La Magdalena Cardelús amb en Joaquim Matas
magdalena cardelus
genealogia cardelus amat riera
La Magdalena Cardelús amb en Joaquim Matas
JOSEP MARIA CARDELUS GIRALT (1853-1930)
In Memoriam literal de l’època
“Altra vegada ens veiem forçats a agafar la ploma per a glossar un tema luctuós. Novament la Mort ens arrabassa un altre dilecte convilatà. Sembla que trobi plaer en emportar-se nostres millors homes, aquells que, ultra ésser els representants de l’intel·lectualitat celonina, eren homes de cor sencer, cavallers irreprotxables, amics del poble, al qual havien entregat lo millor de la seva vida: l’intel·ligència i la bondat del cor. Ens toca de debò plorar les pèrdues sufrides i sentir la desolació més progona, puix que els buids produïts ara, són ben difícils d’omplenar.
Francesc de P. Figueras, Miquel Draper i ara Josep Cardelús. Trilogia exquisida. Selectivitat Immillorable. Representació d’una època i d’uns homes que se’n van, que ens deixen, marcant la fi d una etapa de la vida celonina. Difícil és que la successiva -no en fem cap retret a ningú, però- sia tant gloriosa com aqueixa que ara fineix.
En Josep Cardelús i Giralt també ens ha abandonat. Una llarga malaltia feia temps que anava esllangint el seu organisme. Ell que tants n’havia gorit, ha sigut impotent per a posar remei saludable al seu mal, i cristianament, resignadament, ha fet entrega de la seva ànima al Creador.
Que reposi en pau i vetlli pels que ací quedem plorant-lo.
El “Senyor Cardelús” -el pronunciar aquest nom suggereix tol seguit en nostra ment la seva imatge bondadosa, aristocràtica, reposada, de mirada Intel·ligent i de parlar suau i aciençat- era el prototipus del convilatà pacífic, del catòlic fervent, de I’enamorat de la Ciència i de la seva professió que havia exercit com un apostolat. S’havia captat les simpaties dels grans, però més encara del humils que el veneraven.
De costums senzilles i austeres, era un enamorat de les plantes i les flors. El jardí de casa seva té fama d’ésser el més ben cuidat, tasca que realitzava ell mateix amb gran cura i amor.
Per dissort nostra no el podem anomenar fill de la vila, amb que si bé d’adopció de tothom se’I pot considerar com a tal, puix que aimava Sant Celoni i havia contribuït d’una manera poderosa el seu engrandiment.
En la seva joventut milità en el parlit carlista, en quin exèrcit figurà, assistint en nombrosos fets d’armes, on prodigava els seus humanitaris serveis.
No exercí mai cap càrrec polític.
Fou durant molts anys Metge de la Companyia del ferrocarril de M.S.A. També ostentà fins fa poc el títol d’Inspector Municipal de Sanitat. Ambdós càrrecs els desempenyava de manera humanitària i digna. Si bé cal fer notar que, donat el seu caràcter, no era pas possible que els exercís de manera distinta.
Per la seva remarcable bondat, no tenia enemics ni en el camp polític, car sempre fou moderat, respectuós i comprensiu.
Sant Celoni està de dol altre volta. Ho palesa així els innombrables pèsams que la família del finat reb í l’imponent gernació que assistí a l’acte de l’enterro i funeral. Segur que cada un dels que hi assistia, tenia en la seva consciència un deute d’agraiment devés aquell que havia conviscut amb nosaltres com si fos un germà, vetllant pel bé de tols, com el més amorós Pare.
La seva vídua, fills, germana, néts i demés parents, saben quant sinceres són les nostres paraules. Volem, però, remarcar el nostre sentiment profundíssim I el sincer condol per la pèrdua experimentada.
Que Déu doni al seu fervorós creient, al recte ciutadà, al bondadós amic, l’etern descans ben merescut i la glòria explendorosa.”
<possible necrològica del setmanari Montseny que editava Miquel Grivé>
JOSEP MARIA CARDELUS GIRALT (1853-1930)
Notes Biogràfiques literals de l’època
“Josep Cardelús Giralt va néixer a la ciutat d’Olot el dia 1 d’agost de 1853, administrant-se-li les Aigües Baptismals a l’endemà mateix.
Cursà les primeres lletres a les Escoles Pies de la ciutat natal i es graduà de Batxiller el 6 de Septembre de 1869, als setze anys.
Durant aquests anys Cardelús i Giralt es dedicà al Comerç, junt amb altres tres germans més, en l’important establiment de Drogueria i Farmàcia que tenia establert el seu Pare, i allà aprengué el tracta carinyós i formà el seu caràcter actiu, franc i rioler que l’acompanyà fins els últims dies de la seva vida.
Pel motiu d’haver disposat el Govern que totes les farmàcies fossin regentades per Llicenciats en aquesta Ciència, Cardelús i Giralt ingressà a l’Universitat, igual que els altres tres germans, efectuant-hi dos cursos en la facultat de Farmàcia, i deixà aquest camí per a seguir en el camp de la Medicina, per la que tenia molta més afició, quedant comprès en el curs acadèmic de 1872 a 1877.
Mentre estudiava la carrera de Metge, entrà en “quintes”, i fou de la cèlebra de Castelar, però trobant-se en el dilema que creava la guerra civil, decidí ingressar en l’exèrcit carlista, i en la columna ambulant del Pirineu, serví en calitat de Practicant i Metge provisional, assistint en varis fets d’armes per la plana de Vic i alt Pirineu.
Cançat de les corrandes d’aventura de la Guerra civil i coincidint amb el final dels seus estudis de la carrera, assaijada pràcticament en campanya, es Llicencià el dia 8 de Gener de 1877, als vintitrés anys, decidint establir-se en la nostra vila el desembre del mateix any, instal·lat pri-merament en la casa del carrer Major coneguda per can Baltasar.
Arribat a la vila, jove i solter, es trobà que l’exercici de la carrera aquí imposava una pintoresca obligació, fruit de la rutina, car el Metge que ell suplia, Don Martí Riera i Porta també la practicava a l’igual que I’altre metge establert, d’atendre ademés dels malalts un saló de Barberia, on els comparets i els aconductats anaven a servir-se.
Semblant involucració no podia de cap manera plaure al jove Metge, qui, amb l’afany de treure’s una càrrega inútil del damunt i volent dignificar la professió que amb tant d’amor havia seguit, donà comiat a tots els clients del seu establiment, davant l’estupefacció general que creia que no visitaria a cap malalt no prestant-se a tant domèstics menesters com era el sosteniment d’una Barberia.
Malgrat i els mals averanys i fins la persistent cobdícia, ell seguí fent sa via que li facilità molta més atenció al seu humanitari càrrec i els malalts no sols no el deixaren sinó que davant de les seves sol·lícites atencions hi acudiren amb més gros nombre. Així donà mort al denigrant costum, imposant en avant la seva norma independent.
Es casà desseguida i tingué mitja dotzena de fills, entre els quals hi ha els nostres bons amics el Metge don Esteve Cardelús i son germà Josep. De les filles unes han près estat i constitueixen família apart, altra és Religiosa i altra viu en la casa paterna.
Prestà innombrables serveis en l’última peste colèrica, assistint nombrossos cassos, dels que salva molts d’ells i que li imposà la obligació d’aislar-se fins de sa família per evitar un possible contagi.
Diferentes vegades fou nomenat Metge titular de l’Ajuntament de la vila, càrrec que estava a mercè de les forces polítiques que turnaven, fins que ho fou en propietat i l’ha desempenyat durant molts i molts anys.
Assistí a varis Congressos de Medicina. A París, el 23 al 28 de Juliol de l’any 1900, durant l’Exposició Internacional, A Madrit, el 23 al 30 d’Abril de l’any 1903. A Lisboa, el 19 al 23 d’Abril de l’any 1906, i a Barcelona, el 16 al 22 d Octubre de 1910.
Perteneixia al Col·legi de Metges de Barcelona i tenia el número 114, entre els dos mil associats. També estava agregat al de Girona per raó de la seva naixença en aquella provincia i l’ésser la nostra població limítrof amb ella.
Durant molts anys exercí el càrrec de Metge de la Companyia de Ferrocarrils de M.S.A. en aquesta línia.
L’any 1928 celebrà les seves Noces d’Or professionals i també matrimonials.
El dia 21 d’abril de l’any 1929 es trobà sobtadament malalt i durant un any ha lluitat entre la vida i la mort. Uns dies després del començament de la malaltia el seu bon amic el Rev. Francesc de P. Figueras (q.e.p.d.), li portà processionalment i sota Tàlem, com a Membre de la Junta de Minerva de la parròquia Arxiprestal, el Sant Viàtic, auxiliant-lo cristianament i preparant-lo a una Bona Mort que fou el dia 6 d Abril de 1930.
El dia 7 del corrent es celebrà el seu enterrament i funeral, constituint aquests pietosos actes una imponent manifestació de dol.
Al despedir l’enterro en el lloc acostumat, el Reverent Dr. Manuel Forn. Ecònom-Arxiprest que presidia el dol feu un sentit parlament que commogué als concurrents de tant cristiana ceremònia.
Descansi en pau el cristià convilatà.”
<possible necrològica del setmanari Montseny que editava Miquel Grivé>
Esteve Cardelús Costa (1879-1963)
“La dictadura de Primo de Rivera
Miguel Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, va donar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923 i instaurà una dictadura, que presidí fins al 30 de gener de 1930. Primo de Rivera, que comptava amb el suport del rei Alfons XIII, tallà el sistema polític de la Restauració que ja estava en decadència, suprimí la Mancomunitat de Catalunya (1925) i perseguí el català i els seus signes d’identitat.Per garantir la continuïtat de la dictadura, l’abril de 1924 creà un partit únic, la Unión Patriótica, que tenia per lema “Patria, religión y monarquía”. El seu objectiu era substituir els antics partits polítics, però només aconseguí d’atreure els sectors més conservadors. El Centre Popular, de caràcter monàrquic i conservador, s’alineà a aquest pàrtit, i dos membres destacats de l’entitat, Joan forn Riera i el doctor Esteve Cardelús, foren presidents de la secció local d’Unión Patriótica el 1926 i 1928 respectivament”
ABRIL LÓPEZ, Josep M., PORTALS i MARTÍ, Joan: Sant Celoni 1925-1935. De la dictadura a la República. Sant Celoni, 2005, pàg. 54 (editat amb motiu del 75è aniversari de “la Caixa” a Sant Celoni)
“Esteve Cardelús i Costa
Nascut a Sant Celoni l’any 1879, hi morí el 1963. Fill del reconegut metge Josep Cardelús i Giralt, estudià la carrera de medicina i, en acabar-la, va exercir la seva estimada professió tota la vida a Sant Celoni, primer amb el seu pare i després tot sol. El 1899 es va fer soci del Centre Popular. Va ser jutge de pau del 1906 al 1915 i del 1924 al 1926. El 1916 formava part de la primera junta del Sant Celoni Sport Club. Era religiós i de dretes i molt lligat al sector monàrquic. Va militar en el partit d’Unió Patriòtica local, i en va ser president el 1929. Peça clau en el sector polític del Centre Popular, en va ser president del 1926 al 1927.”
LLOVERA I FONTANÉ, Josep: El Centre Popular de Sant Celoni. Ajuntament de Sant Celoni,2009, pàg. 75.
Consta com a metge de Sant Celoni per primera vegada a l’anuari de 1905.
Jutge de Pau a Sant Celoni del 30-09-1906 al 30-06-1915. Hi torna durant la dictadura de Primo de Rivera, del 1-01-1924 al 28-02-1926 (Llista del jutges de pau)
No consta que formés part mai de l’Ajuntament, ni com a regidor ni com a alcalde.
1898
Allistament
Allistament, consta de 19 mossos, entre ells són coneguts: Esteve Cardelús Costa, Joaquim Lleonart Trunas, Josep Sibina Monrabà, Segimon Parramon Masnou i Àngel Mota Muntasell (Sibina: Actas)
1906
31-10-1906. Jutge Municipal
Es dóna compte que el 25 del corrent va prendre possessió com a jutge municipal D.Esteve Cardelús Costa (Sibina: Actas)
1917
1 gener. Vida Nova, núm. 12
Centre Popular col·labora en les despeses del Camp d’Educació Física de la vila. Elements del Centre han constituït una entitat esportiva autònoma amb el nom de “Sant Celoni Sport Club”, que conrearà diversos esports, amb preferència pel futbol. Junta directiva del Sant Celoni Sport Club: president Agustí Costas, vicepresident Josep M. Moretó, tresorer Anton Pons, vocals: Miquel Deulofeu, Martí Serra, Blai Deulofeu. Secretari Josep Gil. Comissió tècnica del Sant Celoni Sport Club: formada per Martí Serra president, Esteve Cardelús vocal i el secretari de la junta directiva.
1917
1 febrer. Vida Nova, núm. 14
Diumenge 27, Centre Popular, reunió per la provisió de càrrecs president: Esteve Brunell, vice-president: Esteve Cardelús, caixer: Josep Gual, secretari: Jaume Gual, vocals: Antoni Pons, Salvador Ballada, Joan Tauler, Josep Cuní i Macari Ventura
1918
30 novembre. Vida Nova, núm. 58
Dr. Esteve Cardelús ha traslladat el domicili i despatx de consulta al carrer Major, 155
1918
15 juny. Vida Nova, núm. 47
Processó de Corpus ha estat molt animada. Penó principal confiat a l’amic Rafel Vives Pi, acompanyat pels cordonistes Esteve Cardelús Costa i Josep M. Moretó Soler (nota : tots són prohoms del Centre Popular). Processó amenitzada per les dues orquestres de la vila: l’Art Musical, posada pel municipi, i La Lira, contractada pel pendonista per donar més relleu a la festa.
1921
Padró de 1921 (18 agost 1921) Carrer Major, 155. Núm. 490.
– José Cardelús Giralt: Cap de casa. Olot (Girona), 1 agost 1853, 67 anys, casat, metge. Fa 43 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Costa Coll: esposa. Pineda (Barcelona), 7 agost-1856, 64 anys, casada, labors de la casa. Fa 42 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 12 març 1899, 31 any, soltera, labors casa.
– M. de los Remedios Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 20 febrer 1896, 24 anys, soltera, labors casa.
– Carmen Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 6 abril 1898, 22 anys, soltera, labors casa Núm. 491: Carrer Major, 155
– Esteban Cardelús Costa: fill. Sant Celoni, 27 setembre 1879, 41 anys, vidu. Metge.
– José M. Cardelús Coll: net. Sant Celoni, 26 març 1912, 8 anys, solter, va a escola.
– Ernestina Cardelús Coll: néta. Sant Celoni, 15 març 1916, 4 anys, soltera, va a escola.
– Dolores Crous Resacens: serventa. Sant Hilari Sacalm (Girona), 6 gener 1902, 18 anys, serventa, fa 4 anys que viu a Sant Celoni
1927
10 juny. Montseny, núm. 1
Centre Popular: president doctor Cardelús, direcció Secció de Teatre: Venceslau Bover, altres membres: Narcís Soler Santamaria (carter, nomenant soci de mèrit de la casa), Martí Esclusa
1928
19 febrer. Montseny, núm. 36
President d’Unió Patriòtica: Esteve Cardelús Costa. Assisteixen a la reunió d’entitats i Ajuntament on es decideix fer les Fires i Festes de juliol en comptes de la Festa Major de setembre
1928
8 desembre. Acción, núm. 1 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni)
El dissabte passa es va fer una reunió al local d’Unión Patriótica del Centre Popular per explicar als adherits que el comitè local ha acordat constituir una societat que es denomini Centro de Unión Patriótica de San Celoni per agrupar tots els adherits. Hi van concórrer més de 150 persones. El Dr. Cardelús va presidir l’acte, amb els vocals assessors Costas, vilà, Colomer, Esclusa i Pagès. Va explicar la conveniència de constituir l’entitat i va exposar el projecte d’estatuts amb els quals s’ha de regir
1929
2 gener. Acción, núm. 3?(no està numerat) (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni)
Article “¿A qué esperar? D’Esteban Cardelús Costa “jefe local de la Unión Patriótica de San Celoni” “Son muchos, muchísimos más de los que debieran, los que en Barcelona, como en San Celoni, como en todas partes, ven con simpatía la actuación de la Unión Patriótica, considerarían como una ofensa personal que se les tachara de opuestos a sus grandes ideales de Fe, Patria y Monarquia, y, sin embargo… no se han inscrito en la Unión Patriótica (…) No vaciléis, inscribid vuestro nombre en las lista de honor de sus adheridos. ¿A qué esperar?””
1929
11 gener. Acción, núm. 4 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni)
Diumenge passat va morir a Olot Esteban Cardelús Carrera, vicepresident de la Diputació Provincial de Girona, i cosí germà d’Esteban Cardelús Costa, cap local d’Unión Patriótica. Va morir mentre escoltava missa a l’església de Sant Esteve d’Olot. La revista Acción dóna el condol a la seva família, especialment als seus germans Carlos i Conrado, al seu cosí Esteban, i al seu oncle José
1929
12 febrer. Acción, núm. 4 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni)
La notícia a Sant Celoni de la mort de la reina María Cristina Telegrames de condol al “Jefe Superior de Palacio” de Josep Vilà Torras, alcalde Sant Celoni; del Dr. Esteve Cardelús “Jefe Local de la Unión Patriótica, en nombre de la Unión Patriótica”; del diputat provincial Josep M. Moretó; del jutge municipal Moisès Ribas; de tots els regidors, del director d’Acción, Miquel Grivé i Masó; del president del Centre Popular, Sr. Duran; “casi todas las demás sociedades de la villa; el secretario del Ayuntamiento, y otras muchas personalidades cuya numeración seria demasiado extensa para esta nota”
1929
14 abril. Acción, núm. 13 (periòdic d’Unión Patriòtica de Sant Celoni)
“Homenaje nacional. España reitera su adhesión al salvador de la Patria, el general Primo de Ribera. La cooperación a la grandiosidad del acto que se celebra en su honor es un deber patriótico y una deuda de inexcusable gratitud”. “Nuestra adhesión”, article de Esteban Cardelús Costa, “Jefe Local de la Unión Patriótica, Presidente del Consejo de Dirección de Acción” “Acción se adhiere con todo su entusiasmo al grandioso acto de adhesión nacional al gobierno del General Primo de Rivera organizado para el día de hoy por la entidades representativas de la economia nacional, por eminentes prestigios de la intelectualidad, y por ilustres damas que representan el corazón de la mujer española (…) obedece, empero, a los más elevados dictados del patriotismo, y por ello creemos precisar lo mejor posible sus significación concentrándola en estos dos vivas: ¡Viva España! ¡Viva el salvador de España, el general Primo de Rivera!”
1929
3 agost. Montseny, núm. 108
Processó dedicada a la Mare de Déu del Puig (Fires i Festes de Juliol)
Participants: don Pio de Valls, Carles Damm, Josep Puig, Josep Sibina president de l’Ateneu, Ricard Duran president del Centre Popular, Josep M. Riera president del Col·legi Verge del Puig, Jacint Botey president de l’Associació de Comerç, Josep Balmas alcalde de Gualba, alcalde i consellers de Sant Esteve de Palautordera i altres ajuntaments, Joan Forn president honorable d’Unión Patriótica, Esteve Cardelús president d’Unión Patriótica, ajuntament en corporació
1929
28 setembre. Montseny, núm. 114
Homenatge a D. Climent Borrull, fins ara cap estació ferrocarrils MSA Dimarts al vespre, salons Hotel Suís. Presenta: general Carles Gómez, Dr. Cardelús, Eduard Domènech, Casadevall, Duran, J. Bosch, Aragay, Sibina, Vicenç Mur, Bosch, Ros Alguer, Pol, Prat, Recolons, Parramon, Aymerich, Fontanet, Deulofeu, Vila, Pasqué, Tordera, Castells, Gil, Socies, Costa, Barnola, Vives…
1929
21 setembre. Montseny, núm. 115
Festa patriòtica a Arenys de Mar. VI Aniversari del 13 de setembre Representació de Sant Celoni: Esteve Cardelús, jefe local; Josep Vilà Torres, alcalde; Moisès Ribas, jutge municipal; Miquel Deulofeu, tinent d’alcalde; Antoni Gurri, ex- jutge, i “un grup d’una cinquantena d’adherits a Unió Patriòtica”
1929
30 novembre. Montseny, núm. 124
Festa Major de Sant Martí a Arenys de Munt Representació de Sant Celoni: Josep Vilà, alcalde; Moisès Ribas, jutge municipal; Esteve Cardelús, president d’Unión Patriótica; Miquel Deulofeu, Vicenç Alvarez de Lara i Ramon Coll de la Comissió Permanent (Ajuntament)
1935
abril. Montseny, núm. 352, especial Setmana Santa
Parròquia Arxiprestal de Sant Celoni (cita les diferents entitats vinculades), Junta de l’Obra: Dr. Esteve Cardelús Costa, Eduard Domènech Morlà, Francesc Riera, Apostolat de l’Oració: presidenta Teresa Cardelús, secretària Rosa Costas, tresorera Àngela Grau, Administradors d’altars: Mare de Déu del Carme: Anna Recasens i Teresa Cardelús
1935
13 juliol. Montseny, 362
Banquet d’homenatge a Martí Esclusa Prat Comensals: Ricard Duran, Esteve Cardelús, Joan Anfrons, Martí Costas, Josep Recolons, Josep Vilà Torras, Joan Mayneris, Joan Planas…
1936
Padró de 1936 (30 abril 1936) C. Major, 164. Secció 2a, núm. 341
– Esteve Cardelús Costa: cap de casa. Sant Celoni, 27 setembre 1880, 55 anys, vidu. Metge per compte propi
– Teresa Costa Coll: mare. Pineda, 2 agost 1857, 78 anys, vídua. Feines de la casa. Fa 56 anys que viu a Sant Celoni .
– Josep M. Cardelús Coll: fill. Sant Celoni, 26 març 1912, 24 anys, solter. Comerç, patró per al qual treballa: Josep Cardelús
– Francesca Barnola Cruells: serventa. Campins, 17 novembre 1916, 19 anys, soltera. Treballa per Esteve Cardelús, fa 6 anys que viu a Sant Celoni
1937
6-2-1937. Sanitat
Es nomena Inspector Municipal de Sanitat al doctor Esteve Cardelús Costa (Sibina: Actas)
1937
17-2-1937. Hospital
S’acorda acceptar la dimissió del càrrec de metge del Sanatori Asil d’aquesta població del doctor Joaquim Viladevall Es nomena metge de l’Hospital-Asil el doctor Esteve Cardelús Costa, sou 200 ptes. mensuals (Sibina: Actas)
Josep M. Cardelús Coll, fill de l’Esteve
1919
1 gener. Vida Nova, núm. 60
Josep M. Cardelús ha obtingut el primer premi en el concurs Copa Ordal
1919
2 març. Vida Nova, núm. 64
Copa guanyada per Josep M. Cardelús a la carrera “Costa Ordal”, exposada a l’aparador de la drogueria d’Antoni Morlà
1919
15 juny. Vida Nova, núm. 71
De sport: El Sant Celoni SC acaba d’elegir la nova junta directiva, composta d’Agustí Costas, Leonci Bes, Josep Vilà, Moisès Ribas (fill) i Llorenç Terrats. “Sembla que aqueixos senyors es proposen recompensar de nou i amb major escala, els partits de futbol corresponents a la propera temporada d’estiu, en la qual pensen organitzar seriosament els teams i jugar un concurs de copa i altres premis entre els quals ja hi podem comptar un objecte d’art, galantment cedit pel reconegut motorista En Josep M. Cardelús, soci del Sant Celoni S. C.”
<documentació aportada per Josep M. Abril López>
JOSEP MARIA CARDELUS GIRALT (1853-1930)
Ja consta com a metge a Sant Celoni al primer anuari, de 1882. L’altre metge que hi havia aleshores era en Josep Alfaras. A partir de 1887 també hi havia el metge Moisès Ribas Monclús.
No consta que formés part mai de l’Ajuntament, ni com a regidor ni com a alcalde.
1899
1-8-1899. Servei mèdic i farmacèutic
Es nomena metge municipal a D. Josep Cardelús Giralt, 200 ptes. anuals, i Modest Martínez Giralt, farmacèutic municipal amb sou de 150 ptes. anuals (Sibina: Actas)
1902
22-12-1902. Metge i farmacèutic
Es nomena per a 1903 metge municipal a D. Josep Cardelús Giralt i farmacèutic municipal a D. Miquel Draper Batllori (Sibina: Actas)
(1901: 26-12-1901. Metge i farmàcia. Es nomena per l’any 1902, metge municipal a D. Moisès Ribas Monclús i farmacèutic municipal a D. Joan Forn Riera) (Es van alternant, cada any es canvia de metge i farmacèutic municipal)
1919
20 setembre. Vida Nova, núm. 77
En Milà i Camps a Sant Celoni (nota: va ser el comte del Montseny). El diputat a Corts visità el Centre Popular el dia 9 de la Festa Major, acompanyat de Coderc, Prat i Capità del Cos de Carabiners del lloc d’Arenys, Sr. Torres (tots tres d’Arenys de Mar) i Sr. Pedemonte (regidor de Calella). Sr. Forn els oferí un banquet i després anaren a sentir un concert al Centre Popular (…) Per la tarda, a l’estada del Sr. Forn la societat coral La Popular, amb La Lira, oferí un concert als visitants. Assistents: Milà i Camps, Ignasi de Ros, Joaquim Matas, Joan Hortal, Josep Cardelús, Josep Muntañola, Moisès Ribas, Miquel Deulofeu, Agustí Costas, Enric Guilera, Refael Berenguer, Esteve Brunell, Josep M. Moretó, Josep Gual…
1919
3 octubre. Vida Nova, núm. 78
“Ha mort a Olot l’acreditat farmacèutic En Joan Cardelús, germà del nostre amic metge d’aquesta vila En Josep”
1921
Padró de 1921 (18 agost 1921) Carrer Major, 155. Núm. 490.
– José Cardelús Giralt: Cap de casa. Olot (Girona), 1 agost 1853, 67 anys, casat, metge. Fa 43 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Costa Coll: esposa. Pineda (Barcelona), 7 agost-1856, 64 anys, casada, labors de la casa. Fa 42 anys que viu a Sant Celoni.
– Teresa Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 12 març 1899, 31 any, soltera, labors casa.
– M. de los Remedios Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 20 febrer 1896, 24 anys, soltera, labors casa.
– Carmen Cardelús Costa: filla. Sant Celoni, 6 abril 1898, 22 anys, soltera, labors casa Núm. 491: Carrer Major, 155
– Esteban Cardelús Costa: fill. Sant Celoni, 27 setembre 1879, 41 anys, vidu. Metge.
– José M. Cardelús Coll: net. Sant Celoni, 26 març 1912, 8 anys, solter, va a escola.
– Ernestina Cardelús Coll: néta. Sant Celoni, 15 març 1916, 4 anys, soltera, va a escola.
– Dolores Crous Resacens: serventa. Sant Hilari Sacalm (Girona), 6 gener 1902, 18 anys, serventa, fa 4 anys que viu a Sant Celoni
1925
1-10-1925. Renúncia de D. Josep Cardelús Giralt del càrrec d’inspector municipal de sanitat.
S’accepta la dimissió del Dr. Josep Cardelús Giralt, expressant el sentiment i al mateix temps l’agraïment de l’Ajuntament pel zel i interès que ha tingut als llargs anys de servei en la sanitat d’aquesta vila i la de Campins, que va annexa a aquest càrrec. Es convoca concurs per proveir la dita plaça (Sibina: Actas)
1930
Maig. Germinal, núm. 22
El dia 6 del mes passat va morir Josep Cardelús Giralt, “metge Municipal d’aquesta vila”, “després de penosa enfermetat”.
“Per les seves dots morals, i tracte afabilíssim s’havia captat innombrables simpaties. Havia sabut allunyar-se de tota mena de caires polítics, i manifestacions que no tinguessin relació amb el comès de la seva carrera. Una prova palesa de la alta consideració amb que el distingia tothom, fou la manifestació de veïns que assistí a l’acte de dol i funerals”
<documentació aportada per Josep M. Abril López>
Nobiliari RIERA
En el nobiliari de Lluís Bru de Sala i Armand de Fluvià trobem unes 10 referències a nobles amb el cognom Riera. Reproduïm a continuació una breu introducció del llibre i la relació de nobles amb el cognom Riera.
NOBILIARI DEL REIAL COS DE LA NOBLESA DE CATALUNYA. Lluís de Bru de Sala i de Valls. Armand de Fluvià i Escorsa. Barcelona, 1998
Lo que sigue es una relación ‑en riguroso orden alfabético‑ de caballeros del Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña (1919-1997) que hoy en día es considerado el continuador o representante de lo que, hasta 1714, fue el Excelentísimo y Fidelísimo Brazo Militar del Principado de Cataluña, o cámara de representantes del estamento noble en las Cortes Generales de Cataluña, a la que en 1389, le fue concedido el privilegio de constituirse en cuerpo colegiado y de reunirse siempre que sus miembros lo quisieran. También incluye una nómina de caballeros del Cuerpo de la Nobleza de Barcelona (1880‑1919), inscritos en el llamado «Segon Llibre Verd» (siglo XVIII‑1997), cofrades de la Real e Ilustre Cofradía de Nª Señora de la Soledad de Barcelona, que también figuran inscritos en el «Segon Llibre Verd»; los inscritos en primer «Llibre Verd del Braç Militar de Catalunya» (1602-1713), que se conserva en el “Arxiu Reial de Barcelona”; Ciudadanos Honrados de Barelona inscritos en los caballeres, donceles, ciudadados «Llibres de Matrícula» (1510-1698); asistentes a las reuniones de las Juntas de Brazos y Parlamentos de Cataluña, especialmente del la última Junta del año 1713, convocada para defender los derechos y libertades de Cataluña, Nobles, Caballeros, Donceles, Ciudadanos Honrados y Burgueses Honrados, convocados a cortes por los Brazos Militar y Real (principalmente los de los años 1359,1599,1626,1636,1701 y 1705; las personas agraciadas con Títulos (Duque, Marqués, Conde, Vizconde y Barón) desde los orígenes (siglo X‑1997); concesionarios de Privilegios nobiliarios (Noble, Caballero, Ciudadano Honrado, Burgués Honrado y Generoso); los que poseen Privilegios nobiliarios transcritos en el «Registre de Despatxos de l’Ajuntament de Barcelona», las personas ennoblecidas por concesión de un Título Nobiliario, a partir del momento que no se concedieron más Privilegios Nobiliarios (1831‑1997); y un gran número de caballeros de las distintas órdenes militares (San Juan, Santiago, Alcántara, Calatrava y Montesa) y de las Reales Maestranzas de Caballería (Valencia, Zaragoza, Granada, Ronda y Sevilla).
Este elenco o repertorio ha de ser de gran utilidad para el Real Cuerpo de la Nobleza, pues reúne a la mayoría de las familias nobles del Principado con sus pruebas de nobleza, lo que facilita enormemente su búsqueda a los aspirantes a ingresar. También será evidentemente una ayuda considerable para los aspirantes de familias no catalanas que tengan algún antepasado la Cofradía de la Soledad, el cuerpo de la nobleza de Barcelona o el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña. Hay que tener en cuenta que en Cataluña la concesión de un privilegio nobiliario a un plebeyo tenía como consecuencia su inmediato ingreso en el estamento nobiliario y, por tanto, en las corporaciones nobiliarias. Además de los Títulos que poseen y de las corporaciones nobiliarias a que pertenecen las personas introducidas, incluye también la categoría nobiliaria o grado de nobleza que poseen.
Este trabajo lo comenzó mi buen amigo Lluís de Bru de Sala (q.e.p.d.), quien llegó a redactar más de tres mil fichas. Me pidió mi asesoramiento y ayuda, que, en todo momento, le presté de una manera desinteresada. Colaboramos muchas horas para establecer la metodología a seguir en la elaboración o compilación de este trabajo, que queríamos fuese un corpus de la nobleza catalana, Desdichadamente, la muerte nos lo arrebató y ahora sus herederos y familiares, para rendirle el tributo que se merece, han querido que aquel trabajo no fuera en vano y han pensado que yo era la persona más indicada para finalizarlo y darles cuerpo, y que sea el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña el patrocinador de esta edición.
Armand de Fluvià i Escorsa
NOBLES AMB EL COGNOM RIERA
RIERA, Cristòfor Ciutadà Honrat de Barcelona (1710)
RIERA, Francesc Ciutadà Honrat de Barcelona (1705)
RIERA, Josep Ciutadà Honrat de Barcelona (1648, confirmat 165..)
RIERA I ALAVALL, Just Ciutadà Honrat de Barcelona (1792) Doctor en dret
RIERA I MACIÀ, Francesc Ciutadà Honrat de Barcelona (1802)
RIERA I MARTÍ, Francesc Ciutadà Honrat de Barcelona (1706)
RIERA I MILANS, Francesc Membre de la Confraria de la Soledat (1879 2LV f 100v)
RIERA I D’OLZINELLES, Francesc Ciutadà Honrat de Barcelona (matriculat 1590)
RIERA I ROSÉS, Felip Marquès de Casa Riera (1833) comerciant
Llinatge dels Riera
A l’ “Enciclopedia de heráldica y genealogía Hispano Americana” d’Alberto i Arturo García Carraffa edició de 1956 i al “Diccionario Hispanoamericano de Heráldica” de Endika, Aitziber, Irantzu y Garikoitz de Mogrobejo trobem una extensa documentació referida al cognom Riera i que reproduïm a continuació.
La antigüedad de este noble linaje de Cataluña se remonta a principios del siglo XIII, según lo comprueban documentales y autorizadas noticias. Se extendió por aquella región, y dos de sus principales ramas pasaron al Reino de Valencia y al de Mallorca, quedando en ellos radicadas. Algunos autores dicen que otras ramas llevaron el apellido a Castilla, Aragón, León, Asturias y Montaña de Santander, usando distintas armas para diferenciarse; pero a esto haremos breves observaciones más adelante. De los Riera que hicieron su asiento en el Reino de Valencia procede la noble familia del mismo apellido que ya gozaba de notoriedad en Alicante por los años de 1550. A continuación recogemos, por separado, interesantes noticias de algunas de las ramas indicadas.
LOS RIERA DE CATALUÑA
Una de las más antiguas casas de Riera en esta región estaba. en la villa de Anglesola, perteneciente al partido judicial de Cervera, en la provincia de Lérida, y de esa casa procedió la de la ciudad de Igualada, de la provincia de Barcelona, que aún existía en mediados del pasado siglo, enlazada con la casa de Padró, en aquella ciudad, por el matrimonio de don Domingo de Riera Dalmases con doña Benita de Padró
Otra antigua casa catalana radicó en la villa de Cardedeu, del partido judicial de Granollers (Barcelona). Y al partido judicial de Vendrell (Tarragona) pertenece el pueblo de Riera (La), cuyo nombre acaso esté relacionado con el del linaje.
Los Riera catalanes enlazaron también con las familias Berad, Gual, Pol, Fivaller y otras principales dé aquel Principado, y algunos de sus miembros vistieron el Hábito de la Orden de San Juan, en el Gran Priorato de Cataluña.
LOS RIERA DE MALLORCA
La rama de Mallorca fundó su primitivo solar en el predio «La Alcaria», de la villa de Sineu, en el partido judicial de Inca, y de ese solar dimanaron otras casas de Riera en varios pueblos de aquella isla.
4. Jaime Riera Riber.
3. José Riera Moxica, nacido el 12 de Febrero de 1631
2. José Riera Moxica, que casó con doña Antonia Sanz Merlo de Suñega, muriendo sin sucesión.
5. María Teresa Riera Vert, que murió siendo aún niña.
5. Juan Riera Alted.
4. Amparo Riera de Linares, nacida en Granada el 23 dé. Agosto de 1862. Contrajo matrimonio con Salvador Cortils y Mas, que en la guerra de Cuba se distinguió por su valor y competencia, falleciendo en Valencia cuando era General del Ejército. Tuvieron estos hijos: Salvador Cortils y Riera, asesinado por los rojos en Valencia, donde estaba de guarnición, pues era Teniente Coronel de Infantería; Natividad Cortils y Riera, que contrajo matrimonio en Cartagena con José García del Real y Oliver, fallecido el 25 de Marzo de 1949, siendo Coronel de la Guardia Civil en situación de retirado, y Ramón Cortils y Riera, también Teniente Coronel de Infantería.
VII) Francisco‑Javier Riera Galbis nació en Novelda en 1818 y perteneció al Arma de Caballería, donde llegó a obtener el grado de Coronel, siendo aún muy joven. Pero las vicisitudes políticas de aquella época, le obligaron a abandonar su brillante carrera, retirándose a Alicante, donde casó con doña María Rosa Daura, falleciendo sin sucesión en su casa solariega de Muchamiel, en 1863. Continuó la línea
2. Amparo Riera de la Peña, nacida en Barcelona el 26 de Noviembre de 1886, casada con Rosendo del Alcázar de Alarcón el 6 de Septiembre de 1911, padres de: 1º, Rosendo del Alcázar Riera, que murió niño; 2º, Luís, casado en Madrid con doña Visitación Rubio Maestre; 3º, Amparo, esposa de Ramón Gil Moreno; 4º, Francisco Javier, que casó en Madrid con doña Matilde del Río Vilas; 5º, Pilar, mujer de Antonio Sánchez Nicola; 6º, Pedro, Marido de doña Isabel Hernández Romera; 7º, Fuensanta, que murió niña, y 8º, José María del Alcázar Riera. Todos naturales de Murcia y bautizados en su parroquia de San Nicolás.
ARMAS
(2) A su extraordinaria belleza y arrogante figura debió su hermano Francisco salvar la vida, pues encontrándose preso, por haberse sublevado, en el Castillo de Santa Bárbara, de Alicante, presentóse a la Reina Isabel II, y pidiéndole clemencia, postróse a sus plantas. La Reina, ayudándola a levantarse la dijo: «Levanta, levanta, que una mujer de tu hermosura no debe estar a mis pies; vete tranquila y dile a tu hermano que sepa hacer buen uso de mi perdón. Don Francísco‑Javier se retiró a Alicante, después de haber hecho entrega de su espada a Su Majestad la Reina.
BIBLIOGRAFIA:
Sant Sadurní abans de 1800
Situat a la comarca vinícola del Penedès, Sant Sadurní té els seus orígens en l’antiga parròquia de Sant Sadurní de Subirats, citada documentalment vers l’any 1080. Formà part de la baronia del castell termenat de Subirats, a mans de famílies nobiliàries fins que l’any 1493 fou incorporat a la Corona.
El poble s’edificà al voltant de l’antiga parròquia de Sant Sadurní, esmentada per primera vegada documentalment en un llegat del canonge Guerau Ramon a l’església de Sant Pere de Subirats, datat de l’any 1129, i que estaria situada al costat del camí de Barcelona a Tarragona per Martorell (la Via Augusta del temps dels romans) a la riba esquerra de l’Avernó. Formava part de la baronia del castell de Subirats, a mans de famílies nobiliàries fins el 1493.
Durant segles, Sant Sadurní no fou més que un arrenglerament de cases a banda i banda del camí del carrer de Cavallers, quedant l’església a l’extrem oriental de la vila en formació. El que avui és terme de Sant Sadurní d’Anoia estava integrat dins del terme de Subirats, però la seva millor posició, al costat del camí i en terres més aviat planes i abundoses d’aigües, féu que aquesta caseria es desenvolupés amb més rapidesa que la resta de poblacions que integraven el domini de Subirats. Així, l’any 1493, Subirats tenia 24 cases, Sant Pau d’Ordal, 13 i Sant Sadurní, 91. Ferran el Catòlic incorpora la vila de Sant Sadurní a la reial corona l’any abans dit, bo i conservant algunes atribucions el carlà del Castell de Subirats.
Entrat el segle XVIII, la gent de Sant Sadurní començà a bellugar-se per obtenir la separació de Subirats, cosa que assolí, finalment, el 28 de maig de 1764. El 26 d’agost del mateix any prenia possessió el primer batlle «independent de justícia» de Sant Sadurní d’Anoia. En aquell temps, Sant Sadurní tenia 163 cases i 815 habitants. Des d’aleshores, la creixença de la nova vila fou bastant ràpida, ja que pel cens del comte de Floridablanca ja comptava amb 1065 habitants (any 1787).
Pergamí d’en Bernardí Amat
Reproducció del pergamí de ca l’Amat ARXIU DE CA L’AMAT DE SANT SEBASTIA DELS GORGS pergamí (564 X 272 mm) –S- III (any 1542) Renúncia dels drets en la casa i heretat de St. Sebastià firmada per un parent.
IN DEI NOMINE: Noverint universi quod Anthonius Amat parator pannorum llane,filius Anthonii Amat quondam, agricultoris loci /2/ Sancti sebastiani de Gurgittibus, diocessi Barcinone et domne Eleonoris eique uxoris, viventis: Attendens Bernardinum Amat, quondam, avum meun /3/ contemplatione matrimonii prefati Anthoni Amat, quandam, patris mei, fecisse et firmasse dicto Anthonio Amat, quendam, patri mei /4/ donationem et hereditamentum de omnibus bonis suis qui et cum capitulis matrimonialibus iuset dictum Anthonium. Amat quondam,patrem /5/ et dictam Eleonorem, uxorem suam, matremque meam, jugitis factis et firmatis ac etian iuratis effusius continetur: Attendens etiam in dictis ( actis ?) /6/ donatione et hereditamento, domina Mariana quondam, avia mea uxorem que dicti Bernardini Amat quondam, avii me¡, domina hereditatis prefatis (?) /7/ loci Sancti Sebastiani tempore dicti contracti matrimonii inter dictum Anthonium Amat quandam, patrem meum (et dictam Eleonorem) /8/ eique uxorem, matrem meam, minime firmasse, et post mortem dicti patris mei, de predictis here(Mariana cartam scriptam.’?) /9/ fessisse et firmasse donationem et hereditamentum vobis, subscripto Laurentio Amat ( avunculo meo paterno, de hereditamento et bonis ?)/10/ dicti loci Sancti Sebastiani de Gurgittibus, et in et super quibus dictis hereditate et bonis prefati(loci Sancti Sebastiani de Gurgittibus, eius termino et ) /11/ territorio, ego pretendebem ad me pertinere et spectare tanquam heredem dicti Anthonii Amat … et omnia iusta quam spectabatur ?) /12/ in futurum littigare causis et rationibus predictis: Ideo intervenientibus inter nos aliquibus ex amicis meis…(preterea ad pactum …)/13/ sequentes in hunc, sequentem modum et forman: Idcirco agens ego hec cum autoritate et consensu (venerabili presbiteri Anthonii Leopart ) /14/ presbiteri in ecclesia parrochiali beate Marie Villefranche Penitentis beneficiativi honorabilis Joannis Guilera loci ( Sancti Pauli de Ordali ) termini /15/ castri de Subirats, Baertholomei Queralt de Manso et Jacobi Queralt loci Sancti Sebastiani de Gurgittibus…/16/ et curatores meorum (inspectores ?) inferius consentiendum et firmantium ac etiam autiritzantium: Gratis (?) et ex certa sc /17/successores meos quosqumque, presentes pariter et futuros, absolvo, diffinio, renuntio et remitto, transffero acto perpetuo, transporto vobis dicto Laurentio /18/ Amat dicti loci Sancti Sebastiani de Gurgittibus, avunculo meo paterno presenti (?) et vestris iugis successoribus et quibus volueritis, perpetuo, omnia iura /19/ omnesque actiones reales et personales,mixtas ,utiles et directas, ordinarias et extraordinarias et alias quoscumque et quidquid et quantum iuris /20/ actionis, questionis, petitionis et demande mihi competerant et competere possunt ac debent nunc seu etiam in futurum adversuisset /21/ contra vos, eundem Laurentium Amat, avunculum meum peternum et adversus et contradictum mansum seu domum et eius terras honores et /22/ possessiones: quas et quem vos tenetis et possidetis in dicto loco Sancti Sebastiani de Gurgittibus, termino et territorio eiusdem tam scilicet ocasione seu /23/ pretextu partis hereditatis legitimae mee paterne et materne institutionum vinculorum tam ex testamento quoeu a1iis aut aliorum quorum umque iuribus /24/ mihi pertinentium, spectantium nunc seu etiam in futurum, in et super predictis quibusvis bonibus, iuribus, titulis, sine causis que dici, nominari /25/ et excogitari possint: Hanc autem absolutionem, diffinitionem, renúntiationem, remissionem translationem et transportationem= facio ego dictus /26/ Anthonius Amat vobis Laurentio Amat et vestris supredictis successoribus et quibus volueritis, perpetuo de preditas omnibus et singulis: Sicut melius /27/dici et inelligi potest, ad vestramvestrorumque salvamentum, comodum et bonum etiam intellectum: Et extraho predicta omnia et singula que vobis et /28/ vestris jugis successoribus et quibus volueritis, perpetuo absolvo, diffinio, renuntio et remitto, transfero atque transporto de iure, dominio, proprietate et posse /29/ mei et meorum superdictis succeserum: Et ademqüe omnia et singula in vestrum vestrorumque ius, dominium et posse mitto et trasfero, prevocabiliter pleno /30/ iure ad habendum, tenendum, omnique tempore pacifice possdendum:Et inde vestras vestrorumque omnimodas voluntates libere perpetuo faciendum /31/ sine obstaculo et contradiccione mei et meorum jugis successorum et alterius cuiuscumque curie et persone: Promittens vobis:tradere vobis /32/ seu ciu volueritis loco vestri, possessionem corporalem seu quasi, predictorum que vobis absolvo, diffinio, renuntio et remitto, transfero atque transporto, /33/ quam etiam possessionem liceat vobis et vestris iugis successoribus, vestra et eorum propria autoritate (?) explicentia et plenaria facultate quam degit /34/ vobis et ipsis, dono et confero cum presenti (?) et sine alia licentia facticia seu requisitione mei et meorum iugis succesorum et alicuiusque curie /35/ et persona, libere et quandocumque volueritis apprehendere et apprehensam penes vos et vestros licite retinere: Et valeat tantum possessio /36/ ipsa cum per vos seu vestros iugis successores aprehendita extitisset corporaliter et /37/ de facto, ego enim interim, donec dictam vobis tradidero possessionem corporalem: aut vos seu vestros iugis successores eam apprehenderitis /38/ ut est dictum fateor etconstituo me predicta omnia et singula pro vobis et vestris vestrorumque et eorum, nomine tenere et possidere seu quasi: /39/ Sciens illum de iure possidere cuius nomine possidetur, volensque et expresse consentiens ac concedens vobisque vigore horum verborum et ex iuris /40/ ministerio et dispositione dicta possessio pretradita et in vos et vestros translata penitus sit et habeatur ac si pre me vobis et vestris tradita fuisset corporaliter /41/ et de facto: Preterea ex causa huiusmodi absolutionis, diffinitionis, renuntiationis et remissionis, translationis et transportacionis et aliis eis, /42/ scitis melioribus via, modo et forma quibus melius de iure valere poterit atque tenere: Do, cedo et mando vobis dicto Laurentio Amat et vestris /43/ iugis successoribus et quibus volueritis perpetuo, omnia iura, omnesque actiones reales et prepersonales atque mixtas, utiles et directas, ordinarias et extraordinarias /44/ et alias quascumque mihi pertinentia et pertinentes, pertinereque debenti et debentes in predictis que vobis et vestris iugis successoribus perpetuo absolvo,/45/ diffinio, renuntio ac remitto, transfero atque transporto et adversus et contra quascumque personas,bona et res, ratione et oceasione eorundem: quibus /46/ iuribus et actionibus super dictis, AMAT, maig de 2005 Página 2 de 2 possitis vos et vestros iugis successores et quos volueritis, perpetuo uti videtis et experir agendo scitis repponendo, /47/ excipiendo, preponendo et suplicando et omnia alia et singula faciendo et libere exercendo in iudicio et extra iuditium quecumque et quemadmodo,/48/ ego facere poteram, ante huiusmodi absolutionem, diffinitionem, renuntiationem et remissionem, translationem et trasportationem ac iurium et actionum, /49/ cessionem, et possem nunc eis non factis et etiam postea quandocumque: ego enim facio et constituo vos et vestros ac quos volueritis iugis dominos et procuratores (?) ut iurem, /50/ vestram propriam ad faciendum inde, vestre libitum voluntatis: Salvis tamen semper in et super predictis que vobis absolvo, diffinio, renuntio et remitto, transfero, /5:4/atque transporto, censibus iuribus: qui et que pro predictis fiund. et prestatur dominis pro quibus predicta tenentur et aliis iure et dominio firma et factica triginta /52/ dierum et rectotertio pro firmamento charte: PRO huiusmodi vero absolutione, diffinitione, renuntiatione et remissione, translatione et transportatione, /53/ dedistis et solvistis mihi et confiteor me a vobis habuisse et recepisse sexaginta libras monete Barcinone: Supra quibus renuntio exceptioni /54/ dicte pecunie non numerate et non solute, reique veritatis ita non esse et dolo,mali et actioni in factum: Omnique alii iuri,rationi et consuetudinii his obstantibus /55/ quovismodo, insuper ad uberiorem vestri dicti Laurentii Amat et vestrorum in predictis successorum cautelam et securitatem: convenio et bona fide promitto que /56/ in dicta domo sive manso prefati loci Sancti Sebastiani de Gurgittibus terris, honoribus et possessionibus eiusdem, aut ratione aut occasione eorundem., contra /57/ vos, Laurentium Amat qui eam seu eum iam tenetis et possidetis vestris titulis ab inde, non faciam, proponam, seu monebo actionuem aliquam,/58/ questionem, aut demandam, littem aut controversiam de iure aut de facto aut alias in iuditio aut extra iuditium, nec inferenti etiam consenciam /59/ aliqua ratione iure titulo sine causa: Quiniimmodo (?) impono mihi et meis super his silentium sempiternum omnem viam agendi et contrarium faciendi /60/ mihi et meis penitus abdicando: exque tenebor vobis et vestris in predictis successoribus, semper de firma et legali evictione ac legittima deffensione /61/ eiusdem, et de littis expensis in iuditio et extra faciendis, et de toto damno et interesse vestri et vestrorum in predictis successorum, casu quo tamen ipsa evictio /62/ eveniret seu sequeretur per factis, actibus, contractibus et negotiis propriis aut opera seu culpa aut taca prestini (?) iure meis seu antecessorum meorum, /63/ et non aliis neo aliter: Pro qua evictione in dicto casu sequendá et aliis predictis omnibus et singulis complendis et firmitter attendendis tenendis 164/ et observandis,obligo vobis et vestris in predictis successoribusg omnia et singula bona mea mobilia et immobilia ubique habita et habenda: /65/ Ceterum convenio et promitto vobis dicto Laurentio Amat et vestris in predictos successoribus et quibus voluistis, perpetuo que presents instrumentum et omnia et singula,/66/ supra dicta, semper ratum, gratum et firmum, ac rata,grata et firma habebo, tenebo et observabo: Renuncians quantum ad hec omnibus /67/ et singulis legibus, iuribus, rationibus, constitutionibus et consuetudinibus his obviantibus quovismodo, et quia minor sum viginti quinque /68/ annis, maior vero viginti tribus annis, renuncio quantun ad hec beneficio minoris aetatis et ignorantia restitutionem integrum postulando /69/ aut alia quavis causa, et ut predicta omnia et singula, maiori gaudeant firmittate non vi neo dolo: Sed sponte iuro in animam. meam per Dominum /70/ Deum et eius sancta quator evangelia manibus meis corporaliter tacta, ea omnia et singula supra dicta attendere et complere, tenere /71/ et observare: et in aliquo non contrafacere vel venire aliquo iure, causa aut etiam ratione: Hec igitur omnia et singula que et prout /72/ dicta sunt supra, facio pacis ac convenio et promitto ego dictus Anthonius Amat vobis dicto Laurentio Amat et vestris in predictis succesoribus /73/ notarioque etiam instrumento ut publice persone pro vobis et ipsis et per aliis etiam personis omnibus, quarum justum est et iustum erit recipiendi et pasciscendi ac etiam /74/ legitime stipulamti: Ad hec nos Antonius Leopart, Joannes Guilera, Bartholomeus Queralt et Jacobus Queralt, tutores et curatores /75/ predicti, dati, constituti et assignati persone et bonis prefate Anthonii Amat, sub unica potestate constituti: Prou dedistis datione constitutione,/76/ et assignatione dictarum tutele et cure constat vestro testamento iam dicti Anthonii Amat quandam, agricultoris, patris sui, dictis loci Sancti /77/ Sebastiani, quod fecit et firmavit in posse vicari dicte ecclesie Santi Sebastiani, prima die mensis decembris anno a Nativi tate Dominis millessimo /78/ quingentessimo vicessimo secundo: De quo discretus Vincentius Clara presbiteri et vicarius dicte ecelesie parrochialis prefati loci Sancti Sebastianii /79/ de Gurgittibus mihi Joanni Lopiz notarii instrumento fidem fecit: Et ideo laudantes, approbantes, ratificantes et confirmantes predictas absolutionem /80/ deffinitionem, renunciationem et remissionem, translationem atque transportationem, iurium predictorum ac omnia et singula in ipso instrumento /81/ contenta, quibus omnibus et singulis consentimue eaque laudamus et approbamus, et autoritatem nostram necnon consensum nostrum prestamus tanquam factis /82/ et gestis de nostris expressis assensu, consensu, beneplacito et voluntate: Actum est hoc in Villafrancha Penitentis Barcinonensis diocesis prima /83/ die mensis aprilis anno a Nativitate Domini millessimo quingentessimo quadragessimo secundo Signum Anthonii Amat firmantis et iurantis /84/ Signa Anthonii Leopart, Joannis Guilera et Bartholomei Queralt, tutores et curatores consentientium et firmantium predictorum: Qui /85/ hec laudamus, concedimus et firmanus ac etiam iuramus Signum Jacobi Queralt tutoris et curatoris et consentientis et firmantis /86/ Predicti: Qui hec laudo concedo et firmo ac etiam iuro in dicto loco Sancti Sebastiani de Gurgittibus decima tertia die mensis augusti /87/ anno predicto: presentibus testibus venerabilis Vincentio Clara presbitero vicario ecclesie Sancti Sebastiani de Gurgittibus et Benedicto Torrents /88/ dicti loco Sancti Sebastiani ac Joanne Balle Termini castri de Olivella minore dierum./89/ Testes firmarum omnium predictorum, excepto Jacobo Queralt qui firmarunt predictis die et anno sunt Monserratu Queralt /90/ Villefranche Penitentis, Monserratua Queralt loci Puig de les Cabanyes parrochie ecclesie Sancti Valentini, Petrus /91/ Rossell de la Codina parrochie ecelesie Sancti Petri termini castri de Subirats, Benedictus Torrents habitator loci Sancti /92/ Sebastiani de Gurgittibus et Petrus Artola, omnes agricultoresq de Pennafell parrochie ecolesie Sancte Margarite diocesis Barcinone./94/ Signum Joannis Lopiz de Villafrancha Penitentis Barcinonensis diocesis: Autoritatibus a publica atque Regia noarii /95/ publici per totum territoriun et dominationem serenissimi et catholici domini Regis Aragonum: Qui hec /96/ aliena manu scribi fecit et clausit: Cum suprapositis et additis in lineis XXII ubi supreponitur et additur /97/scilicet. XXXX.sit et.
Ment preclara
ALFONS CARDELÚS BARCONS (1921-2016) Jurista
Només una xafogor intensa, com la d’aquests darrers dies, podia endur-se el senyor Alfons Cardelús Barcons; la vitalitat en persona, ment preclara, jurista sòlid i treballador infatigable. Tothom que l’ha conegut podrà convenir en la seva impertorbable integritat. Home de profunda i pregonament reconeguda convicció catòlica ¬mai va defugir la seva arrelada i compromesa fe¬, va saber transmetre sempre missatges encoratjadors davant qualsevol mena d’adversitat, missatges fonamentats en una sòlida i admirable formació jurídica que no va abandonar mai i, tot i la seva edat avançada i la motorització normativa, no va deixar mai de conrear acuradament fins al final. Semel heres semper heres, deia la regla romana -tot i que hi ha qui diu que aquesta formulació és molt posterior-; en el cas del Sr. Cardelús, crec que la regla s’ha d’interpretar així: bon jurista, jurista per sempre.
Vaig tenir el goig i la fortuna de conèixer el Sr. Cardelús a finals de l’hivern de l’any 1986, a la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Des del primer dia -1 de març de 1986, dissabte plujós- em vaig adonar que havia trobat un nou mestre que continuaria la formidable tasca pedagògica del Dr. Alejandro Nieto García, que tan pacientment com profusament m’havia instruït en les proceloses aigües del dret públic a meitats dels anys 70 a la Universitat Autònoma de Barcelona.
El Sr. Cardelús ho sabia tot! El text de les normes, per descomptat; però també el dels innombrables avantprojectes i projectes -amb noms, cognoms i anècdotes incloses- que l’havien precedit. Tot aquest immens coneixement personal el Sr. Cardelús, intel·ligentment i lluny de protagonismes estèrils, va saber diluir-lo en la magnífica tasca que, de manera incessant i periòdica, duia a terme la comissió d’Assumptes Fiscals de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, de la qual va ésser secretari i assessor tècnic fins la seva jubilació l’any 1988. Aquesta laboriosa comissió -presidida per persones tan excel·lents i de reconegut prestigi com el Sr. Ricard Fornesa i Ribó i el Sr. Ricard Piquè i Batlle¬ va promoure, per assenyat suggeriment del Sr. Cardelús, la impugnació de diversos i transcendents reglaments fiscals, en particular, el de l’impost sobre successions i donacions de 1987, impugnacions ateses pel Tribunal Suprem, que, en estimar els recursos plantejats per la Cambra, va anul·lar nombrosos preceptes d’aquest reglament en considerar-los contraris a l’interès general. La satisfacció de continuar la tasca iniciada pel mestre es va confirmar en sentència del Tribunal Suprem del mes de juny de l’any 2000 que, novament, va anul·lar tot un plegat d’articles del reglament de l’IRPF aprovat el desembre de 1996 quan ell ja feia temps que s’havia jubilat. La tasca de la comissió d’Assumptes Fiscals de la Cambra, meravellosament patrocinada pel Sr. Cardelús, continuava! La Cambra, però, ja no era la Cambra del Sr. Cardelús, o la que aquest prohom insigne havia imaginat i en la qual jo, tan confiadament com ingènuament, havia cregut. Aquesta profunda decepció em va adreçar a la carrera judicial. Afortunadament, ja m’he jubilat.
Des de l’agraïment més sincer i ja en primera línia, Sr. Cardelús, a reveure.
RAMON GORBS I TURBANY Magistrat jubilat
Obituari publicat a La Vanguardia a 11/09/2016
NOBILIARI DEL REIAL COS DE LA NOBLESA DE CATALUNYA
Lluís de Bru de Sala i de Valls
Armand de Fluvià i Escorsa
Barcelona, 1998
Lo que sigue es una relación en riguroso orden alfabético de caballeros del Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña (1919-1997) que hoy en día es considerado el continuador o representante de lo que, hasta 1714, fue el Excelentísimo y Fidelísimo Brazo Militar del Principado de Cataluña, o cámara de representantes del estamento noble en las Cortes Generales de Cataluña, a la que en 1389, le fue concedido el privilegio de constituirse en cuerpo colegiado y de reunirse siempre que sus miembros lo quisieran. También incluye una nómina de caballeros del Cuerpo de la Nobleza de Barcelona (1880 1919), inscritos en el llamado «Segon Llibre Verd» (siglo XVIII 1997), cofrades de la Real e Ilustre Cofradía de Nª Señora de la Soledad de Barcelona, que también figuran inscritos en el «Segon Llibre Verd»; los inscritos en primer «Llibre Verd del Braç Militar de Catalunya» (1602-1713), que se conserva en el “Arxiu Reial de Barcelona”; Ciudadanos Honrados de Barelona inscritos en los
caballeres, donceles, ciudadados «Llibres de Matrícula» (1510-1698); asistentes a las reuniones de las Juntas de Brazos y Parlamentos de Cataluña, especialmente del la última Junta del año 1713, convocada para defender los derechos y libertades de Cataluña, Nobles, Caballeros, Donceles, Ciudadanos Honrados y Burgueses Honrados, convocados a cortes por los Brazos Militar y Real (principalmente los de los años 1359,1599,1626,1636,1701 y 1705; las personas agraciadas con Títulos (Duque, Marqués, Conde, Vizconde y Barón) desde los orígenes (siglo X 1997); concesionarios de Privilegios nobiliarios (Noble, Caballero, Ciudadano Honrado, Burgués Honrado y Generoso); los que poseen Privilegios nobiliarios transcritos en el «Registre de Despatxos de l’Ajuntament de Barcelona», las personas ennoblecidas por concesión de un Título Nobiliario, a partir del momento que no se concedieron más Privilegios Nobiliarios (1831 1997); y un gran número de caballeros de las distintas órdenes militares (San Juan, Santiago, Alcántara, Calatrava y Montesa) y de las Reales Maestranzas de Caballería (Valencia, Zaragoza, Granada, Ronda y Sevilla).
Este elenco o repertorio ha de ser de gran utilidad para el Real Cuerpo de la Nobleza, pues reúne a la mayoría de las familias nobles del Principado con sus pruebas de nobleza, lo que facilita enormemente su búsqueda a los aspirantes a ingresar. También será evidentemente una ayuda considerable para los aspirantes de familias no catalanas que tengan algún antepasado la Cofradía de la Soledad, el cuerpo de la nobleza de Barcelona o el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña. Hay que tener en cuenta que en Cataluña la concesión de un privilegio nobiliario a un plebeyo tenía como consecuencia su inmediato ingreso en el estamento nobiliario y, por tanto, en las corporaciones nobiliarias. Además de los Títulos que poseen y de las corporaciones nobiliarias a que pertenecen las personas introducidas, incluye también la categoría nobiliaria o grado de nobleza que poseen.
Este trabajo lo comenzó mi buen amigo Lluís de Bru de Sala (q.e.p.d.), quien llegó a redactar más de tres mil fichas. Me pidió mi asesoramiento y ayuda, que, en todo momento, le presté de una manera desinteresada. Colaboramos muchas horas para establecer la metodología a seguir en la elaboración o compilación de este trabajo, que queríamos fuese un corpus de la nobleza catalana, Desdichadamente, la muerte nos lo arrebató y ahora sus herederos y familiares, para rendirle el tributo que se merece, han querido que aquel trabajo no fuera en vano y han pensado que yo era la persona más indicada para finalizarlo y darles cuerpo, y que sea el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña el patrocinador de esta edición.
Nobles amb el cognom Amat
AMAT, Miquel Joan
Ciutadà Honrat de Barcelona (Matriculat 1612)
AMAT, Pau
Cavaller (1633 LV f 182)
AMAT i D’AMAT, Gaietá d’
Baró de Maldà i Maldanell
Senyor de Albons
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1830 2LV f 45vº)
Mestrant de Granada (1824)
AMAT i D’AMAT, Gaietá Maria d’
Marquès de Castellbell i Castelmeià
Baró de Maldá i Maldanell, Granera, Talamanca i Pau
Senyor de Albons
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1849 2LV f 63 vº)
Mestrant de València
AMAT i D’AMAT, Rafael d’
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1851 2LV f 82 vº)
sense expedient de ingrés
prevere
AMAT i DE CORTADA, Felip d’
Noble
Cavaller de Sant Joan
AMAT i DE CORTADA, Josep d’
Noble
Cavaller de Sant Joan (1763)
AMAT i DE CORTADA, Rafael d’
Baró de Maldá i Maldanell (1766)
Senyor de Albons i la Morana.
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1807 2LV f 42)
sense expedient de ingrés
AMAT i DESVALLS, Felip d’,
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1849 2LV f 63)
sense expedient de ingrés
AMAT i DESVALLS, Josep d’
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1834 2LV f 45 vº)
sense expedient de ingrés
AMAT i DE GIRONA, Pere
Ciutadà Honrat de Barcelona (Matriculat 1563)
AMAT i DE GREVOLOSA-DESFAR, Francesc d’
Baró de Castellar
Noble (1599)
Cavaller
AMAT i DE GREVOLOSA-DESFAR, Joan d’
Senyor de Castellbell, Vacarisses, Rellinars i Vilalba
Noble (1599)
Cavaller
AMAT i DE JUNYENT, Antoni d`
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1755 2LV f 35)
sense expedient de ingrés
Cavaller de Sant Joan
AMAT i DE JUNYENT, Francesc
Ciutadà Honrat de Barcelona (Matriculat 1531)
AMAT i DE JUNYENT, Josep d’
Marquès de Castellbell I Castellmeià
Baró de Granera I Pau
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1750 2LV f34)
sense expedient de ingrés
AMAT i DE JUNYENT, Manuel d’
Senyor de Vacarisses
Noble
Cavaller de Sant Joan
virrei del Perú
AMAT i DE PLANELLA, Francesc d’
Compte de Castellar (1707)
Noble
AMAT i DE PLANELLA, Josep d’
Marqués de Castellbell (1702 RDAB 1790, V f 231)
Senyor de Vacarisses, Rellinars i Vilálba
Noble
AMAT i DE ROCABERTÍ, Antoni d’
Noble
Cavaller de Sant Joan
AMAT i DE ROCABERTÍ, Josep d’
Noble
Cavaller de Sant Joan
AMAT i DE SARRIERA,Josep d’
Noble
Membre de la Confraria de la Soledat (1849 2LV f 63)
sense expedient de ingrés
AMAT i DE ZUMÁRRAGA, Miquel Joan
Cavaller (1578)
protonotari reial
Rafael d’Amat de Cortada i de Senjust, baró de Maldà
Barcelona, 1746-1819. Prosista. Va ser fill del coronel Antoni d’Amat i de Junyent i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust. Era nét del primer marquès de Castellbell per la branca paterna i va heretar la senyoria de Maldà per la branca materna. Es va casar a vint anys amb la seva cosina Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, filla del segon marquès de Castellbell, de qui va tenir vuit fills. La seva llar d’infant va ser al carrer del Bisbe Caçador de Barcelona i al llarg de la seva vida va viure a la casafamiliar del carrer de la Portaferrissa, prop de l’església del Pi. Pertanyia a la petita noblesa catalana borbònica i rendista, però les seves possessions i les seves rendes no li comportaven gaire poder econòmic ni polític. Havia estudiat amb els jesuïtes al Col·legi de Cordelles; allà va ser introduït a l’estudi del llatí. També tenia coneixements de francès i d’italià.
Des de 1769 i fins a la mort el 1819, durant cinquanta anys i amb una regularitat admirable, va escriure un diari que va anomenar Calaix de sastre. Volia copsar tot allò que succeïa al seu voltant i donar-ne notícia, de tal manera que quan va aparèixer el Diario de Barcelona (1792) hi va escriure que ara serien dos a fer diaris.
Amb les seves anotacions el Baró de Maldà va omplir milers de pàgines que varen integrar setanta-un volums manuscrits conservats. Es tracta d’un corpus d’una gran unitat, en el qual coexisteixen gèneres literaris distints, redactat en un llenguatge col·loquial, fortament castellanitzant, de to popular. A través d’aquests textos es pot resseguir l’estat de la llengua, la cultura, la literatura, els costums i els esdeveniments del país, però sobretot de Barcelona, en aquells anys. És lleugerament racionalista en tant que fill del seu temps, però profundament marcat per la religió i conservador, com s’escau a la petita noblesa rendista. Visceralment antifrancès a partir de 1789, havia incorporat a la seva vida social, no obstant això, les convencions de la politesse. És refinat, alhora que un xic vulgar. És elitista i alhora l’atreu profundament tot el que és popular, hedonista, contradictori i tímid, extrovertit i banal, és un grafòman impenitent de la mida d’un Josep Pla per la seva dedicació, malgrat que no arriba ni de lluny a la qualitat de la prosa d’aquest autor. És un personatge sorprenent i un dels exemples més característics del rococó literari català.
El Baró de Maldà no va publicar mai el Calaix de Sastre ni ho pretenia, sinó que el va donar a conèixer fragmentàriament a través de lectures en les tertúlies barcelonines que freqüentava, o les que improvisava durant les seves estades fora de Barcelona. També en copià volums per fer-ne obsequi a coneguts i familiars. La Reial Acadèmia de Bones Lletres el nomenà Membre Numerari d’aquesta Institució l’any 1816.
Manuel de Amat y Junyent: 1704-1790 Gobernador de Chile y Virrey del Perú
Nació en Barcelona, España, en 1704. La nobleza estaba presente en su familia, pues sus padres fueron José Amat y Planella, Marqués de Castell Bell, y María Junyent y Vergas, Marquesa de Castell Manyá. Él mismo fue Caballero de la Órden de San Juan.
Como muchos otros jóvenes nobles, Manuel de Amat y Junyent abrazó la carrera de las armas a edad muy temprana. En 1715, con 11 años de edad, ya participaba en las tropas reales que combatían a los rebeldes de Cataluña, y cuatro años más tarde (1719) luchó contra las fuerzas francesas en Aragón. Su valor militar le valió ir ascendiendo hasta obtener el grado de mariscal de campo. En 1754, fue nombrado Gobernador de Chile, cargo del que tomó posesión en 1755 y que ejerció hasta 1761, cuando fue promovido a Virrey del Perú (1761-1766). Habiendo terminado su período, Amat se trasladó a Barcelona, donde murió en 1790, sin dejar descendencia.
Los parlamentos
Luego de hacerse cargo de la gobernación de Chile y de realizar varias tareas administrativas en la zona central del país, Amat realizó una visita inspectiva a la frontera de Arauco, celebrando un parlamento con los indígenas en el Salto del Laja. La finalidad de esta iniciativa era implementar un sistema de comunicaciones terrestres entre Concepción y Chiloé, lo que implicaba pasar por distintos territorios ocupados por comunidades indígenas.
En Concepción, algunos caciques se comprometieron -aunque sus palabras dejaron algunas dudas en el ánimo del Gobernador-, a colaborar en el proyecto, que contemplaba el desplazamiento simultáneo de dos expediciones, una desde Concepción y la otra desde Chiloé, las que recabarían informaciones geográficas en terreno.
Sin embargo, la columna que había partido de Concepción fue atacada y debió replegarse a Valdivia. Este hecho hizo fracasar la iniciativa (1759) y para tranquilizar los ánimos, Amat convocó a otro parlamento, que esta vez se realizó en la misma capital del Reino (febrero de 1760). Acudieron alrededor de 30 caciques, cuya presencia causó gran impresión entre los vecinos debido a sus coloridos atuendos y a la comitiva que les acompañaba. La reunión tuvo un éxito relativo, pues los jefes indígenas lograron que varios grupos mapuches, pero no la totalidad, depusieran las armas.
Adelantos y el orden público
Amat y Junyent se destacó por sus preocupaciones en pro del adelanto del Reino. Así, fundó los fuertes de Santa Bárbara y las villas de Talcamávida, Hualqui y Nacimiento. En Santiago, decidió prolongar los tajamares del río Mapocho y, procurando el hermoseamiento de la ciudad, suprimió los puestos que algunos comerciantes tenían en la Plaza de Armas.
Una de sus más grandes atenciones fue mantener el orden público y la seguridad ciudadana, amenazadas por el accionar de los delincuentes que cometían tropelías de todo tipo y que contaban, tal vez sin quererlo, con la colaboración inconsciente de los ciudadanos.
Por ejemplo, en 1758, cuando se preparaba la ejecución de varios delincuentes en la plaza pública, uno de ellos, llamado Pascual de Castro, logró fugarse. Fue auxiliado por varios frailes dominicos que lo trasladaron hasta la iglesia Catedral, recinto donde de acuerdo a las leyes, gozaría del derecho de asilo sin que las autoridades pudieran sacarlo por la fuerza.
En septiembre del mismo año, un numeroso grupo de reclusos se amotinó en la cárcel de Santiago. Al enterarse de los hechos, Amat decidió concurrir personalmente al lugar y fue recibido con piedras, por lo que tuvo que reunir a las tropas y entrar al lugar por la fuerza.
Situaciones como estas, y la proliferación de todo tipo de hechos delictuales, llevaron al Gobernador a establecer la compañía de Dragones de la Reina dedicada a perseguir y detener a los malhechores, contra quienes procedió drásticamente, aplicándoles todo el rigor de la ley.
Virrey del Perú
En 1761, Amat y Junyent dejó la Gobernación de Chile, pues fue ascendido a teniente general y nombrado Virrey del Perú. Este cargo lo desempeñó hasta 1766. En su nuevo puesto, se caracterizó por las medidas militares que adoptó, debido a la guerra que por esos años España sostenía con Gran Bretaña: ordenó la permanente vigilancia sobre el litoral peruano; aceleró los trabajos que se realizaban en el Real Felipe -la fortaleza del Callao- invirtiendo en ello más de 2 millones de pesos; y apertrechó militarmente a las plazas de Chiloé, Valdivia, Valparaíso, Guayaquil, Portobelo y Cartagena de Indias. En otros aspectos, se preocupó del orden público, inauguró la Plaza de Toros de Acho e inició la construcción de varias obras públicas.
En Lima, hicieron fama los amores de Amat y “La Perricholi”, una bailarina mestiza llamada Micaela Villegas, conocida por su gracia y belleza, atributos con los que cautivó al ya sesentón Virrey, causando múltiples chismes y comentarios en las tertulias limeñas
