Albert Altés Cardelús (1930-2019)
L’Albert va néixer a Santa Coloma de Gramenet el divendres 15 d’agost de 1930. Era el quart fill del matrimoni format per la Carmen i en Santiago. L’Albert va estudiar a les monges de Santa Coloma fins que va esclatar la guerra civil. En una conversa de març de 2018 l’Albert feia memòria dels seus anys joves i explicava que la classe dels nens eren molt entremaliats. Recordava un dia que van posar-se tots a retallar paper dels quaderns, el van mastegar i van empaperar la paret de la classe que va quedar molt bonica però no va agradar gaire al professor.
La germana gran, la Carmina, ajudava molt amb la canalla i donava sovint el sopar a l’Albert i també el portava a dormir. L’Albert recordava encara els jocs que la Carmina havia de fer per que ell mengés mandarines. Ja de petit, a ell li agradava llevar-se aviat, cosa que no agradava massa als pares, que eren més aviat d’anar a dormir i llevar-se tard. Molts dies era la tieta Teresita, la germana de la mare, qui el cuidava de bon matí.
Quan va començar la guerra, es va obrir una escola al costat de l’ajuntament, a una casa anomenada can Rius. L’Albert va anar a aquesta escola amb sis anys. Per protegir-se dels bombardeigs, l’ajuntament va construir un refugi que anava des del pati de darrere fins al mig de la plaça i d’allà fins el carrer Nou. Quan s’anunciava un bombardeig, tots els nens es posaven a córrer cap al refugi i l’Albert era sempre dels primers ja que era el que més corria. Al refugi es trobaven amb l’algutzir i la seva família, que eren amics dels Altés i vivien al mateix edifici de l’ajuntament. A l’escola, al menys al principi de la guerra, es repartia cada dia un tros de pa blanc per cada criatura, quan ja començava a haver-hi mancança de tot.
El pare de l’Albert, en Santiago, també va construir un refugi a casa seva, primer un de petit al pati, al costat del garatge. Era un refugi molt precari i era ben bé per a una emergència. No va tardar gaire, en Santiago, a fer un refugi millor dins la casa, al final del laboratori, baixant unes escales situades a l’entrada del celler. Aquest altre tenia un llit i dos orificis de ventilació i sempre hi havia 2 pales i 2 pics per si mai feia falta per sortir-ne després d’un bombardeig. Aquest refugi va servir anys després als fills d’en Santiago per estudiar. Primer el germà gran, en Santiago, i després l’Albert, que va aprofitar per arreglar-lo amb una prestatgeria, una taula més gran i una catifa. Hi feia fred i l’Albert de vegades cremava alcohol per escalfar l’ambient, una mica inconscient del risc que comportava.
Durant la guerra es menjava el que hi havia. Un sopar a Santa Coloma podia ser enciam bullit i pa negre. Els tres germans grans, la Carmina, en Santiago i l’Albert van anar a Sant Celoni a casa dels avis Cardelús ja que al poble hi havia més disponibilitat de menjar. El fill petit, en Ricard, es va quedar a Santa Coloma. Abans d’acabar la guerra van tornar a Santa Coloma per estar amb els pares per si passaven coses. I van passar-ne: un roig va entrar a can Cardelús i va disparar un tret a la cama a l’Esteve, el germà gran de la mare Carmen.
L’any 1939 l’Albert va anar a estudiar intern a la Salle Bonanova. A la Bonanova hi estudiaven els cosins Jordi i Joaquim, fills de l’oncle Xavier Altés. Però en Santiago no es feia massa amb el seu germà Xavier i va ser el germà gran, el tio Juanito, qui va fer les gestions per entrar a l’escola.
La impremta Altés que dirigia el tio Juanito subministrava material a l’escola i feia les memòries escolars. L’Albert s’enyorava molt, sobretot el primer any. Cada dia abans d’adormir-se es feia un tip de plorar. Després va adaptar-se bé i va ser el primer de la classe elemental, com va quedar ben reflectit a la memòria escolar amb la foto dels tres primers de la classe.
Al cap de tres anys, quan el seu germà Ricard va començar l’escola, tots dos, l’Albert i el Ricard, van anar a la Salle Comtal per una raó d’economia, ja que la Bonanova era una escola molt cara. La germana gran, la Carmina, va morir el primer any de l’Albert a la Comtal i això va fer que anés de dol a l’escola, amb pantalons i mitjons negres.
Els estius l’Albert anava a Puigcerdà, a la casa que hi tenia la família, primer a la Villa Maria i després a un pis al carrer España. Hi anaven en autobús fins a Sant Andreu i després en tren fins a Puigcerdà. Aquests viatges i l’estada al Pirineu va obrir el món als nens Altés, que s’ho passaven molt bé. L’Albert jugava a futbol amb l’equip dels estiuejants, que s’enfrontava als del poble. Quan ja era més gran anaven a fer el “vermut dansant”, el diumenge a migdia al casino amb un trio musical. També començaven a sortir amb noies, entre d’altres la Beatriz, filla del cap de duanes.
A Puigcerdà menjaven molt bé ja que hi tenien una minyona que havia estat cuinera en un restaurant francès. El pis del carrer España el va fer un fuster i l’escala era tota de fusta. L’Albert explicava que el pare Santiago tenia por d’un incendi i tenia una corda lligada a una pota d’un llit per si mai havien de sortir per una finestra. Hi van anar fins l’any 1945, any en què el pare Santiago va comprar la casa de Sant Celoni.
Quan va acabar els estudis a la Salle Comtal, l’Albert va anar a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona del carrer Balmes cantonada Consell de Cent en un edifici que havia sigut presó de dones. Per escollir lloc, es barallaven per entrar el primer a classe i, en una d’aquestes batusses, es va fer un bon tall a la mà. El va curar el doctor Faure, a l’hospital de l’Esperança, i va requerir ingrés de dos dies.
L’Albert va fer tres anys de peritatge mercantil, dos de professor mercantil i dos més d’intendent mercantil. Abans d’acabar els estudis va fer milícies, 3 mesos a Castillejos l’any 1951 per ser sergent i 3 mesos més l’any 1953 per ser alferes. Aquests anys, quan no estava a la mili, treballava a l’ajuntament de Vic amb l’interventor que havia estat abans a Santa Coloma i que era molt amic del pare Santiago. L’Albert s’estava a la fonda Dinarès i feia un horari de matins a l’ajuntament. A la tarda anava a estudiar a la biblioteca de la Caixa i així va acabar els estudis per lliure.
Les pràctiques de 6 mesos d’alferes les va fer a Palma de Mallorca amb un company de Santa Coloma. Hi havia un capità metge més gran que els va iniciar en els plaers del menjar i els vins. Pel que fa a les noies, el capità era tímid i ja es van espavilar prou tot sols. Van triar el bo i millor de Palma: la filla de l’alcalde, la filla del Capità General… Primer a infanteria i després a intendència, van aprofitar per treure el carnet de conduir, que els van donar sense fer examen.
Aquells sis mesos a Palma van ser estar al cel. Llogaven motos i sovint anaven a la residència d’oficials de Pollença on hi havia un quarter d’artilleria aèria. Hi anaven seguint les noies de la colla de Palma que passaven l’estiu a Pollença. A les terrasses d’aquesta població, l’Albert va poder conèixer en Camilo José Cela. Per tot això la tornada de la mili va ser un petit drama, es va acabar la bona vida i va anar a treballar a la farmàcia. Això era l’any 1954.
Ja a la farmàcia, l’Albert va continuar la tasca del pare i junts van tornar a plantejar-se la producció del cafè Ideal. Van comprar calderes i filtres i van fer nous envasos i etiquetes. El cafè es torrava al pati de la farmàcia i després es molia abans d’afegir-lo a una base de sucre cremat. S’afegia aigua i després s’evaporava fins obtenir una massa espessa. La darrera fase era la filtració amb tela. El representant a Barcelona del cafè Ideal era Vicenç Ferrer, i el de Sant Celoni, era el senyor Fontanilles que tenia un negoci de colonials. Al cap de poc temps va posar-se de moda el Nescafè i el negoci del cafè Ideal es va acabar.
També van tornar a fer el Pigaline però ja no va tenir tant d’èxit com havia tingut abans de la guerra. A més, un component del Pigaline eren sals de mercuri i la seva toxicitat va precipitar el final del projecte. Uns productes que es venien molt entre els clients de la farmàcia eren la crema d’afaitar RAS, la crema desmaquillant Cold Cream i la crema de llet SAR. També tenia molt d’èxit el “Masaje Sport”, el compraven tots els ciclistes de Santa Coloma.
De jove, l’Albert era molt esportista, jugava a futbol (deien que tenia un bon dribling), feia excursionisme i també li agradava anar en bicicleta i practicar l’esquí. A l’escola de comerç van fer una colla amb qui feien moltes excursions. Hi havia, entre d’altres, en Raimon Magrinyà, que va ser també company al servei militar. L’Albert havia jugat a tenis a Mallorca i al voltant de 1955 va començar a jugar a Fabra i Coats. Va comprar una vespa i anava a jugar els diumenges amb companys de Santa Coloma i d’altres que trobava a les pistes de can Fabra. Allà va conèixer la que més tard seria la seva esposa, la Margarita Morera. En aquell moment era molt joveneta: només tenia 14 anys.
Explicava l’Albert que un dia que baixava per la Rambla de Sant Andreu amb troleibús, i quan arribaven al bar de l’Albert a baix de tot de la Rambla, va veure la Margarita amb dues amigues, molt moreneta ella. Va ser l’enamorament definitiu. Allà va decidir que, si ella volia, s’hi casaria. La Margarita era la petita dels dos fills de Xavier Morera i Angelina Permanyer. El seu germà Xavier era 5 anys més gran.
El pare de la Margarita va ser el promotor d’un projecte per transformar en piscina una pista de tenis a Fabra i Coats. La piscina va ser un nou punt de trobada dels joves, entre ells, de la Margarita i l’Albert. Un altre lloc de trobada va ser el cine dels “padres” (el col·legi Jesús, Maria i Josep fundat pel pare Manyanet) en que sovint l’Albert havia de marxar abans d’acabar la pel·lícula per arribar puntual a sopar a casa. Anaven en vespa i, per poder anar còmode, la Margarita demanava uns pantalons a una amiga.
L’Albert i la Margarita es van casar el 8 de setembre de l’any 1961. Ella tenia 19 anys i als pares, més que la diferència d’edat, els preocupava tenir bones referències del pretendent. Per sort d’ell, van anar a la parròquia de Santa Coloma, on el rector els va deixar molt satisfets. D’alguna cosa havia de servir tota una carrera a la parròquia: havia fet d’escolà i de catequista, havia portat el Sant Crist i havia organitzat l’esplai (el foc nou). Es van casar a l’església petita dels Àngels al carrer València de Barcelona, prop del carrer Balmes. Van fer la celebració al restaurant la Rotonda, a l’avinguda del Tibidabo.
La Margarita no havia fet el servei social a la secció femenina de la Falange i no podia sortir a l’estranger. Així, van decidir anar a les illes Canàries, al Puerto de la Luz. A l’anada van passar una nit en un hotel de Madrid i van anar al cine a veure una pel·lícula molt apropiada: “Margarita se llama mi amor”. En aquell temps l’avió tardava més de 5 hores, era un quadrimotor d’helix Lockheed Super Constellation. A la tornada van estar uns dies a Madrid a casa de les germanes de la seva cunyada Machín, al carrer Luchana 29. Van aprofitar per visitar el Escorial i Toledo, on van anar a veure la tieta Remei, que era la superiora d’un convent de monges adoratrius.
De tornada ja van anar a viure a la casa dels pares, on havien arreglat les golfes, que van convertir en un pis original i molt trencador.
A la farmàcia a poc a poc van anar deixant la producció de cremes, massatges i altres invencions del pare Santiago i quan es va morir, l’any 1965, l’activitat ja era només la venda de productes farmacèutics i l’execució d’anàlisis senzilles. L’Albert també feia anàlisis de llet materna amb butiròmetre, que havia après a fer del pare.
A Santa Coloma hi havia una clínica mental força gran i a estones deixaven sortir a passejar els interns menys greus. Alguns passaven per la farmàcia a demanar diners per anar a comprar tabac. També hi passava en “Zeppelin”, un home baixet i gras a qui demanaven: “Zeppelin, fes tres bots!” i en Zeppelin feia tres bots, li donaven una pesseta i se n’anava ben content. Eren distraccions innocents d’un període en què Santa Coloma encara era un poble.
La Margarita i l’Albert van tenir 6 fills: la Margarita (1962), la Vicky (1963), la Clara (1965), l’Albert (1967), la Glòria (1968) i, ja una mica fora de programa, la Mireia (1976). Explicava l’Albert que la Mireia va arribar una mica fora d’hora però que els va fer molta il·lusió, va ser rejovenir-se altre cop. De tots els fills, qui va ajudar més a la farmàcia van ser la Vicky, ja que li agradava fer aquella feina i també la Mireia, que volia estudiar farmàcia.
Als anys 60 a Santa Coloma hi va arribar molta immigració, i hi va haver una època dorada de molta feina a la farmàcia. Hi va ajudar també que, al costat de la farmàcia, on hi havia la Creu Roja, van posar-hi un ambulatori. A poc a poc van aparèixer noves farmàcies i ambulatoris que van perjudicar una mica el negoci però molts clients es van mantenir fidels. Van arribar a ser tres dependents atenent els clients. Un d’ells, en Vicente, també era practicant, i van poder habilitar un espai per posar injectables. En Vicente va ser-hi fins que una altra farmàcia el va fitxar (això passava sovint).
El consum diari de la farmàcia s’havia de reposar i l’Albert feia la llista i portava la comanda als majoristes de Barcelona. Hi anava en vespa, ja que fer-ho per telèfon era complicat i car.
Quan va faltar el pare Santiago va ser l’esposa del germà gran, la Pili Machín, qui va posar el seu títol de farmacèutica. Fins que la Pili no va tornar de León l’any 1968 van contractar una noia farmacèutica per a l’administració del dia a dia. Posteriorment va ser l’Albert qui va ajudar a aquesta noia a posar una farmàcia al barri del “fondo”. Li va fer el disseny i li va portar els comptes durant dos anys.
El primer cotxe de la família va arribar quan ja havien nascut alguns fills i va ser un 2 cavalls. Posteriorment va arribar un Dyane 6, ja un xic més ampli. Aquest cotxe era una mica perillós ja que dos dels nens anaven darrere amb seients laterals. Posteriorment van arribar un Seat 1430 i després, un Renault 21 familiar.
Al voltant de 1964 van començar a anar a Palamós els estius. El pare de la Margarita hi tenia un pis llogat a un amic. Al cap de poc van llogar el pis del costat i van anar-hi fins l’any 1979. Al principi hi anaven amb el 2CV i podien arribar a tardar unes 3 hores de viatge.
L’any 1970 van comprar el terreny de can Coll a Sant Llorenç de Vilardell. Hi havia una casa mig en runes que a poc a poc van anar arreglant amb un paleta que es deia Tayeda i a qui tothom anomenava “en rals”. Era una parcel·la de 1,5 hectàrees amb un bon pou d’aigua. Abans, li havien ofert la casa dels arcs a Sant Celoni a la carretera de Campins, molt a prop de la casa del pare, però van preferir anar a Sant Llorenç. A poc a poc va anar agafant forma la casa que volien i l’any 1978 van dormir-hi per primer cop. L’existència del club de tennis Montnegre molt a prop va ser un punt favorable ja que tant a l’Albert com a la Margarita els agradava molt aquest esport.
Un dia es va presentar a la casa de Sant Llorenç en Miquel Coll Alentorn, que va ser president del Parlament català entre els anys 1984 i 1988. Els va dir que la casa havia estat propietat d’avantpassats seus i que, si mai la volien vendre, ell tindria molt interès en comprar-la.
Al voltant de 1970 l’Albert i el seu sogre, en Xavier, van muntar una llibreria a l’avinguda del Caudillo de Santa Coloma. Es deia Llibreria Aster i estava a nom de la Margarita, encara que ella no hi va treballar mai. Era un local estret i llarg amb soterrani on tenien, a més de llibres, discs i objectes de regal. La Mercè Cervera i una empleada es cuidaven de la llibreria i en Xavier va portar els comptes fins la seva mort, moment en què se’n va cuidar l’Albert. Cap a 1980 van traspassar la llibreria.
A la farmàcia hi havia un control d’estupefaents que, al principi, no era gaire estricte ja que el món de la droga encara no havia arribat a Santa Coloma. Un inspector amic del pare Santiago, el doctor Nadal, que tenia una farmàcia a la Rambla de Barcelona, feia el control anual d’entrades, sortides, i receptes. Posteriorment el control va ser molt més rigorós i durant el darrer període, quan l’Albert estava de guàrdia, sovint hi anaven joves a buscar xeringues que ni pagaven. No sempre els en volia donar i l’havien amenaçat. Per sort, la farmàcia era davant l’ajuntament, i allà sempre hi havia un vigilant. Així, va ser la única farmàcia de Santa Coloma que mai van atracar.
L’any 1990 el germà Santiago li va deixar un bagul a casa i va començar a pensar a restaurar-lo. Aquí va néixer una afició que ja va durar per sempre. Va tenir un bon professor: el germà petit, en Ricard, que era un artista consumat, li va ensenyar moltes tècniques. A poc a poc es va anar animant i va restaurar baguls, mobles vells, petites caixes i fins i tot va pintar quadres amb un estil modern avantguardista. Molts treballs i obres de l’Albert estan avui a les cases dels seus fills. La seva paciència i una bona i cuidada tècnica han fet possible aquests bonics treballs.
El juny de 2001 van traspassar la farmàcia i l’Albert es va jubilar. Al cap d’un any just van vendre la casa de Santa Coloma i van anar a viure a la casa de Sant Celoni. A la bonica casa de can Coll, l’Albert va gaudir de la vida i la família i es va dedicar a la seva gran afició: la restauració de tota mena d’estris, baguls entre molts altres.
El 31 de Juliol de 2019 va morir a casa acompanyat de tota la família, i va ser com ell hauria triat. El comiat també va ser senzill: un temps abans havia deixat instruccions ben detallades perquè fos així.
Aquí podem veure algunes de les obres de l’Albert:
Andreu Toya i Taberner va néixer a Hostalric el 26 d’abril 1854. Els seus pares eren Joan Toya i Clarà (Ramió 1818-Hostalric 1889), propietari originari de can Toya de Ramió amb casa al carrer del Raval, i Maria Taberner i Valentí (Castanyet 1824-Hostalric 1883), filla també d’una gran pairalia.
La SALLI de Puigcerdà
La fàbrica tenia un xalet on vivia el director, que era holandès, Van der Heyden. En els darrers dies de la guerra, quan l’exèrcit roig ja entrava a França, l’aviació nacional (o potser l’alemanya) va bombardejar l’estació de tren de Puigcerdà. El director havia sortit de la fàbrica en direcció als prats que la separaven de l’estació i el va matar una bomba.
Poc després d’acabar la guerra, l’empresa SALI va veure que necessitava un director i els van recomanar un farmacèutic de Santa Coloma de Gramenet: en Santiago Altés. Ell va acceptar-ho i va demanar un sou que, en principi, els va semblar molt exagerat, 3.000 pessetes al mes. Finalment van arribar a un acord. En Santiago, quan va visitar la fàbrica, va veure que a Puigcerdà hi havia una farmàcia que es podia comprar. El preu que demanaven era molt elevat, 25.000 pessetes i, malgrat que un cosí de l’esposa Carmen, en Carlos Cardelús, cap provincial de farmàcia de Girona, li va oferir 15.000 pessetes per la de Santa Coloma, l’operació no es va fer. Aquest fet podia haver canviat la història de la família que hauria anat a viure a Puigcerdà. En canvi, es van quedar a Santa Coloma, i en Santiago hi anava cada setmana o cada dues.
El contracte que va signar en Santiago amb SALI el nomenava director tècnic amb un sou de 2.000 pessetes mensuals més un variable de 50 pessetes mensuals per cada 500 litres de llet fresca que sobrepassés els 7.000 litres. També li reconeixia una participació del 4% en els beneficis nets en forma d’accions de la Societat. Va acumular una quantitat important d’accions que malauradament van tenir poc valor quan va faltar. En el contracte es permet curiosament que en Santiago continuï com a titular del laboratori de productes Marinette.
Trobar aliments a Puigcerdà era molt més senzill que a Barcelona. Així, en Santiago es va fer fer unes grans maletes, tipus mostrari de viatjant, per transportar aliments a casa. D’aquesta manera passava més fàcilment els controls de “consums” (impostos d’entrada i sortida dels pobles) i de la policia que vigilava el tràfic il·legal d’aliments. Els pans enormes, la mantega i els pastissos de la viuda Vernis que portava els caps de setmana a Santa Coloma eren molt esperats per la família.
El 10 d’octubre de 1941 en Santiago va signar un nou contracte amb Sali en el qual va deixar el càrrec de director tècnic i va passar a exercir de tècnic assessor. El contracte estipulava que ensenyaria el nou director, faria les anàlisis de llet condensada i assessoraria tècnicament la fàbrica amb una visita mensual. També substituiria el director en cas de malaltia. La retribució va passar a ser de 750 pessetes mensuals més un 2% de participació en beneficis.
L’any 1946 es va renovar el contracte d’assessorament. La retribució va passar a 1.000 pessetes mensuals i es va anular la participació en beneficis. En Santiago va continuar assessorant Sali durant molts anys. El 1958 van inaugurar una nova fàbrica a Utebo-Casetas, a Saragossa. Més tard, van muntar una planta de llet estèril en botella de vidre a Manlleu i van comprar una fàbrica de conserves vegetals i melmelades a Lleida.
La guerra civil
En Santiago va patir els primers efectes de la guerra civil quan el dia 20 de juliol es van presentar uns milicians de la CNT-FAI de Gramenet del Besòs i li van confiscar el cotxe. Ell havia sigut molt aficionat a les motos i en va tenir diversos models (BSA 250, FN 350) fins que es va decidir a comprar un cotxe l’any 1935. Es va vendre la FN i va comprar un Citroën 8CV en un concessionari de Barcelona. El cotxe era de color blau amb una maleta negra exterior i agafava els 60 km/h. Aquest va ser el cotxe que li van confiscar.
Els republicans van nomenar en Santiago tècnic de la Indústria Làctia Socialitzada de Barcelona i li van cedir un cotxe confiscat per fer la seva feina. No el va fer servir mai i, quan s’acostaven les tropes nacionals a Barcelona el 1939, la milícia va agafar el cotxe per fugir cap a França. Van haver d’arreglar-lo, ja que no funcionava i, de fet, no va arribar mai a travessar la frontera ja que es va aturar poc abans de Figueres i el van tirar a la cuneta per deixar pas a les columnes d’exiliats. En Santiago no va comprar mai més cap cotxe malgrat el disgust de la seva esposa Carmen.
Feia molts dies que la carretera que portava a França era una caravana contínua de gent i vehicles de tot tipus carregats a vessar. Els últims van ser els soldats que es desfeien de les seves armes, si encara en tenien, a les clavegueres. El darrer dia ja no passava ningú, la gent escoltava els esdeveniments a les emissores de ràdio nacionals, que estaven prohibides. La nit del 26 de gener es va poder veure des de Gramenet en direcció a Barcelona la llum dels focs on preparaven el te les tropes regulars marroquines.
En un tancar i obrir d’ulls, tot va canviar. Gramenet del Besòs va tornar a ser Santa Coloma de Gramenet; la plaça del Poble, a dir-se Plaza Nacional; i la bandera ja no era tricolor sinó vermella i groga amb un escut d’Espanya amb jou i cinc fletxes. Les monedes que no eren de plata i els bitllets de la república o impresos pels ajuntaments no tenien cap valor. Els milicians amb mono blau i gorra de la CNT-FAI van canviar a camarades falangistes de camisa blava amb jous i fletxes a la butxaca i boina vermella. Uns van sortir de les presons del Poble i altres van entrar a les presons de l’Estado.
Si la guerra va ser dura quant a l’escassetat d’aliments, la postguerra va ser pitjor. Es va establir la cartilla de racionamiento individual, que donava dret als aliments bàsics però que no arribava a cobrir les necessitats alimentàries bàsiques. La gent intercanviava aliments i va aparèixer l’estraperlo o venda fraudulenta. Hi havia productes molt difícils d’obtenir. En Santiago va aprofitar un viatge a una fàbrica de llet condensada de Palma de Mallorca del seu amic Sr. Gispert per amagar mantega de porc dins de dos pots de llet condensada de 5 kg. Amb dos pots més, aquests sí de llet condensada, els va posar en una caixa que va precintar i va poder passar tots els controls
El iogurt dolç i la granja Marinette
En Santiago va vendre el 5 de maig de 1934 a Miquel Bosch tres patents d’invenció i el dret exclusiu per elaborar iogurts amb additius (vitaminats, diastasats,..):
La patent 107249, similar al dolç de llet, es refereix a un procediment per obtenir un producte alimentari o una melmelada làctica a base de llet condensada de gran contingut energètic adequada especialment per a esportistes i persones grans i nens en època calorosa. Era una barreja de llet condensada amb mel o sucre i fruites o les seves essències que, una vegada envasada hermèticament, se sotmetia a l’acció de calor per assolir un estat pastós o semi-sòlid.
En el fulletó de l’empresa es deia que la missió de Productos Marinette era “alimentar i curar” i la seva finalitat era “fabricar i comercialitzar productes sans i escrupolosament preparats.
Al voltant de 1940 van aparèixer a Barcelona diverses orxateries valencianes, i la família Altés anava sovint a una de molt popular, la Fillol de la plaça Universitat. L’orxata de xufla es consumia molt a l’estiu però es conservava molt poc, menys de 12 hores. És probable que en una d’aquelles visites a la Fillol en Santiago imaginés un procediment per millorar la conservació de l’orxata. Si es volia esterilitzar l’orxata escalfant-la com la llet, es coagulava. En Santiago va comprovar que afegint-hi una certa quantitat de llet descremada s’evitava la coagulació quan s’escalfava. Va patentar el mètode de fabricació el 1944 i va registrar la marca Marichata el 1948. Hem trobat un document en anglès per sol·licitar la patent americana equivalent a l’espanyola però desconeixem si finalment es va arribar a registrar.
En Santiago tenia uns objectius molt clars i volia instal·lar un laboratori per donar assistència a diferents indústries làctiques de Barcelona, i per això la farmàcia del carrer Pedró es va quedar petita de seguida. No va tardar a trobar un local més gran a la Plaça de la Constitució número 3 que s’adaptava molt millor als seus projectes. Era una antiga casa agrícola de dos pisos amb jardí, quadres per animals i bodega que s’havia dividit en dos habitatges. Santiago es va quedar el més gran i va anar a viure al primer pis, i va deixar el pis de baix per a la farmàcia. En aquests baixos hi havia una gran cuina amb xemeneia, un despatx, una botiga i una rebotiga ben gran: un espai ideal pels seus projectes.
Un dels primers projectes d’en Santiago al seu laboratori va ser l’obtenció d’un extracte de cafè concentrat. Quan treballava a la Sila ja havia intentat fer un cafè amb llet concentrat, però el projecte va ser abandonat per la dificultat de trobar una proporció adequada entre la llet, el cafè i el sucre (cada consumidor té gustos diferents: més o menys cafè, més o menys sucre…). El 23 d’octubre de 1925 va sol·licitar el registre de la marca Cafeol pel seu cafè concentrat i 7 mesos després, l’1 de juny de 1926, el Ministerio de Trabajo Comercio e Industria va expedir el corresponent certificat de registre de la propietat industrial. 
En Santiago va donar un nou impuls a la comercialització del cafè concentrat quan el 24 de gener de 1926 va comprar la marca registrada Café Ideal i el negoci associat. El local de la Plaça de la Constitució era òptim per fabricar el concentrat de cafè, ja que tenia una xemeneia amb una boca d’1,8 metres d’alt i 2,5 metres d’amplada on podia col·locar la caldera de fosa. 
– Grossan, una pols blanca inerta que evitava la separació del sèrum de la nata i estava destinada a obradors de pastisseria. L’additiu s’afegia a raó de 5 grams per litre de nata. 
Malgrat tot aquest treball de desenvolupament de productes i invencions, en Santiago no va tenir mai la intenció de muntar, ell sol o amb algun soci, un negoci de fabricació industrial i comercialització dels seus productes. En el seu laboratori només comptava amb un auxiliar de farmàcia i una operària que feia les funcions d’envasat, etiquetatge i neteja. L’equipament era simple: l’estufa de preparació de cultius o fabricació de iogurts era una peça de museu construïda amb peces separades però la resistència elèctrica i el regulador de temperatura funcionaven amb una precisió extraordinària.
El 31 de desembre de 1934, en Santiago va donar de baixa el laboratori annex a la farmàcia per raons que es desconeixen. Un motiu podria ser per reduir impostos. Els laboratoris UDA, al carrer Junqueres 11, propietat d’un farmacèutic amic seu, van fabricar els seus productes a partir d’aquell moment. La farmàcia va continuar en funcionament i en Santiago va continuar fent noves proves i investigacions a la rebotiga, però ja no va fabricar productes pel gran consum. Només va mantenir la producció a petita escala per als clients de la farmàcia
La invenció de 1944 registrada el 1948 amb el nom de Marichata era una orxata de xufla on s’afegia llet descremada per millorar-ne la conservació. Podem veure més detalls de la Marichata a l’apartat on s’explica la relació d’en Santiago amb la granja Marinette.
Es conserven llibres de caixa de l’any 1939 on es pot veure que els ingressos diaris de la farmàcia eren al voltant de 100-150 pessetes. El mes d’octubre de 1939 els ingressos totals van ser de 3.522 pessetes, i les despeses, de 2.252 pessetes.
A partir de 1954 l’Albert Altés, fill d’en Santiago, va anar a treballar a la farmàcia i va continuar la preparació de fórmules magistrals a més de fer les feines normals d’atenció als clients de la farmàcia. En Santiago ocupava gran part del dia a fer visites a les indústries làcties que assessorava i només passava unes poques hores de la tarda a la farmàcia. Qui feia la major part del treball a la farmàcia era, doncs, l’Albert, amb l’ajut d’un dependent.
El director tècnic, Santiago Altés, va preparar un giny per fer microfotografies per poder controlar la cristal·lització de la lactosa (format troncopiramidal) i impedir la formació de sacarosa (format cúbic més gran, es poden veure al centre de la fotografia de 1924). 
el Germà Joan Pastor
Ja consta com a metge a Sant Celoni al primer anuari, de 1882. L’altre metge que hi havia aleshores era en Josep Alfaras. A partir de 1887 també hi havia el metge Moisès Ribas Monclús.
En aquest escrit es parla de la relació de Joan Baptista amb Sant Enric d’Ossó, fundador de l’ordre de les Teresianes.
Nació en Barcelona, España, en 1704. La nobleza estaba presente en su familia, pues sus padres fueron José Amat y Planella, Marqués de Castell Bell, y María Junyent y Vergas, Marquesa de Castell Manyá. Él mismo fue Caballero de la Órden de San Juan.
Barcelona, 1746-1819. Prosista. Va ser fill del coronel Antoni d’Amat i de Junyent i de Maria Teresa de Cortada i de Senjust. Era nét del primer marquès de Castellbell per la branca paterna i va heretar la senyoria de Maldà per la branca materna. Es va casar a vint anys amb la seva cosina Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, filla del segon marquès de Castellbell, de qui va tenir vuit fills. La seva llar d’infant va ser al carrer del Bisbe Caçador de Barcelona i al llarg de la seva vida va viure a la casafamiliar del carrer de la Portaferrissa, prop de l’església del Pi. Pertanyia a la petita noblesa catalana borbònica i rendista, però les seves possessions i les seves rendes no li comportaven gaire poder econòmic ni polític. Havia estudiat amb els jesuïtes al Col·legi de Cordelles; allà va ser introduït a l’estudi del llatí. També tenia coneixements de francès i d’italià.
El poble s’edificà al voltant de l’antiga parròquia de Sant Sadurní, esmentada per primera vegada documentalment en un llegat del canonge Guerau Ramon a l’església de Sant Pere de Subirats, datat de l’any 1129, i que estaria situada al costat del camí de Barcelona a Tarragona per Martorell (la Via Augusta del temps dels romans) a la riba esquerra de l’Avernó. Formava part de la baronia del castell de Subirats, a mans de famílies nobiliàries fins el 1493.
En el nobiliari de Lluís Bru de Sala i Armand de Fluvià trobem unes 10 referències a nobles amb el cognom Riera. Reproduïm a continuació una breu introducció del llibre i la relació de nobles amb el cognom Riera.