudal. L’any 1323 la família March va comprar la senyoria d’Eramprunyà. La línia successòria dels March va arribar fins el 1590 amb Isabel March i Palou. La van succeir els Fiveller de Palou quan es va dividir el condomini en dues branques:
Totes aquestes famílies van anar ampliant les seves propietats al llarg dels segles. Aquest espai territorial, configurat pels actuals municipis de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans, és l’àmbit territorial que en època moderna i contemporània es va conèixer amb el nom de Baronia d’Eramprunyà.
La divisió de les dues branques va durar fins a 1897, quan la família Girona va comprar les dues parts i va unificar la titularitat de la baronia. Finalment els Girona van vendre el castell de Castelldefels el 1988 a l’Ajuntament d’aquesta ciutat i el d’Eramprunyà el 2007 a l’Ajuntament de Gavà.
Miquel Amat, estiu de 2024
Pere Joan Alegre Mata (1690-)
Ca n’Alegre de Castellví de Rosanes
En Pere Joan és besavi de Pere Rossell Alegre, besavi de l’Andreu Amat Rossell per part de mare. És fill de Pere Joan Alegre Bovers (1659-1717), l’hereu de Ca n’Alegre, i de Francisca Mata de l’Ordal (Subirats). El pare va ser batlle de Castellví de Rosanes el 1716 i 1717. En Pere Joan fill va néixer a Gelida l’1 de gener de 1690. Era el cinquè fill, o sigui que l’hereu de can n’Alegre va ser el germà gran, en Francisco Alegre Mata. En Pere Joan es va casar el 1716 amb Francisca Oller i Mas de la Calma, la pubilla de can Perejoanet de Gelida. El seu fill Pere Joan Alegre Oller va esdevenir l’hereu de can Perejoanet i va començar la branca dels Alegre en aquesta masia.
La primera informació que tenim de Ca n’Alegre fa referència a Ramon Castanyer, que es va casar amb Caterina. La seva filla Eulàlia Castanyer es va casar amb Bartomeu Alegre d’Olesa de Montserrat. L’Eulàlia va morir a Castellví de Rosanes vers 1588 i l’hereu Pere Alegre Castanyer es va casar el 1574 amb Montserrada Duran del Puig, germana de Montserrat Duran, l’hereu de can Duran del Puig. Pere Alegre Duran del Puig va ser el nou hereu, i es va casar el 1598 amb Joana Montmany de Sobrerroca Palau, de Pallejà, germana de l’hereu de can Montmany.
El fill d’en Pere i la Joana, en Joan Alegre Montmany de Sobrerroca, va néixer a Castellví el 1615 i es va casar amb Paula Bovers LLopard del mas Osset. L’hereu d’en Joan i la Paula és en Pere Joan Alegre Bovers, de qui ja hem parlat. El segueixen Francisco Alegre Mata, Francisco Alegre Vullpelleres, Josep Alegre Montmany de Sobrerroca i Francesc Alegre Pi de la Serra, nascut el 1800 a Castellví. No hem trobat més referències d’aquesta família.
La masia es troba a 1 km de Castellví de Rosanes, sortint del poble en direcció sud-est. En deixar les darreres cases, al final de l’avinguda Pau Casals, un camí envoltat de vegetació de muntanya ens porta a la masia. Té un aspecte bastant imponent, i passat el recinte principal hi ha la part no habitada, que està abandonada i bastant ruïnosa. El camí que ens porta a la masia segueix en direcció a les muntanyes de l’Ordal. No hem trobat una descripció de la masia ni de la seva història. Només sabem que hi ha veïns que hi viuen per algun comunicat de l’Ajuntament de Castellví.
Aquí podem veure els arbres troncals dels avantpassats i descendents d’en Pere Joan:
avantpassats de Pere Joan Alegre Mata
Els Amat Raventós de Sant Sadurní també són descendents per part de mare dels primers Castanyer i Alegre. Paula Alegre Montmany, germana de l’hereu Joan, és la que segueix aquesta branca:
descendents de Ramon Castanyer
Miquel Amat, estiu de 2024
Maria Boada (ca1330-ca1379)
Can Boada del Pi, de Terrassa
La Maria és avantpassada de l’Andreu Amat Rossell per les dues branques, els Amat i els Rossell. Amb la Maria es va iniciar un període de 3 pubilles seguides a can Boada. La importància del cognom Boada es va posar de manifest quan es va conservar el cognom en els hereus que les van succeir. La Maria, filla de Pere Boada, va néixer al voltant de 1330 a Terrassa i es va casar amb Bartomeu Sales del mas Sales de Sant Julià d’Altura. La filla Antònia, nascuda vers 1365, va ser la pubilla i es va casar amb Pere Mascaró de Barberà del Vallès. D’aquesta branca provenen els Rossell, i després de 16 generacions s’arriba a l’Andreu. Una altra filla, la Sibil·la, es va casar amb Guillem Pèlags ses Eres de Castellar del Vallès. Els Amat són descendents d’aquesta branca fins arribar a l’Andreu després de 18 generacions.
La primera menció documental del mas Boada apareix el 2 de desembre de 1237, quan Ramon de Solà i Bernat d’Argelaguet, batlles del rei a Terrassa, van concedir a Pere de Boada i la seva família la meitat d’honor de Boada. Aquest domini reial era el mas Boada, segons un document posterior datat el 2 de juliol de 1239. Aquest Pere era pare del rebesavi de la Maria Boada. Com ja hem dit, l’Antònia, filla de la Maria, va ser la pubilla, i la va seguir l’Antiga Boada Mascaró, que es va casar amb Jaume Font de l’Abadia. Durant les tres següents generacions els hereus van portar el cognom Font de Boada fins que va tornar a ser només Boada. En Pau Boada Barba, nascut el 1578, es va casar amb Beneta Barceló Riquer de Rubí i van tenir més fills. Dos eren: en Miquel, nascut vers 1601, que segueix la línia dels hereus, i la Beneta Boada, nascuda el 1607. La Beneta es va casar amb Joan Amat de Castellbisbal i segueix la línia que arriba a l’Andreu Amat Rossell. En Miquel es va casar en segones núpcies amb Margarida Balasch Corbera i va fer capítols matrimonials el 10 de març de 1644 juntament amb la seva filla Maria Boada Amat, que els feia amb un germà de la Margarida, l’Antoni Joan Balasch, hereu del mas Balasch de Rubí. Així, la cunyada de la Maria, la Margarida, va passar a ser també la seva madrastra.
Al 1673 està documentat que en el mas hi va viure Francesc Boada, pare franciscà que va tenir una activitat destacada i que és autor d’importants libres d’espiritualitat. L’any 1772 la vídua d’un posterior Francesc Boada i l’hereu, Miquel Boada Perer, van fer inventari dels béns. La denominació del mas ja era Boada del Pi. La masia tenia planta baixa i pis. A baix hi havia l’entrada amb la premsa, el menjador, la cuina, el rebost i el pastador amb dos forns, i darrere, un celler amb dos cups de fusta i quatre botes. Al pis de dalt hi havia la sala i set habitacions. L’anomenada dels amos era on tenien la roba i l’aixovar de la casa, la plata i les joies, i una caixa amb els pergamins, escriptures en paper i els llibres de rebuts. De bestiar tenien dos bous per llaurar, una burra, una truja, quatre porcs d’engreix, 30 gallines i el gall i 25 indiots. A més, tenien un ramat a tractes de 54 xais i dues truges amb 11 garrins a part. A la propietat s’havien fet 56 establiments emfitèutics, la majoria dels quals eren per fer vinyes.
En Miquel Boada es va endeutar molt, sobretot amb els Galí, una família d’industrials tèxtils que més endavant van construir el Vapor Galí. Varen anar arrossegant deutes i, finalment, el 1824 Can Boada ja era propietat de l’industrial terrassenc Francesc Galí i Galí. Quan va morir, el mas va passar al seu germà Pau Galí i Galí, que es va convertir en el primer productor de vi escumós català. Un cop mort, els seus hereus van vendre la propietat, i el 1865 ja pertanyia a l’industrial tèxtil Salvador Ballber Ferrer. A finals de segle va passar a la neta, Dolors Ballber Casals, casada amb el fabricant Miquel Marcet i Poal. Aquest és qui va manar edificar al costat de la masia la casa modernista de Can Marcet (1904) i la capella del Sagrat Cor, obres totes dues de Josep Maria Coll i Bacardí, arquitecte que va construir també el Vapor Marcet Poal de la Rasa. Can Boada va passar finalment a la família de Can Carbonell per herència de la filla Marcet, que s’havia casat amb l’hereu Carbonell. L’últim ús que tenim documentat, el 1998, és el de taller, garatge i espai de magatzem de l’empresa constructora Copcisa.
Can Boada del Pi es troba al límit del nucli urbà de Terrassa, en el barri al que dona nom. Està protegida com a bé cultural d’interès local. La masia, construïda al costat de la capçalera del torrent de Can Boada, és d’estructura rectangular amb planta baixa i pis. Hi destaca la volta de pedra de l’escala que accedeix al pis superior, la cuina a l’esquerra i, al fons, el celler, amb un cup deteriorat, perpendicular a la façana nord. Al pis superior es conserva la sala amb finestra i festejador, i les habitacions al seu voltant. La façana encarada al sud té el portal dovellat i al seu damunt una finestra gòtica, amb llinda, brancals de pedra i brancals motllurats. La cornisa del capcer presenta un acabat curiós i molt senzill de línia abarrocada on hi havia esgrafiat el rellotge de sol ovalat, desaparegut a l’arrebossar la façana. Es conserva part de l’era i presenta algunes construccions adossades auxiliars. Està closa per un mur que forma un pati al davant, per on s’hi accedeix.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats i descendents de la Maria fins a principis de segle XVII:
avantpassats i descendents de Maria Boada
I aquí podem veure els dos arbres troncals que arriben fins a l’Andreu Amat Rossell, el dels descendents d’Elisabet Palau (Amat) i el dels descendents de Beneta Boada (Rossell):
Miquel Amat, estiu de 2024
Jaume Romagosa Llopart (1742-)
Can Dispanya de Sant Ponç de Corbera
En Jaume és l’avi de Maria Teresa Castellví Romagosa, la besàvia de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Corbera el 10 de maig de 1742 i era fill de Pau Romegosa Canyelles, de Corbera, i de Caterina Llopart Petit, també de Corbera. En Jaume, àlies Dispanya, era l’hereu de la masia i es va casar a Corbera el 22 de gener de 1770 amb Josepa Ferret Bargalló, de Cervelló. Coneixem 8 fills d’en Jaume i la Josepa. L’hereu va ser el segon, en Jaume, nascut el 25 de març de 1773 a Corbera. La seva germana gran Maria Rosa, nascuda a Corbera al voltant de 1771, es va casar amb Ramon Castellví Penyella de la Creu de Corbera. La filla d’en Ramon i la Maria Rosa, la Maria Teresa Castellví, segueix la línia que arriba a l’Andreu Amat.
Can Dispanya es coneixia antigament com a mas Cabassa i després Arenal. Dispanya és un sobrenom aplicat a Jaume Romegosa a finals del segle XVIII. L’hereu més antic que li coneixem és en Bartomeu Rigol (o Rigual), que va ser batlle de Sant Ponç a finals del segle XVI. El cognom Rigol va continuar fins la pubilla Elisabet Rigol i Valls, nascuda el 1627, que es va casar amb un Romegosa de Vallirana. Els Romagosa van seguir tenint la propietat de la masia fins la pubilla Rosa Romagosa Salabert, que es va casar el 1849 amb Jaume Romagosa del Lledoner Muntaner. En Jaume era l’hereu del Mas del Lledoner i la descendència continua en aquesta casa.
Els Castellví van ser els masovers durant molts anys, i els seus descendents són avui industrials de Corbera de Llobregat. Més tard va ser masover Isidre Roig fins a la seva mort, quan la família es va traslladar a Vallirana. La masia va quedar abandonada durant molts anys fins que va ser adquirida pels Guim. Les masies i el terreny del mas van pertànyer a la casa comtal dels Güell a partir de 1968. Anteriorment pertanyien als marquesos de Castelldosrius, que la van cedir com a dot per entroncaments matrimonials amb els vescomtes de Güell. Els vescomtes van vendre la casa i part dels terrenys a Josep Guim i Almirall.
Can Dispanya està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un conjunt de dues masies i una construcció externa, situada a prop de l’antic monestir de Sant Ponç. La planta és irregular i també les cobertes, que presenten diferents vessants i nivells. L’orientació de les façanes és sud-oest, amb una finestra que mira a ponent on hi ha esgrafiada la data 1794. Al clos té una era molt gran amb rajoles ditejades de bòbila. Serveix per als aplecs de Sant Ponç, per fer-hi la ballada de sardanes. El cobert, a la zona de ponent, té uns arcs de rajol. A finals del segle XVIII a la masia hi havia un fàbrica de vidre català. Pels voltants encara s’hi troben conreus de secà: garrofers, oliveres i figueres. A la vora del camí hi ha uns grans arbusts, llentiscles. La seva resina té propietats industrials: es fa servir per fer vernissos i pega per a ortodòncia.
Sant Ponç va ser un monestir auster ja que, en les millors èpoques, només hi van arribar a viure un parell de monjos i dos canonges. El monestir es va fundar el segle XI i és d’estil romànic llombard. Tot i pertànyer al terme de Cervelló, cap al segle XV va passar a relacionar-se amb Corbera, ja que depenia de la parròquia de Santa Maria de Corbera. A dins s’hi han trobat fins a 11 sitges per conservar els aliments i les restes de l’antic forn.
Aquí tenim l’arbre troncal d’avantpassats d’en Jaume Romagosa Llopart des dels hereus de can Dispanya. També podem veure l’arbre dels seus descendents fins l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de Jaume Romagosa Llopart
descendents d’en Jaume
Miquel Amat, estiu de 2024
Jaume March I (ca1300-1375)
Barcelona
Si en la llarga història dels ancestres que hem anat recollint no hi ha error, en Jaume March era avantpassat de l’Andreu Amat Rossell. Els separen 16 generacions entre les quals trobem els March, els Puigmoltó, els Girona, els Romegosa, els Llopard i finalment els Rossell.
En Jaume March va néixer a Barcelona vers l’any 1300. Era el segon fill de Pere March II (lo Prohom) i de Maria. Quan es va morir el germà gran, en Pere March III, en Jaume va esdevenir senyor d’Albalat i senyor d’Eramprunyà.
Era jurista i ben jove ja va entrar al servei de la corona. El 1320 ja va exercir càrrecs de responsabilitat en l’administració de les cavallerisses reials. El 1326 Jaume II li va concedir l’escrivania de Vilafranca del Penedès, que va perdre quan el 1346 Pere el Cerimoniós la va vendre a Ramon de Vilafranca.
Entre els anys 1320 i 1325 es va casar amb Constança Messeguer, filla d’Arnau Messeguer, “de la casa del Senyor Rei”. D’aquell primer matrimoni van néixer dues filles:
Quan va morir el pare el 1338, el patrimoni dels March es va repartir entre els seus fills Pere i Jaume: Pere March III, l’hereu, es va quedar Eramprunyà i la resta de les possessions catalanes, i Jaume March I, les valencianes (el 1332 el seu pare ja li havia fet donació del senyoriu d’Albalat). L’altre fill, en Berenguer, era canonge de València.
Ciutadà de València des del 1338, Jaume March I va ser representant i jurat d’aquella ciutat de 1338 a 1445, i conseller el 1347. Fidel a Pere el Cerimoniós, durant la revolta de la Unió Valenciana es va refugiar a Quartell, possessió del seu gendre Guerau Fabra, cavaller unionista, per por de possibles represàlies.
Cap al 1334 Jaume March I es va casar en segones núpcies amb Guillemona d’Esplugues, filla d’una noble família valenciana, els Esplugues, senyors de La Pobla Llarga, amb possessions a la vila de Foios. D’aquest segon matrimoni van néixer deu fills:
Jaume March I va tenir un altre fill natural, Lleó March, mercader i patró de galiota.
A la mort del seu germà Pere, esdevinguda després de 1347, Jaume March I inicià diversos processos per tal d’inhabilitar el seu nebot Pericó March, que era sord-mut, i per reclamar els seus drets com a legítim hereu d’Eramprunyà. El 30 de juny de 1351 va obtenir una sentència favorable als seus interessos. Va vendre el senyoriu d’Albalat a Berenguer de Codinats, mestre racional de Pere el Cerimoniós, i es va traslladar a viure a Barcelona amb la seva família.
Va ser conseller de Pere el Cerimoniós i diputat del General de Catalunya i el 7 de desembre de 1360 el mateix rei l’armà cavaller de Sant Jordi per a recompensar l’actuació dels seus fills en la Guerra dels dos Peres. L’acta d’investidura es va fer al Monestir de Pedralbes davant la família reial i els principals membres de les famílies nobles de Catalunya.
Jaume March I va morir a Barcelona el 1375. La data de la mort cal situar-la al voltant del 16 d’octubre de 1375, dia en què es va publicar el seu testament. Va ser enterrat, tal com demanava, al convent del frares predicadors de Barcelona, a la capella de Santa Maria de l’antic convent de Santa Caterina, avui Mercat de Santa Caterina.
Aquí podem veure l’arbre troncal entre els descendents d’en Jaume March i l’Andreu Amat Rossell:
Miquel Amat, estiu de 2024
Teresa Montmany de Sobrerroca Riera (ca1650-)
Can Montmany de Sobrerroca de Pallejà
La Teresa és besàvia de Magdalena Penyella de la Creu Romegosa, la rebesàvia de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Pallejà als voltants de 1650 i era filla de Jaume Montmany de Sobrerroca, l’hereu de can Montmany i de Maria Àngela Riera. L’hereu del mas va ser el germà gran, en Jaume. La Teresa es va casar a Corbera el 19 de gener de 1671 amb Miquel Penyella de la Creu Sadurní, l’hereu de can Penyella de la Creu. Podem veure la història d’aquest mas a l’apartat de la Maria Teresa Castellví, quadrineta de la Teresa. El fill de la Teresa, en Francesc Penyella de la Creu Montmany de Sobrerroca, es va casar amb Agnès Rovira i segueix la descendència fins a l’Andreu Amat Rossell.
La masia de can Montmany ja devia existir des de molt abans, però la primera referència que en tenim és el fogatge de 1493 on apareix Vicenç Montmany de Sobrerroca. Després, en el fogatge de 1553 trobem un Bartomeu, possiblement el pare del Bartomeu que es va casar vers 1545 amb Beneta. En Montserrat, fill de la parella, va ser l’hereu i es va casar amb Elisabet Palau de Sentmenat. El segueixen Montserrat i Jaume. Aquest es va casar vers 1645 amb Maria Àngela Riera i van tenir 4 fills. L’hereu Jaume es va casar amb Maria Ros de Sant Vicenç dels Horts, i el seu fill Jaume es va casar amb Eulària Llunell de Sant Feliu de Llobregat. El net d’en Jaume, en Salvador, va deixar el mas a una pubilla, la Rosa, que es va casar amb Josep Tobella del Cairat Margenat d’Esparraguera. Can Tobella del Cairat és una masia d’origen molt antic i en Josep era germà de l’hereu, en Magí. El fill de la Rosa i en Josep, en Joaquim Tobella Montmany, va vendre la propietat el 1888 a Pere Bosc i Albareda de Terrassa.
Can Montmany de Sobrerroca és la masia més gran de Pallejà i està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Havia tingut una extensió enorme de terres i d’aquí en va sorgir la urbanització de Fontpineda. Es tracta d’una masia i d’un conjunt de construccions d’èpoques diferents que en part encerclen o venen adossades a la masia antiga, originàriament de dues plantes i golfa. En el portal del tancat hi figura la inscripció “1676-Jaume Montmany”. Al costat nord hi ha l’entrada a l’oratori, les dovelles i la llinda estan resseguides amb motllures gòtiques. A una finestra hi consta la data de 1625. El conjunt edificat ocupa gairebé els 1500 m² d’extensió. L’envolt de les construccions més modernes dificulta la visió original de la part antiga del mas. La capella dedicada a Sant Salvador ve documentada el 1342.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats de la Teresa i dels seus descendents fins l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de Teresa Montmany de Sobrerroca Riera
descendents de la Teresa
Miquel Amat, estiu de 2024
Pau Llopard Solanes (1688-1711)
Can Llopard de l’Avall de Corbera de Llobregat
En Pau és besavi de Madrona Llopard Domènech, besàvia de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Corbera de Llobregat el 12 de setembre de 1688 i és el tercer fill de Joan Llopard Amat, hereu de can Llopard i de la seva segona esposa, la Maria Solanes Famades de Sant Just Desvern. L’hereu de can Llopard va ser el germà gran, en Josep Llopard Amat. En Pau es va casar a Corbera el 23 de gener de 1711 amb Maria Martí Ros, nascuda a Gelida el 1698 (es va casar als 12 anys). La Maria era la pubilla de can Martí de Dalt de Gelida, i podem veure aquesta línia a l’apartat de Joan Llopard-Martí Romegosa. El fill gran i hereu d’en Pau i la Maria, en Joan Llopard Martí, segueix la branca que arriba fins a l’Andreu Amat Rossell.
El primer avantpassat documentat de can Llopard és en Joan Canals, que va capbrevar l’any 1556 els següents masos: lo mas Canals, antigament mas Cuc, lo mas Gomar i lo mas Marí. La seva filla i pubilla Elisabet es va casar el 1560 a Piera amb Miquel Llopard. Segueixen a continuació 7 generacions de Llopard fins arribar a la darrera pubilla, la Rosa Maria Llopard Canyameres. Les parelles dels hereus i pubilles són: Joan i Marianna Llopard de Baix de Gelida, Antic i Paula Clos de Sant Esteve de Ripollet, Joan i Marianna Amat de Castellbisbal, Joan i Marianna Amat de Sant Pere de Terrassa, Josep i Magdalena Albareda de Castellbisbal, Antònia i Joan Canyameres de Sant Quirze de Terrassa i Bartomeu i Maria Bogunyà de Terrassa. L’hereu d’aquests darrers va morir fadrí, i com que la germana Rosa Maria no va tenir herència, la propietat va passar al seu cosí germà Joan Romegosa Llopard Canyameres, fill de Francisco i de Maria, la germana gran d’en Bartomeu.
Segueixen, doncs, els Romegosa de Begues com a hereus de can Llopard durant 6 generacions fins arribar a Maria Mas de les Valls Romegosa (1913-1996) pubilla de can Llopard de Corbera, can Romegosa de Begues i el patrimoni dels Mas de les Valls amb el de can Grau del Coll. La Maria es va casar el 1940 a la catedral de Barcelona amb César Iglesias Fernàndez de Ribadavia (Orense). En César va arribar a Begues amb les tropes nacionals el 1939, era professor mercantil i va ser alcalde de Begues entre 1944 i 1947.
Can Llopart és una masia inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya coneguda antigament com a Mas Canals. Situada al vessant nord de la riera de Corbera, Can Llopart conserva el caràcter de masoveria ancestral, tant pel cultiu d’oliveres i vinya, com per la utilització dels porxos, corts i galliners per l’aviram. Es troba a prop de la carretera de Corbera a Sant Andreu de la Barca. El 1352 ja existia una masia en el lloc d’avui. A les llindes de la porta principal i del portal interior hi figuren les inscripcions 1529 i 1659, respectivament. La part alta de la façana és més moderna, probablement de finals de segle XIX.
La masia és de planta rectangular, amb la planta baixa, planta pis i golfes, i coberta de dos aiguavessos. A la façana de migdia hi ha un pati d’entrada tancat per les construccions auxiliars de la masia, amb accés per portal rodó cobert. Obrada amb murs de pedra amorterada, referida en calç; disposa de portal amb arc dovellat de mig punt, a la clau del qual hi ha inscrit l’anagrama «16 IHS 59». Davant l’accés hi ha restes de l’antiga era. Hi ha diferents construccions annexes, també per la part posterior. A les rodalies s’hi poden veure restes d’èpoques passades: ossos de la guerra dels carlins i fragments d’obús de la guerra civil.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats d’en Pau i dels seus descendents fins l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de Pau LLopard Solanes
descendents d’en Pau
Els Amat també són descendents dels primers Canals de can Llopard. Aquesta línea continua a partir d’Isabel Llopard Canals, la germana gran d’en Joan, hereu de la masia i net d’en Joan Canals, el primer documentat:
Miquel Amat, estiu de 2024
Margarida Turo Guardiola (ca1440-1498)
Mas Turo de la Quadra de Viladecavalls
La Margarida és avantpassada d’Andreu Amat Rossell, els separen 14 generacions. Va néixer al voltant de 1440 a Viladecavalls. Era filla de Gabriel Guardiola Corbera, del mas Corbera de Sorbet, i de Joana Turo Duran de la Mata Soleia, pubilla del mas Turo. Es va casar amb Jaume Costa de Montagut, hereu de Sant Pere de Terrassa. Va fer capítols matrimonials el 1465. La seva filla Bertomeua es va casar amb Joan Barceló Costa, i segueix la branca que arriba a l’Andreu Amat, passant pels Oller i Alegre de can Perejoanet, i els Rossell de can Rossell de la Muntanya. L’hereu del mas Turo va ser en Rafel, el germà gran de la Margarida.
La masia de Can Turo va ser una de les principals propietats agrícoles de l’actual municipi de Viladecavalls. El nom Turu o Turo està documentat a la Quadra de Viladecavalls Inferior des de l’any 1322, de la mà de Bernat des Turo. Pocs anys més tard, el 1333, s’esmenta el mas Turo al testament de Guillem de Viladecavalls. El mas va seguir habitat després que la pesta negra del segle XIV deixés una gran mortalitat arreu del país. En aquell moment l’habitava Pere Marcet, succeït per Pere Turo. El mas era un alou del Monestir de Santa Maria de Montserrat. Al llarg dels segles, va anar ampliant el seu patrimoni, i va disposar d’una gran propietat agrícola i forestal que incloïa diversos masos, com són el mas Santa Coloma i el mas Vilardell, entre d’altres. El 1420 Pere Turo Mas es va casar amb Margarida del mas Duran de Mata Soleia, i la seva filla Joana va esdevenir pubilla de Can Turo. La Joana es va casar amb Gabriel Guardiola Corbera del mas Corbera de Sorbet i van tenir 5 fills:
El mas Turo va seguir propietat del Turo que es van anar emparentant amb famílies importants: can Fatjó del Molí de Cerdanyola, can Plantada de l’Ametlla, can Balasc de Rubí, de can Pèlags de Castellar del Vallès, ca n’Aurell de Sant Pere de Terrassa i can Palet d’Ullastrell. El 1893 Maria Casajoana, vídua de Pau Palet Turo, com a usufructuària i representant legal del seu fill menor d’edat, en Bartomeu Palet Casajoana, va vendre la propietat de can Turo a Pere Armengol Padrós, fabricant tèxtil de Terrassa pel preu de 32.500 pessetes.
Can Turu era un edifici, actualment desaparegut, del municipi de Viladecavalls (Vallès Occidental). Forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Estava situat al sud del terme, i gairebé dins el nucli de la població. La masia de Can Turu va ser enderrocada a finals del segle XX, però l’antic cos on es produïa i emmagatzemava el vi es va rehabilitar i l’any 2000 es va inaugurar com a biblioteca municipal amb el nom de Biblioteca Pere Calders. Al seu voltant s’hi ha construït una urbanització.
Can Turo presentava planta rectangular amb planta baixa, pis i golfes. A la planta baixa hi havia la porta d’entrada de tipologia rectangular amb arc superior molt rebaixat. Al pis s’hi disposaven, tant al frontis com al lateral oriental, alternança de balcons amb baranes de ferro, uns en voladís i d’altres a línia de façana. A les golfes hi havia una galeria oberta de finestres d’arc rodó i una rectangular, lloc adequat per a la funcionalitat d’assecadors. Hi havia un pati davant el frontis que incloïa l’antiga era i cossos auxiliars de factura posterior. Una reixa envoltava el pati a partir d’un mur com a base. La portalada es conformava per dos pilars de fàbrica de maó i porta de ferro. Hi havia dos cossos annexos dins l’espai que envoltava la masia. Pel tipus de construcció i de materials emprats, es dedueix que eren d’edificació posterior, més contemporània, que responien a les necessitats sorgides: feines agrícoles, magatzems, etc. Són edificis de planta baixa, de tipologia rectangular i d’una sola nau.
Aquí podem veure la història de can Turo (Turu) dels autors Esteve Canyameres Ramoneda, Francesc Suàrez Fernàndez i Ramon Torredemer Turu:
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats de la Margarida i dels seus descendents fins a l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de Margarida Turo Guardiola
descendents de la Margarida
Miquel Amat, estiu de 2024
Maria Canyelles Rovira (1672-1729)
Can Canyelles de la Vila de Corbera
La Maria és la rebesàvia de Maria Teresa Castellví Romegosa, la besàvia de l’Andreu Amat Rossell. La Maria era filla de Pau Canyelles Coll, hereu de can Canyelles, i de Paula Rovira Penyella de Mitjavila, tots dos de Corbera. La Maria, que era la filla gran, va néixer a Corbera el 12 de desembre de 1645. Es va casar el 25 de setembre de 1695 a Corbera amb Francesc Romegosa Casals, l’hereu de can Dispanya de Sant Ponç de Corbera. Podem veure aquesta masia a la pàgina de la filla, la Raimunda Romegosa Canyelles de can Dispanya. En Francesc Romegosa era fill de Miquel Romegosa Rigol de Corbera i de Caterina Casals de Bagà.
Dos dels fills de la Maria són avantpassats de l’Andreu Amat Rossell. En Pau, nascut el 1704, es va casar amb Caterina Llopard Petit i segueix la línia que continua fins els Amat. La Raimunda, nascuda el 1716, es va casar amb Joan Llopard Martí i segueix la línia que arriba als Rossell.
L’any 1566 consten les següents propietats: el mas Gual, el mas d’en Fàbregues, una casa dins les muralles (casa, celler i pati dins la vila), i les peces de terra anomenades el Borràs, de les Picaranyes i del mas Pontarró. Els primers documents que trobem són de 1531 i 1566 i fan referència al primer propietari que coneixem, l’Antoni Coll. Estava casat amb Eulàlia i va fer testament el 1571 fent hereu el seu fill gran, en Joan. En Pau Coll Voltà, fill d’en Joan, va passar la propietat a la pubilla Caterina Coll Prats, que es va casar a Corbera el 1628 en segones núpcies amb Joan Canyelles Soler de Sant Salvador de Guardiola, al Bages. L’hereu del matrimoni va ser en Pau, que es va casar amb la Paula Rovira, filla d’Elisabeth Panyella de Mitjavila Rossell, pubilla de can Rovira de la Vila. Encara que la Maria era la filla gran, l’hereu va ser el seu germà, en Pau Canyelles Rovira (-1740).
La línia dels Canyelles segueix fins als nostres dies amb Francesc Canyelles Cases (1709-d1789), Jaume Canyelles Amigó (1742-), Francesc Canyelles Raventós (1763-d1809), Pau Canyelles Vadell, Jaume Canyelles Roig (1845-1909), Josep Canyelles Roig (1872-) i Jaume Cañellas Canals (1931) amb qui apareix per primera vegada la “ñ” al cognom. Tots aquests descendents són nascuts a Corbera.
La masia de can Canyelles estava situada al mig del poble de Corbera de Llobregat, al carrer Sant Josep. Malauradament avui ja no existeix i no en tenim cap descripció ni cap fotografia.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats de la Maria i dels seus descendents fins a l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de la Maria Canyelles Rovira
descendents de la Maria
Miquel Amat, estiu de 2024
Bernat de Sala Bou (ca1440-ca1512)
Mas Sala d’Arenys de Munt
En Bernat, senyor del Mas Sala, era avantpassat de l’Andreu Amat Rossell a través de 14 generacions. Entre d’altres hi podem trobar els Modolell de Sant Just Desvern, quan l’Elionor Sala es va casar amb Pau Modolell. Anys després entronquen amb els Mas de la Calma de Gelida, quan Maria Paula Modolell es va casar amb en Pau Mas de la Calma. En Bernat de Sala va néixer a Arenys de Munt al voltant de 1440. Era fill de Bernat de Sala Bou, senyor del mas Sala, i de Margarida Bou Clergue, de Sant Esteve de Palautordera. Es va casar el 10 de desembre de 1466 amb Aldonça Vilar, nascuda a Vallgorguina i filla del cavaller Bartomeu Vilar. Coneixem 11 fills de la parella i l’hereu va ser el fill gran, en Bernat de Sala Vilar. No coneixem la data de la seva defunció, però sí que sabem que en Bernat va fer testament el 19 d’octubre de 1512.
L’avantpassat més antic que coneixem d’en Bernat és en Pere Ramon de Sala, nascut al voltant de 1095. Consta a la Biblioteca de Catalunya un document de 1134 on Bufit Dalmat i el seu fill Arnau Bufit venen a Pere Ramon i la seva esposa Ermessenda tres peces de terra situades a Sant Martí d’Arenys i a Sant Iscle. En un document de 1212, fra Hug Gili, prior del monestir de Sant Pol, va confirmar a Pere de Sala i els seus descendents en la possessió del mas Sala i en la batllia patrimonial de Canet, i més tard en la d’Arenys. Això va facilitar l’expansió econòmica dels Sala, juntament amb un augment de la consideració social en els segles següents i el seu ennobliment. Es tractava de pagesos benestants, enriquits amb la tinença de les batllies i l’extensió de les terres del mas Sala. L’ascens social s’anava materialitzant a cada generació entroncant amb famílies importants del Maresme que van fer créixer els recursos i les relacions de la nissaga fins a generar dues branques, els Sala-Alemany i els Sala-Vivet, que van acabar confluint en acabar el segle XVII, quan figuraven gairebé tots com a mercaders.
Els Sala eren una família molt important amb escut d’armes a la catedral de Girona i a l’església d’Arenys de Munt. Es pot trobar molta documentació de la família de gairebé totes les generacions. Com a curiositat, en Guillem de Sala Santromà, Ciutadà Honrat de Barcelona, propietari del mas Sala i nascut el 1328, es va casar a Sant Celoni el 17 de juliol de 1350 amb Margarida Major, nascuda a Sant Celoni i filla de Guillem Major i d’Eulàlia. En Guillem, que era un ric menestral que tenia com a ofici fabricar draps i teles de tota mena, va ser enterrat el 1348 a l’església de Sant Martí de Pertegàs. La vídua Eulàlia va dotar la seva filla Margarida amb motiu de les noces amb Guillem 15.000 sous barcelonesos, vestits, joies i més parament. Trobem així a Sant Celoni un avantpassat d’Andreu Amat Rossell, el primer dels Amat de Sant Celoni, que va anar a viure a aquesta localitat el 1924. Es tanca, doncs, la roda: Sant Celoni (Major), Arenys de Munt (Sala), Sant Just Desvern (Modolar), Gelida (Mas de la Calma i altres), Sant Sadurní d’Anoia (Rossell) i Sant Celoni (Amat).
En Joan de Sala Figuerola, propietari del mas, Procurador d’Arenys de Munt i Familiar del Sant Ofici, es va casar al voltant de 1530 amb Anna Sala de Barcelona. El fill Bernat va heretar el mas, i una filla, l’Elionor, nascuda el 1545, es va casar amb Pau Modolell Corts de Can Modolell de Sant Just Desvern i va anar a viure a aquesta localitat. Aquesta és la branca que arriba fins a Andreu Amat Rossell. Els hereus de can Sala van conservar el cognom fins ben entrat el segle XVIII, quan es va extingir al quedar una pubilla.
No hem trobat cap referència de l’antic mas Sala. L’actual Can Sala de Dalt és una masia de grans dimensions de principis del segle XVII que es troba al camí de can Sala a Arenys de Munt. És de planta rectangular amb coberta de teules a quatre vessants. En un dels angles de la casa hi ha una torre mirador coberta, també a quatre aigües. A la capella que hi ha al costat de la casa es venera la imatge de la Mare de Déu del Bon Tornar. És d’una única nau amb el campanar d’espadanya. Al costat de la capella hi ha un magnífic celler d’una sola nau amb encavallada de coberta de cinc nusos, reforçada per unes bigues de ferro. Tota la casa està envoltada d’un mur amb dues entrades, la principal i una lateral. A les dovelles del portal d’entrada principal hi consta la data de 1638. Fora del recinte hi ha un trull de moldre olives i una magnífica era. Can Sala de Baix és una masia del segle XVI convertida en casal senyorial que antigament havia format part de les terres de Can Sala de Dalt.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats d’en Bernat i dels seus descendents fins a l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats d’en Bernat de Sala Bou
descendents d’en Bernat
Miquel Amat, estiu de 2024
Pau Mas de la Calma Padrosa (1616-1668)
Can Santfí de Gelida
En Pau era l’hereu can Santfi, antigament anomenat mas Descoll i després mas de la Cauma. Era rebesavi de Maria Alegre Llopard, pubilla de can Perejaume, que era la rebesàvia de l’Andreu Amat Rossell. En Pau va néixer a Gelida el 17 de novembre de 1616 i era fill de Joan Mas de la Calma Roig i de Marianna Padrosa de can Padrosa de la Muntanya de Sant Just Desvern. Es va casar a Gelida el 28 de setembre de 1655 amb Maria Paula Modolell Rovira de can Modolell de Sant Just Desvern. Els coneixem 7 fills. La Maria, nascuda el 1662, va ser la pubilla i es va casar amb Francesc Santfí Rossell. Aquí es va canviar el nom de la masia. Una altre filla, la Francesca, es va casar amb Pere Oller Sala, hereu de can Perejoanet, i va continuar la branca que arriba a l’Andreu Amat. En Pau va morir a Gelida el 16 de gener de 1668. D’altra banda, en Pere Penyella Miquel de la Llena, hereu de can Penyella, també és descendent d’en Joan Mas, avi quart d’en Pau. Per tant, s’obre una altra branca que arriba a l’Andreu Amat.
En un pergamí de 1321 trobem el primer hereu, Pere Coll, casat amb una Guillemona, i segons altres pergamins, la seva filla Margarida Coll, la pubilla, es va casar amb Francesc Bassa, de Sant Genís de Rocafort de Martorell. Un besnet d’aquests darrers, en Francesc Bassa, va fer hereu el seu net Bartomeu Mas i Bassa en dos testaments, un del 1498 i l’altre el 1502. Els Mas continuen fins la pubilla Maria Mas i Modolell, que es va casar a Gelida l’any 1679 amb Francesc Santfí i Rossell de la Llena, que era el nebot del rector de Gelida Francesc Rossell i Bosc, fill de la seva germana Margarida Rossell i Bosc. Francesca Santfí i Baurís va esdevenir la pubilla per haver mort el seu germà, Josep, sense descendència. Una filla de la Francesca, la Coloma Ferrers i Santfí, també pubilla, es va casar amb Francesc Colomer i Llopard, hereu de can Colomer de Sant Climent de Llobregat. Un besnet, en Josep Colomer Bosch de Noya, va ser ceramista i esmaltador de l’època modernista. La seva filla i actual pubilla, Carme Colomer i de Miquel, es va casar amb Ramon Cuscó i Riba de can Cuscó de la Granada del Penedès. Les dues filles, M. Josepa i Magdalena, es van casar amb els germans Barba. Can Santfí ha estat una de les masies potser amb més pubilles al llarg de gairebé set segles.
Més dades: un Francesc Bassa va actuar com a procurador del poble de Gelida l’any 1367-68 en el judici o plet contra el senyor de Gelida, Berenguer Bertran. Trobem també un Bartomeu Bassa, hereu, en la crida del sindicat remença de 1448 a la plaça del Pedró. El mas Coll va ser venut per Joan Mas l’any 1622 en carta de gràcia als senyors de Gelida Francesc de Tord i d’Oluja i Àngela Despalau, i va ser recuperat l’any 1679 pels cònjuges Francesc Santfí i Maria Mas als senyors de Gelida Elionor de Tord i Despalau i Fèlix de Marimon, mare i fill. Els Santfí es van emparentar amb la noblesa quan la Maria Anna de Lloselles i Fontanilles, filla de Jaume i d’Ignàsia, es va casar el 1715 amb Pau Santfí i Mas. En l’arxiu familiar en conserva una correspondència entre aquesta Maria Anna amb el seu oncle, Baltasar Fontanilles, abat de Poblet. Els de can Santfí van ser batlles de Gelida en diferents ocasions: Joan Mas (1512, 1530-1532), Bartomeu Mas (1538-1547), Francesc Santfí Rossell (1692-1724), el seu fill Pau Santfí Mas (1725-1726) i Joan Colomer Guitard (1892-1899 i 1924-1929).
Can Santfí es troba a Gelida, al carrer del Carme, 43. En un inventari de 1808 es descriu: “Tota aquella casa ab sos corrals, cellers y demés oficinas. En la entrada de dita casa, en la cuyna, en lo pastador, en lo celler, en lo estable, en lo galliner, en la sala, en un dels quartos del devant, en altre quarto del devant, en altre quarto del cap de la escala, en altre quarto de detràs, en un altre quarto de detràs, en las engolfas de detràs”. La masia és un ampli casal amb teulada a dos vessants, dos pisos i golfes amb clàssica distribució interior, alterada darrerament, d’entrada, menjador i cuina, i escala que porta a la sala, repartidora de les habitacions superiors. Cal ressenyar especialment la decoració modernista i noucentista que va cobrir materialment les parets de la casa i també el jardí entre els anys 20 i 30 per obra del ceramista Josep Colomer, fill de la casa i autor de monumentals plafons ceràmics, adossaments de parets, gerros de gres, vidrieria pintada, esmalts i recobriments de trencadissa de rajoles que formaven bancs, brolladors, parterres i una cova d’animals fantàstics. La seva obra, equiparable a la dels millors artistes del moment, és molt desconeguda.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats d’en Pau i dels seus descendents fins a l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats d’en Pau Mas de la Calma Padrosa
descendents d’en Pau
Miquel Amat, estiu de 2024
Maria Alegre Llopard (1744)
Can Perejoanet de Gelida
La Maria era rebesàvia de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Gelida l’11 de setembre de 1744. Era filla de Pere Joan Alegre Oller i d’Eulària Llopard. Va esdevenir la pubilla de can Perejoanet i es va casar el 1773 a Gelida amb Josep Rossell Amat, hereu de can Rossell de la Muntanya. D’aquesta manera es van ajuntar els dos patrimonis. Coneixem sis fills d’aquest matrimoni: el gran, en Pere, va ser l’hereu. Es va casar amb Madrona Llopard Domènec de can Martí de Dalt. El fill gran d’en Pere i la Madrona, en Josep, va ser l’hereu, i un dels germans, en Pere, és l’avi de l’Andreu Amat.
Oller és un cognom que ja és present a Gelida a la segona meitat del segle XIII, amb Berenguer Oller citat el 1264. Hi ha un document de l’any 1155 no gaire fiable en la transcripció: en les afrontacions d’un mas anomenat Moragrega se cita un alou de Pere Ramon de Gelida i Oller. El 1303 trobem un Guillem Oller, el 1327 un Bernat Oller, un Guillem Oller, un Berenguer Oller i un Pere Oller i el 1346 un Bernat Oller. I ja a finals del segle XIV trobem els Oller de can Perejoanet i els de la Cauma (can Toni Oller). Els de Sant Salvador són més tardans, possiblement de finals del segle XV, i els de ca n’Oller de la Muntanya, que és una línia que surt de can Perejoanet ja a principi del XVII. És de creure que gairebé tots els Oller són d’un tronc comú, però encara no s’ha pogut certificar.
L’any 1424 va fer testament Bernat Oller, fill de Berenguer i de Gemona, i va fer hereus els seus fills pel següent ordre: Pere, Llorenç i Bartomeu, que amb tota seguretat serà el futur hereu. En el sindicat remença trobem a Bartomeu Oller de la Cullera, que era un dels masos aglevats, com el mas Targuer, on l’any 1327 trobem un Guillem Targuer, i el mas Palau, on també el 1327 hi ha un Guerau dez Palau i que era el més conegut durant els segles posteriors. Aquests tres masos aglevats que formaven can Perejoanet, Palau, Cullera i Targuer, ja són presents el 1453 fins al segle XIX. En el mas Palau hi trobem els de can Pasqual i els de can Sàbat. Al segle XVII i principis del XVIII els Oller, per diferenciar-se dels altres Oller, trobem que es diuen Peroller, contracció de Pere Oller. Al segle XVIII, en haver-hi pubilla, el cognom passa a Alegre, de Castellví de Rosanes, i anys més tard, per una altra pubilla, passa a dir-se Rossell. L’any 1586, hi ha una venda d’una peça de terra on hi havia el molí fariner del mas Oller que l’hereu Oller ven als senyors de Gelida. Hi ha tres masos en què els hereus es deien Oller: Can Perejoanet, can Toni Oller (que a vegades trobem Oller de la Riba), i cal Bitxo, o sigui, el mas Perelló.
En un inventari de 1807 trobem una primera descripció de la masia: “Tota aquella casa ab sos corrrals, baluarts, cellers y demés oficines en aquella unides. Distribució: En l’entrada de dita casa, en la cuina, en lo menjador petit, en lo celler gran, en lo celler petit, en lo menjador gran, en la sala, en lo quarto del davant, en lo quarto del mig, en lo quarto del detràs, al quarto de la botiga, en lo baluart, en lo corral, en lo galliner i en lo terrat…”. L’estiu de 1932 consta un conflicte legal amb un rabassaire: la propietària de can Perejoanet denuncia el seu parcer Jaume Capellades i Raventós, conreador de la “Vinya de la Monja”, perquè es nega a lliurar la quarta part dels fruits.
La masia es troba a la carretera de Gelida a Martorell, en un trencall que hi ha sota la Fanga. Està classificada com a Bé Cultural d’Interès Local. És de planta rectangular, coberta a dues vessants, de planta i pis, amb uns grans cellers construïts a finals del segle XIX, annexos, i una era i corrals. Cal destacar-ne la gran quantitat de pedra tallada a portals, finestres i parets, les motllures de la finestra principal, l’espiell de damunt el portal dovellat principal i el rellotge de sol. L’interior, molt deteriorat, consta d’entrada i menjador-cuina, i una escala que condueix al pis superior on hi existeixen portals amb motllures enguixades de tradició gòtica, d’entrada a les habitacions.
Aquí podem veure l’arbre troncal dels avantpassats de la Maria i dels seus descendents fins a l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de la Maria Alegre Llopard
descendents de la Maria Alegre Llopard
Miquel Amat, estiu de 2024
Ramon Marquet de Rubí (1235-1302)
Barcelona
L’almirall Ramon Marquet és molt probablement avantpassat directe de l’Andreu Amat Rossell. Els separen 25 generacions entre les quals trobem els Dusai, els Girona, els Romagosa, els Rossell i els Penyella. En Ramon era fill del mercader i armador de Barcelona, Bernat Marquet de Pinxenes, i d’Elisenda de Rubí, una noble molt rica filla de Berenguer de Rubí. Va néixer a Barcelona el 1235 i va seguir l’activitat de mercader i armador com el seu pare. Ben aviat va posar la seva experiència marinera al servei de la corona. Va arribar a ser vicealmirall de Catalunya i juntament amb Roger de Llúria i Berenguer Mallol van aconseguir el domini marítim de la Mediterrània en un dels períodes més extraordinaris que ha viscut Catalunya.
Ramon Marquet es va casar amb Maria Mallol, natural de Barcelona i germana del també vicealmirall Berenguer Mallol. Entre els seus fills hi podem destacar en Bernat i en Miquel, tots dos mercaders, armadors i navegants. També tenim la filla Maria Margarida, que és la que continua la branca que arriba fins els Amat. La Margarida es va casar amb Guillem Pere Dusai, d’una família originària del Pla de l’Estany que a finals del segle XIII ja comptava amb naus, molins, taules de canvi i obradors, a més d’estretes relacions amb els Templers i participació en el govern municipal de Barcelona. El fill Arnau Dusai Marquet va tenir una llarga i intensa actuació a la vida política essent membre del Consell executiu barceloní en nombroses ocasions.
Els descendents Dusai van ser mercaders i ciutadans notables de Barcelona. La besneta de l’Arnau, l’Angelina Dusai Buçot, es va casar amb Ramon de Girona, i així va començar la presència dels Girona a la branca, que va durar 7 generacions. Els Girona van ser un important llinatge de la Barcelona medieval i podem trobar molta documentació dels avantpassats dels Amat. Per exemple, en Pere de Girona de Jonquers (1385-1432) va ser un advocat llicenciat en dret civil i una persona molt culta posseïdor d’una rica biblioteca.
Tornant a Ramon Marquet, va ser nombrat vicealmirall per Jaume I el dia 1 d’agost de 1263. En el seu full de serveis podem trobar nombrosos fets remarcables:
Aquí podem veure una descripció més detallada d’algunes d’aquestes expedicions:
expedicions de Ramon Marquet de Rubí
En Ramon una vegada retirat de l’ofici militar va continuar les feines d’armador i mercader probablement amb els seus fills Bernat i Miquel. Vivia a la seva casa de la ciutat comtal, on va morir el 1302.
Maria Teresa Ferrer i Mallol ens parla de la família Marquet en el Llibre del Consell de la ciutat de Barcelona:
una família de navegants: els Marquet
Aquí podem veure l’arbre troncal entre Ramon Marquet i l’Andreu Amat Rossell:
descendents de Ramon Marquet de Rubí
Miquel Amat, estiu de 2024
Margarida Bosc Miquel de la Llena (ca1585-1658)
Can Rossell de la Llena de Gelida
La Margarida, pubilla de can Rossell de la Llena, era rebesàvia de Josep Rossell Amat, el rebesavi de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Gelida vers 1585 i era filla de Montserrat Bosc Ros de les Canals i de Joana Miquel de la Llena Domènec. El 1608 va fer capítols matrimonials a Vilafranca del Penedès amb Jeroni Rossell Esteve de Subirats. Coneixem fins a 11 fills de la parella. L’hereu de can Rossell va ser el quart, en Joan, i el novè, en Josep, es va casar amb Elisabeth Penyella i va seguir la branca que arriba als Amat. La Margarida Bosc va morir a Gelida el 24 de febrer de 1658.
En un pergamí (175) de la Pia Almoina de Barcelona de la Seu de Barcelona trobem un Bernat Llena i un Guillem Llena. L’any 1327 trobem un Pere sa Llena (Sallena). L’any 1445 Antoni Bertran, senyor de Gelida, estableix el mas de la Llena a Pasqual Vidal. El 1513 el confessa Joan Miquel de la Llena, fill de Francesc. Posteriorment trobem Joana Miquel de la Llena i Domènec que va fer capítols matrimonials l’any 1574 amb Montserrat Bosc, de St. Boi, i la seva filla Margarida Bosc i Miquel de la Llena, que hem vist abans. Els Rossell de la Llena s’extingeixen al segle XVIII amb la venda de la propietat als Ravella i es tanca així la nissaga dels Rossell. En tot cas, els descendents enceten a Gelida al llarg del segle XVII, XVIII i XIX noves línies de Rossell fins a l’actualitat: Can Rossell de la Muntanya, cal Paco Maco, cal Perejoanet i cal Quico Fuster. Una de les figures més destacables de can Rossell de la Llena va ser Francesc Rossell i Bosc (*Gelida 1619), rector de Gelida. El 15 de juliol de 1754 Sadurní Domènec Rossell va vendre a Josep Ravella Feu la propietat de can Rossell de la Llena. Els Ravella continuen tenint la propietat fins a l’any 1832, quan hi ha una concòrdia dels germans Ravella i can Rossell de la Llena passa a Antònia Ravella i Baldric, casada amb Josep M. Freixes i de Llanza. Després va passar al fill Josep M. Freixes i Ravella, que va morir l’any 1879. Els seus hereus (els Llanes, els Pujades i els Torroja) van vendre la propietat a Ramon Bosch de Noya i Vias, de Subirats, l’any 1885. Cal esmentar especialment que el 1883 l’arquitecte Antoni Gaudí va fer els plànols de repartiment d’aquestes terres, que es consideren d’un gran valor, ja que fins fa poc es desconeixia la faceta d’agrimensor d’aquest geni català. Fa un temps els Bosch de Noya tenien la propietat amb la seva rebesneta Maria Magdalena Bosch de Noya i Salvat. Més recentment, el 2021, Eduard Viader hi ha establert un petit celler, Muscàndia.
Can Rossell de la Llena es troba a uns 5 km a l’est de Gelida, a prop de can Miquel de les Planes per un camí que va a Espiells o les Cases de ca l’Isidre. Era un casal rectangular cobert a dues vessants, de planta i pis, orientat a migdia, amb portal dovellat molt ben carejat, una espitllera de guaita, ràfec d’interès i reixes forjades. L’interior, semiabandonat, estava parcialment convertit en corrals. El 2021 l’aspecte va canviar del tot després dels arranjaments per fer-hi el celler de Muscàndia.
Aquí podem veure l’arbre troncal de la Margarida des del seu rebesavi, en Francesc Miquel de la Llena fins a l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats i descendents de la Margarida Bosc Miquel de la Llena
Miquel Amat, estiu de 2024
Josep Rossell Bosc (1628-1709)
Can Rossell de la Muntanya de Gelida
En Josep era rebesavi de Pere Rossell Alegre, el besavi de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Gelida el 29 d’octubre de 1628 i era fill de Jeroni Rossell de Subirats i de Margarida Bosc Miquel de la Llena, pubilla de can Rossell de la Llena. En Josep es va casar amb Elisabeth Penyella el 17 d’octubre de 1657 a Gelida. El 1665 va comprar a Elisabeth Duran el mas de can Duran de la Muntanya, anteriorment anomenat mas Joncosa, i a partir d’aquell moment can Rossell de la Muntanya. Coneixem 7 fills d’en Josep i l’Elisabeth: Paula, Josep (hereu), Jaume, Magdalena, Ramon, Pere i Francesc. En Josep va morir el 10 de maig de 1709 a Gelida. Quatre generacions després, en Pere Rossell Alegre va deixar la masia al fill gran Josep, i el segon fill, en Pere, va continuar la branca que arriba fins als Amat.
Els orígens del mas la Joncosa potser els podem trobar a mitjans del segle XII en una donació al Temple. En un document de l’any 1142 es parla d’un lloc anomenat Junchosam que es podria referir a aquest lloc. Trobem també l’establiment que fa el senyor de Gelida l’any 1393 a Ramon Ginebreda del mas sa Joncosa. El 1448 trobem en la reunió del sindicat remença Joan Ginebreda de la Joncosa, hereu de can Ginebreda. El 1513 capbreva el mas de la Joncosa Felip Ginebreda. A mitjans del segle XVI trobem que el mas el posseïa Francesc Duran de la Muntanya, segurament procedent de can Duran del Puig. Ignorem el pas de Ginebreda a Duran, potser per línia materna. El 1598 el mas de la Joncosa és de Felip Duran de la Muntanya, fill del Francesc. També consta així a la capbrevació de 1623. La filla d’en Felip, Elisabet Duran de la Muntanya i Julià-Ferrer, va ser la darrera pubilla. El seu germà, Pere Joan, havia mort el 1642 sense descendència. El 16 de desembre de 1665 l’Elisabet Duran ven can Duran de la Muntanya, com a hereva universal del seu pare, a Josep Rossell i Bosc, segons un document que es conserva a la parròquia de Corbera (man. 1658-1668, f. 90-102). Els Rossell procedien de can Rossell de la Llena i eren oriünds de Subirats. Francesc Rossell i Bosc, rector de Gelida de 1653 a 1683, va ser el mossèn que millor va redactar la documentació notarial i sacramental de Gelida. Mossèn Francesc va intervenir en la compra de can Duran de la Muntanya a favor del seu germà Josep, primer Rossell de la Muntanya. Els Rossell de Muntanya són els estirps de les diferents branques de Rossell que hi ha Gelida, com ara cal Maco, cal Perejoanet i cal Quico Fuster. Van ser batlles a Gelida: Josep Rossell de la Muntanya i Peixó (1741-1742, 1747-1748, 1759-1760, 1773-1774), Josep Rossell de la Muntanya i Amat (1801-1802), Josep Rossell i Llopard/Villar (1842, 1857-1858).
Can Rossell de la Muntanya està protegit com a Bé Cultural d’Interès Local i es troba a 2 km al sud de la població de Gelida, a prop de l’ermita de la Mare de Déu de la Salut. El mas està constituït per dos volums principals i diferents cossos annexos que s’han anat construint progressivament, cosa que ha donat lloc a una estructura complexa amb un gran pati davanter orientat a sud i un posterior profundament transformat. Les construccions, no obstant, mantenen la seva estructura tipològica i no s’hi han afegit noves obertures, tot i que han estat tapiades part de les que hi havien. Dins de la propietat hi ha la font de Can Rossell, que és una de les fonts amb més abundància d’aigua del terme de Gelida. És en un lloc relativament pla i a la solella. Des d’aquí es canalitza aigua que es porta a altres indrets.
Aquí podem veure l’arbre troncal de set generacions entre en Josep Rossell Bosc de can Rossell de la Muntanya i l’Andreu Amat Rossell:
descendents de Josep Rossell Bosc
Miquel Amat, estiu de 2024
Bartomeu Penyella Pasqual (ca1600-1657)
Can Penyella de Gelida
En Bartomeu era rebesavi de Josep Rossell Amat, rebesavi de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Corbera de Llobregat cap al 1600 i era fill de Pere Penyella Miquel de la Llena i de Joana Pasqual Llopard de Baix. Amb el casament dels pares, es van ajuntar els cognoms de quatre masies ben conegudes de Gelida: Can Penyella, lo Mas de la Llena, can Pasqual i can Llopard de Baix. Bartomeu es va casar amb Elisabet Canals Lledó el 16 de desembre de 1629 a Corbera. Coneixem dos fills de Bartomeu: en Jaume, l’hereu de can Penyella, i l’Elisabet. Ella es va casar el 1657 amb Josep Rossell Bosc i segueix la línia d’ascendents dels Amat. En Bartomeu va morir el 31 de juliol de 1657.
La documentació més antiga de can Penyella és un pergamí de l’any 1230 en una venda d’una peça de terra damunt el mas Ricolf. Durant el mateix segle i al següent s’esmenten els Ricolf. Desconeixem per ara el pas dels Ricolf als Pujol. L’any 1337 s’esmenta un Pere Pujol del mas Ricolf, la seva muller Elisenda i una de les filles, Guillema. En Pere Pujol és l’avantpassat més antic que coneixem dels Amat pel que fa a aquesta branca. L’any 1376 consta una donació de Guerava Pujol, filla de Pere Pujol i vídua de Guillem Codorniu. Guillem va testar el 1367 i va fer hereu el seu fill Pere Codorniu. Els Codorniu continuen fins Angelina Codorniu, que va fer capítols matrimonials (1436) amb Ponç Penyella, de Begues, fill de Guillem i de Dolça. El senyor de Gelida, Antoni Bertran, el 1453 estableix els masos Martí i Ricolf aglevats als cònjuges Angelina Codorniu, propietària, i Ponç Penyella. Els Penyella continuen fins el segle XVIII, quan Maria Penyella i Bellagarda es va casar amb l’hereu del mas Lledoner de Vallirana, Josep Romegosa i Muntaner. El fill d’en Josep i la Maria, en Jaume Romegosa Penyella, hereta així can Penyella, i per tant canvia el cognom dels hereus de can Penyella. El cognom Romegosa el podem trobar en diferents masies de l’entorn, com ara a Begues (can Romegosa), a Corbera de Llobregat (can Planes), a can Dispanya de St. Ponç de Corbera, a can Llopard de Corbera en unir-se els patrimonis de Begues i de Corbera, can Rialt d’Esparreguera amb el mas Granada de Gelida i altres en les comarques properes. Els Anguela, oriünds d’Alió (Alt Camp), eren els masovers que després van adquirir la propietat als Romegosa al segle XX.
La masia de can Penyella està ubicada al camí de can Valls, a l’entrada de l’autopista. És una masia d’origen medieval, actualment restaurada i transformada en restaurant. Les terres avui són un polígon industrial. La casa està formada per dos cossos que formen una ela. Conserva el portal adovellat, de punt rodó, i algunes finestres emmarcades amb pedra. A l’antic pati hi ha un pou.
Aquí podem veure els arbres troncals entre en Pere Pujol i en Bartomeu i entre el darrer i l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de Bartomeu Penyella Pasqual
descendents de Bartomeu Penyella Pasqual
Miquel Amat, estiu de 2024
Joan Llopard (ca1480)
Can Llopard de Baix i de Dalt de Gelida
En Joan Llopard va néixer a Gelida a finals del segle XV. No en coneixem els pares, però sí que sabem que es va casar amb Eufrasina Miquel i que van fer capítols matrimonials el 22 de gener de 1503 a Piera. Així, en Joan podria ser un dels Llopard de Sant Jaume Sesoliveres del terme de Piera. El 28 de novembre de 1390, l’avi de l’Eufrasina, en Jaume Miquel, va comprar a Constança, muller de Jaume Ossó, terres i cases al lloc del Puig de Sant Pere. Aquesta compra va ser ratificada pel senyor de Gelida, Francesc Bertran, i consta en la capbrevació de 1513 on s’esmenten els hereus fins la pubilla Eufrasina. D’aquesta manera can Llopard de Baix i de Dalt tenen un origen comú fins a la primera meitat del segle XVI, quan es va dividir el patrimoni entre els fills d’Eufrasina Miquel i Joan Llopard: en Joan i en Jaume. L’Andreu Amat Rossell és descendent de tots dos i els separen 12 i 11 generacions, respectivament.
El fill Joan Llopard del Puig (de Baix) es va casar amb Eulàlia Penyella Sàbat, nascuda a Gelida el 1504. Va iniciar la nissaga de can Llopard de Baix que continua amb els seus fills Joan i Magdalena, tots dos avantpassats d’Andreu Amat Rossell en dues branques diferents. El cognom Llopard va continuar fins a la pubilla Maria Llopard i Rovira, que es va casar l’any 1821 amb l’hereu de ca n’Estruc de St. Llorenç d’Hortons, Josep Estruc i Font-Ginebreda. El cognom Estruc provenia, però, d’Esparreguera, de ca n’Astruc del Cairat al segle XVII. El cognom Estruc continua encara amb la pubilla actual. Durant la plaga de la fil·loxera, cap al 1881, es va instal·lar a la finca una plantació de ceps americans, que proveïen a tot arreu. L’any 1927, en Josep Estruch i Rosell va ser premiat amb un diploma per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, degut a les excel·lències dels seus vins.
Can Llopard de Baix és un ampli casal a dos vessants, de planta, pis i golfes i cellers annexos. Està ubicat al barri del Puig de Gelida. L’interior segueix la tradició de la gran entrada repartidora, l’escala que porta a la sala superior, repartidora de les habitacions. De la façana cal esmentar el portal de punt rodó amb la data de 1507, un finestral gòtic geminat -un dels pocs elements gòtics conservats al terme-, el rellotge de sol i l’era d’antigues rajoles amb dits marcats, mans, inicials i ferradures. Cal esmentar també una talla de Sant Marc datada el 1864 i una encisadora Mare de Déu de la Salut (còpia de la que va ser cremada a la parròquia el 1936) existent a la casa cap al 1860, any en què va ser adquirida en acció de gràcies per no haver pres mal quan es va ensorrar una biga de la casa mentre dormien.
El fill Jaume Llopard del Puig (de Dalt) es va casar el 1567 a Gelida amb una Rigol del Sot. El seu fill Jaume Llopard de Dalt Rigol del Sot va continuar la nissaga. L’any 1810 va fer testament l’hereu Pau Llopard Mas, que estava casat amb Rosa Alegre i Llopard, de can Perejoanet. En no tenir descendència fa hereva universal la seva germana Maria, casada amb l’hereu de can Torrents de les Oliveres i can Llopard de Dalt. Després de morir la germana Maria, la propietat va passar als hereus Torrents fins que vers l’any 1990 va ser venuda als Villena-Pisceda. Després va ser adquirida pels Miquel, que li han donat el nom Antic Mas Pere Miquel, cognom homònim dels antics posseïdors. Diferents Llopard de Dalt van ser batlles de Gelida: Jaume Llopard de Dalt (1593-1610), Francesc Llopard de Dalt Alegre (1739-1740) i Pere Joan Llopard de Dalt Fàbregues (1783-1784).
Els orígens d’aquesta masia ubicada al barri del Puig de Gelida es podrien situar possiblement al segle XII, època templera. En segles posteriors s’hi van fer annexions adossades i externes. Durant molts anys la varen habitar segurament masovers i després va ser abandonada. Durant els anys 90 del s. XX va ser venuda pels propietaris de can Torrents de les Oliveres i es van començar a recuperar la masia i altres espais. Després va ser adquirida pels actuals propietaris que la van acabar d’adequar per viure-hi permanentment fent unes millores molt notables tant dels edificis com dels voltants amb jardins, galliner, hort, fruiterars, etc. Com a elements notoris cal veure que encara es conserva l’edifici que havia estat el distribuïdor d’aigües de les cinc masies del Puig. Es conserva un pany de paret feta tàpia, i a prop s’hi van trobar una mola de molí i altres elements com ara una premsa. En una dependència de la casa s’hi conserva una sitja, una arcada possiblement gòtica, i un cup rodó que porta la data de 1823. En una de les cantoneres exteriors encara es poden veure dues espitlleres. Se’n conserva alguna finestra amb pedra obrada i el portal principal de la casa és adovellat. També es conserven dos rellotges de sol, un de 1814. En el jardí hi ha diversos lledoners monumentals.
Aquí podeu veure els arbres troncals dels Llopard fins arribar a l’Andreu Amat Rossell:
arbre d’en Joan Llopard
descendents de Jaume Llopard de Dalt
descendents de Josep Llopard de Baix
Miquel Amat, estiu de 2024
Josep Raventós Codorniu (ca1630-a1684)
Les Piques i la Plana Novella de Jafre
En Josep néixer a les Piques de Jafre cap al 1630. Era avantpassat de Rosa Vendrell Massana, la besàvia de l’Andreu Amat Rossell. En Josep era fill de Pere Raventós i Eulària Codorniu, i el 7 de gener de 1642 es va casar a Olivella amb la Madrona Rigual, nascuda a Begues. Els coneixem dos fills, en Josep i la Catarina. Era pagès i el 1681 es va establir com a emfiteuta a la Plana Novella, propietat de Josep Catà i Bertran, senyor de la baronia de Jafre. En Josep va morir entre 1666 i 1684. La filla Caterina, batejada a la Plana Novella, es va casar amb Jaume Vadell de can Vadell de Bonesvalls i segueix la línia que arriba a Andreu Amat Rossell.
Les Piques és una antiga masia documentada des del 1382. L’any 1420 era propietat de Guillem Font de les Piques. A les acaballes del segle XV hi vivia Guillem Batlle. Va ser propietat de la família Raventós des de mitjans del segle XVI fins al 1875, quan es va vendre a Pere Domènech, que també havia comprat la Plana Novella. Quan va fer fallida, va passar a ser propietat de Montaner i Simón. La masia es va refer el 1782 i en el segle XX va quedar del tot enrunada. L’any 2003 s’hi van fer obres de rehabilitació respectant les restes de l’antic mas.
El topònim “Les Piques” fa referència a les deus d’aigua que subministren a la Plana Novella per mitjà d’un aqüeducte. La masia s’emplaça per sobre del camí d’Olivella a la Plana Novella. Es tracta d’un conjunt d’edificacions, en part enrunades, que havia format part d’una gran masia. La part rehabilitada està formada per planta baixa i planta pis, amb coberta de teula àrab a una pendent. Adossada en aquesta, hi ha altres edificacions enrunades que formaven un gran mas de què únicament en resten alguns murs.
La Plana Novella estava a l’antic terme de Jafre. Va agafar el nom de l’antiga masia Plana Novella situada darrere de la casa senyorial del Mas Novella documentada en el segle XIV. Durant el segle XVIII es va iniciar el poblament al voltant dels masos. L’any 1681, la propietat de la Plana Novella era de Josep Catà i Bertran, senyor de Jafre. Aquest any es va establir com a primer emfiteuta en Josep Raventós i Codorniu, del Mas de les Piques. Avui en dia és una urbanització fundada el 1875 per l’indià Pere Domènech sobre els terrenys dels masos de la Plana Novella, les Piques i el Corral Nou comprats a Joan Raventós Girona i Joan Raventós Amell. Tot seguit va començar a efectuar unes grans reformes que va encarregar a l’arquitecte Manuel Comas i Thos. Va transformar l’àrea en un castell de bambolines que va ser inaugurat el 1887. El projecte colonitzador dels Domènech no va donar resultat i les propietats van ser expropiades per l’estat espanyol. El 1898, el Mas de les Piques va passar, per deutes, als editors barcelonins Montaner i Simon, i la Plana Novella, a Joan de Torrents Font. Una part de l’espai està ocupat des de 1996 per una comunitat budista.
Aquí podem veure l’arbre troncal entre en Josep i l’Andreu Amat Rossell:
descendents de Josep Raventós Codorniu
Miquel Amat, estiu de 2024
Rosa Vadell Altet (1734-a1813)
Can Vadell d’Olesa de Bonesvalls
La Rosa va néixer a Olesa de Bonesvalls el 28 de març de 1734. Era filla de Jaume Vadell Raventós d’Olesa i de Rosa Altet de Castellet. La Rosa era la besàvia de Pau Amat Vendrell, l’avi d’Andreu Amat Rossell. En Pau va ser el primer Amat que va anar a viure a Sant Sadurní a fer l’ofici de cisteller. El besavi de la Rosa, en Jaume Vadell, és l’ancestre més antic d’aquesta branca que tenim documentat i que vivia a la casa pairal de can Vadell.
Can Vadell és una de les pairalies més importants del poble d’Olesa de Bonesvalls. A finals del segle XIV era d’Esteve Vedell. Al fogatge de 1515 s’esmenta la vídua Badella. Al de 1553 surten Llorens Vadell i Bartomeu Vadell. Al de 1652 s’esmenta Jaume Badell. En un capbreu de 1590, Joan Vadell tenia una casa o mas a Olesa que afrontava al nord amb la casa de Rafael Rafol, al sud amb la casa de Joan Mila, a l’oest amb la casa de Joan Tutusaus i el camí que va al trull comunal. També al segle XVII podem trobar en Jaume Vadell, besavi de la Rosa, en una convocatòria del consell de la Vila de 1663 i en un cens del blat de 1675. Tot i que encara conserva el nom de can Vadell, actualment el cognom és Mitjans, procedent del mas de la Corbatera (actual Mitjans). A can Vadell es conserven un bon nombre de pergamins i documents des del segle XIV fins a l’actualitat.
La casa de Can Vadell està situada al centre del poble, al costat de l’església. És un edifici rectangular, de planta i dos pisos, coberta amb teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s’obre a migdia. La casa té coberts al seu entorn i un jardí davant de la façana, on hi ha un safareig. Tot el conjunt queda tancat pels mateixos coberts units amb una paret de pedra i al qual s’accedeix per la porta principal, que s’obre al jardí davant la façana. La porta és d’arc rebaixat i no es troba centrada a la façana. A la façana de llevant, al segon pis, s’obre una eixida amb sis arcs de mig punt amb balustrades de ceràmica.
Al camí de la Fontana hi ha dos pous que formen part de la xarxa d’abastament d’aigua de can Badell. Probablement la construcció d’aquest canal i aquests pous sigui paral·lela a l’època d’auge econòmic de la casa, en què es va reconstruir afegint-hi l’eixida del pis, cap a finals del segle XVIII o principis del XIX. Aquest sistema d’aportació de l’aigua és singular i característic a la zona. Can Badell es l’única casa amb aigua corrent directa dels pous. El sistema va ser copiat per altres cases importants com can Tutusaus i can Parellada, però en aquests casos l’aigua s’acumulava en una bassa i des d’allà es portava a la casa.
Aquí podem veure l’arbre troncal entre Jaume Vadell, el primer avantpassat que coneixem de la Rosa, i l’Andreu Amat Rossell:
Miquel Amat, estiu de 2024
Antoni Vendrell de la Codina (ca1660-a1707)
Can Vendrell de la Codina de Sant Pau d’Ordal
L’Antoni era avantpassat de la Rosa Vendrell Massana, la besàvia de l’Andreu Amat Rossell. Va néixer a Sant Pau d’Ordal cap al 1660. Era pagès i es va casar amb Magdalena. Els coneixem un fill, que es deia Antoni, com el pare. Va morir entre 1685 i 1707.
El nom de can Vendrell de la Codina prové de la codina anomenada el Xapallà, propera a l’edifici. L’antiga masia era del segle XIII i en el segle XV era propietat de la família Raventós. En un document notarial de 1587, s’esmenta com a veí del castell i terme de Subirats Amador Raventós de la Codina. El 1678 la masia va passar a ser propietat de la família Vendrell de la Codina, probablement del pare de l’Antoni Vendrell.
En Josep Vendrell de la Codina, familiar del Sant Ofici, era el propietari l’any 1763. El 1804 el propietari era el fill o net d’en Josep, en Pau Vendrell de la Codina Vadell. El 1808 les tropes franceses van cremar unes dues mil feixes a Pau Vendrell, li van tallar alguns pins i li van arrasar els camps de conreu i el blat per unes quatre quarteres. Un germà d’en Pau, en Joan, es va casar amb Rosa Massana Farret i la seva filla Rosa es va casar amb Josep Amat Romagosa el 1820 i va seguir la branca dels Amat. Can Vendrell de la Codina va continuar sent propietat dels Vendrell fins que la pubilla, Elvira Vendrell Romagosa, es va casar amb el vilanoví Joan Soler Suau.
La masia antiga va ser modificada radicalment l’any 1832. De resultes d’aquesta intervenció l’edifici ofereix l’aspecte actual. L’any 1903 Joan Albet i Rovirosa es va assentar a la finca com a masover. Va empeltar i plantar ceps per culpa de la plaga de la fil·loxera, i va començar a elaborar vins. Pocs anys després, el 1924, Joan Albet Rion i Joan Albet Carbó van modernitzar les caves. El celler modernista és una obra de l’any 1925 de l’arquitecte Josep M. Pericas, que estava casat amb la pubilla de la masia, Josefa Soler Vendrell. Finalment, l’any 1989, la família Albet i Noya van comprar la hisenda a Josefa Soler Vendrell i hereus. Actualment es dediquen a l’elaboració de vins i caves.
La masia es troba a la BV-2428 entre Sant Pau d’Ordal i la N-340. La hisenda és molt gran, d’unes 210 hectàrees, de les quals 100 són de bosc. Dins hi ha un important jaciment de fòssils, una bòbila d’argila i la pedrera de Can Sala per fer calç, actualment abandonades.
Aquí podem veure una descripció detallada de la propietat i l’arbre de descendents d’Antoni Vendrell:
I aquí podem veure l’arbre troncal entre l’Antoni Vendrell i l’Andreu Amat Rossell:
descendents d’Antoni Vendrell
Miquel Amat, estiu de 2024
Maria Teresa Castellví Romagosa (1795-d1856)
Can Penyella de la Creu de Corbera
La Maria Teresa, la besàvia de l’Andreu Amat Rossell, va néixer el 22 de desembre de 1795 a Corbera. El seu pare, en Ramon Castellví Penyella de la Creu, era l’hereu de can Penyella de la Creu. Quan va morir, la propietat la va heretar el germà de la Maria Teresa, en Pau Castellví. La Maria Teresa es va casar amb Pau Panyella Canals el 28 de febrer de 1824 a Castellví de Rosanes. Els coneixem 4 fills: Andreu, Francesc, Sever i Rosa. Va morir després de 1856.
L’antigament anomenat “lo mas Penyella de la Creu” eren en realitat dos masos dits Corpí i lo mas de la Vila (1568). L’hereu més antic que tenim és Bartomeu Penyella, que va testar el 1562. Amb Magdalena Penyella de la Creu i Romegosa, que es va casar amb Josep Castellví, de St. Pere de Subirats, van passar a dir-se Castellví o Castellví-Penyella.
Miquel Castellví i Vendrell, casat el 1846 amb Francisca Raventós i Amell, i el seu fill Josep (* 1851) són els darrers hereus del mas. La viuda, Francisca, va vendre la propietat a Isabel Güell i López (+1956), muller del marquès de Castelldosrius, i després va passar a la seva filla Lluïsa de Sentmenat i Güell (+ 1993), muller del tercer vescomte de Güell i tercer marquès de Gelida. Actualment és de Joan Güell i de Sentmenat, germà de l’actual quart marquès de Gelida. Tot i això, els masovers encara són descendents del llinatge Penyella originari del mas.
Can Penyella de la Creu està sota la BV-2425, entre Sant Cristòfol de Corbera i Ca n’Armengol. És una masia de planta baixa i pis, amb planta rectangular, gairebé quadrada, amb façana a migdia i coberta de dos aiguavessos asimètrics (un més llarg que l’altre). Disposa de pati davanter aguantat per mur de pedra i contraforts. A la façana hi ha rellotge de sol, i també té forjats de cabirons i revoltons. Hi ha annexades noves edificacions, especialment per la banda de ponent. L’obra major és feta amb pedra calcària, però les llindes, els ampits i els remats adovellats són de pedra molera. A la façana hi ha un portal i una llinda de finestra amb la data 1713. També hi ha una llinda amb el nom Francesc Panyella, i una llinda d’una altra finestra que indica 1728.
El fill d’un cosí de l’actual propietari del mas està casat amb la filla d’un cosí d’en Miquel Amat, autor d’aquest estudi i descendent dels Penyella de la Creu. Curiositats de la genealogia.
Aquí podem veure els arbres troncals entre Vicenç Penyella de la Creu i la Magdalena i entre aquesta i l’Andreu Amat Rossell:
avantpassats de Magdalena Penyella de la Creu Romegosa
descendents de Magdalena Penyella de la Creu Romegosa
Miquel Amat, estiu de 2024
Can Martí Codolar de Barcelona
La Granja Vella de Martí Codolar és una finca residencial i agrícola situada entre els carrers del Cardenal Vidal i Barraquer i de la Granja Vella, l’Avinguda de Martí i Codolar i el Camí de Sant Genís a Horta de Barcelona. Està catalogada com a bé cultural d’interès local.
La finca té l’origen en una masia del segle XVII anomenada Can Gausachs, venuda el 1722 als monjos del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que van convertir-la en la Granja de Sant Jeroni.[3][4] Quan aquests van comprar una altra casa on avui hi ha l’Hospital de la Vall d’Hebron, van anomenar-la la Granja Nova, mentre que l’altra va passar a ser la Granja Vella. El 1798, van vendre aquesta a la família Milà de la Roca, que van transformar l’antiga casa rural en una casa neoclàssica senyorial.
L’any 1828 passà a mans del comerciant de Vilanova i la Geltrú Isidre Inglada i Marquès, que portà la finca a la seva esplendor i la transformà en un lloc aristocràtic. A la mort d’aquest el 1852, fou heretada per Joaquim Martí i Codolar, que va construir-hi els jardins i la gran bassa quadrada. Mort el 1865, la seva vídua Àngela Gelabert i el seu fill Lluís Martí-Codolar i Gelabert hi construïren pavellons i jardins i crearen el primer zoo de Barcelona, amb un elefant, armadillos, estruços, nyandús, cangurs, llames, gaceles i molts altres animals, que el 1892 van vendre a l’Ajuntament de Barcelona. La casa fou reconstruïda pel mestre d’obres Jaume Brossa i Mascaró.
En foren visitants de la finca el rei Ferran VII i el rei Alfons XIII, encara infant. El 3 de maig del 1886 s’hi va produir la coneguda visita del fundador dels salesians, Joan Bosco, que havia arribat a Barcelona el 8 d’abril per a recaptar fons per a l’apostolat i les missions, i Lluís Martí-Codolar hi va fer bona amistat. L’any següent, la familia Martí-Codolar va visitar-lo a Torí.
A principis del segle xx, la casa es va utilitzar com a estudi cinematogràfic. S’hi van filmar les pel·lícules Amor que mata (1908), Guzmán el Bueno (1909), El Nocturno de Chopin (protagonitzada per Margarita Xirgu), i adaptacions teatrals com Terra Baixa d’Àngel Guimerà i La Dolores, de Feliu i Codina. Oberta al món de la cultura i l’art, va ser lloc d’inspiració de figures com Eduardo Marquina, Santiago Rusiñol, Margarita Xirgu, Josep Maria de Segarra, Amadeu Vives, etc.
L’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, la finca fou incautada per milicians i després per la Generalitat. Joan Puig i Elias, conseller de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i fundador del Consell de l’Escola Nova Unificada de Catalunya (CENU), hi va acollir els nens orfes provinents del front d’Aragó, especialment de les poblacions de Pina de Ebro i Gelsa el setembre del 1936, que a més d’hostalatge van rebre educació, fins al final de la guerra, que van ser traslladats a La Bastide Rouge de Lagnes (França), fins que el govern franquista els va repatriar.
L’amistat i la bona relació dels Martí-Codolar amb la congregació dels salesians de Sarrià van fer que el 1946 els cedissin la finca. El 1949 hi van inaugurar el seminari, i posteriorment, hi construirin edificis annexos: un nou oratori (1954), l’església (1959), el pavelló acadèmic (1963), i el pavelló residencial (1969).
De cara als Jocs Olímpics del 1992, l’Ajuntament de Barcelona va comprar als salesians una gran extensió de la finca per a la construcció del Parc de la Vall d’Hebron, amb tot d’instal·lacions esportives.
Arquitectura
Situada al bell mig d’un jardí envoltat de construccions annexes, la Granja Vella és un edifici singular d’un estil a mig camí entre l’eclecticisme i l’historicisme d’arrel francesa.
Es tracta d’una edificació de planta quadrada que comprèn planta baixa, planta noble i golfes sota coberta a doble vessant. La façana principal, ricament treballada, presenta la planta baixa acabada amb estucs bicolors en franges horitzontals Al bell mig s’hi obre el portal principal, emmarcat per dues pilastres faixades de pedra de Montjuïc que sostenen una llinda esculpida amb un atlant que sosté la volada del balcó de la planta noble. A banda i banda del portal s’hi obren dues finestres tancades amb una complexa gelosia de ferro forjat de perfil bombat a joc amb les baranes dels balcons de la planta noble. Les portes de dits balcons estan flanquejades amb pilastres que sostenen entaulaments i frontons de gust clàssic i de gran volumetria. El frontó central, que presideix el balcó, conté un medalló en forma de petxina que presenta el bust de Consol Pasqual, esposa de Lluís Martí-Codolar i Gelabert. Les golfes s’obren al carrer per mitjà de tres ulls-de bou parcialment inserits en un potent cornisament escultòric. Al bell mig de la façana, un frontó circular trencat conté les inicials MC (Martí-Codolar) coronades per una pell de lleó. La façana queda rematada per una balustrada ornada amb borles i hídries i un grup escultòric que representa tres amorets jugant amb garlandes florals. L’angle meridional de la façana ressalta per la presència d’una galeria de pedra sostinguda per tres columnes corínties que sostenen un entaulament circular amb decoracions en relleu. Sobre la tribuna s’alça una torre vuitavada amb pilastres cantoneres entre les que s’obren tot d’arcs de mig punt. Sobre el cornisament d’aquesta torre, quatre llucanes (una de les quals conté un rellotge i un petit carilló) s’insereixen a una cuculla de pissarra i zenc.
L’interior de la torre destaca per haver conservat les fusteries i vitralls originals, així com llurs terres i arrambadors de marbre i una magnífica xemeneia neogòtica de pedra i fustes nobles.
Els jardins es presenten densament poblats per tota mena de vegetació com pins, palmeres, avets i acàcies al voltant d’avingudes ombrívoles ornades amb escultures i templets clàssics de pedra. Entre aquestes escultures cal ressaltar un grup de amorets que representen els dotze treballs d’Hèrcules i dues esfinxs.
Al bell mig d’un estany ovalat es troba un monument que commemora les visites de Ferran VII i d’Alfons XIII, consistent en un bust apol·lini damunt d’una columna toscana al fust de la qual s’hi llegeix la inscripció «El rey Nuestro Señor D. Fernando VII y su augusta esposa la reyna dña. María Josefa Amalia Q.D.G. el 17 de Marzo de 1828 honraron con su r. Presencia esta casa de campo: y sus propietarios D. Ysidro Ynglada y D. Teresa Ynglada y Codolar, que tuvieron la satisfacción de acompañarles, han hecho erigir este monumento, agradecidos». Als peus de la columna hi reposa un lleó que sosté una cartel·la amb la corona reial i la inscripció «60 años después, en 1 de junio de 1888 los propietarios de esta casa de campo Sres. Martí-Codolar la vieron favorecida con la real presencia de S.M. el rey Don Alfonso XIII Q.D.G. y lo consignan en memoria perenne de distinción tan señalada». També als jardins hi ha la recreació d’un dolmen en record de la visita que feu Joan Bosco amb la inscripció «El Rvmo. Don Juan Bosco, insigne fundador de los Talleres Salesianos, acompañado de los huérfanos acogidos en el Oratorio de Sarrià, honró con su presencia y bendijo esta casa el día 3 de mayo de 1886. Para perpetuar el recuerdo de tan grata visita se levantó este monumento».
Avinyonet del Penedès
Avinyonet del Penedès és un municipi format per 6 nuclis principals (Avinyó Nou, les Gunyoles, l’Arboçar, Cantallops, Can Mitjans i Sant Sebastià dels Gorgs), diferents barriades (Clariana, Collblanc, Can Fontanals, Can Merlines, Mas Comtal, la Garrofa i la Grava) i moltes masies i cases aïllades. Es troba dins de la depressió Prelitoral i està en contacte amb el massís del Garraf per la part sud-est del municipi. El relleu està clarament diferenciat per una part més plana cap al nord-oest i una de molt més muntanyosa al sud-est, que forma part de la serralada Litoral. Està considerat un dels municipis més rics del regne d’Espanya al segle XXI.
El nom del municipi prové de l’antic castell d’Avinyó i la parròquia de Sant Pere d’Avinyó, i tots dos constitueixen la població d’Avinyonet. Sembla que el pas del nom d’Avinyó a Avinyonet va ser cap a finals del segle XIV, arran del declivi de la població, a causa principalment de la pesta, a més de la crisi econòmica al camp català amb males collites i fams.
L’església de Sant Pere d’Avinyó era l’antiga parròquia del terme municipal, bastida al segle XVII. Està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. Forma un petit nucli, juntament amb una masia que consta de planta baixa i un pis, amb portal d’arc de mig punt, adovellat, i finestres emmarcades en pedra. Deu el seu desenvolupament i progrés a la construcció del camí ral, a la darreria del segle XVIII, i al fet singular de trobar-se a l’entreforc de la nova carretera i el camí medieval que anava a Olesa de Bonesvalls i Begues i seguia cap a Barcelona. Aquest camí va ser renovat al principi del segle XX, i va servir de via de penetració dels exèrcits del general Franco, durant la guerra civil de 1936-39, quan la carretera d’Ordal va ser interrompuda per la voladura del pont del Lledoner, al terme de Cervelló. L’església de Sant Pere és de nova planta i va substituir en les seves funcions la més antiga de Sant Pere d’Avinyó.
Santa Maria de Bellver
Santa Maria de Bellver té uns 90 habitants i pertany al municipi de Font-rubí. Està situat a la part nord de l’Alt Penedès, al límit amb la comarca de l’Anoia. És en un paratge natural privilegiat, amb terres de conreu, principalment vinyes, camp, oliveres, i està envoltat de muntanyes amb extensions de bosc importants, i nombroses fonts naturals, sota la mirada de la serralada de Montserrat. La base econòmica és l’agricultura, sobretot la vinya. La vila estava vinculada al Castell de Font-rubí, situat a 759 m d’altitud, a prop del puig del Castellot. Va ser un lloc de vigilància del proper Coll de la Barraca, pas entre la Segarra i la plana penedesenca.
L’església parroquial de Sant Maria de Bellver forma un petit nucli al costat de la carretera, a prop de guardiola de Font-rubí. Data del segle XVIII. Té una sola nau coberta amb volta de canó seguit amb llunetes i capçalera quadrada. Sobre el transsepte hi ha una cúpula semiesfèrica que s’eleva exteriorment per damunt de la teulada de la nau. La façana presenta porta d’arc rebaixat, centrada, una obertura circular i coronament de línies corbes. El campanar, de planta octogonal, s’eleva als peus de l’edifici i acaba amb coberta de pavelló. L’interior de l’església presenta un predomini d’elements neoclàssics. Està inclosa en l’inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya.
Sant Sebastià dels Gorgs
El poble de Sant Sebastià actualment forma part del municipi d’Avinyonet del Penedès, vora el límit del de Subirats, a l’esquerra de la riera del mateix nom. El 2024 tenia 98 habitants. L’església parroquial és la de l’antic monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, on els Amat van rebre els sagraments. El monestir és un antic cenobi benedictí i va ser declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat. La primera menció és de 976. Sembla que el va fundar Mir Geribert, complint el testament de sa mare, Ermengarda, dona del vescomte de Barcelona Geribert, i filla del comte Borrell II. Va rebre importants donacions dels fills del fundador.
Els priors de Montserrat hi van fer obres de consolidació i restauració el 1606 i el 1785, però no li van donar esplendor monàstica, ja que darrerament només tenia prior i dos beneficiats. És una església d’una nau rectangular, a dos vents, amb absis d’estil gòtic. A la porta hi ha un timpà amb la representació del Pantocràtor envoltat d’àngels i fris coronat. Adossat a les antigues dependències monacals hi ha les importants restes d’un petit claustre amb arcades, capitells treballats amb figures d’animals i un àbac visigòtic. És un conjunt molt harmoniós i interessant, un dels millors del Penedès.
Sant Pau d’Ordal
Sant Pau d’Ordal és l’actual cap del municipi de Subirats i el 2024 tenia 600 habitants. La seva església parroquial, molt antiga, s’esmenta al segle XI. De la primitiva obra romànica només en queda el sector de la portada, la base del campanar i una pica baptismal d’immersió, adossada al mur meridional de l’església. L’església depenia dels senyors del castell de Subirats, que l’any 1095 la van donar al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs i, des d’aquella data va ser considerada com una quadra del monestir. A la primeria del segle XV, quan Montserrat va adquirir el priorat de Sant Sebastià, la quadra de Sant Pau d’Ordal va passar a dependre de l’esmentada abadia benedictina de Montserrat. A l’inici del segle XX es va fusionar amb el terme de Subirats, de què ja depenia originàriament.
Gràcies a la seva situació, ben comunicada, la població es va mantenir i fins i tot va augmentar, de manera que és el nucli més actiu i poblat del terme de Subirats. A la rodalia resten vestigis d’una torre defensiva al puig de la Guàrdia. El terme disposa, des del 1968, de l’únic museu d’esperanto que hi ha al Regne d’Espanya, l’anomenat Hispania Esperanto-Muzeo. Els centres culturals tenen una llarga tradició històrica ja que el 1914 va ser fundat el Centre Agrícola de Sant Pau d’Ordal. El préssec de vinya és ara mateix un dels principals cultius de la població amb denominació d’origen oficiós. En els darrers anys, ha vist incrementada la seva població de manera notable. Dins del seu terme, hi ha la població de Cantallops i altres masos i nuclis dispersos.
Subirats
Subirats és el municipi més gran de l’Alt Penedès i està composat per 15 poblacions. El 2024 tenia 3.300 habitants. El nom del municipi té l’origen en l’antic castell de Subirats, situat en un contrafort de la serra d’Ordal, i la seva església parroquial de Sant Pere, a la qual pertanyia el maset del Rigol.
El castell era un punt fortificat d’observació cap a les terres de ponent, d’on procedien les escomeses sarraïnes. Al 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermenard, i del seu germà Udalard. Però a mitjans del segle X, Olèrdola, que ja era ferma possessió dels comtes perquè tenia condicions estratègiques millors, va desplaçar Subirats en el paper de plaça forta fronterera. Al segle XV, la població del municipi es va reduir a la meitat a causa de les epidèmies i de l’emigració cap als regnes de València i Mallorca. El terme del castell de Subirats va comprendre fins el 1764 l’actual municipi de Sant Sadurní i la parròquia de Monistrol d’Anoia.
El castell va ser enderrocat durant la guerra dels Segadors pel marquès de Los Vélez. Aleshores, la corona es va atorgar el domini de les parròquies del terme. La guerra del Francès va suposar una important davallada demogràfica per al municipi. De les restes conservades del castell de Subirats es dedueix que el recinte era reforçat per quatre torres rodones i que al mig hi havia la torre mestra. S’hi han trobat teules i restes de ceràmica iberoromana, evidencia d’una anterior ocupació del lloc.
La font econòmica més important del municipi és l’agricultura, sobretot la vinya, que ocupa les tres quartes parts de les terres llaurades i tendeix a augmentar, substituint altres conreus, com ara els fruiters. La mineria, que havia estat un sector dinàmic, es trobava al final del segle XX en període d’estancament. Van tenir força importància les bòbiles i les mines de carbó de pedra a prop, precisament, del maset del Rigol.
Situada en un pla inferior del castell, hi ha l’església de Sant Pere, documentada també el 917. Va ser parròquia fins 1930. És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta apuntada. L’absis semicircular és mig excavat en la roca i és cobert amb volta de canó.
La Granada
El municipi de la Granada és a la part central de l’Alt Penedès. El 2023 tenia 2.200 habitants. El seus orígens estan documentats des del segle X. L’any 950, el bisbe Guilarà va infeudar la Granada, en terme d’Olèrdola, a Sisovald, on havia d’edificar-hi una torre. L’església de Sant Cristòfol ja existia el 991. A la segona meitat del segle XII, tenien el castell de la Granada els Cervelló. El 1003 s’assenyala una escomesa sarraïna comandada per ‘Abd al-Malik Yûsuf, que va destruir la torre que hi havia a l’alou bisbal de la Granada, però dos anys més tard va ser reconstruïda pel bisbe Eci. El seu successor a la seu barcelonina, Deodat, davant la manca del reconeixement que li devien els successors de Sisovald, va recórrer a l’autoritat dels comtes Ramon Borrell i Ermessenda, i en judici es va dictar sentència favorable al domini episcopal, que va perdurar fins a l’extinció de les senyories a causa de les constitucions liberals al segle XIX.
Per la seva situació, ha estat lloc de pas en totes les lluites que hi ha hagut a Catalunya. Durant la guerra dels Segadors, va ser testimoni de la batalla del 31 de març de 1642, en què les tropes castellanes van ser derrotades per les forces francocatalanes comandades pel comte de La Mothe. En la guerra del Francès, el 15 d’agost de 1810, una columna francesa que es dirigia a Vilafranca va ser atacada a la Granada pels sometents, que hi van fer 70 presoners i li van causar nombroses baixes.
L’església parroquial de Sant Cristòfol és el seu edifici més emblemàtic, obra del segle XVI, bé que molt modificada al segle XVIII. Un altre edifici significatiu és el castell de la Granada, del que es conserven només unes ruïnes, ja que va ser destruït per ordre de Felip V. El castell està situat al centre del poble, al seu punt més alt. En resten alguns murs pertanyents a un recinte quadrangular i són encara visibles les ruïnes de l’antiga capella de Santa Maria del Castell.
Tot i el seu caràcter agrari, una bona part de la població treballa a les indústries, de la mateixa població i sobretot de Vilafranca.
Clariana
Clariana és un llogaret de l’actual municipi d’Avinyonet del Penedès. El 2005 tenia 35 habitants. La seva primera referència escrita data de l’any 1190: el lloc queda descrit com un alou en terme del castell d’Olèrdola, parròquia de Sant Pere d’Avinyó. A peu de carretera hi ha Cal Borrut, un edifici protegit com a bé cultural d’interès local de Catalunya.
Amat Elderic d’Orís
Amat Elderic d’Orís o Amat Eldric, conegut també com a Amat d’Orís (*Orís – +1060) va ser el primer senescal de Barcelona, del llinatge Orís, vicaris i castlans del castell d’Orís. Va ser senyor d’Orís, Manlleu, Solterra, Voltregà, el Castell Nou de Barcelona, Clavà, Casserres, Malavella i Begur. Era fill d’Elderic d’Orís (+1040), vicari d’Orís, que era fill d’Enric d’Orís (…1014…) i possible net de Gausfred d’Orís (+995), també vicari d’Orís. Va entrar al servei de la comtessa de Barcelona Ermessenda de Carcassona abans del 1037, durant la regència que va exercir per la minoria d’edat del seu net Ramon Berenguer I. El context estava marcat per l’afebliment del poder comtal barceloní i la revolució feudal protagonitzada per barons com Mir Geribert, i Amat Elderic va participar en diversos judicis fets a la cort comtal i va aconsellar Ermessenda en el govern dels seus dominis: els comtats de Barcelona, Girona i Osona. La comtessa li va concedir diversos castells, el castell nou de Barcelona entre d’altres.
Quan Ermessenda va acabar la regència, van esclatar enfrontaments entre l’anciana comtessa i el seu net, en virtut del condomini que els lligava tots dos al govern, i Amat Edelric va intervenir en la pacificació del conflicte. Així mateix, va servir el comte de Barcelona en contra de Mir Geribert, rebel·lat contra l’autoritat comtal. El 1055 li incendià la casa de Barcelona. Es va casar amb Adelaida d’Hostoles i va ser el pare de Pere Amat d’Orís o de Manlleu (+1088), senyor d’Orís, Voltregà, Manlleu i Solterra, tercer senescal dels comtes de Barcelona després del seu tutor i oncle Ramon Miró d’Aguda.
Ca l’Amat
La masia de Ca l’Amat està situada als afores de Sant Sebastià dels Gorgs, i està protegida com a bé cultural d’interès local. L’edifici ha experimentat diverses modificacions al llarg del temps. El seu origen es remunta al segle XI. Té planta rectangular i consta de planta baixa, un pis i golfes. La façana principal presenta com a elements més remarcables una porta d’arc rebaixat, una finestra reixada i quatre obertures d’arc de mig punt amb imposta de les golfes. La coberta, a dues vessants, és de teula àrab. Adossat a la masia hi ha un porxo d’arcs de mig punt. També hi ha annexos: cellers, pallisses, etc.
Segons els propietaris, la casa va ser fundada per un moliner italià, avantpassat seu. Encara perviu la tradició que a sota la masia hi havia un molí hidràulic que aprofitava les aigües d’un dels torrents de sota l’indret. Sembla que el cognom de l’avantpassat era Levegelli.
L’estructura actual va bastir-se el 1860, dins el corrent academicista, com veiem a la porta de fusta d’accés, en què hi ha l’any. S’ha de suposar que la riquesa de la vinya va proporcionar el capital per emprendre la construcció. Aquesta empenta renovadora de la casa a les darreres dècades del segle XIX és visible en molts elements arquitectònics i del mobiliari: arrimador, reixes, llums… Se’n conserva una fotografia antiga de l’any 1908.
L’estructura actual va bastir-se el 1860 dins el corrent academicista. S’ha de suposar que la riquesa de la vinya va proporcionar el capital per a emprendre la construcció. A la porta de fusta d’accés hi ha la data de 1860. Aquesta empenta renovadora de la casa a les darreres dècades del segle XIX és visible en molts elements arquitectònics i del mobiliari: arrimador, reixes, llums, etc. Es conserva una fotografia antiga de l’any 1908.
Sant Celoni
Sant Celoni és la traducció del llatí Sanctum Celedonium i Sancti Celedonii. A través dels segles, el nom ha tingut moltes grafies: Sancti Celidonia, Sant Celdoni, Sent Salony, Sanseloni, San Celoni. El nom és originari d’un màrtir cristià, de qui va rebre el nom la capella que es va construir a peu del camí ral de Barcelona a Girona.
Els primers celonins habitaven en masies disperses agrupades al voltant de la parròquia de Sant Martí de Pertegàs. En el segle XI els senyors del Montseny van fer construir una capella dedicada a Sant Celoni al peu del camí ral. La bona situació geogràfica de la capella i l’empenta de l’orde militar de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, propietaris de la vila des de 1151, van propiciar el creixement de cases al seu entorn, la fortificació de la vila i la creació del mercat fora muralla (segle XII). Aquest nucli de població va prendre el nom de la capella: Sant Celoni.
A l’inici del segle XIII ja hi havia 72 focs o cases, i a mitjan del XIV la població ja s’acostava al miler d’habitants. L’any 1370 els hospitalers van aprovar les ordinacions de bon govern, unes de les primeres a Catalunya, i es van fer paleses la puixança i la bona organització de la vila. El 1405 Sant Celoni va passar a ser propietat dels Cabrera, que van completar així els seus dominis al Montseny.
Durant l’Edat Mitjana, la vila de Sant Celoni estava a mans dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. La vila fortificada és el que avui coneixem amb el nom de barri de la Força. L’economia de Sant Celoni es regia principalment per l’artesania i el mercat, on tots els pobles de les rodalies trobaven els estris i eines necessàries per cultivar la terra. Així ho demostren els oficis existents a la vila: botiguers de teles, mercaders, teixidors, vanovers i flassaders, pentinadors de llana, sastres, sabaters, adobers, assaonadors, basters, fusters, ferrers, moliners, flequers, carnissers…
La importància dels teixidors de llana i lli va propiciar el naixement de la indústria tèxtil a finals del segle XIX i principis del XX, afavorida també per l’arribada del ferrocarril l’any 1860. El relleu d’aquesta vitalitat, vinculada tradicionalment al comerç, l’agricultura i la ramaderia, ha passat a mans de la indústria sorgida al llarg del segle XX. Actualment, aquest sector s’ha erigit com el motor principal de l’economia local, acompanyat pel dinamisme comercial i la puixança dels serveis.
Els habitants de Sant Celoni
En els fogatges dels anys 1497, 1515 i 1553 podem veure que la població de Sant Celoni no va tenir un creixement important en aquella època. El nombre de famílies es mantenia al voltant de 150 i, com a dada comparativa, podem dir que el 1996 la població ja tenia més de 4.000 famílies.
any… families
1497… 141
1515… 129
1553… 156
1996… 4.153
2001… 4.338
El primer cens de població data de 1717 on consten 1.162 habitants. Avui a cada llar hi ha un promig de 4 habitants però en aquell temps de ben segur que n’hi havia més. Per tant, podem dir que del 1553, any del darrer fogatge, fins el 1717, tampoc hi va haver una gran evolució de la població de la vila.
Fins a 1950 la població creix aproximadament un 50% cada 50 anys, excepte en el període 1850-1900 que està pràcticament estancada. Es produeix una gran explosió demogràfica en el període 1950-1980 gràcies a l’emigració i el baby-boom. Després d’un període de molt baix creixement, la població torna a disparar-se a partir de 2001. Tot això ho podem veure en el següent gràfic:
Andreu Toya Taberner (1854-1916)
Dades de Ramon Reyero d’Hostalric.
Andreu Toya i Taberner va néixer a Hostalric el 26 d’abril 1854. Els seus pares eren Joan Toya i Clarà (Ramió 1818-Hostalric 1889), propietari originari de can Toya de Ramió amb casa al carrer del Raval, i Maria Taberner i Valentí (Castanyet 1824-Hostalric 1883), filla també d’una gran pairalia.
El matrimoni Toya Taberner va tenir onze fills:
▪Jacinta (1847-1849)
▪Maria (1847-?)
▪Andreu (1849-1850)
▪Josepa (1851-1899), casada amb Miquel Alomar i Vendrell, de Gaserans, no tingué fills.
▪Andreu (1854-1916)
▪Josep (1856-?), casat amb Maria Vilà i Casals, de Cercs.
▪Ma Socors (1860-?), el 1906 apadrinà a la seva neboda Pilar.
▪Gertrudis (1863-1878)
▪Lluïsa (1865-1937), casada amb Francesc Serras i Saleta, de can Gasparó.
▪Maria (1869-1889)
▪Dolors (1872-1872)
Joan Toya i Clarà va ser alcalde d’Hostalric en el bienni 1867-1869 i regidor de l’alcalde Francesc Llensa a la dècada dels 80.
Andreu Toya esdevingué l’hereu dels béns del seu pare d’ençà del 1889 i del 1891 al 1899 exercí de Jutge de Pau d’Hostalric. L’ any 1901es casà, als 47 anys, amb Dolors Sureda i Roca, de can Blau, del carrer Major 44, vídua de Ramon Sureda i Moruny, que aportava al matrimoni dos fills: en Ramon (1891-?) i la Josepa (1893-1985).
El matrimoni Toya i Sureda tingué dos fills: en Joan (1903-1982), futur Germà de La Salle, i la Pilar (1906-1975), Religiosa Clarissa de la Divina Providència.
Dolors Sureda traspassà el 1909. Els dos fills gran es quedaren amb els avis paterns i en Joan i la Pilar amb el seu pare, però sota la tutel.la d’un consell de família.
Andreu Toya i Taberner morí, sense fer testament i quasi arruïnat, el 16 de juliol 1916. Tenia 62 anys. Anys després, els estadants de can Batalló d’Hostalric, masoveria de can Toya, encara tindrien relació amb l’Hermano Joan.
La SALLI de Puigcerdà
L’any 1934 els comerciants d’ultramarins de Barcelona i els productors de llet de vaca de la Cerdanya van crear una societat anònima per fabricar llet condensada i lluitar contra Nestlé i la seva llet condensada la Lechera. La van batejar Societat Anònima Lletera Industrial (SALLI) i van construir una magnífica fàbrica a la carretera de la Seu per fabricar la llet Nostra, que acabada la guerra va ser la Nuestra. El nom de la societat també va perdre una ela i es va dir SALI.
La fàbrica tenia un xalet on vivia el director, que era holandès, Van der Heyden. En els darrers dies de la guerra, quan l’exèrcit roig ja entrava a França, l’aviació nacional (o potser l’alemanya) va bombardejar l’estació de tren de Puigcerdà. El director havia sortit de la fàbrica en direcció als prats que la separaven de l’estació i el va matar una bomba.
Poc després d’acabar la guerra, l’empresa SALI va veure que necessitava un director i els van recomanar un farmacèutic de Santa Coloma de Gramenet: en Santiago Altés. Ell va acceptar-ho i va demanar un sou que, en principi, els va semblar molt exagerat, 3.000 pessetes al mes. Finalment van arribar a un acord. En Santiago, quan va visitar la fàbrica, va veure que a Puigcerdà hi havia una farmàcia que es podia comprar. El preu que demanaven era molt elevat, 25.000 pessetes i, malgrat que un cosí de l’esposa Carmen, en Carlos Cardelús, cap provincial de farmàcia de Girona, li va oferir 15.000 pessetes per la de Santa Coloma, l’operació no es va fer. Aquest fet podia haver canviat la història de la família que hauria anat a viure a Puigcerdà. En canvi, es van quedar a Santa Coloma, i en Santiago hi anava cada setmana o cada dues.
El contracte que va signar en Santiago amb SALI el nomenava director tècnic amb un sou de 2.000 pessetes mensuals més un variable de 50 pessetes mensuals per cada 500 litres de llet fresca que sobrepassés els 7.000 litres. També li reconeixia una participació del 4% en els beneficis nets en forma d’accions de la Societat. Va acumular una quantitat important d’accions que malauradament van tenir poc valor quan va faltar. En el contracte es permet curiosament que en Santiago continuï com a titular del laboratori de productes Marinette.
En Santiago va organitzar el treball de la fàbrica i el laboratori i va contractar un perit agrícola de Santa Coloma, el senyor Serra, com a ajudant que controlava principalment el radi lleter. En Serra també va viure alguna temporada a Villa Maria com en Santiago.
A la fàbrica, en Santiago va instal·lar una sirena de vapor que tocava cada 8 hores i avisava del canvi de torn. La va comprar en una botiga d’objectes navals de la Barceloneta i era, en realitat, un xiulet de vapor de vaixell. A en Santiago li agradava sentir el xiulet de la fàbrica des de casa seva. A les instal·lacions de Sali van fabricar llet condensada la Nuestra i mantega de gran qualitat.
Trobar aliments a Puigcerdà era molt més senzill que a Barcelona. Així, en Santiago es va fer fer unes grans maletes, tipus mostrari de viatjant, per transportar aliments a casa. D’aquesta manera passava més fàcilment els controls de “consums” (impostos d’entrada i sortida dels pobles) i de la policia que vigilava el tràfic il·legal d’aliments. Els pans enormes, la mantega i els pastissos de la viuda Vernis que portava els caps de setmana a Santa Coloma eren molt esperats per la família.
El 10 d’octubre de 1941 en Santiago va signar un nou contracte amb Sali en el qual va deixar el càrrec de director tècnic i va passar a exercir de tècnic assessor. El contracte estipulava que ensenyaria el nou director, faria les anàlisis de llet condensada i assessoraria tècnicament la fàbrica amb una visita mensual. També substituiria el director en cas de malaltia. La retribució va passar a ser de 750 pessetes mensuals més un 2% de participació en beneficis.
diagrama de les instal·lacions
L’any 1946 es va renovar el contracte d’assessorament. La retribució va passar a 1.000 pessetes mensuals i es va anular la participació en beneficis. En Santiago va continuar assessorant Sali durant molts anys. El 1958 van inaugurar una nova fàbrica a Utebo-Casetas, a Saragossa. Més tard, van muntar una planta de llet estèril en botella de vidre a Manlleu i van comprar una fàbrica de conserves vegetals i melmelades a Lleida.
La decadència de Sali es va iniciar quan el consell d’administració va quedar a mans dels propietaris de botigues d’ultramarins de Barcelona. Santiago Benedé, president del consell, tractava tots els assumptes de Sali darrere el mostrador de la seva adrogueria del Passeig de Sant Joan. Allí anava en Santiago diversos cops per setmana per resoldre possibles problemes tècnics. La mala administració del negoci va fer que haguessin de vendre les seves fàbriques a una altra empresa i el valor final de les accions que en Santiago havia anat acumulant va ser pràcticament nul.
La guerra civil
(Records del fill gran, Santiago Altés Cardelús, que tenia 12 anys quan va esclatar la guerra)
Just després del cop d’estat dels militars revoltats contra la Segona República, quan va arribar l’auxiliar a la farmàcia el 19 de juliol de 1936, va explicar que la nit abans havien matat el cap del sometent de Gramenet del Besòs (així es coneixia Santa Coloma durant la Segona República). Era un tertulià assidu de la farmàcia on li agradava explicar tot tipus d’històries i ensenyar la seva pistola reglamentària del 9 llarg. Per a la família Altés la guerra va començar així.
Al carrer que separava l’ajuntament de la farmàcia hi havia una fàbrica de gel i gasoses i a primera hora d’aquell mateix matí s’hi van sentir trets. Uns milicians anaven a confiscar un camió i quan el propietari va sortir amb una escopeta de caça, el van abatre a trets, van rebentar la porta i es van endur el camió.
En Santiago va patir els primers efectes de la guerra civil quan el dia 20 de juliol es van presentar uns milicians de la CNT-FAI de Gramenet del Besòs i li van confiscar el cotxe. Ell havia sigut molt aficionat a les motos i en va tenir diversos models (BSA 250, FN 350) fins que es va decidir a comprar un cotxe l’any 1935. Es va vendre la FN i va comprar un Citroën 8CV en un concessionari de Barcelona. El cotxe era de color blau amb una maleta negra exterior i agafava els 60 km/h. Aquest va ser el cotxe que li van confiscar.
Els milicians anarquistes volien pintar les sigles CNT-FAI a les portes del cotxe amb una pintura vermella que portaven, però en Santiago, que no volia fer malbé la pintura original, els va fer una pintura blanca amb goma aràbiga i carbonat de calç. Els milicians van tornar el cotxe al garatge el mateix dia cap al tard i van explicar que l’havien fet servir per detenir un peix gros de l’església a Tarragona. El cotxe va tornar “blindat” amb tres matalassos lligats amb cordes al davant, al sostre i a darrere. Després van saber que es tractava de l’arxipreste Francesc Vidal i Barraquer, que es va salvar in extremis gràcies a la intervenció del conseller de la Generalitat Ventura Gassol i va ser deportat en un vaixell a Itàlia. Al mateix vaixell hi anava l’eminent científic Jaume Pujiula, director de l’Institut Biològic de Sarrià. Pujiula va poder tornar l’any 1939 però Vidal i Barraquer ja no va tornar mai més pel seu catalanisme (per això l’havia salvat la Generalitat republicana). L’endemà del viatge dels milicians a Tarragona, l’Ajuntament de Gramenet es va emportar el cotxe. Amb el Citroën es va repartir el pa entre les fleques socialitzades del poble durant la guerra civil.
Des del balcó de casa dels Altés es podien veure els incendis que van cremar un bon nombre d’esglésies i convents de Barcelona. Van aparèixer camions pintats amb CNT-FAI amb gent armada i van cremar l’església de Gramenet i el convent de les Monges, que era el col·legi dels fills d’en Santiago. Totes aquestes accions dels milicians es feien amb grans proclames des del balcó de l’Ajuntament. En Santiago fill recorda que van dir que havien trobat condons a la sagristia del convent de monges, cosa que va provocar una gran riallada general. Ningú va saber què va passar amb el capellà de Gramenet fins el dia de l’alliberament, dia en què va sortir d’una casa davant l’església. La casa era d’un matrimoni suís que durant tota la guerra van tenir hissada la bandera suïssa i potser per això no va patir un escorcoll a fons.
A primera hora de la tarda del 21 de juliol tres milicians es van presentar a la farmàcia pistola en mà demanant pel farmacèutic. Santiago fill els va rebre i va avisar al seu pare. Van dir que volien fer un escorcoll i que no tinguessin por, que no mataven metges ni farmacèutics ja que els necessitaven vius. No es van endur res (és probable que busquessin el vehicle que ja havia estat confiscat) i quan ja marxaven un d’ells va donar un anell d’or al seu company, dient-li: “Té, dona’l a la teva companya, era d’aquella gorda que hem matat. He hagut de tallar-li el dit per agafar-li. Volia treure-li també les dents d’or però no he pogut”. I van marxar sense dir res més. El pare i el fill Altés no van dormir bé aquella nit, preludi d’un llarg període de privacions.
L’auxiliar de la farmàcia, en Francisco Palmero, fill d’un sabater de Maó, era molt llest i sempre escoltava molt atentament en Santiago. L’any 1936 el van allistar per anar al front i quan li van preguntar quin era el seu ofici va respondre que auxiliar de farmàcia. El van destinar a sanitat i li van fer un examen de caporal de farmàcia per comprovar els seus coneixements. El tribunal de Capitans li va fer diverses preguntes, una d’elles sobre l’opi, i van quedar tan sorpresos de tot el que sabia que el van nomenar alferes de farmàcia. Va passar tota la guerra en hospitals militars. Quan li van preguntar on havia après tot allò va contestar: “jo he treballat amb el farmacèutic més savi d’Espanya”. Pel que fa a l’opi, el coneixia bé ja que al jardí de la farmàcia en cultivaven i ell preparava els derivats. Acabada la guerra, en Francisco va continuar treballant d’auxiliar de la farmàcia durant uns quants anys. El germà d’en Francisco no va tenir tanta sort: allistat quan gairebé era a punt d’acabar la guerra, va morir d’una ferida de bala al ventre al cap de pocs dies.
Els republicans van nomenar en Santiago tècnic de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona i li van cedir un cotxe confiscat per fer la seva feina. No el va fer servir mai i, quan s’acostaven les tropes nacionals a Barcelona el 1939, la milícia va agafar el cotxe per fugir cap a França. Van haver d’arreglar-lo, ja que no funcionava i, de fet, no va arribar mai a travessar la frontera ja que es va aturar poc abans de Figueres i el van tirar a la cuneta per deixar pas a les columnes d’exiliats. En Santiago no va comprar mai més cap cotxe malgrat el disgust de la seva esposa Carmen.
Per primera vegada a la història, a la guerra civil espanyola es va bombardejar la població civil indefensa com a forma d’intimidació. Gramenet del Besòs va patir 6 bombardejos i va arribar a tenir prop de 150 refugis antiaeris. Les primeres bombes van caure el 13 de març i el 29 de maig de 1937 i van causar moltes víctimes civils.
Després de tres anys penosos va venir el que les tropes nacionals van anomenar la liberación. A la web de l’Ajuntament de Santa Coloma hi trobem el relat:
“El 27 de gener de 1939 les tropes del Cuerpo de Ejército Marroquí van entrar a Gramenet del Besòs. Una de les seves primeres mesures va ser la instauració d’un poder local afí al nou règim: el 28 de gener, les forces militars van constituir la Comisión Gestora que havia d’administrar la localitat. La dictadura va trobar suport en els grups més conservadors i a les famílies que havien sofert persecucions durant la Guerra Civil. Aquest mateix dia la Comisión Gestora va realitzar la seva primera sessió sota la presidència de Manuel Badía Brandía en la qual s’homenatjava la figura de Francisco Franco i li agraïen “la liberación” de la ciutat. El primer objectiu del sistema polític franquista fou el de destruir tots els elements del règim republicà de 1931 i totes les idees democràtiques per implantar la nova ideologia franquista. El poder polític va quedar en mans de l’Ajuntament, la Guàrdia Civil i l’Església. També la FET i les JONS van jugar un paper important com a centres de difusió de la ideologia i els símbols del “Movimiento” i d’educació de joves segons la teoria falangista”.
Feia molts dies que la carretera que portava a França era una caravana contínua de gent i vehicles de tot tipus carregats a vessar. Els últims van ser els soldats que es desfeien de les seves armes, si encara en tenien, a les clavegueres. El darrer dia ja no passava ningú, la gent escoltava els esdeveniments a les emissores de ràdio nacionals, que estaven prohibides. La nit del 26 de gener es va poder veure des de Gramenet en direcció a Barcelona la llum dels focs on preparaven el te les tropes regulars marroquines.
A mig matí del 27 va aparèixer davant la farmàcia una tanqueta italiana d’on van baixar dos soldats que van entrar a l’Ajuntament a demanar una bandera nacional. No la tenien. Poc a poc va anar apareixent la gent per saludar i abraçar els alliberadors. Un mestre nacional va pujar a la tanqueta i, després de fer un discurs franquista, es va treure la camisa i va fer aparèixer una bandera nacional envoltant el cos. Va dir que feia dies que la portava i l’algutzir la va penjar a l’Ajuntament.
Més tard van aparèixer camions militars i tanquetes que es dirigien a Badalona camp a través. Aquestes tanquetes van simular un atac a un enemic inexistent que es va filmar i es va passar pel NO-DO en una seqüència titulada “el ejército nacional en Cataluña avanza hacia la frontera”. També van aparèixer dos o tres camions de marroquins amb tot tipus de menjar que no s’havia vist des de feia molt de temps i que venien a canvi de monedes de plata.
En el trull del magatzem de la farmàcia hi havien construït un refugi antiaeri. En Santiago va agafar un martell i una escarpra i, a l’escaleta que portava al refugi, va fer saltar dues rajoles i va aparèixer un tub de zinc de 30 cm de llargada i uns 4 cm de diàmetre. Era ple de monedes de duro de plata. Cap escorcoll durant la guerra no havia trobat l’amagatall. A casa dels Altés es va celebrar aquell dia amb sardines de llauna i pinya natural.
En un tancar i obrir d’ulls, tot va canviar. Gramenet del Besòs va tornar a ser Santa Coloma de Gramenet; la plaça del Poble, a dir-se Plaza Nacional; i la bandera ja no era tricolor sinó vermella i groga amb un escut d’Espanya amb jou i cinc fletxes. Les monedes que no eren de plata i els bitllets de la república o impresos pels ajuntaments no tenien cap valor. Els milicians amb mono blau i gorra de la CNT-FAI van canviar a camarades falangistes de camisa blava amb jous i fletxes a la butxaca i boina vermella. Uns van sortir de les presons del Poble i altres van entrar a les presons de l’Estado.
També hi van haver assassinats, llavors dits fusilamientos. La Guàrdia Civil va aparèixer de nou i, com que no hi havia tricornis, una fàbrica de xarol de Santa Coloma es va convertir en proveïdora per a tot Espanya. Les indústries socialitzades es van tornar als seus propietaris si encara eren vius i molta gent, en particular els funcionaris, van haver de passar una depuració. Es tractava de demostrar que no eren rojos ni separatistes i que serien fidels al nou règim. Els funcionaris havien de fer una declaració jurada d’adhesió al Movimiento Nacional i respondre a un qüestionari sobre les seves activitats polítiques i sindicals abans i després del 18 de juliol de 1936. Els jutges instructors comptaven amb els informes de la policia, la guàrdia civil, la Falange, el servei d’informació militar i els avals de persones fidels al règim i decidien la readmissió o l’obertura d’un expedient de depuració. El resultat final d’un expedient negatiu podia ser una sanció o l’acomiadament del funcionari. La depuració havia de crear un funcionariat fidel i disciplinat com a pilar del nou estat.
Una de les primeres coses que en Santiago va haver de fer va ser cremar el carnet de la CNT, que va ser substituït poc després pel de la Falange. Mai va ser amant de la política i ni l’un ni l’altre li deien res, simplement li van ser imposats per poder seguir treballant. I també, per seguir de farmacèutic en el nou règim, va haver de passar la depuració.
Documents de la depuració de 1939
Si la guerra va ser dura quant a l’escassetat d’aliments, la postguerra va ser pitjor. Es va establir la cartilla de racionamiento individual, que donava dret als aliments bàsics però que no arribava a cobrir les necessitats alimentàries bàsiques. La gent intercanviava aliments i va aparèixer l’estraperlo o venda fraudulenta. Hi havia productes molt difícils d’obtenir. En Santiago va aprofitar un viatge a una fàbrica de llet condensada de Palma de Mallorca del seu amic Sr. Gispert per amagar mantega de porc dins de dos pots de llet condensada de 5 kg. Amb dos pots més, aquests sí de llet condensada, els va posar en una caixa que va precintar i va poder passar tots els controls.
La farmàcia va continuar la seva activitat. De fet, no es va aturar mai durant la guerra. El 7 de juny de 1939 el Ministerio de Industria y Comercio va autoritzar a en Santiago a fer-se càrrec de la seva farmàcia. Entre d’altres coses, la Pàtria necessitava fills per a la seva defensa i es va prohibir a les farmàcies la divulgació pública i la venda d’anticonceptius i avortius. La infracció d’aquestes ordres podia arribar a la inhabilitació perpètua i comportar fortes multes.
En Santiago es va reincorporar al seu lloc de treball de director tècnic de la granja Marinette. Se n’havia fet càrrec de nou el seu propietari, Miquel Bosch Calderó, que probablement va passar la guerra a Alemanya (la seva esposa n’era nativa). El senyor Bosch va agrair molt a en Santiago que hagués tingut cura de la fàbrica durant el període de guerra (recordem que era responsable tècnic de les indústries làcties socialitzades).
El iogurt dolç i la granja Marinette
El iogurt original té un sabor agre i fins i tot desagradable per a algunes persones. Per això una gran part dels consumidors hi afegeix sucre abans de consumir-lo. En Santiago va idear un procediment per fabricar un iogurt dolç tot afegint-hi sucre, glucosa, sacarina o altres dulcificants juntament amb els bacteris abans del procés de fermentació. L’abril de 1928 va sol·licitar la patent d’invenció que li va ser concedida el 10 d’agost de 1928 amb el número 107189 per un període de 20 anys. Al cap d’uns anys, el 1932, el Ministerio de Agricultura declara la posada en marxa de la patent en tot el territori espanyol.
El 12 de febrer de 1932 en Santiago firma a Barcelona un contracte amb Miquel Bosch en el qual li cedeix els drets d’explotació de la patent de iogurt dolç durant 5 anys prorrogables. En aquest contracte es detalla que els iogurts serien comercialitzats amb la marca Marinette i la llegenda “patente Altés”.
El nom Marinette venia d’una granja d’origen medieval situada entre Parets i Lliçà que va ser adquirida el 1687 per la família Calderó, terratinents de la zona. Un descendent seu, Miquel Bosch Calderó, gestionava la finca. Juntament amb una altra situada a Alella, hi obtenia productes del camp, criava tota mena de bestiar i hi produïa i embotellava vins.
Miquel Bosch es va casar amb Maria Damm, una de les propietàries de les cerveses Damm, i vivia en un habitatge d’un gran edifici industrial de dos pisos situat al carrer Urgell número 71 de Barcelona que havia sigut una fàbrica o magatzem de l’empresa Damm. Venia els seus productes en una petita botiga del carrer Urgell anomenada Granja Marinette, al costat de l’edifici industrial on va començar a produir llet pasteuritzada i estèril en data desconeguda.
Gràcies al contracte de 1932, en Santiago es va fer càrrec de la direcció tècnica de la producció de iogurts i tenia una comissió de 0,02 pessetes per cada iogurt natural expedit i 0,05 per cada iogurt dolç o especial (amb additius). Es conserva un document que detalla que els bacteris (maya búlgara o bacillus bulgaris) eren preparats especialment al laboratori búlgar del Doctor Ganoucheff de Sofia.
En Santiago va vendre el 5 de maig de 1934 a Miquel Bosch tres patents d’invenció i el dret exclusiu per elaborar iogurts amb additius (vitaminats, diastasats,..):
– 107189, patent de 10 d’agost de 1928 d’un iogurt dolç
– 107248, patent de 24 de juliol de 1933 d’un flam de conservació indefinida
– 107249, patent de 19 de juliol de 1933 d’unes postres a base de llet condensada
Es van mantenir les condicions del contracte de 1932 i es va afegir un 1% de comissió per les vendes de flams i postres.
La patent 107249, similar al dolç de llet, es refereix a un procediment per obtenir un producte alimentari o una melmelada làctica a base de llet condensada de gran contingut energètic adequada especialment per a esportistes i persones grans i nens en època calorosa. Era una barreja de llet condensada amb mel o sucre i fruites o les seves essències que, una vegada envasada hermèticament, se sotmetia a l’acció de calor per assolir un estat pastós o semi-sòlid.
El flam de conservació indefinida de la patent 107248 es refereix a una porció individual en envàs de llauna encunyat en forma de flam i tancat com un pot de llet condensada. També es va fabricar amb sacarina per a diabètics.
El 20 de maig de 1935 es va constituir la societat Productos Marinette S.A. domiciliada al carrer Urgell número 71 de Barcelona que integrava totes les activitats de la granja Marinette. El primer d’octubre en Santiago va ser nomenat director tècnic de l’empresa amb un sou mensual de 400 pessetes més unes comissions iguals a les del contracte de 1932.
En el fulletó de l’empresa es deia que la missió de Productos Marinette era “alimentar i curar” i la seva finalitat era “fabricar i comercialitzar productes sans i escrupolosament preparats.
fulletó de Productes Marinette
Quan hi va haver l’alçament nacional el juliol de 1936, Miquel Bosch i la seva família van fugir i la CNT va confiscar la indústria Marinette.
Acabada la guerra civil, Miquel Bosch va tornar d’Alemanya, lloc de naixement de la seva esposa, i es va fer càrrec de nou de Productos Marinette. El senyor Bosch va agrair a en Santiago que durant la guerra hagués cuidat la seva fàbrica com a responsable tècnic de les indústries làcties socialitzades.
El 10 de desembre de 1942 Miquel Bosch i Santiago Altés van signar un contracte que estipulava que en Santiago deixaria de cobrar comissions a partir de gener de 1943. A canvi, rebria una retribució fixa de 1.500 pessetes mensuals. Això excloïa la comissió de la patent del iogurt dolç que seria vigent fins la seva caducitat el 1948.
Al voltant de 1940 van aparèixer a Barcelona diverses orxateries valencianes, i la família Altés anava sovint a una de molt popular, la Fillol de la plaça Universitat. L’orxata de xufla es consumia molt a l’estiu però es conservava molt poc, menys de 12 hores. És probable que en una d’aquelles visites a la Fillol en Santiago imaginés un procediment per millorar la conservació de l’orxata. Si es volia esterilitzar l’orxata escalfant-la com la llet, es coagulava. En Santiago va comprovar que afegint-hi una certa quantitat de llet descremada s’evitava la coagulació quan s’escalfava. Va patentar el mètode de fabricació el 1944 i va registrar la marca Marichata el 1948. Hem trobat un document en anglès per sol·licitar la patent americana equivalent a l’espanyola però desconeixem si finalment es va arribar a registrar.
En Santiago va cedir el dret exclusiu d’explotació de la patent de la Marichata a Productos Marinette en document signat el mes d’abril de 1944. El preu de la cessió va ser de 250 pessetes i els beneficis d’explotació es repartien al 50%. En Santiago controlava la producció com a director tècnic de l’empresa.
Les anàlisis de la fabricació diària de Productos Marinette es van seguir realitzant a la farmàcia de Santa Coloma fins el mes de maig de 1950. A partir d’aquest moment l’empresa li va demanar de desplaçar-se als seus laboratoris del carrer Urgell de Barcelona tres hores diàries per fer les anàlisis in situ.
La farmàcia i el laboratori Altés
El novembre de 1924 Santiago Altés i Amadeu Maristany van comprar a parts iguals la farmàcia de Francesc Torregrossa a Santa Coloma de Gramenet. La farmàcia Altés Maristany devia ser l’única de Santa Coloma, localitat que tenia aleshores al voltant de 10.000 habitants.
El dia 1 de novembre de 1924 van signar el corresponent document de compra de la farmàcia situada al carrer del Pedró número 11. El cost va ser de 18.000 pessetes, a pagar entre novembre i desembre. El local no estava inclòs en el valor de compra i el van llogar l’1 de gener amb un contracte d’inquilinat per 150 pessetes el trimestre a pagar per avançat.
document de compra de la farmacia
En Santiago tenia uns objectius molt clars i volia instal·lar un laboratori per donar assistència a diferents indústries làctiques de Barcelona, i per això la farmàcia del carrer Pedró es va quedar petita de seguida. No va tardar a trobar un local més gran a la Plaça de la Constitució número 3 que s’adaptava molt millor als seus projectes. Era una antiga casa agrícola de dos pisos amb jardí, quadres per animals i bodega que s’havia dividit en dos habitatges. Santiago es va quedar el més gran i va anar a viure al primer pis, i va deixar el pis de baix per a la farmàcia. En aquests baixos hi havia una gran cuina amb xemeneia, un despatx, una botiga i una rebotiga ben gran: un espai ideal pels seus projectes.
Un dels primers projectes d’en Santiago al seu laboratori va ser l’obtenció d’un extracte de cafè concentrat. Quan treballava a la Sila ja havia intentat fer un cafè amb llet concentrat, però el projecte va ser abandonat per la dificultat de trobar una proporció adequada entre la llet, el cafè i el sucre (cada consumidor té gustos diferents: més o menys cafè, més o menys sucre…). El 23 d’octubre de 1925 va sol·licitar el registre de la marca Cafeol pel seu cafè concentrat i 7 mesos després, l’1 de juny de 1926, el Ministerio de Trabajo Comercio e Industria va expedir el corresponent certificat de registre de la propietat industrial.
En Santiago va donar un nou impuls a la comercialització del cafè concentrat quan el 24 de gener de 1926 va comprar la marca registrada Café Ideal i el negoci associat. El local de la Plaça de la Constitució era òptim per fabricar el concentrat de cafè, ja que tenia una xemeneia amb una boca d’1,8 metres d’alt i 2,5 metres d’amplada on podia col·locar la caldera de fosa.
En Santiago va contractar un auxiliar de farmàcia i es va dedicar plenament a perfeccionar el cafè concentrat Ideal i a decidir el tipus d’envàs i les etiquetes per a la venda. El producte va ser comercialitzat pel comerç de drogueria i alimentació S.A. Vidal y Ribas que, entre altres locals, en tenia un de molt gran a la plaça Catalunya on avui hi ha el Corte Inglés. Un dels problemes inicials del cafè concentrat va ser la falta d’aroma. Per resoldre’l va demanar ajuda a Miquel Cardelús (cosí de la seva esposa, Carmen Cardelús), professor de química orgànica a l’escola d’Enginyers de Barcelona. Entre els dos van identificar un component essencial per l’aroma, l’èter metílic de la saligelina, i van buscar conservar l’aroma amb fixadors utilitzats pels perfumistes com el bàlsam de tolú.
El 28 de febrer de 1926 en Santiago va comprar al seu soci Amadeu Maristany els drets que tenia a la farmàcia i en va quedar com a únic propietari. El preu es va fixar en 6.000 pessetes a pagar en sis mesos. Poc després Maristany va comprar una farmàcia a Navàs i en Santiago li va fer un préstec que el seu antic soci no va poder saldar fins poc abans de la guerra civil.
El laboratori Altés va ser present a la 1a Exposició de la Indústria Hotelera i de l’Alimentació on va promocionar el seu cafè concentrat Ideal. Aquesta exposició va tenir lloc als Palaus de Montjuic de Barcelona del 15 al 23 d’octubre de 1927. Més tard, el 28 d’abril de 1928, el Laboratori Municipal de Madrid va expedir el certificat d’aptitud per al consum del cafè Ideal.
Mentre desenvolupava el seu propi negoci, en Santiago seguia donant assistència a empreses làctiques. L’any 1928 treballava amb S.A. Letona al número 5 del carrer Pujades on feien llet estèril i condensada i també iogurt. Letona va ser creada el 1925 per l’industrial català Marc Viadé i el 1931 va néixer el seu producte estrella, el Cacaolat.
El 1929 va participar a l’Exposició Internacional de Barcelona amb un magnífic estand situat al Pavelló de l’Agricultura, actual Mercat de les Flors. El mostrador que va construir per a l’exposició va ser després durant molts anys el de la farmàcia de Santa Coloma. Amb un gran cartell de “LABORATORIO ALTÉS” va presentar:
– El cafè concentrat Ideal que va obtenir una medalla d’or.
– El iogurt dolç Altés, amb una patent d’invenció, que va obtenir un diploma d’honor.
– La crema de llet S.A.R., la primera crema de llet estèril.
A l’estand hi havia una màquina per muntar la crema de llet amb què farcia lioneses per regalar als visitants de l’exposició. El mateix any 1929 en Santiago es va desplaçar a Sevilla, a l’exposició Iberoamericana, per posar en marxa diversos aparells d’una indústria làctica de Barcelona.
Després de l’exposició del 1929, en Santiago va posar molta més atenció a la comercialització del seu cafè Ideal i va intensificar-ne la publicitat als diaris. Va arribar a vendre’n bidons de 50 litres (els de les cerveses Damm) als Laboratoris Andrómaco. El cafè concentrat Ideal es va convertir en un producte de consum habitual. El mateix director i fundador de l’Institut Químic de Sarrià, el pare Eduardo Vitòria, que havia sigut professor d’en Santiago, li va enviar una carta l’any 1932 per demanar que li subministrés directament el cafè concentrat i així estalviar-se intermediaris i alguns diners.
Per fer el cafè Ideal, el procés començava per la molta dels grans de cafè. Sobre una base de tres parts de sucre cremat, s’afegia una part de cafè molt i una mica d’aigua i tot plegat s’escalfava fins obtenir la consistència adequada. L’etapa final era la filtració en tela i el cafè concentrat ja es podia envasar.
El cafè Ideal va ser present a diferents exposicions internacionals (Lyon, Lille, Bari…) on el Ministeri d’Agricultura va presentar els productes del Laboratori Altés. Malgrat la positiva resposta de comerciants estrangers, en Santiago no va pensar mai en l’exportació dels seus productes.
Del laboratori d’en Santiago van començar a sortir-ne altres productes:
– Grossan, una pols blanca inerta que evitava la separació del sèrum de la nata i estava destinada a obradors de pastisseria. L’additiu s’afegia a raó de 5 grams per litre de nata.
– Pigaline, una crema per eliminar pigues i taques de la pell, competència de la crema Bella Aurora (la del famós anunci “Para juventud, belleza y lozanía, Bella Aurora cada día”). El producte es venia inicialment en terrines de porcellana amb lletres i ribets d’or. Després es va envasar en terrines de vidre premsat blanc opac amb tapa de baquelita i lletres en relleu. La crema Pigaline la va comercialitzar Josep Maria Cardelús, cunyat d’en Santiago, sense massa èxit. El producte era bo però la comercialització no va ser l’adequada.
– Sanomilk, un producte adequat per retardar l’acidificació de la llet fresca durant el transport del productor a l’industrial. Una cullerada en un pot de 30 litres de llet fresca era suficient per fer l’efecte esperat.
Malgrat tot aquest treball de desenvolupament de productes i invencions, en Santiago no va tenir mai la intenció de muntar, ell sol o amb algun soci, un negoci de fabricació industrial i comercialització dels seus productes. En el seu laboratori només comptava amb un auxiliar de farmàcia i una operària que feia les funcions d’envasat, etiquetatge i neteja. L’equipament era simple: l’estufa de preparació de cultius o fabricació de iogurts era una peça de museu construïda amb peces separades però la resistència elèctrica i el regulador de temperatura funcionaven amb una precisió extraordinària.
En Santiago era un dels millors tècnics en llet condensada, si no el millor, i com a tal va fer molts assessoraments. El febrer de 1931 va anar a Sevilla per formar a un possible comprador de material de condensació de l’Asociación General de Ganaderos de Madrid. També va assessorar a l’empresa La Pasiega de Santander, a Productos Lácteos Gispert de Mallorca i a la Granja Castelló que feia la llet El Castillo.
L’emprenedoria d’en Santiago el va portar a altres aventures. Així, el primer de juliol de 1932 va signar un contracte de prestació de serveis amb la Compañía Telefónica Nacional de España per posar el centre telefònic de Santa Coloma a la farmàcia. Així doncs, en una cantonada de la farmàcia es van retirar unes vitrines d’específics i s’hi va posar una cabina de fusta amb portes plegables per aïllar l’usuari. La remuneració era “el 20% de l’import de les conferències interurbanes i telefonemes (telegrames) de sortida i de les quotes del servei urbà més 0,10 pessetes per cada telefonema rebut”. La cosa va resultar bastant divertida, especialment per als petits de la casa, però va durar pocs anys, uns dos o tres.
Tornant al producte estrella, la imatge de marca del cafè concentrat Ideal era un noi negre. La gent, quan anava a comprar, demanava “el negrito”. Un competidor ho va aprofitar per fabricar Café concentrado el Negrito però no va registrar la marca. En Santiago va obligar al competidor a retirar-se del mercat fent el registre de la marca El Negrito el 23 d’abril de 1934.
El 31 de desembre de 1934, en Santiago va donar de baixa el laboratori annex a la farmàcia per raons que es desconeixen. Un motiu podria ser per reduir impostos. Els laboratoris UDA, al carrer Junqueres 11, propietat d’un farmacèutic amic seu, van fabricar els seus productes a partir d’aquell moment. La farmàcia va continuar en funcionament i en Santiago va continuar fent noves proves i investigacions a la rebotiga, però ja no va fabricar productes pel gran consum. Només va mantenir la producció a petita escala per als clients de la farmàcia.
Aquest és el detall de patents i marques d’en Santiago que tenim documentats:
– 24/1/1926 compra de la marca Ideal registrada amb el núm. 26407
– 1/6/1926 registre de la marca industrial Cafeol núm. 60946
– 10/8/1928 patent d’invenció d’un iogurt dolç núm. 107189
– 19/9/1929 model industrial d’un envàs per a iogurt, llet i derivats. núm. 6864
– 25/6/1931 model industrial d’una terrina per a cremes de perfumeria núm. 7922
– 11/11/1931 registre de la marca industrial Pigaline Santiago Altés núm.85583
– 29/3/1932 registre de la marca industrial Pigaline núm.85584 (renovada 1953)
– 27/6/1933 model industrial d’un envàs per a cafè concentrat núm. 8917
– 19/7/1933 patent d’invenció d’unes postres a base de llet condensada núm. 130249
– 24/7/1933 patent d’invenció d’un flam de conservació indefinida núm. 130248
– 25/10/1933 registre de marca del dibuix del Negrito núm. 93865 (renovada 9/3/1954)
– 23/4/1934 registre de la marca El Negrito núm. 97141
– 5/5/1934 venda de les patents 107189, 130248 i 130249 a Miquel Bosch (Marinette)
– 15/4/1936 sol·licitud d’un model d’utilitat d’un escovilló per netejar equipament de laboratori
– 1/7/1936 registre de marca del cafè concentrat Ideal núm.107940 (26407+93865 i renovada el 1956)
– 27/7/1944 patent d’invenció per fer una beguda refrescant de conservació indefinida núm.164323
– 23/3/1945 model industrial d’un envàs de begudes núm. 13064
– 5/3/1948 registre de la marca Marichata núm. 151144 (derivada de la patent de 1944)
– 17/9/1949 estudi per registrar la Paramalla, per contenir les carreres de les mitges
– 28/3/1951 sol·licitud d’un model d’utilitat d’una tapa per a envasos que permet la dilatació
– 13/8/1952 sol·licitud d’un model industrial d’una terrina per a cremes.
La invenció de 1944 registrada el 1948 amb el nom de Marichata era una orxata de xufla on s’afegia llet descremada per millorar-ne la conservació. Podem veure més detalls de la Marichata a l’apartat on s’explica la relació d’en Santiago amb la granja Marinette.
La invenció Paramalla del 1949 era simplement llet condensada colorada rosa i perfumada i servia per contenir les carreres de les mitges. Va iniciar els tràmits per registrar la marca però desconeixem si es va finalitzar.
El registre i el manteniment de totes aquestes marques, patents i models no era barat. Un exemple n’és la patent de l’orxata, que va costar 355 pessetes el 1943. L’any següent les gestions de la patent americana de la Marichata li van costar 1.467 pessetes, i no sabem si es va acabar registrant. A més, cada cinc anys s’havien de pagar els drets de manteniment dels registres, així que el 1951 va pagar 148 pessetes a Leoncio del Rio Cuyàs, agent oficial de la propietat industrial pels drets corresponents al quart quinquenni de la marca Ideal (108 de drets més 40 de gestió). Tampoc devia ser menyspreable el cost de les gestions d’oposició a registres que podien interferir amb els seus.
registre de 1936 de la marca cafè Ideal
Es conserven llibres de caixa de l’any 1939 on es pot veure que els ingressos diaris de la farmàcia eren al voltant de 100-150 pessetes. El mes d’octubre de 1939 els ingressos totals van ser de 3.522 pessetes, i les despeses, de 2.252 pessetes.
Acabada la guerra, en Santiago va fer un intent per tornar a comercialitzar el cafè concentrat Ideal i es va associar amb gent de Bata a Nova Guinea. El 1943 va muntar un simulacre de fàbrica i va demanar quotes per a 24 tones de cafè i 72 tones de sucre a la comissaria de la cinquena zona (Saragossa). El director tècnic d’aprovisionaments li va denegar l’autorització el febrer de 1944. A començament de 1945 es va desestimar una segona instància. Mentrestant, va arribar al port de Barcelona un vaixell amb un carregament de cafè que va ser confiscat pel governador civil i repartit amb les cartilles de racionament. Quan finalment va poder posar en marxa la producció, la poca experiència comercial i l’èxit del cafè en pols que Nestlé havia posat al mercat el 1938, el Nescafé, van impedir el desenvolupament del nou projecte.
En Santiago va llençar també de nou la Pigaline però li va resultar impossible lluitar amb les noves tècniques de producció i comercialització de la indústria cosmètica.
L’any 1943 l’auxiliar de la farmàcia era en Juan Santana Batista. En un document de la caixa de subsidis podem veure que cobrava 350 pessetes al mes i que es pagava un 6% de subsidi familiar i un 2% d’organització sindical.
document de la caixa de subsidis
En Juan havia estat a l’exèrcit roig fent d’auxiliar sanitari. En una ocasió, quan estava curant un ferit dins una trinxera, va alçar-se per agafar la farmaciola i li va esclatar una granada a prop. L’explosió li va afectar severament la mandíbula superior i va ser traslladat a un bon hospital francès on li van refer la dentadura. Allà les monges li van ensenyar a enquadernar llibres de manera que, anys després, enquadernava tots els llibres dels fills d’en Santiago. En Juan va passar molta gana a la guerra i sovint menjava serps i llangardaixos. A la farmàcia es feia pomada de serp i oli de llangardaix, així que hi anaven molts vailets a vendre les seves caceres. En Juan els pagava una pesseta per fer-se un arròs, que ell deia que era boníssim.
A més de les patents i dels registres de marca, en Santiago va desenvolupar equipament com el viscosímetre Altés (utilitzat durant molts anys a la majoria de fàbriques de llet condensada) i un gran nombre de fórmules magistrals que venia als seus clients. Entre d’altres va fer la crema d’afaitar RAS (Santiago Altés Roig al revés) que va tenir molt èxit entre els clients de la farmàcia. També va fer la Cold Cream, una crema desmaquillant per a artistes, i la crema de glicerina per a les mans tallades (una crema que, curiosament, no tenia glicerina a la fórmula).
Al final de la guerra civil hi va haver una epidèmia de sarna a Santa Coloma. El tractament específic era amb sulfureto caballero, però era difícil de trobar i car. En Santiago, que era el farmacèutic municipal, va veure que el podia obtenir fàcilment a la farmàcia utilitzant les calderes de coure del cafè concentrat. Els components eren sofre (180g) i calç viva (70g), que s’escalfaven amb aigua (750g) fins obtenir un líquid ataronjat (500g) de densitat 1,083. El producte final, el polisulfur de calç, s’envasava en garrafes de vidre de 50 litres i s’enviava al dispensari municipal. D’aquesta manera es va curar la sarna a moltíssima gent.
Un altre producte de molt èxit va ser un massatge esportiu que utilitzaven esportistes d’elit, com el ciclista de Santa Coloma Francisco Masip. Aquest professional va aconseguir moltes victòries, entre elles una volta a Espanya. Això va fer que molts esportistes l’imitessin utilitzant el massatge del senyor Altés tant abans com després de la pràctica esportiva. S’envasava en botelles de vidre planes per poder posar-les fàcilment a la butxaca del maillot. Els components eren oli, alcohol, alcohol d’espígol, essència de trementina, mentol i timol.
Un dels aspectes més sensibles de la farmàcia era el control dels estupefaents. Per fer les comandes a majoristes es necessitava un talonari oficial de la Direcció General de Sanitat del Ministeri de la Governació. Hi havia inspeccions freqüents i cada sis mesos calia enviar a Sanitat un full de control d’estocs, entrades i sortides. Els productes es guardaven en armaris tancats amb clau i sovint hi havia drogoaddictes que intentaven adquirir-los amb falses demandes de metges.
A partir de 1954 l’Albert Altés, fill d’en Santiago, va anar a treballar a la farmàcia i va continuar la preparació de fórmules magistrals a més de fer les feines normals d’atenció als clients de la farmàcia. En Santiago ocupava gran part del dia a fer visites a les indústries làcties que assessorava i només passava unes poques hores de la tarda a la farmàcia. Qui feia la major part del treball a la farmàcia era, doncs, l’Albert, amb l’ajut d’un dependent.
Els primers anys de la Sila
Els orígens de la Sila, la fàbrica de la llet, els hem d’anar a buscar a Sant Pere de Vilamajor, a la finca de can Llinàs. Allí, el 1885 la família Sagarra va instal·lar la Granja Torre de Sagarra, que produïa llet en un intent de reconvertir l’orientació vitícola de les finques de la família després de la plaga de la fil·loxera. A la finca, Ferran de Sagarra i de Siscar (1853-1939) hi va instal·lar una cabreria i va acordar amb els pagesos de la rodalia que li subministrarien llet per vendre-la a Barcelona. L’èxit de la iniciativa el va portar, al cap d’un temps, a convertir can Llinàs en un centre agroindustrial on es fabricava la crema Montseny per a la lactància, llet esterilitzada, flor de llet, lactosa, caseïna, mantega i formatges.
Cap a 1918, Ferran de Sagarra va decidir traslladar la fàbrica a Sant Celoni, que tenia tres punts forts: hi havia estació de ferrocarril, tenia l’aigua de la Tordera a l’abast i era ideal per concentrar la producció lletera del Baix Montseny. Sembla que Sagarra, conegut advocat de Barcelona, historiador i polític de la Lliga, havia promès en un discurs polític que construiria una fàbrica a Sant Celoni. Així, va comprar un terreny a Francisco Vergés, propietari de can Lligada. Era un terreny que tocava a la carretera de Barcelona, al costat d’un canal de rec de la Tordera. El maig de 1919 ja s’havia iniciat la construcció de la fàbrica a càrrec del contractista Finet Sibina. La fàbrica Sociedad Industrial Lechera S.A, coneguda després com la Sila, es va inaugurar el maig de 1920 i la dirigia Xavier de Sagarra i de Castellarnau, fill de Ferran.
El 1921 en Santiago es va fer càrrec de la Direcció Tècnica de la fàbrica. Va ser contractat pels seus coneixements de bacteriologia per tal de resoldre els problemes d’estabilitat de la llet condensada. El febrer de 1922 es processaven 3.700 litres de llet i, el maig de 1924, aquesta xifra arribava a 4.700 litres.
La pressió de la nova indústria a la recerca de preus baixos de la llet va fer néixer els moviments associacionistes dels vaquers de Sant Celoni per defensar els seus interessos. El desembre de 1922 es va formar una primera associació i el 1925 es va crear l’Associació de Vaquers de Sant Celoni.
El 1930, la fàbrica va ser comprada per Nestlé. D’aquesta manera, es va constituir la societat Productos Sila S.A. L’empresa donava feina a una cinquantena de persones i produïa diàriament 3.000 litres de llet fresca o amb cacau i 6.000 litres de llet per condensar, el seu producte més característic, que comercialitzava amb la marca El Pagès. Amb l’arribada de Nestlé, la llet condensada ensucrada va començar a comercialitzar-se amb el nom de la Sila, tot i que també es va conservar la marca tradicional El Pagès.
Desconeixem si just abans o després de la compra per part de Nestlé es va començar a fabricar llet pasteuritzada amb terrines còniques de cartró parafinat i cap de metall. Era l’època d’un anunci que es va fer famós a Ràdio Barcelona EAJ1 (primera emissora radiofònica d’Espanya que va néixer el 14 de novembre de 1924). Deia: “Cuando tomo leche sola siempre tomo leche Sila, si la quiero con cacao tomo entonces Silacao”. La comercialització de la llet pasteuritzada no va durar massa, probablement pel preu excessiu de les terrines.
El 1935, la Sila era la quarta empresa de Catalunya per producció de llet tractada, segons les dades de la Generalitat:
Procés per elaborar llet fresca
Tal com ens explica Josep M. Abril en el seu llibre Teixidores i tapers, els alumnes de Tercer Grau de l’escola Nacional de Nois, núm.1 de Sant Celoni el 1933 van visitar la fàbrica de la Sila i van editar un llibret on s’explica detalladament els seus processos de producció.
En el cas de la llet fresca, i per tal de donar estabilitat a la llet, es feia un tractament de pasteurització a baixa temperatura. La llet que portaven els lleters, un cop pesada, es centrifugava per eliminar partícules i posteriorment s’escalfava en una caldera a 63°C durant 30 minuts.
A continuació es refredava molt ràpidament en un refrigerador de tubs envoltat de salmorra a una temperatura de -15°C. En 5 segons la llet sortia del refrigerador a 1°C i passava a un dipòsit on es remenava pausadament.
Si el producte que es volia era el Silacao, s’afegia al remenador entre un 0,8 i un 1,4% de cacau.
L’etapa final era l’envasat en ampolles de vidre o paper de la llet fresca o el Silacao.
Procés per elaborar llet condensada
L’any 1820 el cuiner francès Nicolás Appert va inventar la llet condensada per solucionar els problemes de conservació de la llet que, en moltes ocasions, provocava intoxicacions per contaminació bacteriana. El procés de condensació i l’addició d’una quantitat important de sucre van ajudar a impedir el desenvolupament de gèrmens a la llet.
A la Sila, la producció de llet condensada començava amb la pasteurització a temperatures al voltant de 80°C i a continuació es feia l’addició d’un 38% de sucre en un dipòsit de zinc. Després d’esterilitzar la llet a 100°C es deixava evaporar una tercera part de l’aigua a pressió reduïda i temperatura al voltant de 65°C fins obtenir un líquid espès de densitat aproximada 1,3g/ml.
A la foto de la sala de condensació podem veure-hi al fons la pasteurització, el dipòsit d’addició del sucre i el tanc de condensació. La llet condensada es posava als petits bidons que es veuen al centre de la nau i es refredava per sota de 20°C al tanc rectangular de l’esquerra (fase de cristal·lització). Els problemes inicials d’estabilitat van aparèixer en aquesta darrera fase, ja que era molt important que el refredament fos molt ràpid. Un temps prolongat a temperatures de 35-40°C pot fer créixer gèrmens de nou.
El director tècnic, Santiago Altés, va preparar un giny per fer microfotografies per poder controlar la cristal·lització de la lactosa (format troncopiramidal) i impedir la formació de sacarosa (format cúbic més gran, es poden veure al centre de la fotografia de 1924).
El control de la producció era molt estricte. En un document de 1921 es detallen anàlisis i rendiments. S’hi pot veure que la llet es concentrava durant unes 4 hores fins a obtenir un 36% de la quantitat inicial. En un full diari de cost de fabricació de 1924 es veu que 4.416 pots d’uns 420g costaven 4.287 pessetes. O sigui que el cost d’un pot era de 97 cèntims o 2,30 pessetes el Kg.
En un full de treball de maig de 1924 es poden trobar totes les dades recollides durant el procés de producció. També es poden veure les dificultats que ocasionaven els continus talls de corrent, tres en aquell dia. Per continuar treballant va ser imprescindible disposar d’una màquina autònoma de vapor.
Santiago Altés va conservar una factura de 1927 on es pot veure el lliurament d’una caixa de 48 pots de llet condensada. El preu de venda d’un pot era de 1,42 pessetes. Probablement era un preu reduït i el preu de venda normal era més alt. Si imaginem un descompte del 25%, el preu de venda seria de 1,89 pessetes el pot, quan el preu de cost de producció era de 0,97 pessetes.
En un padró de 1936 s’hi detallen les feines dels 56 operaris que tenia la fàbrica. Un s’encarregava de la recepció de la llet i tres rentaven els pots dels vaquers. Tres eren fogoners, un portava la secció de pots, una embotellava, dues envasaven i una encaixava. També hi havia un mecànic i dos manyans, un xofer, un sereno, dos encarregats del laboratori, un perit agrícola, quatre escrivents i el director. Entre els que no tenien feines definides, 18 estaven adscrits a la fàbrica, 4 eren empleats i 9 treballaven de peons.
El A continuació podem veure diferents fotografies d’aquella època.
el Germà Joan Pastor
Aquesta és la biografia del germà Joan publicada per la comunitat lasaliana.
Joan Toya Sureda nació en Hostalric, provincia de Gerona. Nació de Andrés y Dolores el 2 de abril de 1903. Falleció en Cambrils el 29 de marzo de 1982. Tenía 79 años de edad, 63 de vida religiosa y 54 de Profesión Perpetua.
FORMACIÓN
Aspirantado en Cambrils 5-8-1916 / Noviciado en Hostalets 1919 / Vestición Religiosa 18-3-1919 / Votos anuales en Bujedo 1921 / Votos trienales Bonanova y Figueras 1922 y 1925 / Profesión Perpetua en Manlleu 1928 / Retiro de 20 días en Bonanova 1922 / Retiro de 30 días en Manlleu 1928 / Segundo Noviciado en Bordighera 1948
COMUNIDADES
Bujedo – Escolasticado 1920 / Bonanova 1921 / Barcelona Gracia 1923 / San Feliu de Guixols 1924 / Bonanova 1926 / La Habana 1929 / Santiago de Cuba 1930 / Bonanova 1931 / Saint-Etienne 1936 / Córdoba 1937 / Andoain 1938 / Tarragona 1939 / Bonanova 1940 / Bordighera 1948 / Cambrils 1949 / Bonanova 1965 / Cambrils 1982
NIDO NATAL CON HISTORIA
No todo mortal puede contarlo. Aunque ello no depende del interesado. Cada quisque nace donde a Dios place. A nuestro Hno. Juan Toya le cayó, pues, en suerte un pueblo importante. Hostalric es su nombre, agudo y sonoro. La gran enciclopedia catalana en su tomo 8.0 coloca esta población en La Selva, una de las cinco comarcas gerundenses de la región segunda. Región que sobre ser la más oriental de la Península, goza de mayor zona costera y tiene gran tramo de frontera pirenaica. En ella la Selva ocupa el sector más meridional y por ende también en la provincia de Gerona. Su nombre le viene de sus inmensos bosques de antaño. En la actualidad sólo le queda la reserva forestal de algunas concentraciones de alcornocales, base de la producción corchera ampurdanesa.
Hermoso, aunque reducido el término municipal de Hostalric. Una preciosa vista aérea lo sitúa sobre un cerro a orillas del Tordera. La población se estira a lo largo de una calle paralela a la antigua calzada romana. La que iba de Barcelona a Perpiñán. A Santa María viene dedicada la Iglesia parroquial. Ahora bien, se conserva una buena parte de las murallas y torres del antiguo núcleo de la villa que se remonta al siglo XIV.
¿Que de dónde le viene el nombre? Parece ser que ya en el siglo XI existía una parada u hostal con un castillo, que fue luego pasando de un conde a otro. Al amparo, pues, del señor feudal, no podía ser pobre dicha hospedería. De ahí Hostalric. Además, su situación tan estratégica, sobre el camino de Barcelona a Francia, le daba singular relevancia bélica, como lo evidencian los varios asedios de que fue objeto a lo largo de los siglos. El último, sin duda, el napoleónico de 1810. En 1983 fue declarado monumento nacional y 1uego restaurado. Por algo se mantuvo el castillo como fortaleza militar hasta el siglo actual.
Postrer detalle. Cuando el 2 de abril de 1903 vino al mundo nuestro Hno. Juan, su famoso pueblo natal contaba con 1.300 almas, pero se acercaría a las 2.000 cuando su muerte. Con todo, la época de mayor incremento de población de Hostalric la señala el año 1787 con 2.573 habitantes. ¿Llegará a superarla o a igualarla en lo que queda de siglo? Para verdades el tiempo.
MÁS INTERROGANTES
Del Acta de Nacimiento de nuestro biografiado podemos entresacar algún precioso dato familiar. Por ejemplo, la edad del padre, Andrés Toya Taberner, cuando le nació Juan. Contaba a la sazón sus 46 años. Por ende, figura como propietario del lugar y domiciliado en el n.0 40 de la calle Mayor. Por su parte, la madre, Dolores Sureda Roca, era 12 años más joven, aunque éstas eran sus segundas nupcias. Constan incluso, en el documento testimonial, los abuelos por línea paterna y materna. Difuntos ya los primeros, pero viviendo todavía entonces los segundos. Cabalmente en el mismo domicilio de los hijos y nietos.
Con esto surgen a la par aclaraciones e interrogantes, que sentimos no poder despejar por falta de datos familiares. Queda, en particular, desconocido el número de vástagos que alegraron el hogar de los Toya Sureda. ¿Aportó la madre algún retoño de su primer matrimonio? ¿Cuántos le nacieron de este segundo? Sólo tenemos noticia cierta de una hermana de Juan. Era Religiosa en Olot y con ella se estuvo carteando fraternalmente hasta su muerte ocurrida unos años antes que la de nuestro biografiado.
Queda, con todo, en firme la convivencia en el hogar “pairal” del matrimonio con sus hijos y los abuelos maternos. Familia de agricultores por ambas ascendencias. Pero propietarios que no meros medieros. El disponer de casa propia en la calle mayor de la villa de Hostalric indicaría también cierta posición desahogada.
Sin duda, todo ello pesaría lo suyo en la forma de ser y de hacer de nuestro Juan. En el presente de entonces y en el futuro que vendría luego. En su hogar campesino cogería, por ejemplo, ese gusto por las cosas del campo y por los animales domésticos que fueron un rasgo característico de toda su vida Y con esa inclinación natural y heredada se le pegarían ciertos dejes y ademanes “camperols” que nunca trató de disimular. Pues quien a los suyos se parece honra merece.
Por otra parte, el hecho de que a esos lares benditos se acercara con éxito y por dos veces el Divino Dueño de la mies, dice mucho a favor de la integridad cristiana de la familia. Lástima que no podamos precisar y concretar más tan interesantes conjeturas. No cabe duda de que a más de uno lo habrá dicho el bueno y comunicativo que era el Hno. Juan. Desde el Cielo nos perdone el olvido o el despiste…
FAMILIA E INFANCIA
El Hno. Juan nació en Hostalric. Desde muy pequeño se quedó sin padres. Era él, el tercero de los hermanos: un hermano y dos hermanas. Y como los cuatro eran muy jovencitos fue menester nombrarles tutor.
En Hostalric el Hno. Joan iba al colegio de la población y ya a la edad de doce o trece años mostraba una inteligencia notoria e igualmente las cualidades de un buen trabajador. Un día, el maestro llamó a sus tutores para comunicárselo y aconsejarles que buscaran un colegio mejor, ya que él, el maestro, no podía enseñarle nada nuevo.
Luego, como saben Vdes. se fue al noviciado de La Salle y a los 18 o 19 años se inició en las tareas como profesor en los colegios de la Asociación La Salle. Con sus familiares continuó sus contactos, les visitaba regularmente y les escribía como cuando estuvo destinado en Cuba.
SU HERMANA RELIGIOSA
La germana petita del Germà Joan, en sortir del col·legi i ja major d’edat, va viure a casa la seva germana i família de Sant Celoni. Essent ella molt religiosa, malgrat tenir una salut molt delicada, va assolir el seu major anhel de la seva vida fent-se monja de clausura al convent de Les Germanes de la Divina Providència d’Olot (Clarises).
Dues o tres vegades l’any, el Germà Joan i els seus familiars de Sant Celoni anaven junts a veure la seva germana monja a Olot, que es deia Sor Maria del Roser, que al cel sia.
(Datos aportados por sus familias cuando estaba ya en prensa la redacción definitiva).
EN EL SURCO LASALIANO
Que surgiera la llamada vocacional por generación espontánea en el bravo corazón de Juanito, no podemos admitirlo, por más que también aquí carezcamos de pruebas probatorias. Por de pronto, no era el único ni el primero de la comarca agraciado con el don divino. Y más concretamente para nuestro Instituto. Cuantos leen con asiduidad estas noticias y parece que son muchos, recordarán sin duda a más de un coterráneo ya biografiado. Es normal que las palabras o el ejemplo de alguno de ellos haya echado la divina siembra, aquí también.
Pero vamos a lo seguro y a los hechos consumados. Con los antecedentes vocacionales que se quieran, nuestro jovencito de 13 abriles cumplidos -y sin tópicos esta vez- ingresaba en el Aspirantado de Cambrils el 5 de agosto de 1916. Es decir, a los dos años de guerra europea, iniciaba él también su guerra santa en el frente cambrilense. Y aquí afortunadamente ya podemos pisar firme porque las fichas no faltan ni los testimonios faltan. ¡Bienvenidos y benditos sean!
El Hno. Luis Mont tiene la palabra: “Conocí al Hno. Juan Toya y conviví con él desde el 2 de febrero de 1918 hasta el 2 de febrero de 1919. Precisamente cuando en aquella primera fecha ingresé en el aspirantado de Cambrils, el Hno. Director Donato lo designó para que fuera mi ángel custodio visible, como se estilaba entonces. Cumplió perfectamente con su cargo, instruyéndome en los mil detalles del reglamento, usos y costumbres del Centro, alentándome en los momentos difíciles y ayudándome en todo lo posible. Recuerdo que era uno de los más dotados de la clase, la 1ª de entonces, y sacaba los primeros puestos en los exámenes. Carácter alegre, abnegado en los trabajos manuales, piadoso y cumplidor.”
Confrontando las fechas se ve a las claras que el neófito disfrutó de tan buen pupilaje en el momento más cumplido. Seguro que en aquel entonces el aspirante Toya contaba entre los más veteranos del grupo. Tenía ya sus 15 años en puertas y estaba empezando su último año de Aspirantado. Tanto más valioso resulta ese informe que nos ofrece la madurez lograda ya por nuestro joven protagonista, antes de dar el paso hacia el Noviciado.
Pero quien más convivió, en esos años de formación, con nuestro Juan fue el Hno. Ignacio Monterde. Pero antes de citar su evocación, mejor será recorrer el camino andando juntos, con sus diferentes hitos. A principios de 1919 iba ya nuestro héroe por sus 16 años, que eran entonces los canónicos para pasar al Noviciado. En una fecha indeterminada se efectuó, pues el traslado. De Cambrils a Hostalets, lugar del Noviciado en aquellas calendas. Con íntima satisfacción el aspirante Toya debió sentirse reintegrado a su comarca natal. Muy poco duraría el tiempo de Postulantado, ya que la Vestición Religiosa se celebró la víspera de San José de ese mismo año. En el tradicional cambio de vestimenta y de nombre respetaron su Santo de pila, aunque lo dejaran en segundo lugar. Pasó a llamarse Hno. Pastor Juan. Pastor para los archivos y Juan para el uso cotidiano.
Terminando puntualmente el tiempo de probación el día de San José de 1920, la promoción del Hno. Pastor Juan, emprendió su segundo traslado. Esta vez iba a salir de Cataluña para adentrarse hacia el corazón de España. Bujedo era todavía el único Escolasticado. Allí tenían que acudir todos los Novicios para ultimar sus preparativos docentes. Ahora bien, consta que nuestro Hno. Juan terminó en Bujedo su año de estancia con la primera emisión de votos anuales. Debía ser durante el verano de 1921.
Y ahora sí, dejemos que el Hno. Ignacio nos sintetice sus recuerdos: “En calidad de compañero del Hno. Juan Toya, durante los años de formación de Cambrils, Hostalets de Llers y Bujedo, gustoso me apresuro a dejar constancia de algo sobre nuestro entrañable Hno. Resumiendo diré que se distinguió por su entrega al Señor, por su inteligencia y por su gran sentido común de las cosas. Este “seny” tan catalán le caracterizó en todo momento de su larga vida religiosa. En los encuentros fortuitos que tuvimos más tarde, ya que nunca disfruté de la dicha de volver a convivir con él, siempre le noté los rasgos anteriores. Con ellos llegó a amar tanto su vocación de Hno. como sus convicciones religiosas adquiridas en el Noviciado, convicciones más reales de lo que a primera vista podía parecer. Cuanto más me di cuenta de ello fue al celebrar las Bodas de Oro de nuestra Profesión Perpetua. El prefirió prepararlas con tres días de reflexión y plegaria en la Comunidad de Cambrils. Nada de excursiones o cosa por el estilo. Así era él.”
DECENIO DE INICIACIÓN
Terminado felizmente su Escolasticado en Bujedo, aquel verano del 21, el Hno. Juan con sus 18 años cumplidos está dispuesto para entablar la nueva guerra, la de toda su vida, la escolar. Guerra sin cuartel ni término para el que Dios llama. Tan natural para el elegido como incomprensible e intolerable para los demás. Pues bien, nuestro flamante recluta de Cristo va a empezarla y acabarla en el mismo Centro. Pero entre el principio del curso 1921-22 y aquel fin de 1981-82 van a mediar exactamente 60 años, es decir todos los de su cupo de entrega a la escuela. Centro inicial y final, capicúa de su carrera docente y apostólica será La Salle Bonanova. Pero en el intermedio de las dos fechas extremas muchos otros Centros, peninsulares y hasta extranjeros, van a saber de la labor incondicional de este aguerrido militante de la enseñanza cristiana. Y entre tantos y tan variados Colegios el mismo Bonanova va a ser su destino durante tres etapas más. Bonanovense por excelencia, el Hno. Juan Toya va a sumar entre las cinco estancias la friolera de 35 años. A ver quien da más.
Pero cuando llegaba a aquel primer Bonanova de 1921 estaría muy lejos de soñar ni de desear tamaña marca de permanencia. Llegaría con su breve bagaje espiritual e intelectual y con unas ganas enormes de ampliarlo al socaire de los grandes y afamados Educadores del Centro.
Después de aquel su primer curso de estreno, tuvo la suerte y la gracia de participar en el mismo recinto bonanovense al Retiro de 20 días. Excelente ocasión para hacer el balance de sus meses iniciales en la tarea docente, que él debió aprovechar al máximo. Seguro que su 2º curso en Bonanova trató de ser a todos los niveles, una segunda edición corregida y aumentada del 1º. E hizo bien porque no habría 3º, pese al dicho contrario de no haber dos sin tres. En efecto, para el curso 23-24 se vio ya desarraigado de Bonanova para adentrarse un poco más en la gran urbe condalense. Fue destinado a La Salle de Gracia. Un cambio de aires y de ambiente va bien para no apegarse demasiado y hacerse con nuevas experiencias. Así se pensaba por lo menos en aquel entonces, con o sin el Evangelio en la mano. Pero resulta que con un año ya tuvo bastante de Gracia. Tuvo bastante o lo que sea… Debía ahora salir de la urbe e incluso de la provincia. Era, con todo, para volver a su terruño natal. Y a nadie amargó nunca ese dulce. San Feliu de Guíxols recibió a nuestro Hno. para el curso 24-25. Y aquí sí, repite curso como lo hiciera en su estreno inicial. Después de lo cual parece que ya había hecho méritos suficientes para volver a su Bonanova del principio. Allí llega, pues, aquel verano del 26, con ganas de sentarse ya un poco en terreno conocido. De hecho, todo un trienio, del 26 al 29, va a ser su nueva marca. Además, el último curso ve repetida y ampliada la suerte y la gracia de aquel memorable 20 días de antaño. Ahora son los 30 días ignacianos que se le brindan para preparar y entonar debidamente su Profesión Perpetua. Los seguirá en Manlleu y sellará su entrega definitiva al Señor al final de dichos Ejercicios… Ni que decir tiene. Vuelve como nuevo a Bonanova. Con los arrestos ya de un veterano. Y esta vez sí, sólo a la tercera va la vencida.
En 1929 el Hno. Juan Toya había cumplido sus 26 años. Era tiempo de liquidar sus deudas militares con la Patria. Aprovechó, como otros religiosos de entonces la oportunidad de hacerlo con menos riesgos espirituales en lejanas tierras. Se fue a Cuba con varios Hnos. de su promoción. En un Colegio de La Habana acabó el curso. Para iniciar y ultimar el siguiente en Santiago. Dos añitos de buena experiencia, ciertamente. Aunque no conste en crónica alguna. Los días felices carecen de cronista Cuando en 1931 suena la hora de volver a la Patria, Bonanova que lo había despedido dos años antes, lo acoge nuevamente. Ya es hora de hacer parada y fonda. Ha pasado todo un decenio de iniciación. Y sobrados cambios desde aquel su estreno bonanovense. Más noticias no llegaron hasta aquí. Y a fe que lo lamentamos. Son al fin y al cabo años de juventud, siempre pródigos en acontecimientos. Vale la excusa que quizá ya no quedan pájaros de los nidos de antaño para poderlos convocar a la cita y evocar sus hazañas comunes. Las que corrieron a la una con nuestro entrañable protagonista de hoy.
EL QUINQUENIO PREBÉLICO
Que también podría llamarse republicano. El que va del 31 al 36. Nuestro Hno. Toya, después de la experiencia cubana, vuelve pues a Bonanova. Va a ser su tercera estancia. En ella va a apurar esta vez todo el tiempo que le permita el estallido bélico. Resulta que durante su ausencia “militar” las cosas se habían complicado en la madre patria. Se fue, dejando una Monarquía jadeante y se encuentra, al regreso, con una República sectaria. Con todos los inconvenientes religiosos del cambio. Pero no era hombre para amilanarse ante los obstáculos. De espíritu muy libre, supo hacerse a las nuevas circunstancias, trocando la necesidad en virtud. Su “seny” de buen catalán, a la una con sus convicciones religiosas, le hicieron sortear airosamente el bache republicano. Como los demás, tuvo que dejar el santo hábito y disimular su condición de religioso. Pero siguió pensando y actuando como antes, dentro del Colegio y delante de sus alumnos.
Pero dejándonos ya de legítimas suposiciones, que avalan por lo menos los hechos posteriores, vayamos a un testimonio muy valioso y revelador del momento. Es el Hno. Casimiro y nos pinta a lo vivo el espíritu emprendedor y fraternal del Hno. Juan Toya: “Era a principios del curso 1934-35. Servidor estaba en el último año de la Licenciatura de Matemáticas. Además, con la perspectiva final de un examen de reválida, como entonces se estilaba. Y, por si fuera poco, con mis clases normales en el Colegio… El Hno. Juan se dio cuenta de mi situación y de mis apuros y me propuso algo que no hubiera imaginado nunca. Derribar el tabique que separaba nuestras dos clases gemelas y hacer una sola de las dos. La pintoresca operación tenía por marco aquel memorable pabellón Terrassa, tiempo ha desaparecido. Obtenidos los permisos necesarios, se llevó a feliz término la arriesgada e insólita reunificación de las dos clases A y B. Quedaba así una sola aula de más de 50 alumnos con tres Profesores. El Hno. Mateo, futuro mártir de Tortosa, el Hno. Juan Toya y servidor. Me dejaron únicamente las matemáticas. Algunas dificultades hubo, pero con la buena voluntad de todos salimos bien del empeño. Prueba de ello las excelentes Calificaciones que obtuvo la clase entera en el Instituto. Sin contar que yo también pude terminar felizmente mis estudios. Gracias, Hermanos Mateo y Juan”
Cuánta agua ha caído desde entonces. Aunque las comparaciones suelen ser odiosas, no puede uno vencer todas las tentaciones. Cuando se comparan las dificultades esas de antaño, que crecían a sus protagonistas, y las facilidades que ahora se prodigan, uno se queda pensativo y dubitativo sobre el mejor método y camino. ¿No será el que más espolea la creatividad en servicio del bien ajeno?
LA TRAGEDIA NACIONAL
Como se ha leído estaba el Hno. Juan metido de lleno en su tarea docente y estrechamente compenetrado con sus Hnos. y alumnos, en vísperas de la gran tragedia nacional que se avecinaba por momentos. El Colegio Bonanova tenía demasiada fama en Barcelona para que dejaran de peligrar sus Educadores Religiosos ante el estallido revolucionario. Y así sucedió. El 19 de julio, a las diez de la mañana, el Centro se veía asaltado por bandas comunistas. Los Hnos, tuvieron que huir precipitadamente de su casa para salvar su vida seriamente amenazada. Cuantos vivieron el triste éxodo y podrían contarlo todavía prefieren silenciarlo. En todo caso sabemos de oídas que aquello fue la dispersión general del nutrido grupo. Un auténtico “Sálvese quien pueda”. Sabedores como eran todos los Hnos. de los accesos secundarios del recinto, muy pocos se aventurarían en salir por la puerta principal. Los más acudieron a las puertas traseras que les daban salida hacia el Tibidabo y no a la ciudad que era lo más peligroso. Metas fueron casas particulares de familiares o amigos para los más. La detención y la cárcel para unos pocos. Y el martirio cruento para diez, encabezados por el propio Hno. Director, Dionisio Luis. Estaba con el Hno. Provincial, Leonardo José de paso en Seo de Urgel, cuando estalló el conflicto y ambos murieron abrazados y acribillados al pasar la frontera.
Nuestro Hno. Toya pudo seguir el camino de la mayoría. Aunque también tuvo su odisea, que a más de uno debió contar luego. El actual sucesor del mártir Hno. Dionisio al frente de La Salle Bonanova, el Hno. Jaime Palom, recuerda la gratitud que siempre manifestó el Hno. Juan hacia las personas que le atendieron durante la guerra. Y cómo un día, a lo largo de un paseo en coche, le explicó su larga odisea a través de la línea del ferrocarril, sólo y desamparado, desde Massanet hasta Hostalric y San Celoni… Documentación precisa de ese amargo trance es un papelucho del Comité antifascista de Hostalric fechado el 3 de agosto de 1936. Autoriza al camarada Juan Toya Sureda para que pueda trasladarse a Barcelona. Más de un mes de forcejeo le ocupó su ida a Francia, por caminos y medios desconocidos. En todo caso, el pasaporte que le entregó el Consulado Español de Séte lleva la fecha del 14 sept. 1936. Consta en él como domiciliado en Béziers y de profesión… tratante de ganados.
Seguramente que le acogió el Centro lasaliano de la ciudad o el de Fonseranes, hasta que empezara el nuevo curso. Entonces se vio destinado al Colegio de Saint-Etienne. Y allí pasa todo el curso. Su dominio del francés le capacita para prestar buenos servicios en las clases, en espera de la repatriación. Esta no se hizo esperar mucho. Consta, en efecto. en su pasaporte, el visado de su regreso a España, fechado en Bayona el 9 de noviembre de 1937.
GUERRA
En los momentos iniciales se refugia en un piso de Barcelona. Su propietaria una señora francesa que el Hno. Juan conocía. Esta señora vivió durante muchos años en Hostalric. Mas, al cabo de unos días de vivir en aquel piso y ante la desconfianza que sentían de los porteros del mismo que eran de ideas extremistas el Hno. y algunos de sus compañeros huyeron nuevamente.
Esta vez tuvieron que buscar refugio y seguridad por separado. El Hno. Juan se fue hacia San Celoni a casa de sus hermanos y sobrinas. Al ver que permanecer allí no era prudente y peligraba su seguridad al quedarse con sus familiares, mayormente cuando a uno de sus cuñados se le tildaba de «derechas»: había sido de la Junta de obras de la parroquia y había escondido en su casa al Sr. Cura durante unos días. Estaba, por lo tanto, amenazado por el Comité de la FAI. Su familia decidió, con mucho “seny” hallarle otro rincón más seguro.
Se fue, pues a morar en una casa de pagés conocida por el sobrenombre de Can Batalló que se encuentra en el término municipal de Hostalric. Ya había estado allí cuando pequeño ya que su padre fue, en tiempos, propietario de la finca. Los “masovers” -colonos- continuaban, los mismos. Ahora la propiedad pertenecía a los Sres. Oller, abuelos del Hermano de La Salle, Jordi Oller Madí.
Así pasaron unos cuantos meses. Daba clases a los chiquillos de la casa y ayudaba en las labores del campo. Pero aunque la casa se ubicaba bastante apartada de la población en varias ocasiones hubo de huir y refugiarse en el bosque o en medio de los maizales. Tales escapadas esporádicas al campo o al bosque se debían a los constantes registros que los guardias de asalto hacían a la búsqueda de los desertores, por pueblos y casas de pagés.
A pesar de todo, su estancia en casa Batalló fue buena: no le faltaba comida y el trato excelente. Pero como es de suponer el Hno. Joan anhelaba reunirse con los Hnos. de La Salle en Francia y luego desde allí con los de la España liberada. Cuando su cuñado de Sant Celoni iba a visitarlo y a cortarle el pelo, le expresaba su deseo de marcharse hacia Francia. Tarea que miraban pudiera realizar su cuñado: no en vano tenían un amigo en Hostalric y la influencia de la señora francesa en cuyo piso se refugiara en los primeros días de la rebelión.
Y gracias a Dios, el día llegó: Merced a la especial mediación de la Señora francesa, el consulado de Francia en Barcelona, le proporcionó un pasaporte. Y un buen día, su cuñado le acompañó hasta Barcelona donde se embarca en un bajel que aproaba hacia Francia. Tras unos días, sus familiares recibieron noticias suyas desde Lyon, y más tarde desde el País vasco.
(Datos de última hora aportados por sus familiares).
QUIEN ESPERA DESESPERA
Como todos los exilados forzosos, el Hno. Toya ardía en deseos de volver a la Madre Patria, y más concretamente a su Cataluña nata. ¡Había tanto que restaurar, máxime en el terreno docente! Pero antes debía darse el final de la contienda fratricida y la pacificación del país. Los más ardientes anhelos quedaban frenados por la cruel realidad bélica. Por ello, el Hno. Juan y tantos otros, se resignaron a prolongar su estancia gala hasta que apuntara la esperanza de un posible y cercano armisticio. A finales del 37 no es que se viera tal inmediatez, pero la ilusión y la esperanza adelantan los plazos. Y el que espera desespera. El Hno. Toya ya no puede demorar más el momento del regreso, aunque la guerra no haya dicho su última palabra. Entra, pues, por Irún, a la España Nacional, el 10 de noviembre de 1937. Esperaría todavía pero no ya desde fuera. De la entrevista previa con los Hnos. responsables sale destinado a Córdoba. Adivinamos su reacción. Bonita ocasión de conocer el Sur y de tratar con su grey estudiantil. Mejor compás de espera no podía soñar.
Dejemos que nos lo evoque un compañero de exilio y de retorno, el Hno. Ramón Torres: “He convivido con el Hno. Juan Toya, en Córdoba, Colegio Cultura Española, en tiempos de la guerra civil, curso 37-38. El entonces Distrito de Barcelona estaba deshecho materialmente. Y su Visitador, el Hno. Wenceslao Juan, residente en San Sebastián, mandaba el personal religioso que le venía del extranjero a los Colegios de los distritos de Madrid y Valladolid que precisaran de profesorado. Ahora bien, al Colegio de Córdoba fueron llegando en el curso 37-38 más de diez Hnos. del distrito catalán. Destacan entre ellos los ya fallecidos HH. Font, Latorre y Toya. Sin contar los demás todavía en vida, que aportaron su saber hacer pedagógico y sus ejemplos de vida regular y apostólica a los muchachos cordobeses. Precisa decir que el Centro había crecido en cinco años de republicanismo como árbol frondoso, cuyo renombre llenaba la ciudad sultana. Su director era el Hno. Ignacio Aguirre, a quien todos saludaban como don Ignacio, puesto que de seglar tuvo que iniciar el curso 31-32. A su lado, como subdirector, animador de A.C. y Prefecto de Estudios estaba el Hno. Guillermo Félix, futuro Asistente de España. Y eran 29 los Hnos. Profesores que constituían la Comunidad en aquel segundo año de guerra con un solo seglar, el profesor de gimnasia. El alumnado llegaba a 700.
Nuestro biografiado procedía del Colegio Bonanova, donde había empezado su misión a los 18 años, en 1921. Muy pronto descolló en el saber de la ciencia matemática. Llegado a Córdoba en la primera quincena de noviembre, se le confiaron los bachilleres de 4º curso y naturalmente su cometido fueron las ciencias físicas y matemáticas. Hay que conocer el carácter cordobés y hacerse una idea de la psicosis de guerra -el frente estaba a unos 12 km.- para comprender el tacto y prudencia que debió tener el Hno. Juan Toya para conseguir de aquellos muchachos el esfuerzo y constancia que les llevaran al éxito del fin de curso. El Instituto de E.M. que los examinaba no se andaba con chiquitas y trataba de vapulear con suspensos al alumno que no era oficial y reconocido empollón de la asignatura. Por el buen hacer, la pedagogía y tesón del maestro religioso, suscribo enteramente el final del texto dedicado al Hno. Juan en la Memoria Escolar de Bonanova, 81-82: Constante buen humor, juicio, sencillez, afabilidad, cultura y fe viviente son lecciones de vida que hay que agradecerle”.
POR FIN SONÓ LA HORA
A finales del curso cordobés, el horizonte bélico ya aparecía más despejado y más cercano el fin. Faltaban a lo más algunos meses. Prefirió sin duda el Hno. Juan no empezar otro curso en Córdoba para estar disponible total en la hora anhelada. Su ficha señala un destino provisional en Andoain. Experiencia de los vascos que tampoco podía desagradarle. Nos consta un salvoconducto expedido en Valladolid el 21 de septiembre de 1938. ¿Sería para ir a entrevistarse y programar el futuro con el Hno. Wenceslao?… En todo caso, tan pronto como sonó la hora de la liberación ya lo tenemos en… Tarragona. Su natural ilusión de volver a Bonanova tuvo que sufrir otro compás de espera, que sólo duró el curso 39-40. Hijo de obediencia supo, sin duda, aceptar esa demora que sus motivos tendría. Buena es la tardanza que hace más segura la llegada.
Cuando al final de aquel memorable retiro distrital del año 40, el Hno. Juan se vio por fin reintegrado a su querido Bonanova, por cuarta y penúltima vez, tenía sus 37 años. Estaba en plena mitad de su vida y rico con toda la experiencia de sus andanzas bélicas. Mejor preparado y dispuesto no podía volver. Una larga y fecunda etapa de 8 años le espera. Tuvimos la suerte de compartirla entera. Aunque no pertenecíamos a la misma sección y los encuentros de la jornada eran más bien fortuitos, con todo, su imagen de entonces me ha quedado grabada profundamente. Renunciando a sus brillantes antecedentes bachilleriles, aceptó integrarse en la sección comercial, más necesitada seguramente de maestros experimentados como él. Y en ella, como se verá, apechugó con lo más duro y comprometido. Siempre con indeclinable tesón, sencillez y campechanía. Sin que ello lograre acapararlo totalmente. En efecto, así como la cabra tira al monte, la raíz campesina del Hno. Toya no había abdicado todos sus derechos y algún contacto supo arbitrarse, más bien en plan de “hobby”, con la granja y el huerto que entonces tenía el Colegio. Esto y lo demás irá saliendo en los testimonios de sus Hnos. y de los propios alumnos de aquella época crucial de la postguerra.
RECUERDOS DE LOS HERMANOS
En estricta justicia, le toca aquí abrir el fuego al Hno. Andrés Foix, nuestro buen director Eusebio de aquellos años y luego Provincial. Tiempos aquellos de nuestra juventud religiosa que se fueron para no volver. ¡Qué entusiasmo, qué entrega, qué compenetración entre todos los miembros de aquella Comunidad de 60 y hasta 70 Hnos.! El Hno. Juan era uno de ellos, pero no uno de tantos. Vamos a verlo con pruebas al canto.
Así dice y escribe, a sus años, el Hno. Foix: “Le profesé siempre afecto y admiración por su inmensa labor docente, comunitaria y religiosa en los años de la postguerra. Años duros, de carestía, de recuperación. Años que imponían a los religiosos de La Salle una superación extraordinaria en su labor docente y educativa. A sus antiguos alumnos, hoy padres de nuevos alumnos, siempre les oí ponderar las cualidades docentes de su antiguo profesor. Y a los mismos Hnos. que solemos ser tan exigentes con nosotros mismos, cuántas veces he oído cantar y encomiar la labor del Hno. Juan, tanto la de la clase como la suplementaria en lo material, que no pocas veces se tomaba de propina. Era el primero en el trabajo y quien se guardaba la parte más dura, añadiendo a su tarea docente la otra menos grata y brillante de los servicios auxiliares. Más que con la palabra predicó con el ejemplo, en clase y fuera de ella.”
Dejando ahora otra vez la palabra al Hno. Casimiro, podemos leer: “Después de la guerra se presentó una situación muy difícil en la sección del Peritaje Mercantil del Colegio. En los exámenes oficiales la mayor parte de los alumnos de todos los Centros suspendían la asignatura de contabilidad. ¿Motivos? -Catedrático nuevo y exigente, con sistema inédito. En Bonanova no sabían a quién proponer la enseñanza de dicha asignatura. Varios intentos fracasaron. Entonces fue cuando el Hno. Juan saltó al ruedo, de espontáneo. Empleó los tres meses de verano para prepararse a fondo. Hizo varias visitas al señor Catedrático. Y luego al empezar el nuevo curso se lanzó a la gran aventura con decisión y entrega. Al final el éxito fue completo, con felicitación del Catedrático y admiración de los demás colegios que seguían con sus resultados mediocres. Así era el Hno. Juan de abnegado. Dispuesto siempre a cargar con la parte más dura sin regateo alguno. Y así toda su vida”.
El Hno. Agustí Soler, aunque no tuvo la suerte de convivir nunca con el Hno. Juan, fiel siempre al servicio fraterno, cuenta lo que oyó: “Un antiguo alumno suyo me decía que el Hno. Juan era el profesor más humano de cuantos había tenido. Era como un compañero más entre nosotros: muy comprensible y asequible, sin dejar de ser un gran maestro. A veces solía afeitarse al lado de la ventana que daba a nuestro patio. Nosotros naturalmente le seguíamos la jugada y él para entonar con nuestro regocijo de verlo así, no titubeaba en “asperjarnos” con su brocha… Así era él de campechano.”
Después de aludir también a la historia del famoso catedrático aquel y de sellarla con su testimonio “El Hno. Juan es el único Profesor que ha entendido mi libro”, sigue el Hno. Agustín con su anecdotario:
“Además de la clase, el Hno. Toya también gustaba de cuidar conejos y gallinas. Así que no es de extrañar que alguna vez llevase algún conejito en el bolsillo y distraído como buen matemático, lo sacara con el pañuelo, a la hora de la explicación en la pizarra. Ni que decir tiene el jolgorio consiguiente.”
Abundando en la misma línea un buen veterano bonanovense, el Hno. Escayola, subraya que “el Hno.Toya era útil para todo y todo lo hacía bien. Con dedicación y competencia se salía bien de cada trance, por difícil que fuera. Antes de que se hablara del diálogo, allá por los años 40, sobre todo en vacaciones, ya tenían unas conversaciones maratonianas con el Hno. Llobet. Los días de asueto a la playa se prolongaba el diálogo nadando hasta alta mar. En una circunstancia parecida y arrastrado por el interés de la conversación marina, encontraría su muerte una mañana trágica el Hno. Jaime Oueralt.”
También el Hno. Santiago, otro gran veterano de Bonanova y por más señas compañero y continuador de las mismas tareas, evoca la laboriosidad Incansable del Hno. Juan para todos los servicios extra, la gratitud y aprecio de sus alumnos, tanto antes como después de la guerra.
TESTIMONIOS DE ANTIGUOS ALUMNOS
El último recibido emana de un alumno que estuvo 13 años interno en Bonanova. Al decirnos su pena por el fallecimiento del Hno. Juan, no deja de evocar “los grandes momentos pasados al lado de esta admirable persona, que tanto nos hizo trabajar y reír a la par y al que tanto queríamos todos”.
Pero el más explícito y puntual fue el de Agustín Palom Es verdaderamente antológico y ya quisiéramos todos los educadores merecerlo. Helo aquí: “Quiero hablarle hoy del Hno. Juan recientemente desaparecido, y que fue profesor mío, sólo un mes de septiembre y un poco «per accidens», un gozoso accidente después de todo. Uno ya sólo conoce, ya sólo quiere conocer a sus viejos, a sus siempre jóvenes profesores, con los que siempre tendrá una deuda imposible, felizmente imposible de saldar. Pero me parece “justo, equitativo y saludable” remitirle estas líneas en homenaje del buen Hno. Juan, de quien desconocí siempre su apellido… A lo que íbamos. Cuando terminé el Bachillerato quise hacerme también con el Peritaje Mercantil. Había dos asignaturas hueso: La contabilidad general y otra que se llamaba “Conjunto”. El catedrático de ambas, en la Escuela de Altos Estudios Mercantiles de Barcelona, era Don Emigdio Rodríguez Pita, que acababa de aterrizar en nuestra ciudad con la cátedra recién conquistada. Remplazaba a un magister de antes de la guerra, con unos sistemas desfasados. Debo confesar que nunca me había gustado la Contabilidad, aunque con el Hno. Juan supe que aquello no era sino vulgar Teneduría de libros. Aquellos asientos inefables de Caja a Mercaderías y Mercaderías a Caja… Pero el Sr. Pita, Don Emigdio, estableció a su llegada a la cátedra de Barcelona, una especie de revolución cultural. Los profesores de los Colegios y de las Academias, a pesar de la advertencia del catedrático, siguieron enseñando al modo rutinario y tradicional. El resultado de los exámenes, Bonanova incluido, fue lógico y desastroso. No puedo precisar qué jerarquía del Colegio tuvo la buena idea de confiar la asignatura, en vista del “éxito”, al Hno. Juan. Él nunca había estudiado Contabilidad. Lo suyo eran las Matemáticas. Pues bien, lo primero que hizo fue leerse detenidamente el libro del Sr. Pita. Le entusiasmó. Aquello era más que Teneduría de libros: tenía una lógica, un rigor, un sistema, como sus queridas matemáticas. Se hizo cargo de la clase. Nunca la Contabilidad fue tan popular. La gente estudiaba con entusiasmo, sin esperar a que se acercase la cita de junio. El Hno. Juan explicaba muy bien, de un modo sencillo, natural, entusiasta, pero sin darse importancia. Su carisma era puramente científico. No era un gendarme y el orden, un discreto y necesario orden, se conseguía de una manera natural, por la calidad e interés de sus explicaciones, por su actitud humana y comprensiva. No necesitaba otras cosas. No era un maniático del silencio y de la paz de los camposantos. Su clase era una clase viva, que pasaba volando, por complejos que fueran los conceptos, la contabilidad presupuestaria que nunca se había estudiado en los altos estudios mercantiles de este país. No digamos en los bajos. El éxito en los exámenes de junio fue algo sonado, espectacular. En el Colegio no se hablaba de otra cosa… Hubo tres o cuatro sobresalientes, los únicos que Pita dio aquel año entre todos los alumnos libres de Barcelona. Uno de ellos fue mi amigo Batlle, cuyo hermano estudiaba bachillerato. Casi todos los demás obtuvieron Notable y no hubo ningún suspenso. Don Emigdio Rodríguez Pita felicitó públicamente al Hno. Juan. Por primera vez en el Colegio Bonanova los Peritos Mercantiles nos quitaron el protagonismo a los Bachilleres del terrible Examen de Estado.”
SUMA Y SIGUE
“El Hno. Juan procuró escabullirse. No le gustaba el ruido ni estar en primer plano. Era demasiado inteligente. Sólo los tontos son vanidosos. Antes de estos hechos ya le conocía, un poco vagamente. Me gustaba su aspecto, su cabeza enérgica que sin embargo llevaba una expresión llena de dulzura. Acudí a felicitarle y a pedirle su ayuda para septiembre, pues pensaba presentarme a los exámenes de Contabilidad General y de Conjunto. Fueron unas clases informales, inolvidables. La única contabilidad que sé, la aprendí de él. Y no sólo esto: consolidé mi capacidad, mi rigor de razonamiento matemático. Naturalmente superé ampliamente los exámenes. No por mí sino por él. Aunque hice todo lo que pude. No podía dejarle mal. Me siento orgulloso de haber sido su alumno, aunque sólo fuese un septiembre. Después le vi esporádicamente, generalmente en Cambrils. No lo entendí jamás. Estoy seguro de que lo haría muy bien en Cambrils, pero desaprovechar un talento, un estilo tan de La Salle, como el del Hno. Juan, humanamente y desde mis cortos alcances, me parece un despilfarro inadmisible.
El Hno. Juan pudo ser el ejemplo ideal que pone Montaigne en sus Ensayos: “Prefiero una cabeza bien hecha que una cabeza muy llena». Su cultura no era un amasijo de datos, de fechas de batallas, de autores de libros, de fórmulas matemáticas o de física más o menos recreativa, de estructuras biológicas o de silogismos infantiles. El Hno. Juan sabía pensar y, lo que es más, enseñaba a pensar. Sin duda, ha sido el suyo un hermoso y extraño destino. Quizás su aspecto, su origen noblemente campesino, como el de todos nosotros, en el fondo, hizo pensar a alguien que su lugar estaba en la hermosa finca de Cambrils, que conocí, a los catorce años, de la mano de otro Hno. ilustre, el Hno. Wenceslao…
Cuando voy a terminar, me doy cuenta de que tampoco he dicho nada auténtico del buen Hno. Juan. Y no es que resulte difícil, porque era un hombre transparente, diáfano como un niño, pero ya de muy joven, pienso que sería experimentado como un anciano. Recordaré siempre su frente tan noble. Su sonrisa buena, llena de intención, llena de vida, tan expresiva. Y aquella tristeza que tenía a veces y que al final siempre se le transfiguraba en alegría. Era un hombre humilde, siendo tan superior a tantos que he conocido. Tenía un amor, un humor, que le nacía del corazón. No era un puro racionamiento matemático. En él se unían la experiencia y la razón. Pienso que era un hombre sólido, como la tierra. Pero su espíritu era ligero, alado, como el viento…”
CAMBIO CON TRANSICIÓN
El recordado antiguo alumno Agustín Palom, en su amplia, apasionada y apasionante evocación del Hno. Juan nos lo ha sugerido ya. Después de ocho años de brega intensa y eficientísima en aquel Bonanova postbélico, iba a ser destinado a Cambrils, para que llevara la alta dirección de aquella gran finca. Que me perdone Agustín. Tal designación, por sorprendente que resulte, mirada desde Bonanova y sus apremios, en aquellos momentos precisos tenía sus motivos serios y justificados. Resulta que afortunadamente, las casas cambrilenses de formación estaban rebosantes de almas juveniles, ilusionadas con el ideal lasaliano. Escogidos mentores dirigían y encauzaban sus anhelos y empeños. Pero los tiempos eran todavía malos y de trágica carestía. Había que potenciar, pues, al máximo, la rica finca de Cambrils para poder saciar debidamente tantas bocas. El bien del futuro distrito catalán lo pedía a voces. También el de Bonanova. Por ello y no por otra razón los Superiores de entonces pidieron al gran Colegio el sacrificio de uno de sus miembros más conspicuos y queridos, en beneficio general. ¡Cuántos más ha tenido que sufrir y aceptar desde entonces, año tras año, y en la misma línea de un mayor bien distrital!
A la hora de arreglar la cuenta pendiente y urgente de Cambrils, se veía a las claras, en las altas esferas y creo que también en las menos altas, que el hombre más indicado para el caso era nuestro Hno. Juan. Por afición, dedicación y competencia. Que las tres cosas sobresalían en su persona. Tanto que seguramente él mismo acabó por aceptarlo así. Con todo, para no buscar los acontecimientos, los responsables le propiciaron unos meses de grata y fecunda transición. Le propusieron y él accedió complacido el segundo noviciado de Bordighera para el último trimestre de 1948.
Mucho nos gustaría bucear ahora un poco en esa su interesante experiencia italiana y lasaliana. Pero para amasar tal pasta no tenemos harina. Nada nos ha llegado. Ni que la hubiera seguido en solitario. Ni que no hubiese escrito apunte alguno. Extremos ambos inaceptables. El único documento que nos queda del caso no puede ser más frío y anónimo. Se trata de su pasaporte, fechado en Barcelona el 30 de julio 1948. Por lo menos nos señala las fechas punta. Su entrada a Italia por Ventimiglia el 10 de septiembre 1948. Su regreso a España el 2 de enero 1949. Lo que va en medio es como el contenido del bocadillo, el alma. Estamos autorizados a suponer lo mejor. Fueron semanas de sosiego, meditación, gratísimo diálogo fraterno a nivel universal, en suma, profundización del común carisma lasaliano. Y, por ende, naturalmente, excelente preparación próxima y espiritual a su nueva misión en perspectiva.
ECOS CAMBRILENSES
Naturalmente, de la larga estancia y actuación del Hno. Juan Toya como subdirector de la casa San José. Son 15 años de entrega continua, sin tregua ni pausa. Hasta ahora, con mucho la más larga de su vida. Del 49 al 65.
Dejemos que nos la evoque primero su protegido del Aspirantado, el Hno. Luis Mont, con el cual ahora volvieron a convivir para trabajar juntos, codo a codo, para el mayor bien de la casa: “Cuando le encargaron de la dirección de la finca, recuerdo que el Hno. Wenceslao, entonces Provincial, hablando a los Hnos. Escolásticos sobre la disponibilidad completa en que debemos de los Religiosos en manos de la Providencia, les dijo. “Tienen un ejemplo de ello en el Hno. Juan. Profesor competente, muy apreciado de sus alumnos y familias, a la mera indicación de sus Superiores, de que los momentos difíciles de los tiempos que atravesamos exigen que se ponga al frente de la finca de San José, el Hno. Juan, a pesar del sacrificio que todo esto supone, deja clases y libros, alumnos y Colegio, para meterse entre plantaciones y animales domésticos. Saca provecho de los empleados internos y externos. A pesar de los módicos recursos de que dispone, planea y replanea de manera a obtener el máximo rendimiento de la propiedad en favor de los Hermanos y de los formandos. Aprendan tan buena lección y no la olviden más tarde”.
Gracias a sus desvelos y trabajos, el Hno. Juan fue el brazo derecho de los varios Directores generales de la Casa, que se fueron sucediendo. Cesáreo, Pedro, Gervasio, Casimiro, etc. Organiza los diversos trabajos manuales que ejecutarán los formandos, bajo la asistencia de los Hnos. Formadores. Él mismo los supervisa. Su ojo experimentado distingue pronto la calidad de los sujetos. Me confiaba a veces: “El trabajo manual supone sacrificio. Tanto que resulta una piedra de toque que permite discernir los valores personales. A mi juicio sería un error suprimirlo”. Supervisaba también la cocina y cuando las circunstancias lo pedían, sabía poner la mano en la masa y ayudar a los encargados. Durante el tiempo de su administración se construyó el edificio de la vaquería para reemplazar el antiguo que era pequeño y poco apropiado. En el piso superior, además de los almacenes, hizo construir habitaciones para los criados internos. Él mismo quiso tener su cuarto entre ellos. Poco a poco fue mecanizando la finca, con tractores, motocultores, etc. En su tiempo era señalada entre las tres mejor explotadas de la comarca”.
Después de un testimonio tan exhaustivo y cualificado, poco nuevo podrán añadir los demás. Valga, con todo, como confirmación.
VOCES CONCORDANTES
La del Hno. Foix otra vez. “Como subdirector de la Casa San José y director de la gran finca fue abnegadísimo y de una eficacia extraordinaria en años muy difíciles. Era el primero en prever el trabajo diurno y el nocturno suplementario. Su ejemplo, su comprensión de los posibles fallos, su amabilidad con los Hnos. y criados mantuvo en toda esa sección del temporal el buen espíritu y hasta el entusiasmo de la superación… Compartía con los domésticos los días y ratos de asueto, velando para que fueran bien atendidos y considerados… Grande habrá sido su recompensa, pues el Señor promete medirnos con la misma medida empleada con los demás. Ahora bien, la del Hno. Juan no podía ser más colmada. Como religioso era cumplidor de sus obligaciones y fiel a sus ratos de oración comunitaria. Y cuando urgencias ineludibles impedían su presencia, en prolongada visita personal al Señor suplía su obligada ausencia. Religioso veraz consigo mismo, con sus Hnos. y con los dependientes de la casa, arrastraba a todos con el cumplimiento de su respectiva labor. Todos le amaban y respetaban, incluidos los criados y proveedores de la casa”.
Estos mismos últimos datos subraya el Hno. Pujol y el Hno. Casimiro. El Hno. Agustín Soler matiza que en aquel entonces la finca daba gusto de bien cuidada que estaba. Que, si los criados estaban tanto por él, era por tratarlos con mucha humanidad, trabajando o cuidando del ganado como uno de ellos, aunque mermara en ello la pulcritud de su sotana. Daba ganas de dialogar con él, por sus juicios tan inteligentes y “asenyats”.
El Hno. Jaume Palom debe hablar de lo visto y experimentado personalmente cuando dice: “Fue realmente propulsor entre los formandos de una auténtica democracia. Aspirantes y Escolásticos, cada uno a su manera y medida, tenía que trabajar por igual y sin favoritismos. Su trato durante la tarea era más bien exigente. Antes o después se mostraba cordial y sencillo. Incluso si veía a un formando débil o medio enfermo sabía confiarle un trabajo menos pesado. Le quedó siempre un cariño especial por la Casa de Cambrils. Sin duda por los sudores y desvelos de toda índole que allí prodigó a lo largo de tres lustros. Recuerdo que el día antes de retirarse allí, muchos años más tarde, para morir, le dije. “A ver si se pone bueno, pero no tanto que le vuelvan a encargar de la finca”. Sonrió y me contestó con su buen humor de siempre: “Habría que hacer un nuevo estudio de la finca y ponerla al día. Poco a poco, naturalmente. La conversión no podría hacerse de golpe. Por ejemplo sería bueno estar al tanto del sistema de riego gota a gota que se está promocionando en el “Baix Camp”.
Asegura el Hno. Diumenge que en enero de 1957 pidió su relevo… pero sólo ocho años más tarde pudieron darle gusto. Debía ser irremplazable.
LA QUINTA ESTACIÓN
No es el encuentro con el Cirineo… a menos de asimilar a éste con la Comunidad de la Bonanova que, por fin, en 1965 recibía por quinta vez a su querido e inolvidable Hno. Juan Toya. No podía por menos de ser la vencida. El simpático veterano llegaba sin duda agotado por sus tres lustros cambrilenses tan colmados de problemas como de éxitos. Estaba, con todo, en la plenitud de sus 62 años y con su recia fibra campesina no volvía en plan de jubilarse. Ni mucho menos. Sólo sus cabellos más blancos acusaban la nieve de los años. Pero conservaba el mismo gracejo y dinamismo de antaño.
Pues bien, en esta etapa bonanovense, la quinta y última, va a batir todas las marcas anteriores. Llegará a rebasar los 17 años. He aquí cómo la situaba y valoraba el mismo Hno. Diumenge el día del funeral:
“Bonanova fue su primer destino y hoy podemos decir que será la comunidad y el centro de su vida. Aquí amó y fue amado durante 35 años. ¿Quién de sus alumnos no recuerda al matemático experimentado al buen profesor y mejor consejero? A veces con un horario cargado no podía rezar con la comunidad. Pero religioso convencido, iba a Misa a la Parroquia, hacía lectura espiritual y honraba a la Madre de Dios con el santo rosario. Últimamente, lo hemos visto actuando de bibliotecario, siempre de excelente humor y con ganas de dialogar. A pesar de decirse viejo, se empeñaba para seguir sirviendo a los alumnos. En su entrañable Centro supo vivir el gozo de envejecer, realizando aquella palabra bíblica captada ya en su adolescencia: “Quien guarda su vida la perderá y quien la pierde por mi causa la encontrará para siempre”.
El Hno. Jaume Palom, flamante piloto de la nave bonanovense, lo evoca así: “Coincidí con el Hno. Juan todos los años de su postrer estancia en Bonanova. Encargado de la cocina desde el primer momento, destacaba su trato respetuoso y cordial con los empleados, siguiendo en ello su actitud de Cambrils. Ni los olvidaba cuando eran cesantes. Seguía manteniendo buena relación con ellos y con sus familias. Ciertamente le costó desprenderse de sus clases de matemáticas. Con todo, continuó siempre tan abierto, comprensivo, risueño, casero y religioso. Trabajador infatigable, dedicaba las vacaciones a restaurar pacientemente los libros heridos por la guerra del curso. Si algún volumen no regresaba a tiempo, lo pedía delicadamente al Hno. interesado. Si comprendía que era un instrumento indispensable de trabajo, no insistía. Para él no contaban las horas al servicio de los alumnos. Y con ellos sí que exigía puntualidad de entrega. Su postrera tarea de bibliotecario le permitió de estar al día en muchas cuestiones. Era también una manera de saber envejecer con gracia y sin perder el tren de la actualidad”.
FIEL HASTA EL FIN
Fiel a Dios y a los Hombres. A los Hnos. y a los Alumnos y Antiguos Alumnos. Y hasta el fin. Moriría con las botas puestas y en la brecha. Así era él. Y así lo recuerdan a porfía los testigos más inmediatos de sus postreros años. Tal el Hno. Escayola: “Era tanto el aprecio que tenía a los alumnos de la biblioteca que no dejaba de inculcarles el gusto de la lectura y les proporcionaba libros adecuados a su edad”. Y el Hno. Valeriano asegura que sus características de servicio eran la sencillez de trato y una actividad constante y extraordinaria. Con una bonhomía entrañable para todos. Por su parte el Hno. Sirisi recuerda el deseo manifiesto del Hno. Juan de no perder el tren de la Comunidad. Participaba en todas las reuniones comunitarias sin excluir las de oración. También era entusiasta del Barça… pero sin pasarse. El Hno. Arnau hace memoria de cómo el Hno. Toya valoraba el trabajo de los Hnos. sin perder detalle. Fue fiel a su Hna. religiosa de Olot, enviándole puntualmente las felicitaciones rituales y la Memoria Escolar.
La fidelidad a los pobres tuvo también sus manifestaciones. Hacia dentro primero como lo apunta el Hno. Pujol. “Estando ya en Bonanova, sus sobrinos le hicieron el obsequio de un televisor portátil, en ocasión de sus 70 años, que no pudo menos de aceptar. Pues bien, la primera ocasión que tuvo de volver a Cambrils, trajo dicho regalo para donarlo a la enfermería”. Pero también hacia fuera. “La fidelidad a los pobres la manifestó, desde su puesto en la cocina, no sólo con la limosna a los mendigos visitantes sino también acogiendo a alumnos atrasados a quienes se complacía en ayudar desinteresadamente”.
Una última comunicación elocuente, la del Hno. Ramón Torres. Hela aquí: “Siendo Administrador del Postulantado, entonces radicado en Vallvidrera, años 73-75, tuve que solicitar ayuda a la despensa de Bonanova. El Hno. Juan me atendió siempre con presteza… Los servicios auxiliares con sus consiguientes desvelos y fatigas son poco cotizados, incluso a veces por los mismos beneficiarios. Pero el Señor ha prometido su especial recompensa a esas obras de misericordia corporales. Como a las espirituales que el Hno. Juan supo ejercitar cuando tuvo a su cargo la Biblioteca del Colegio. Testimonios fidedignos aseguran que cumplió esa postrer tarea con la máxima fidelidad. Con el ajetreo incesante de alumnos que pedían o devolvían libros, hacían consultas y demás, el orden y silencio eran impresionantes. Pese a su proverbial bondad, a la hora de cumplir el Hno. Toya sabia mostrarse exigente y hasta severo. «Don Severo» le habían apellidado cabalmente ya sus alegres alumnos cordobeses de los años 38, sin duda por su recto proceder con la juventud estudiantil, en los tiempos de clase. Al contrario de lo que parecía al primer contacto, era de gran Corazón y de exquisita sensibilidad. Había que conquistarlo”.
ENTRA EN EL GOZO DE TU SEÑOR
Porque fuiste fiel. Es la promesa del Señor, que no puede fallar. Con el Hno. Juan nos ha dado una prueba. Una más pero no una de tantas. El Hno. Luis Diumenge evocaba así sus últimas impresiones del Hno. Juan en Bonanova: “Primer día de curso 1981-82. Estaba yo de visita en el Colegio. En medio del patio, los niños risueños y llenos de Ilusión volvían a sus clases. Muchos de ellos acompañados de sus papás. El Hno. Juan iba de un lado a otro. Lo saludaban y él dialogaba gustoso con la gente. Verdaderamente se sentía estimado por las familias y por sus antiguos discípulos. Aquel mismo día, 14 de septiembre, por la mañana, tuve una conversación con él. Con alegría me dijo: “No tengo miedo a la muerte”. Sentía que su salud era débil y añadió: “Cuando no pueda más, quiero ir a Cambrils”. Esta escena nos permite captar los rasgos característicos de nuestro querido Hno.: Consagrado a Dios, para servir a los niños, viviendo el gozo de envejecer, rodeado de juventud”. Lo demás ya casi se adivina. Nos lo van a sintetizar los buenos Hnos. enfermeros del Distrito.
Vino a su querido Cambrils con la esperanza de vivir todavía muchos años. Confiaba encontrarse feliz en esta casa donde había trabajado tanto y donde tenía tantas amistades como personas. El 11 de marzo de 1982 nos lo trajeron ya paralítico y con sensible merma de facultades. A las pocas semanas su estado se complicó con una congestión pulmonar, a la que el médico puso toda su atención. Pero el estado del paciente no pudo reaccionar y fue empeorando, hasta que le propusimos los Sacramentos de los enfermos, que recibió con lucidez y gozo. Mientras el P. Capuchino, venido de Tarragona, rezaba las oraciones de los agonizantes, le interrumpió para decirle: ‘Pida al Señor que se me lleve pronto”. Después de administrarle las santas Unciones le dijo unas palabras para inspirarle confianza en Dios Misericordioso y Fiel, que el enfermo escuchó dócilmente. Al despedirse de nosotros no pudo menos de decirnos: ‘Este enfermo tiene una piedad muy arraigada”.
Dado el aspecto exterior sólo le quedaban pocos días de vida. Así fue. Cuando pareció ponerse mejor, como ocurre a veces, fue la señal postrera. A la madrugada del 29 de marzo expiró plácidamente, auxiliado por el Hno. enfermero. Le faltaban. sólo 5 días para cumplir 79 años. Inspirado en el inminente tiempo pascual, el Hno. Diumenge, a la hora del sepelio, después de evocar su entrañable figura, en medio de familiares, Hnos. y amigos, tuvo este final:
“Que su muerte haya sido una Pascua. Que a la soledad de la cruz haya seguido para su alma la comunión de la Gloria con Nuestro Señor'”.
Can Blau d’Hostalric
Dades de Ramon Reyero, actual propietari de la casa.
La casa de Can Blau va ser edificada l’any 1821 segons consta al cadastre, després que l’exèrcit napoleònic arrasés la vila d’Hostalric el novembre de 1809 durant la Guerra del Francès. Les cases del carrer Major que posteriorment tindrien els números 40, 42 i 44 formaven un sol habitatge, propietat de la família Negra, destinat a hostal i conegut amb el nom de can Gandai.
La família Sureda tenia llogat l’actual número 44, can Blau, abans de 1891, data en que hi va néixer el fill gran d’en Ramon Sureda Moruny. El 1897, en Josep Negra va vendre una part de la casa, la que avui correspon als immobles 42 i 44, a en Ramon Sureda. El número 42 estava llogat a en Joan Frigola des del 1887.
Després de la mort d’en Ramon el 1897, la seva vídua, la Dolors Sureda Roca, hi va continuar vivint amb els dos fills del seu matrimoni, en Ramon i la Josefa, i amb l’avi, en Francisco Sureda. Cap a 1900 la Dolors es va casar amb l’Andreu Toya Taberner i va tenir dos fills més, en Joan i la Pilar, nascuts també a can Blau.
El 1910, un any després de la mort de la Dolors, la finca es va inscriure a nom del fill gran i hereu, en Ramon Sureda Sureda. En Ramon i la seva germana Josefa eren menors d’edat i en Joan Frigola Gener, llogater del 42, i en Joan Silvestre Dalmau, van ser nomenats tutors del Consell de Família. En Joan i la Pilar van anar a viure amb el seu pare, l’Andreu Toya.
El juny de 1914 va morir l’avi Francisco Sureda i, poc després, el mes d’octubre, la Josefa es va casar i va anar a viure a Sant Celoni. En Ramon també va deixar la casa quan, després de desposar la Carmen Miró cap a 1916, va muntar una sastreria a Sant Celoni.
L’any 1918 es va fer la segregació de les finques 42 i 44 i en Joan Frigola Gener va adquirir la que habitava, la número 42. La número 44, que era coneguda amb el nom de Can Blau, continuava sent propietat de la família Sureda i va estar llogada durant uns anys a la família Auladell (can Faia), que hi van instal·lar una fusteria (de 1920 a 1930).
En aquesta època la casa estava valorada en 3500 pessetes però estava subjecta a tres càrregues. La primera era un cens de pensió anual de 40 pessetes (juntament amb la casa número 40 d’en Francesc Negra) a favor del noble Francesc Maria de Moixó; la segona era una hipoteca de 8000 rals a favor de D. Puigoriol i la tercera una altra hipoteca amb garantia de 5000 pessetes a favor de la Dolors Sureda Roca.
L’any 1921 en Ramon Sureda hipoteca la casa número 44, d’uns 4 metres d’amplada i 26 de llargada, a favor d’en Salvador Caireta Rodas. En aquest moment consta que la casa llindava per la dreta amb en Joan Cubies (avui can Tuixén), per l’esquerra amb en Joan Frigola (adquirida tres anys abans), pel nord amb la muralla i pel sud amb el carrer Major. En aquests anys se suposa que els terrenys de l’altra banda de la carretera van ser adquirits per en Martí Rosell, de can Masserra. L’any 1924 en Joan Frigola adquireix la casa número 44 per un import de 4500 pessetes i cancel·la així totes les càrregues i hipoteques que hi havia sobre l’immoble.
La impremta carlista de Joan Vilas
Hem trobat vàries referències als segells carlistes impresos per Joan Vilas a la impremta de campanya on Francesc Xavier Altés va aprendre l’ofici. Aquí podeu veure una notícia de filatèlia de l’edició de 30 de març de 1934 del diari ABC.
Joan Baptista Altés Alabart (1845-1905)
En aquest escrit es parla de la relació de Joan Baptista amb Sant Enric d’Ossó, fundador de l’ordre de les Teresianes.
Sacerdote catalán, condiscípulo de D. Enrique en el seminario. De esta época de seminaristas conserva Altés un grato recuerdo de Don Enrique. Fue su gran amigo y le estimaba y valoraba en alto grado. Por su parte, Altés fue colaborador fiel y constante de Don Enrique en la Revista Teresiana, en la que comenzó a escribir en marzo de 1873 y de la que fue Director después de muerto nuestro Padre. (HC. pág.492).
Como trató tanto a Don Enrique, nos ha transmitido numerosos detalles de su vida. Refiriéndose a las anotaciones hechas por el Santo en sus años de adolescente, decía que llamaba la atención por su facilidad de expresión, su soltura y elegancia (MG. pág.15). Recuerda también que llevaba a sus compañeros de paseo y les explicaba el modo de hacer oración y la práctica del examen de conciencia, repartía folletos de propaganda religiosa y terminaba sus paseos con la visita a Jesús Sacramentado.
Altés fue catedrático del Seminario de Tortosa, donde residió habitualmente. Trabajó con gusto y en un estilo ameno en artículos para “El Amigo del Pueblo”, revista publicada por Don Enrique como respuesta a “El Hombre”, semanario que atacaba las creencias de la gente sencilla. Nuestro Padre, refiriéndose a “El Amigo del pueblo”, dice en carta a D. Manuel Domingo y Sol : “Hoy escribo a D. Jacinto y a Mosén Altés para que continúen … y os mando las Cartas de aldea” (MG. pág. 75; G. pág. 115).
El mes de agosto de 1875 fue para Altés muy agradable. Había estado unos días con Don Enrique en la playa de Benicasim, descansando. Por la mañana celebraban los dos la Santa Misa; por la tarde, juntos rezaban el Rosario. Después de una semana, Altés subió al Desierto de Las Palmas y Enrique se fue a Valencia para unos encargos, pero le dijo a su amigo: “Nos encontraremos pronto en el convento del Desierto y, mientras tanto, descansa allí, poeta” (G. Pág.138). Apenas pasaron unos días, Enrique le pidió que volviera pronto, porque llegaba una joven a quien quería acompañar hasta el Carmelo de La Jara, fundación de Santa Teresa. Era la primera de la Asociación Teresiana que se entregaba a Cristo en la vida religiosa. Altés anota graciosamente el itinerario de ese verano. Llegaron a Ávila a la una de la madrugada del día 20. Todo el mundo los recibió maravillosamente. Pasaron días de auténtico espíritu teresiano.
Mosén Altés “redactó unas crónicas ágiles explicando las peripecias de la vuelta por Salamanca, El Escorial, Madrid… y Zaragoza, donde visitaron a la Virgen del Pilar. Aquí se separaron, porque Don Enrique tenía ya en su mente el asunto de las Carmelitas Descalzas, llamadas “Las Fecetas”. (Cf. G. págs. 137-141; MG. pág. 101).
Altés participaba constantemente en los cultos a la Santa, los actos de la Archicofradía y del Rebañito, y los Ejercicios Espirituales, organizados por Ossó. En estos actos predicó muchas veces con Don Enrique, sobre todo a partir del año 1875. Barcelona, Tarragona, Tortosa, Sabadell, Nules, La Petja, Amposta, Burriana, Castellón, San Carlos de la Rápita, y muchos lugares más, recibieron por medio de él la Palabra de Dios. También estuvo presente en la inauguración del Convento de Carmelitas de El Jesús.
Cuando el 6 de octubre de 1867 D. Enrique celebró en Montserrat su primera Misa; fue apadrinado por su padre y su cuñada Teresa Serra. Asistía su familia y también estaban allí sus amigos, “entre ellos Manuel Domingo y Sol, Juan Bautista Altés, y Martorell, ya jesuita, que habían sido sus íntimos en el Seminario y lo serían toda la vida” (MG. pág. 57). Veinticinco años después, Altés ayudó como ministro en la Eucaristía que Enrique de Ossó celebró en Montserrat el 2 de octubre, con motivo de las Bodas de Plata de su primera Misa. (RT. Octubre de 1892, pág. 18).
Era fidelísimo a Don Enrique, al que admiraba mucho, y éste lo consideraba un “buen amigo”. Gabernet en su obra “Un contestatario leal” escribe: “La caja de resonancia de Ossó es el fidelísimo Altés” (pág. 203). Le confía que lleve un dinero a las hermanas (C. 31-7-1878), se interesa por saber cómo va la comedia que está componiendo sobre la Santa Madre, y le dice a la Hna. Cinta Talarn (C. 29-11-1878) que dé prisa a Altés para acabarla y así, cuando él vaya, verá a las Hermanas representar el dramita “La Paloma del Carmelo”. (HC. págs. 230-231).
El 25 de noviembre de 1888, Juan Bautista Altés fue al puerto de Barcelona para despedir, con otros sacerdotes amigos del Padre Fundador, a las seis primeras hermanas que iban a Méjico y embarcaron en ese puerto. (MG. págs. 260-261; G. pág. 297).
Una muestra más de la gran amistad hacia Altés la tenemos en una carta que desde Roma (C. 8-1-1888) le escribe el Padre Fundador y en la que le da cuenta de todos los actos a los que ha asistido con motivo del Jubileo sacerdotal del Papa León XIII (RT. enero 1888, págs. 98-109). Durante su estancia en Roma y en otras ausencias algo prolongadas Don Enrique dejaba la revista en manos de su fidelísimo amigo. (cf. G. pág.339).
Altés trabajaba intensamente en la revista Teresiana con cuentos, artículos en prosa, versos, de los que se recogen alrededor de 60 poesías; tiene más de 80 colaboraciones en prosa y algunas obritas de teatro. Todo esto especialmente durante los años 1890 a 1896. En la Revista Teresiana de septiembre de 1890 se publicó su discurso sobre la Santa, pronunciado en la Academia Lírico-poética de Gracia; la había organizado la Archicofradía y se celebró el 31 de agosto de 1890. Nuestro Padre estuvo en la presidencia con el párroco y D. Francisco Domingo (RT. septiembre 1890, págs. 373-374).
Recuerda Altés que vio con frecuencia en Barcelona y en otros sitios a personas mayores que se acercaban respetuosas a saludar a Don Enrique y le recordaban con alegría sus catequesis de verano. Y que en un viaje que había hecho a Roma, al visitar Santa María de La Scala, le preguntaron dos Padres carmelitas si conocía a D. Enrique, cuyo nombre como gran promotor de todo lo teresiano se había hecho famoso. (MG. pág. 230; RT. 1885, págs. 44-49).
A la muerte de D. Enrique, Altés dedicó a su memoria un número íntegro de la Revista Teresiana. A él debemos la primera biografía de nuestro Padre. Fue uno de los sacerdotes que acompañaron sus restos mortales al ser trasladados de Gilet a Tortosa, para su sepultura en el Noviciado (HC. págs. 444-445).
JOSEP MARIA CARDELUS GIRALT (1853-1930)
In Memoriam literal de l’època
“Altra vegada ens veiem forçats a agafar la ploma per a glossar un tema luctuós. Novament la Mort ens arrabassa un altre dilecte convilatà. Sembla que trobi plaer en emportar-se nostres millors homes, aquells que, ultra ésser els representants de l’intel·lectualitat celonina, eren homes de cor sencer, cavallers irreprotxables, amics del poble, al qual havien entregat lo millor de la seva vida: l’intel·ligència i la bondat del cor. Ens toca de debò plorar les pèrdues sufrides i sentir la desolació més progona, puix que els buids produïts ara, són ben difícils d’omplenar.
Francesc de P. Figueras, Miquel Draper i ara Josep Cardelús. Trilogia exquisida. Selectivitat Immillorable. Representació d’una època i d’uns homes que se’n van, que ens deixen, marcant la fi d una etapa de la vida celonina. Difícil és que la successiva -no en fem cap retret a ningú, però- sia tant gloriosa com aqueixa que ara fineix.
En Josep Cardelús i Giralt també ens ha abandonat. Una llarga malaltia feia temps que anava esllangint el seu organisme. Ell que tants n’havia gorit, ha sigut impotent per a posar remei saludable al seu mal, i cristianament, resignadament, ha fet entrega de la seva ànima al Creador.
Que reposi en pau i vetlli pels que ací quedem plorant-lo.
El “Senyor Cardelús” -el pronunciar aquest nom suggereix tol seguit en nostra ment la seva imatge bondadosa, aristocràtica, reposada, de mirada Intel·ligent i de parlar suau i aciençat- era el prototipus del convilatà pacífic, del catòlic fervent, de I’enamorat de la Ciència i de la seva professió que havia exercit com un apostolat. S’havia captat les simpaties dels grans, però més encara del humils que el veneraven.
De costums senzilles i austeres, era un enamorat de les plantes i les flors. El jardí de casa seva té fama d’ésser el més ben cuidat, tasca que realitzava ell mateix amb gran cura i amor.
Per dissort nostra no el podem anomenar fill de la vila, amb que si bé d’adopció de tothom se’I pot considerar com a tal, puix que aimava Sant Celoni i havia contribuït d’una manera poderosa el seu engrandiment.
En la seva joventut milità en el parlit carlista, en quin exèrcit figurà, assistint en nombrosos fets d’armes, on prodigava els seus humanitaris serveis.
No exercí mai cap càrrec polític.
Fou durant molts anys Metge de la Companyia del ferrocarril de M.S.A. També ostentà fins fa poc el títol d’Inspector Municipal de Sanitat. Ambdós càrrecs els desempenyava de manera humanitària i digna. Si bé cal fer notar que, donat el seu caràcter, no era pas possible que els exercís de manera distinta.
Per la seva remarcable bondat, no tenia enemics ni en el camp polític, car sempre fou moderat, respectuós i comprensiu.
Sant Celoni està de dol altre volta. Ho palesa així els innombrables pèsams que la família del finat reb í l’imponent gernació que assistí a l’acte de l’enterro i funeral. Segur que cada un dels que hi assistia, tenia en la seva consciència un deute d’agraiment devés aquell que havia conviscut amb nosaltres com si fos un germà, vetllant pel bé de tols, com el més amorós Pare.
La seva vídua, fills, germana, néts i demés parents, saben quant sinceres són les nostres paraules. Volem, però, remarcar el nostre sentiment profundíssim I el sincer condol per la pèrdua experimentada.
Que Déu doni al seu fervorós creient, al recte ciutadà, al bondadós amic, l’etern descans ben merescut i la glòria explendorosa.”
<possible necrològica del setmanari Montseny que editava Miquel Grivé>
JOSEP MARIA CARDELUS GIRALT (1853-1930)
Notes Biogràfiques literals de l’època
Josep Cardelús Giralt va néixer a la ciutat d’Olot el dia 1 d’agost de 1853, administrant-se-li les Aigües Baptismals a l’endemà mateix.
Cursà les primeres lletres a les Escoles Pies de la ciutat natal i es graduà de Batxiller el 6 de Septembre de 1869, als setze anys.
Durant aquests anys Cardelús i Giralt es dedicà al Comerç, junt amb altres tres germans més, en l’important establiment de Drogueria i Farmàcia que tenia establert el seu Pare, i allà aprengué el tracta carinyós i formà el seu caràcter actiu, franc i rioler que l’acompanyà fins els últims dies de la seva vida.
Pel motiu d’haver disposat el Govern que totes les farmàcies fossin regentades per Llicenciats en aquesta Ciència, Cardelús i Giralt ingressà a l’Universitat, igual que els altres tres germans, efectuant-hi dos cursos en la facultat de Farmàcia, i deixà aquest camí per a seguir en el camp de la Medicina, per la que tenia molta més afició, quedant comprès en el curs acadèmic de 1872 a 1877.
Mentre estudiava la carrera de Metge, entrà en “quintes”, i fou de la cèlebra de Castelar, però trobant-se en el dilema que creava la guerra civil, decidí ingressar en l’exèrcit carlista, i en la columna ambulant del Pirineu, serví en calitat de Practicant i Metge provisional, assistint en varis fets d’armes per la plana de Vic i alt Pirineu.
Cançat de les corrandes d’aventura de la Guerra civil i coincidint amb el final dels seus estudis de la carrera, assaijada pràcticament en campanya, es Llicencià el dia 8 de Gener de 1877, als vintitrés anys, decidint establir-se en la nostra vila el desembre del mateix any, instal·lat pri-merament en la casa del carrer Major coneguda per can Baltasar.
Arribat a la vila, jove i solter, es trobà que l’exercici de la carrera aquí imposava una pintoresca obligació, fruit de la rutina, car el Metge que ell suplia, Don Martí Riera i Porta també la practicava a l’igual que I’altre metge establert, d’atendre ademés dels malalts un saló de Barberia, on els comparets i els aconductats anaven a servir-se.
Semblant involucració no podia de cap manera plaure al jove Metge, qui, amb l’afany de treure’s una càrrega inútil del damunt i volent dignificar la professió que amb tant d’amor havia seguit, donà comiat a tots els clients del seu establiment, davant l’estupefacció general que creia que no visitaria a cap malalt no prestant-se a tant domèstics menesters com era el sosteniment d’una Barberia.
Malgrat i els mals averanys i fins la persistent cobdícia, ell seguí fent sa via que li facilità molta més atenció al seu humanitari càrrec i els malalts no sols no el deixaren sinó que davant de les seves sol·lícites atencions hi acudiren amb més gros nombre. Així donà mort al denigrant costum, imposant en avant la seva norma independent.
Es casà desseguida i tingué mitja dotzena de fills, entre els quals hi ha els nostres bons amics el Metge don Esteve Cardelús i son germà Josep. De les filles unes han près estat i constitueixen família apart, altra és Religiosa i altra viu en la casa paterna.
Prestà innombrables serveis en l’última peste colèrica, assistint nombrossos cassos, dels que salva molts d’ells i que li imposà la obligació d’aislar-se fins de sa família per evitar un possible contagi.
Diferentes vegades fou nomenat Metge titular de l’Ajuntament de la vila, càrrec que estava a mercè de les forces polítiques que turnaven, fins que ho fou en propietat i l’ha desempenyat durant molts i molts anys.
Assistí a varis Congressos de Medicina. A París, el 23 al 28 de Juliol de l’any 1900, durant l’Exposició Internacional, A Madrit, el 23 al 30 d’Abril de l’any 1903. A Lisboa, el 19 al 23 d’Abril de l’any 1906, i a Barcelona, el 16 al 22 d Octubre de 1910.
Perteneixia al Col·legi de Metges de Barcelona i tenia el número 114, entre els dos mil associats. També estava agregat al de Girona per raó de la seva naixença en aquella provincia i l’ésser la nostra població limítrof amb ella.
Durant molts anys exercí el càrrec de Metge de la Companyia de Ferrocarrils de M.S.A. en aquesta línia.
L’any 1928 celebrà les seves Noces d’Or professionals i també matrimonials.
El dia 21 d’abril de l’any 1929 es trobà sobtadament malalt i durant un any ha lluitat entre la vida i la mort. Uns dies després del començament de la malaltia el seu bon amic el Rev. Francesc de P. Figueras (q.e.p.d.), li portà processionalment i sota Tàlem, com a Membre de la Junta de Minerva de la parròquia Arxiprestal, el Sant Viàtic, auxiliant-lo cristianament i preparant-lo a una Bona Mort que fou el dia 6 d Abril de 1930.
El dia 7 del corrent es celebrà el seu enterrament i funeral, constituint aquests pietosos actes una imponent manifestació de dol.
Al despedir l’enterro en el lloc acostumat, el Reverent Dr. Manuel Forn. Ecònom-Arxiprest que presidia el dol feu un sentit parlament que commogué als concurrents de tant cristiana ceremònia.
Descansi en pau el cristià convilatà.
<biografia publicada probablement al setmanari Montseny que editava Miquel Grivé>
Esteve Cardelús Costa (1879-1963)
documentació municipal
La dictadura de Primo de Rivera
Miguel Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, va donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923 i instaurà una dictadura, que presidí fins al 30 de gener de 1930. Primo de Rivera, que comptava amb el suport del rei Alfons XIII, tallà el sistema polític de la Restauració que ja estava en decadència, suprimí la Mancomunitat de Catalunya (1925) i perseguí el català i els seus signes d’identitat. Per garantir la continuïtat de la dictadura, l’abril de 1924 creà un partit únic, la Unión Patriótica, que tenia per lema “Patria, religión y monarquía”. El seu objectiu era substituir els antics partits polítics, però només aconseguí d’atreure els sectors més conservadors. El Centre Popular, de caràcter monàrquic i conservador, s’alineà a aquest pàrtit, i dos membres destacats de l’entitat, Joan forn Riera i el doctor Esteve Cardelús, foren presidents de la secció local d’Unión Patriótica el 1926 i 1928 respectivament.
ABRIL LÓPEZ, Josep M., PORTALS i MARTÍ, Joan: Sant Celoni 1925-1935. De la dictadura a la República. Sant Celoni, 2005, pàg. 54 (editat amb motiu del 75è aniversari de “la Caixa” a Sant Celoni)
Esteve Cardelús i Costa
Nascut a Sant Celoni l’any 1879, hi morí el 1963. Fill del reconegut metge Josep Cardelús i Giralt, estudià la carrera de medicina i, en acabar-la, va exercir la seva estimada professió tota la vida a Sant Celoni, primer amb el seu pare i després tot sol. El 1899 es va fer soci del Centre Popular. Va ser jutge de pau del 1906 al 1915 i del 1924 al 1926. El 1916 formava part de la primera junta del Sant Celoni Sport Club. Era religiós i de dretes i molt lligat al sector monàrquic. Va militar en el partit d’Unió Patriòtica local, i en va ser president el 1929. Peça clau en el sector polític del Centre Popular, en va ser president del 1926 al 1927.
LLOVERA I FONTANÉ, Josep: El Centre Popular de Sant Celoni. Ajuntament de Sant Celoni,2009, pàg. 75.
Consta com a metge de Sant Celoni per primera vegada a l’anuari de 1905.
Jutge de Pau a Sant Celoni del 30-09-1906 al 30-06-1915. Hi torna durant la dictadura de Primo de Rivera, del 1-01-1924 al 28-02-1926 (Llista del jutges de pau)
No consta que formés part mai de l’Ajuntament, ni com a regidor ni com a alcalde.
1898
Allistament
Allistament, consta de 19 mossos, entre ells són coneguts: Esteve Cardelús Costa, Joaquim Lleonart Trunas, Josep Sibina Monrabà, Segimon Parramon Masnou i Àngel Mota Muntasell (Sibina: Actas)
1906
31-10-1906. Jutge Municipal
Es dóna compte que el 25 del corrent va prendre possessió com a jutge municipal D.Esteve Cardelús Costa (Sibina: Actas)
1917
1 gener. Vida Nova, núm. 12
Centre Popular col·labora en les despeses del Camp d’Educació Física de la vila. Elements del Centre han constituït una entitat esportiva autònoma amb el nom de “Sant Celoni Sport Club”, que conrearà diversos esports, amb preferència pel futbol. Junta directiva del Sant Celoni Sport Club: president Agustí Costas, vicepresident Josep M. Moretó, tresorer Anton Pons, vocals: Miquel Deulofeu, Martí Serra, Blai Deulofeu. Secretari Josep Gil. Comissió tècnica del Sant Celoni Sport Club: formada per Martí Serra president, Esteve Cardelús vocal i el secretari de la junta directiva.
1917
1 febrer. Vida Nova, núm. 14
Diumenge 27, Centre Popular, reunió per la provisió de càrrecs president: Esteve Brunell, vice-president: Esteve Cardelús, caixer: Josep Gual, secretari: Jaume Gual, vocals: Antoni Pons, Salvador Ballada, Joan Tauler, Josep Cuní i Macari Ventura
1918
30 novembre. Vida Nova, núm. 58
Dr. Esteve Cardelús ha traslladat el domicili i despatx de consulta al carrer Major, 155
1918
15 juny. Vida Nova, núm. 47
Processó de Corpus ha estat molt animada. Penó principal confiat a l’amic Rafel Vives Pi, acompanyat pels cordonistes Esteve Cardelús Costa i Josep M. Moretó Soler (nota : tots són prohoms del Centre Popular). Processó amenitzada per les dues orquestres de la vila: l’Art Musical, posada pel municipi, i La Lira, contractada pel pendonista per donar més relleu a la festa.
1921
Padró de 1921 (18 agost 1921) Carrer Major, 155. Núm. 490.
– José Cardelús Giralt: Cap de casa. Olot (Girona), 1 agost 1853, 67 anys, casat, metge. Fa 43 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Costa Coll: esposa. Pineda (Barcelona), 7 agost-1856, 64 anys, casada, labors de la casa. Fa 42 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 12 març 1899, 31 any, soltera, labors casa.
– M. de los Remedios Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 20 febrer 1896, 24 anys, soltera, labors casa.
– Carmen Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 6 abril 1898, 22 anys, soltera, labors casa Núm. 491: Carrer Major, 155
– Esteban Cardelús Costa: fill. Sant Celoni, 27 setembre 1879, 41 anys, vidu. Metge.
– José M. Cardelús Coll: net. Sant Celoni, 26 març 1912, 8 anys, solter, va a escola.
– Ernestina Cardelús Coll: néta. Sant Celoni, 15 març 1916, 4 anys, soltera, va a escola.
– Dolores Crous Resacens: serventa. Sant Hilari Sacalm (Girona), 6 gener 1902, 18 anys, serventa, fa 4 anys que viu a Sant Celoni
1927
10 juny. Montseny, núm. 1
Centre Popular: president doctor Cardelús, direcció Secció de Teatre: Venceslau Bover, altres membres: Narcís Soler Santamaria (carter, nomenant soci de mèrit de la casa), Martí Esclusa
1928
19 febrer. Montseny, núm. 36
President d’Unió Patriòtica: Esteve Cardelús Costa. Assisteixen a la reunió d’entitats i Ajuntament on es decideix fer les Fires i Festes de juliol en comptes de la Festa Major de setembre
1928
8 desembre. Acción, núm. 1 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni)
El dissabte passa es va fer una reunió al local d’Unión Patriótica del Centre Popular per explicar als adherits que el comitè local ha acordat constituir una societat que es denomini Centro de Unión Patriótica de San Celoni per agrupar tots els adherits. Hi van concórrer més de 150 persones. El Dr. Cardelús va presidir l’acte, amb els vocals assessors Costas, vilà, Colomer, Esclusa i Pagès. Va explicar la conveniència de constituir l’entitat i va exposar el projecte d’estatuts amb els quals s’ha de regir
1929
2 gener. Acción, núm. 3?(no està numerat) (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni)
Article “¿A qué esperar? D’Esteban Cardelús Costa “jefe local de la Unión Patriótica de San Celoni” “Son muchos, muchísimos más de los que debieran, los que en Barcelona, como en San Celoni, como en todas partes, ven con simpatía la actuación de la Unión Patriótica, considerarían como una ofensa personal que se les tachara de opuestos a sus grandes ideales de Fe, Patria y Monarquia, y, sin embargo… no se han inscrito en la Unión Patriótica (…) No vaciléis, inscribid vuestro nombre en las lista de honor de sus adheridos. ¿A qué esperar?””
1929
11 gener. Acción, núm. 4 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni)
Diumenge passat va morir a Olot Esteban Cardelús Carrera, vicepresident de la Diputació Provincial de Girona, i cosí germà d’Esteban Cardelús Costa, cap local d’Unión Patriótica. Va morir mentre escoltava missa a l’església de Sant Esteve d’Olot. La revista Acción dóna el condol a la seva família, especialment als seus germans Carlos i Conrado, al seu cosí Esteban, i al seu oncle José
1929
12 febrer. Acción, núm. 4 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni)
La notícia a Sant Celoni de la mort de la reina María Cristina Telegrames de condol al “Jefe Superior de Palacio” de Josep Vilà Torras, alcalde Sant Celoni; del Dr. Esteve Cardelús “Jefe Local de la Unión Patriótica, en nombre de la Unión Patriótica”; del diputat provincial Josep M. Moretó; del jutge municipal Moisès Ribas; de tots els regidors, del director d’Acción, Miquel Grivé i Masó; del president del Centre Popular, Sr. Duran; “casi todas las demás sociedades de la villa; el secretario del Ayuntamiento, y otras muchas personalidades cuya numeración seria demasiado extensa para esta nota”
1929
14 abril. Acción, núm. 13 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni)
“Homenaje nacional. España reitera su adhesión al salvador de la Patria, el general Primo de Ribera. La cooperación a la grandiosidad del acto que se celebra en su honor es un deber patriótico y una deuda de inexcusable gratitud”. “Nuestra adhesión”, article de Esteban Cardelús Costa, “Jefe Local de la Unión Patriótica, Presidente del Consejo de Dirección de Acción” “Acción se adhiere con todo su entusiasmo al grandioso acto de adhesión nacional al gobierno del General Primo de Rivera organizado para el día de hoy por la entidades representativas de la economia nacional, por eminentes prestigios de la intelectualidad, y por ilustres damas que representan el corazón de la mujer española (…) obedece, empero, a los más elevados dictados del patriotismo, y por ello creemos precisar lo mejor posible sus significación concentrándola en estos dos vivas: ¡Viva España! ¡Viva el salvador de España, el general Primo de Rivera!”
1929
3 agost. Montseny, núm. 108
Processó dedicada a la Mare de Déu del Puig (Fires i Festes de Juliol)
Participants: don Pio de Valls, Carles Damm, Josep Puig, Josep Sibina president de l’Ateneu, Ricard Duran president del Centre Popular, Josep M. Riera president del Col·legi Verge del Puig, Jacint Botey president de l’Associació de Comerç, Josep Balmas alcalde de Gualba, alcalde i consellers de Sant Esteve de Palautordera i altres ajuntaments, Joan Forn president honorable d’Unión Patriótica, Esteve Cardelús president d’Unión Patriótica, ajuntament en corporació
1929
28 setembre. Montseny, núm. 114
Homenatge a D. Climent Borrull, fins ara cap estació ferrocarrils MSA Dimarts al vespre, salons Hotel Suís. Presenta: general Carles Gómez, Dr. Cardelús, Eduard Domènech, Casadevall, Duran, J. Bosch, Aragay, Sibina, Vicenç Mur, Bosch, Ros Alguer, Pol, Prat, Recolons, Parramon, Aymerich, Fontanet, Deulofeu, Vila, Pasqué, Tordera, Castells, Gil, Socies, Costa, Barnola, Vives…
1929
21 setembre. Montseny, núm. 115
Festa patriòtica a Arenys de Mar. VI Aniversari del 13 de setembre Representació de Sant Celoni: Esteve Cardelús, jefe local; Josep Vilà Torres, alcalde; Moisès Ribas, jutge municipal; Miquel Deulofeu, tinent d’alcalde; Antoni Gurri, ex- jutge, i “un grup d’una cinquantena d’adherits a Unió Patriòtica”
1929
30 novembre. Montseny, núm. 124
Festa Major de Sant Martí a Arenys de Munt Representació de Sant Celoni: Josep Vilà, alcalde; Moisès Ribas, jutge municipal; Esteve Cardelús, president d’Unión Patriótica; Miquel Deulofeu, Vicenç Alvarez de Lara i Ramon Coll de la Comissió Permanent (Ajuntament)
1935
abril. Montseny, núm. 352, especial Setmana Santa
Parròquia Arxiprestal de Sant Celoni (cita les diferents entitats vinculades), Junta de l’Obra: Dr. Esteve Cardelús Costa, Eduard Domènech Morlà, Francesc Riera, Apostolat de l’Oració: presidenta Teresa Cardelús, secretària Rosa Costas, tresorera Àngela Grau, Administradors d’altars: Mare de Déu del Carme: Anna Recasens i Teresa Cardelús
1935
13 juliol. Montseny, 362
Banquet d’homenatge a Martí Esclusa Prat Comensals: Ricard Duran, Esteve Cardelús, Joan Anfrons, Martí Costas, Josep Recolons, Josep Vilà Torras, Joan Mayneris, Joan Planas…
1936
Padró de 1936 (30 abril 1936) C. Major, 164. Secció 2a, núm. 341
– Esteve Cardelús Costa: cap de casa. Sant Celoni, 27 setembre 1880, 55 anys, vidu. Metge per compte propi
– Teresa Costa Coll: mare. Pineda, 2 agost 1857, 78 anys, vídua. Feines de la casa. Fa 56 anys que viu a Sant Celoni .
– Josep M. Cardelús Coll: fill. Sant Celoni, 26 març 1912, 24 anys, solter. Comerç, patró per al qual treballa: Josep Cardelús
– Francesca Barnola Cruells: serventa. Campins, 17 novembre 1916, 19 anys, soltera. Treballa per Esteve Cardelús, fa 6 anys que viu a Sant Celoni
1937
6-2-1937. Sanitat
Es nomena Inspector Municipal de Sanitat al doctor Esteve Cardelús Costa (Sibina: Actas)
1937
17-2-1937. Hospital
S’acorda acceptar la dimissió del càrrec de metge del Sanatori Asil d’aquesta població del doctor Joaquim Viladevall Es nomena metge de l’Hospital-Asil el doctor Esteve Cardelús Costa, sou 200 ptes. mensuals (Sibina: Actas)
Josep M. Cardelús Coll, fill de l’Esteve
1919
1 gener. Vida Nova, núm. 60
Josep M. Cardelús ha obtingut el primer premi en el concurs Copa Ordal
1919
2 març. Vida Nova, núm. 64
Copa guanyada per Josep M. Cardelús a la carrera “Costa Ordal”, exposada a l’aparador de la drogueria d’Antoni Morlà
1919
15 juny. Vida Nova, núm. 71
De sport: El Sant Celoni SC acaba d’elegir la nova junta directiva, composta d’Agustí Costas, Leonci Bes, Josep Vilà, Moisès Ribas (fill) i Llorenç Terrats. “Sembla que aqueixos senyors es proposen recompensar de nou i amb major escala, els partits de futbol corresponents a la propera temporada d’estiu, en la qual pensen organitzar seriosament els teams i jugar un concurs de copa i altres premis entre els quals ja hi podem comptar un objecte d’art, galantment cedit pel reconegut motorista En Josep M. Cardelús, soci del Sant Celoni S. C.”
<documentació aportada per Josep M. Abril López>
JOSEP MARIA CARDELUS GIRALT (1853-1930)
documentació municipal
Ja consta com a metge a Sant Celoni al primer anuari, de 1882. L’altre metge que hi havia aleshores era en Josep Alfaras. A partir de 1887 també hi havia el metge Moisès Ribas Monclús.
No consta que formés part mai de l’Ajuntament, ni com a regidor ni com a alcalde.
1899
1-8-1899. Servei mèdic i farmacèutic
Es nomena metge municipal a D. Josep Cardelús Giralt, 200 ptes. anuals, i Modest Martínez Giralt, farmacèutic municipal amb sou de 150 ptes. anuals (Sibina: Actas)
1902
22-12-1902. Metge i farmacèutic
Es nomena per a 1903 metge municipal a D. Josep Cardelús Giralt i farmacèutic municipal a D. Miquel Draper Batllori (Sibina: Actas)
(1901: 26-12-1901. Metge i farmàcia. Es nomena per l’any 1902, metge municipal a D. Moisès Ribas Monclús i farmacèutic municipal a D. Joan Forn Riera) (Es van alternant, cada any es canvia de metge i farmacèutic municipal)
1919
20 setembre. Vida Nova, núm. 77
En Milà i Camps a Sant Celoni (nota: va ser el comte del Montseny). El diputat a Corts visità el Centre Popular el dia 9 de la Festa Major, acompanyat de Coderc, Prat i Capità del Cos de Carabiners del lloc d’Arenys, Sr. Torres (tots tres d’Arenys de Mar) i Sr. Pedemonte (regidor de Calella). Sr. Forn els oferí un banquet i després anaren a sentir un concert al Centre Popular (…) Per la tarda, a l’estada del Sr. Forn la societat coral La Popular, amb La Lira, oferí un concert als visitants. Assistents: Milà i Camps, Ignasi de Ros, Joaquim Matas, Joan Hortal, Josep Cardelús, Josep Muntañola, Moisès Ribas, Miquel Deulofeu, Agustí Costas, Enric Guilera, Refael Berenguer, Esteve Brunell, Josep M. Moretó, Josep Gual…
1919
3 octubre. Vida Nova, núm. 78
“Ha mort a Olot l’acreditat farmacèutic En Joan Cardelús, germà del nostre amic metge d’aquesta vila En Josep”
1921
Padró de 1921 (18 agost 1921) Carrer Major, 155. Núm. 490.
– José Cardelús Giralt: Cap de casa. Olot (Girona), 1 agost 1853, 67 anys, casat, metge. Fa 43 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Costa Coll: esposa. Pineda (Barcelona), 7 agost-1856, 64 anys, casada, labors de la casa. Fa 42 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 12 març 1899, 31 any, soltera, labors casa.
– M. de los Remedios Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 20 febrer 1896, 24 anys, soltera, labors casa.
– Carmen Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 6 abril 1898, 22 anys, soltera, labors casa Núm. 491: Carrer Major, 155
– Esteban Cardelús Costa: fill. Sant Celoni, 27 setembre 1879, 41 anys, vidu. Metge.
– José M. Cardelús Coll: net. Sant Celoni, 26 març 1912, 8 anys, solter, va a escola.
– Ernestina Cardelús Coll: néta. Sant Celoni, 15 març 1916, 4 anys, soltera, va a escola.
– Dolores Crous Resacens: serventa. Sant Hilari Sacalm (Girona), 6 gener 1902, 18 anys, serventa, fa 4 anys que viu a Sant Celoni
1925
1-10-1925. Renúncia de D. Josep Cardelús Giralt del càrrec d’inspector municipal de sanitat.
S’accepta la dimissió del Dr. Josep Cardelús Giralt, expressant el sentiment i al mateix temps l’agraïment de l’Ajuntament pel zel i interès que ha tingut als llargs anys de servei en la sanitat d’aquesta vila i la de Campins, que va annexa a aquest càrrec. Es convoca concurs per proveir la dita plaça (Sibina: Actas)
1930
Maig. Germinal, núm. 22
El dia 6 del mes passat va morir Josep Cardelús Giralt, “metge Municipal d’aquesta vila”, “després de penosa enfermetat”.
“Per les seves dots morals, i tracte afabilíssim s’havia captat innombrables simpaties. Havia sabut allunyar-se de tota mena de caires polítics, i manifestacions que no tinguessin relació amb el comès de la seva carrera. Una prova palesa de la alta consideració amb que el distingia tothom, fou la manifestació de veïns que assistí a l’acte de dol i funerals”
<documentació aportada per Josep M. Abril López>
Nobiliari RIERA
En el nobiliari de Lluís Bru de Sala i Armand de Fluvià trobem unes 10 referències a nobles amb el cognom Riera. Reproduïm a continuació una breu introducció del llibre i la relació de nobles amb el cognom Riera.
NOBILIARI DEL REIAL COS DE LA NOBLESA DE CATALUNYA. Lluís de Bru de Sala i de Valls. Armand de Fluvià i Escorsa. Barcelona, 1998
Lo que sigue es una relación ‑en riguroso orden alfabético‑ de caballeros del Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña (1919-1997) que hoy en día es considerado el continuador o representante de lo que, hasta 1714, fue el Excelentísimo y Fidelísimo Brazo Militar del Principado de Cataluña, o cámara de representantes del estamento noble en las Cortes Generales de Cataluña, a la que en 1389, le fue concedido el privilegio de constituirse en cuerpo colegiado y de reunirse siempre que sus miembros lo quisieran. También incluye una nómina de caballeros del Cuerpo de la Nobleza de Barcelona (1880‑1919), inscritos en el llamado «Segon Llibre Verd» (siglo XVIII‑1997), cofrades de la Real e Ilustre Cofradía de Nª Señora de la Soledad de Barcelona, que también figuran inscritos en el «Segon Llibre Verd»; los inscritos en primer «Llibre Verd del Braç Militar de Catalunya» (1602-1713), que se conserva en el “Arxiu Reial de Barcelona”; Ciudadanos Honrados de Barelona inscritos en los caballeres, donceles, ciudadados «Llibres de Matrícula» (1510-1698); asistentes a las reuniones de las Juntas de Brazos y Parlamentos de Cataluña, especialmente del la última Junta del año 1713, convocada para defender los derechos y libertades de Cataluña, Nobles, Caballeros, Donceles, Ciudadanos Honrados y Burgueses Honrados, convocados a cortes por los Brazos Militar y Real (principalmente los de los años 1359,1599,1626,1636,1701 y 1705; las personas agraciadas con Títulos (Duque, Marqués, Conde, Vizconde y Barón) desde los orígenes (siglo X‑1997); concesionarios de Privilegios nobiliarios (Noble, Caballero, Ciudadano Honrado, Burgués Honrado y Generoso); los que poseen Privilegios nobiliarios transcritos en el «Registre de Despatxos de l’Ajuntament de Barcelona», las personas ennoblecidas por concesión de un Título Nobiliario, a partir del momento que no se concedieron más Privilegios Nobiliarios (1831‑1997); y un gran número de caballeros de las distintas órdenes militares (San Juan, Santiago, Alcántara, Calatrava y Montesa) y de las Reales Maestranzas de Caballería (Valencia, Zaragoza, Granada, Ronda y Sevilla).
Este elenco o repertorio ha de ser de gran utilidad para el Real Cuerpo de la Nobleza, pues reúne a la mayoría de las familias nobles del Principado con sus pruebas de nobleza, lo que facilita enormemente su búsqueda a los aspirantes a ingresar. También será evidentemente una ayuda considerable para los aspirantes de familias no catalanas que tengan algún antepasado la Cofradía de la Soledad, el cuerpo de la nobleza de Barcelona o el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña. Hay que tener en cuenta que en Cataluña la concesión de un privilegio nobiliario a un plebeyo tenía como consecuencia su inmediato ingreso en el estamento nobiliario y, por tanto, en las corporaciones nobiliarias. Además de los Títulos que poseen y de las corporaciones nobiliarias a que pertenecen las personas introducidas, incluye también la categoría nobiliaria o grado de nobleza que poseen.
Este trabajo lo comenzó mi buen amigo Lluís de Bru de Sala (q.e.p.d.), quien llegó a redactar más de tres mil fichas. Me pidió mi asesoramiento y ayuda, que, en todo momento, le presté de una manera desinteresada. Colaboramos muchas horas para establecer la metodología a seguir en la elaboración o compilación de este trabajo, que queríamos fuese un corpus de la nobleza catalana, Desdichadamente, la muerte nos lo arrebató y ahora sus herederos y familiares, para rendirle el tributo que se merece, han querido que aquel trabajo no fuera en vano y han pensado que yo era la persona más indicada para finalizarlo y darles cuerpo, y que sea el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña el patrocinador de esta edición.
Armand de Fluvià i Escorsa
NOBLES AMB EL COGNOM RIERA
RIERA, Cristòfor Ciutadà Honrat de Barcelona (1710)
RIERA, Francesc Ciutadà Honrat de Barcelona (1705)
RIERA, Josep Ciutadà Honrat de Barcelona (1648, confirmat 165..)
RIERA I ALAVALL, Just Ciutadà Honrat de Barcelona (1792) Doctor en dret
RIERA I MACIÀ, Francesc Ciutadà Honrat de Barcelona (1802)
RIERA I MARTÍ, Francesc Ciutadà Honrat de Barcelona (1706)
RIERA I MILANS, Francesc Membre de la Confraria de la Soledat (1879 2LV f 100v)
RIERA I D’OLZINELLES, Francesc Ciutadà Honrat de Barcelona (matriculat 1590)
RIERA I ROSÉS, Felip Marquès de Casa Riera (1833) comerciant
Llinatge dels Riera
A l’ “Enciclopedia de heráldica y genealogía Hispano Americana” d’Alberto i Arturo García Carraffa edició de 1956 i al “Diccionario Hispanoamericano de Heráldica” de Endika, Aitziber, Irantzu y Garikoitz de Mogrobejo trobem una extensa documentació referida al cognom Riera i que reproduïm a continuació.
La antigüedad de este noble linaje de Cataluña se remonta a principios del siglo XIII, según lo comprueban documentales y autorizadas noticias. Se extendió por aquella región, y dos de sus principales ramas pasaron al Reino de Valencia y al de Mallorca, quedando en ellos radicadas. Algunos autores dicen que otras ramas llevaron el apellido a Castilla, Aragón, León, Asturias y Montaña de Santander, usando distintas armas para diferenciarse; pero a esto haremos breves observaciones más adelante. De los Riera que hicieron su asiento en el Reino de Valencia procede la noble familia del mismo apellido que ya gozaba de notoriedad en Alicante por los años de 1550. A continuación recogemos, por separado, interesantes noticias de algunas de las ramas indicadas.
LOS RIERA DE CATALUÑA
Una de las más antiguas casas de Riera en esta región estaba. en la villa de Anglesola, perteneciente al partido judicial de Cervera, en la provincia de Lérida, y de esa casa procedió la de la ciudad de Igualada, de la provincia de Barcelona, que aún existía en mediados del pasado siglo, enlazada con la casa de Padró, en aquella ciudad, por el matrimonio de don Domingo de Riera Dalmases con doña Benita de Padró
Otra antigua casa catalana radicó en la villa de Cardedeu, del partido judicial de Granollers (Barcelona). Y al partido judicial de Vendrell (Tarragona) pertenece el pueblo de Riera (La), cuyo nombre acaso esté relacionado con el del linaje.
Los Riera catalanes enlazaron también con las familias Berad, Gual, Pol, Fivaller y otras principales dé aquel Principado, y algunos de sus miembros vistieron el Hábito de la Orden de San Juan, en el Gran Priorato de Cataluña.
LOS RIERA DE MALLORCA
La rama de Mallorca fundó su primitivo solar en el predio «La Alcaria», de la villa de Sineu, en el partido judicial de Inca, y de ese solar dimanaron otras casas de Riera en varios pueblos de aquella isla.
4. Jaime Riera Riber.
3. José Riera Moxica, nacido el 12 de Febrero de 1631
2. José Riera Moxica, que casó con doña Antonia Sanz Merlo de Suñega, muriendo sin sucesión.
5. María Teresa Riera Vert, que murió siendo aún niña.
5. Juan Riera Alted.
4. Amparo Riera de Linares, nacida en Granada el 23 dé. Agosto de 1862. Contrajo matrimonio con Salvador Cortils y Mas, que en la guerra de Cuba se distinguió por su valor y competencia, falleciendo en Valencia cuando era General del Ejército. Tuvieron estos hijos: Salvador Cortils y Riera, asesinado por los rojos en Valencia, donde estaba de guarnición, pues era Teniente Coronel de Infantería; Natividad Cortils y Riera, que contrajo matrimonio en Cartagena con José García del Real y Oliver, fallecido el 25 de Marzo de 1949, siendo Coronel de la Guardia Civil en situación de retirado, y Ramón Cortils y Riera, también Teniente Coronel de Infantería.
VII) Francisco‑Javier Riera Galbis nació en Novelda en 1818 y perteneció al Arma de Caballería, donde llegó a obtener el grado de Coronel, siendo aún muy joven. Pero las vicisitudes políticas de aquella época, le obligaron a abandonar su brillante carrera, retirándose a Alicante, donde casó con doña María Rosa Daura, falleciendo sin sucesión en su casa solariega de Muchamiel, en 1863. Continuó la línea
2. Amparo Riera de la Peña, nacida en Barcelona el 26 de Noviembre de 1886, casada con Rosendo del Alcázar de Alarcón el 6 de Septiembre de 1911, padres de: 1º, Rosendo del Alcázar Riera, que murió niño; 2º, Luís, casado en Madrid con doña Visitación Rubio Maestre; 3º, Amparo, esposa de Ramón Gil Moreno; 4º, Francisco Javier, que casó en Madrid con doña Matilde del Río Vilas; 5º, Pilar, mujer de Antonio Sánchez Nicola; 6º, Pedro, Marido de doña Isabel Hernández Romera; 7º, Fuensanta, que murió niña, y 8º, José María del Alcázar Riera. Todos naturales de Murcia y bautizados en su parroquia de San Nicolás.
ARMAS
(2) A su extraordinaria belleza y arrogante figura debió su hermano Francisco salvar la vida, pues encontrándose preso, por haberse sublevado, en el Castillo de Santa Bárbara, de Alicante, presentóse a la Reina Isabel II, y pidiéndole clemencia, postróse a sus plantas. La Reina, ayudándola a levantarse la dijo: «Levanta, levanta, que una mujer de tu hermosura no debe estar a mis pies; vete tranquila y dile a tu hermano que sepa hacer buen uso de mi perdón. Don Francísco‑Javier se retiró a Alicante, después de haber hecho entrega de su espada a Su Majestad la Reina.
BIBLIOGRAFIA:
Sant Sadurní
Situat a la comarca vinícola del Penedès, Sant Sadurní té els seus orígens en l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Subirats, citada documentalment cap a l’any 1080. Formava part de la baronia del castell termenat de Subirats, a mans de famílies nobiliàries fins que l’any 1493 va ser incorporat a la Corona d’Aragó
El poble es va edificar al voltant de l’antiga parròquia de Sant Sadurní, esmentada per primera vegada documentalment en un llegat del canonge Guerau Ramon a l’església de Sant Pere de Subirats, datat de l’any 1129, i que estaria situada al costat del camí de Barcelona a Tarragona per Martorell (la Via Augusta del temps dels romans), a la riba esquerra de l’Avernó. Formava part de la baronia del castell de Subirats, a mans de famílies nobiliàries fins el 1493.
Durant segles, Sant Sadurní no va ser més que un arrenglerament de cases a banda i banda del camí del carrer de Cavallers, quedant l’església a l’extrem oriental de la vila en formació. El que avui és terme de Sant Sadurní d’Anoia estava integrat dins del terme de Subirats, però la seva millor posició, al costat del camí i en terres més aviat planes i abundoses d’aigües, va fer que aquesta caseria es desenvolupés amb més rapidesa que la resta de poblacions que integraven el domini de Subirats. Així, l’any 1493, Subirats tenia 24 cases, Sant Pau d’Ordal, 13 i Sant Sadurní, 91. Ferran el Catòlic va incorporar la vila de Sant Sadurní a la reial corona aquell any 1493, bo i conservant algunes atribucions el carlà del Castell de Subirats.
Durant el segle XIII existia la Universitat de Subirats, formada per l’associació de quatre parròquies: Sant Pau d’Ordal, Sant Pere de Subirats, Sant Pere de Lavern i Sant Sadurní de Subirats. A partir dels últims anys de l’Edat Mitjana, la situació d’aquesta darrera, vora el camí i en terres planes i abundants en aigües, va afavorir el seu poblament en contraposició al de Subirats i es va desenvolupar amb més rapidesa que la resta de les poblacions.
Entrat el segle XVIII, la gent de Sant Sadurní va començar a bellugar-se per obtenir la separació de Subirats, cosa que va assolir, finalment, el 28 de maig de 1764. El 26 d’agost del mateix any va prendre possessió el primer batlle «independent de justícia» de Sant Sadurní d’Anoia. En aquell temps, Sant Sadurní tenia 163 cases i 815 habitants. Des d’aleshores, la creixença de la nova vila va ser bastant ràpida, ja que en el cens del comte de Floridablanca ja comptava amb 1065 habitants (any 1787).
La seva història va tenir un tomb decisiu a finals del segle XIX, amb una agricultura fortament orientada a la viticultura. A partir de 1872, s’hi van començar a elaborar les primeres ampolles de cava. El 1887 va patir fortament la plaga de la fil·loxera, però els seus veïns van saber reaccionar amb força i es va convertir en un dels llocs capdavanters en la lluita contra la plaga. Avui en dia el seu nom continua associat a les grans famílies productores de cava i la seva economia i conjuntura estan vinculades estretament a l’augment o davallada de la vinya.
NOBILIARI DEL REIAL COS DE LA NOBLESA DE CATALUNYA
Lluís de Bru de Sala i de Valls
Armand de Fluvià i Escorsa
Barcelona, 1998
Lo que sigue es una relación en riguroso orden alfabético de caballeros del Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña (1919-1997) que hoy en día es considerado el continuador o representante de lo que, hasta 1714, fue el Excelentísimo y Fidelísimo Brazo Militar del Principado de Cataluña, o cámara de representantes del estamento noble en las Cortes Generales de Cataluña, a la que en 1389, le fue concedido el privilegio de constituirse en cuerpo colegiado y de reunirse siempre que sus miembros lo quisieran. También incluye una nómina de caballeros del Cuerpo de la Nobleza de Barcelona (1880 1919), inscritos en el llamado «Segon Llibre Verd» (siglo XVIII 1997), cofrades de la Real e Ilustre Cofradía de Nª Señora de la Soledad de Barcelona, que también figuran inscritos en el «Segon Llibre Verd»; los inscritos en primer «Llibre Verd del Braç Militar de Catalunya» (1602-1713), que se conserva en el “Arxiu Reial de Barcelona”; Ciudadanos Honrados de Barelona inscritos en los
caballeres, donceles, ciudadados «Llibres de Matrícula» (1510-1698); asistentes a las reuniones de las Juntas de Brazos y Parlamentos de Cataluña, especialmente del la última Junta del año 1713, convocada para defender los derechos y libertades de Cataluña, Nobles, Caballeros, Donceles, Ciudadanos Honrados y Burgueses Honrados, convocados a cortes por los Brazos Militar y Real (principalmente los de los años 1359,1599,1626,1636,1701 y 1705; las personas agraciadas con Títulos (Duque, Marqués, Conde, Vizconde y Barón) desde los orígenes (siglo X 1997); concesionarios de Privilegios nobiliarios (Noble, Caballero, Ciudadano Honrado, Burgués Honrado y Generoso); los que poseen Privilegios nobiliarios transcritos en el «Registre de Despatxos de l’Ajuntament de Barcelona», las personas ennoblecidas por concesión de un Título Nobiliario, a partir del momento que no se concedieron más Privilegios Nobiliarios (1831 1997); y un gran número de caballeros de las distintas órdenes militares (San Juan, Santiago, Alcántara, Calatrava y Montesa) y de las Reales Maestranzas de Caballería (Valencia, Zaragoza, Granada, Ronda y Sevilla).
Este elenco o repertorio ha de ser de gran utilidad para el Real Cuerpo de la Nobleza, pues reúne a la mayoría de las familias nobles del Principado con sus pruebas de nobleza, lo que facilita enormemente su búsqueda a los aspirantes a ingresar. También será evidentemente una ayuda considerable para los aspirantes de familias no catalanas que tengan algún antepasado la Cofradía de la Soledad, el cuerpo de la nobleza de Barcelona o el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña. Hay que tener en cuenta que en Cataluña la concesión de un privilegio nobiliario a un plebeyo tenía como consecuencia su inmediato ingreso en el estamento nobiliario y, por tanto, en las corporaciones nobiliarias. Además de los Títulos que poseen y de las corporaciones nobiliarias a que pertenecen las personas introducidas, incluye también la categoría nobiliaria o grado de nobleza que poseen.
Este trabajo lo comenzó mi buen amigo Lluís de Bru de Sala (q.e.p.d.), quien llegó a redactar más de tres mil fichas. Me pidió mi asesoramiento y ayuda, que, en todo momento, le presté de una manera desinteresada. Colaboramos muchas horas para establecer la metodología a seguir en la elaboración o compilación de este trabajo, que queríamos fuese un corpus de la nobleza catalana, Desdichadamente, la muerte nos lo arrebató y ahora sus herederos y familiares, para rendirle el tributo que se merece, han querido que aquel trabajo no fuera en vano y han pensado que yo era la persona más indicada para finalizarlo y darles cuerpo, y que sea el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña el patrocinador de esta edición.
Nobles amb el cognom Amat
AMAT, Miquel Joan
Ciutadà Honrat de Barcelona (Matriculat 1612)
AMAT, Pau
Cavaller (1633 LV f 182)
AMAT i D’AMAT, Gaietá d’
Baró de Maldà i Maldanell
Senyor de Albons
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1830 2LV f 45vº)
Mestrant de Granada (1824)
AMAT i D’AMAT, Gaietá Maria d’
Marquès de Castellbell i Castelmeià
Baró de Maldá i Maldanell, Granera, Talamanca i Pau
Senyor de Albons
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1849 2LV f 63 vº)
Mestrant de València
AMAT i D’AMAT, Rafael d’
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1851 2LV f 82 vº)
sense expedient de ingrés
prevere
AMAT i DE CORTADA, Felip d’
Noble
Cavaller de Sant Joan
AMAT i DE CORTADA, Josep d’
Noble
Cavaller de Sant Joan (1763)
AMAT i DE CORTADA, Rafael d’
Baró de Maldá i Maldanell (1766)
Senyor de Albons i la Morana.
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1807 2LV f 42)
sense expedient de ingrés
AMAT i DESVALLS, Felip d’,
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1849 2LV f 63)
sense expedient de ingrés
AMAT i DESVALLS, Josep d’
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1834 2LV f 45 vº)
sense expedient de ingrés
AMAT i DE GIRONA, Pere
Ciutadà Honrat de Barcelona (Matriculat 1563)
AMAT i DE GREVOLOSA-DESFAR, Francesc d’
Baró de Castellar
Noble (1599)
Cavaller
AMAT i DE GREVOLOSA-DESFAR, Joan d’
Senyor de Castellbell, Vacarisses, Rellinars i Vilalba
Noble (1599)
Cavaller
AMAT i DE JUNYENT, Antoni d`
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1755 2LV f 35)
sense expedient de ingrés
Cavaller de Sant Joan
AMAT i DE JUNYENT, Francesc
Ciutadà Honrat de Barcelona (Matriculat 1531)
AMAT i DE JUNYENT, Josep d’
Marquès de Castellbell I Castellmeià
Baró de Granera I Pau
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1750 2LV f34)
sense expedient de ingrés
AMAT i DE JUNYENT, Manuel d’
Senyor de Vacarisses
Noble
Cavaller de Sant Joan
virrei del Perú
AMAT i DE PLANELLA, Francesc d’
Compte de Castellar (1707)
Noble
AMAT i DE PLANELLA, Josep d’
Marqués de Castellbell (1702 RDAB 1790, V f 231)
Senyor de Vacarisses, Rellinars i Vilálba
Noble
AMAT i DE ROCABERTÍ, Antoni d’
Noble
Cavaller de Sant Joan
AMAT i DE ROCABERTÍ, Josep d’
Noble
Cavaller de Sant Joan
AMAT i DE SARRIERA,Josep d’
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1849 2LV f 63)
sense expedient de ingrés
AMAT i DE ZUMÁRRAGA, Miquel Joan
Cavaller (1578)
protonotari reial
Rafael d’Amat de Cortada i de Senjust, baró de Maldà
Barcelona, 1746-1819. Prosista. Va ser fill del coronel Antoni d’Amat i de Junyent i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust. Era nét del primer marquès de Castellbell per la branca paterna i va heretar la senyoria de Maldà per la branca materna. Es va casar a vint anys amb la seva cosina Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, filla del segon marquès de Castellbell, de qui va tenir vuit fills. La seva llar d’infant va ser al carrer del Bisbe Caçador de Barcelona i al llarg de la seva vida va viure a la casafamiliar del carrer de la Portaferrissa, prop de l’església del Pi. Pertanyia a la petita noblesa catalana borbònica i rendista, però les seves possessions i les seves rendes no li comportaven gaire poder econòmic ni polític. Havia estudiat amb els jesuïtes al Col·legi de Cordelles; allà va ser introduït a l’estudi del llatí. També tenia coneixements de francès i d’italià.
Des de 1769 i fins a la mort el 1819, durant cinquanta anys i amb una regularitat admirable, va escriure un diari que va anomenar Calaix de sastre. Volia copsar tot allò que succeïa al seu voltant i donar-ne notícia, de tal manera que quan va aparèixer el Diario de Barcelona (1792) hi va escriure que ara serien dos a fer diaris.
Amb les seves anotacions el Baró de Maldà va omplir milers de pàgines que varen integrar setanta-un volums manuscrits conservats. Es tracta d’un corpus d’una gran unitat, en el qual coexisteixen gèneres literaris distints, redactat en un llenguatge col·loquial, fortament castellanitzant, de to popular. A través d’aquests textos es pot resseguir l’estat de la llengua, la cultura, la literatura, els costums i els esdeveniments del país, però sobretot de Barcelona, en aquells anys. És lleugerament racionalista en tant que fill del seu temps, però profundament marcat per la religió i conservador, com s’escau a la petita noblesa rendista. Visceralment antifrancès a partir de 1789, havia incorporat a la seva vida social, no obstant això, les convencions de la politesse. És refinat, alhora que un xic vulgar. És elitista i alhora l’atreu profundament tot el que és popular, hedonista, contradictori i tímid, extrovertit i banal, és un grafòman impenitent de la mida d’un Josep Pla per la seva dedicació, malgrat que no arriba ni de lluny a la qualitat de la prosa d’aquest autor. És un personatge sorprenent i un dels exemples més característics del rococó literari català.
El Baró de Maldà no va publicar mai el Calaix de Sastre ni ho pretenia, sinó que el va donar a conèixer fragmentàriament a través de lectures en les tertúlies barcelonines que freqüentava, o les que improvisava durant les seves estades fora de Barcelona. També en copià volums per fer-ne obsequi a coneguts i familiars. La Reial Acadèmia de Bones Lletres el nomenà Membre Numerari d’aquesta Institució l’any 1816.
Manuel de Amat y Junyent: 1704-1790 Gobernador de Chile y Virrey del Perú
Nació en Barcelona, España, en 1704. La nobleza estaba presente en su familia, pues sus padres fueron José Amat y Planella, Marqués de Castell Bell, y María Junyent y Vergas, Marquesa de Castell Manyá. Él mismo fue Caballero de la Órden de San Juan.
Como muchos otros jóvenes nobles, Manuel de Amat y Junyent abrazó la carrera de las armas a edad muy temprana. En 1715, con 11 años de edad, ya participaba en las tropas reales que combatían a los rebeldes de Cataluña, y cuatro años más tarde (1719) luchó contra las fuerzas francesas en Aragón. Su valor militar le valió ir ascendiendo hasta obtener el grado de mariscal de campo. En 1754, fue nombrado Gobernador de Chile, cargo del que tomó posesión en 1755 y que ejerció hasta 1761, cuando fue promovido a Virrey del Perú (1761-1766). Habiendo terminado su período, Amat se trasladó a Barcelona, donde murió en 1790, sin dejar descendencia.
Los parlamentos
Luego de hacerse cargo de la gobernación de Chile y de realizar varias tareas administrativas en la zona central del país, Amat realizó una visita inspectiva a la frontera de Arauco, celebrando un parlamento con los indígenas en el Salto del Laja. La finalidad de esta iniciativa era implementar un sistema de comunicaciones terrestres entre Concepción y Chiloé, lo que implicaba pasar por distintos territorios ocupados por comunidades indígenas.
En Concepción, algunos caciques se comprometieron -aunque sus palabras dejaron algunas dudas en el ánimo del Gobernador-, a colaborar en el proyecto, que contemplaba el desplazamiento simultáneo de dos expediciones, una desde Concepción y la otra desde Chiloé, las que recabarían informaciones geográficas en terreno.
Sin embargo, la columna que había partido de Concepción fue atacada y debió replegarse a Valdivia. Este hecho hizo fracasar la iniciativa (1759) y para tranquilizar los ánimos, Amat convocó a otro parlamento, que esta vez se realizó en la misma capital del Reino (febrero de 1760). Acudieron alrededor de 30 caciques, cuya presencia causó gran impresión entre los vecinos debido a sus coloridos atuendos y a la comitiva que les acompañaba. La reunión tuvo un éxito relativo, pues los jefes indígenas lograron que varios grupos mapuches, pero no la totalidad, depusieran las armas.
Adelantos y el orden público
Amat y Junyent se destacó por sus preocupaciones en pro del adelanto del Reino. Así, fundó los fuertes de Santa Bárbara y las villas de Talcamávida, Hualqui y Nacimiento. En Santiago, decidió prolongar los tajamares del río Mapocho y, procurando el hermoseamiento de la ciudad, suprimió los puestos que algunos comerciantes tenían en la Plaza de Armas.
Una de sus más grandes atenciones fue mantener el orden público y la seguridad ciudadana, amenazadas por el accionar de los delincuentes que cometían tropelías de todo tipo y que contaban, tal vez sin quererlo, con la colaboración inconsciente de los ciudadanos.
Por ejemplo, en 1758, cuando se preparaba la ejecución de varios delincuentes en la plaza pública, uno de ellos, llamado Pascual de Castro, logró fugarse. Fue auxiliado por varios frailes dominicos que lo trasladaron hasta la iglesia Catedral, recinto donde de acuerdo a las leyes, gozaría del derecho de asilo sin que las autoridades pudieran sacarlo por la fuerza.
En septiembre del mismo año, un numeroso grupo de reclusos se amotinó en la cárcel de Santiago. Al enterarse de los hechos, Amat decidió concurrir personalmente al lugar y fue recibido con piedras, por lo que tuvo que reunir a las tropas y entrar al lugar por la fuerza.
Situaciones como estas, y la proliferación de todo tipo de hechos delictuales, llevaron al Gobernador a establecer la compañía de Dragones de la Reina dedicada a perseguir y detener a los malhechores, contra quienes procedió drásticamente, aplicándoles todo el rigor de la ley.
Virrey del Perú
En 1761, Amat y Junyent dejó la Gobernación de Chile, pues fue ascendido a teniente general y nombrado Virrey del Perú. Este cargo lo desempeñó hasta 1766. En su nuevo puesto, se caracterizó por las medidas militares que adoptó, debido a la guerra que por esos años España sostenía con Gran Bretaña: ordenó la permanente vigilancia sobre el litoral peruano; aceleró los trabajos que se realizaban en el Real Felipe -la fortaleza del Callao- invirtiendo en ello más de 2 millones de pesos; y apertrechó militarmente a las plazas de Chiloé, Valdivia, Valparaíso, Guayaquil, Portobelo y Cartagena de Indias. En otros aspectos, se preocupó del orden público, inauguró la Plaza de Toros de Acho e inició la construcción de varias obras públicas.
En Lima, hicieron fama los amores de Amat y “La Perricholi”, una bailarina mestiza llamada Micaela Villegas, conocida por su gracia y belleza, atributos con los que cautivó al ya sesentón Virrey, causando múltiples chismes y comentarios en las tertulias limeñas
